25 de novembre del 2018

NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

L’auca de l’any litúrgic s’acaba. I ens trobem amb aquesta il·lustració: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Ara bé, no sabem ben bé com dibuixar-la. Per què? «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», diu Jesús. És clar , la seva reialesa no pot comparar-se a la dels reis de la terra. Està per damunt dels sobirans d’aquest món.

Els sobirans d’aquest món poden defraudar, viure en la mentida, sotmetre als súbdits a la força, tancar fronteres i posar murs. Voleu dir que Jesucrist es pot comparar amb aquests sobirans? No. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», ens diu Jesús avui. Mentre els sobirans d’aquest món tenen data de caducitat, Jesucrist és sobirà etern per sobre de tots els reialmes de la terra.

Per tant, una cosa a tenir en compte al dibuixar l’auca, és la centralitat de Jesucrist per sobre de tot. I si entrem en detalls ens cal dibuixar la veritat. Sí, Jesucrist és el testimoni de la veritat, és la seva missió, la seva característica a destacar en la il·lustració. Com dibuixem la veritat? Tal vegada amb unes orelles ben grans. Perquè si vivim en la veritat tindrem l’oïda del cor atenta per escoltar la veu, la veu de Jesús que parla amb veritat. També podem dibuixar uns ulls, uns ulls de la fe per veure ben bé i discernir la veritat que ens presenta Jesucrist al llarg de tot l’any litúrgic, amb el naixement, la vida pública amb la predicació, la passió, la mort i resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, que ens interpel·la al llarg de tota la nostra vida, cada dia.

També ens hem d’escarrassar per dibuixar una creu, una creu com a tron de Jesús. Però, una creu que a nosaltres ens hi agermana en la seva mort i resurrecció, que celebrem ara en l’Eucaristia. Sota la creu comprenem que la seva sang ens ha fet poble sacerdotal, casa reial, per dedicar-nos a donar glòria a Déu Pare. Això, és la vida comunitària de monjos, de parròquia i de qualsevol grup de vida cristiana.

Avui celebrem que Jesucrist és rei. Ara, hem d’esbrinar quina classe de súbdits som. Som servidors dels sobirans d’aquest món? Perquè cadascú pot pensar a qui li tributa honors, tal vegada a l’orgull, al poder, al diner, a la supèrbia, a la luxúria, a la vanaglòria.

O bé, som dels de la veritat i aleshores escoltem la veu de Jesucrist i ens atansem a una vida santa per poder lloar Déu, el Déu de l’univers?

Ell és present entre nosaltres, tot i la seva sobirania eterna, el trobem en el més necessitat, en el pobre i el desvalgut, en els més vulnerables de la societat. Va vestit de majestat ens ha dit el salm, però no l’oblidem mai quan es presenta sense res. Veritablement Jesús és testimoni de la veritat, la veritat que de vegades és molt crua.

Si volem pertànyer al seu Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Sols des de la humilitat i el servei al proïsme podrem adonar-nos de tot el que ens estima Jesucrist, de tot el pecat que ens allibera i veurem com ell és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el principi i la fi de tota la nostra existència, de tota la nostra història humana, per això li hem de donar glòria i honor. Humiliem-nos i ell ens donarà el Regne.

Dibuixem doncs l’auca amb la darrera il·lustració de l’any litúrgic. Col·loquem a Jesús amb la creu al centre, sobre tota la humanitat, bons i dolents. Una humanitat on són els qui pateixen molt i on els cristians exerceixen la seva essència donant lloança a Déu i procurant pel proïsme. I com a única paraula en el dibuix jo posaria amb majúscules: VERITAT. Perquè Jesús és la única VERITAT amb majúscules.

20 de novembre del 2018

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; Lc 19,1-10

Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.

Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.

Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.

Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes.

Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l’Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (cf. Mt 19,23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l’home, només Ell ho sap.

15 de novembre del 2018

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DEU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8

«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Nosaltres compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli. Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb Crist. No anteposant res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.

Alguns d’aquests cridats han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. L’amor i el servei guiaren als nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a l’amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin dir amb veritat (Cf. RB 4,62).

A això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l’oració. No és pas així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament» (Gaudete et exultate, 14).

No per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el camí (Cf. RB 73,1).

Avui recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor, per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.

14 de novembre del 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet, sota la Regla del qual servim Déu, no parla pas de la mort amb els eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).

Entrem al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans. Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista, la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser alliberats d’aquesta manera absurda de viure.

No hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari, ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per la via dels manaments com ens diu sant Benet.

Si entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.

Escrivia l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres, carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).

Preguem al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell (cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna (cf. RB 72,11-12).

13 de novembre del 2018

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». Zaqueu hi ha anat més mogut d’antuvi per la curiositat que per cap altra cosa. Certament la seva humanitat era petita, malgrat ser cap de publicans i ric; per molt que ho intentava no podia veure res. Però Zaqueu no es resignà, no s’aturà, corregué i s’enfilà; li calia l’empenta de la fe per adonar-se que a qui intentava veure era a Jesús, al Messies; i quan aquest alçant la vista el mirà i el cridà tot canvià. La mirada i la veu de Jesús li arribaren al cor de tal manera que tocat es penedí de tot allò que havia fet de mal fins aleshores, repartí i distribuí. Sense saber-ho massa bé en un primer moment, estava maldant per veure a aquell qui ha vingut a buscar allò que s’havia perdut i Zaqueu estava perdut enmig de la multitud que li impedia de veure-hi. Tots nosaltres som en certa manera com Zaqueu, les mires humanes ens empetiteixen, ens priven la vista; per poder-hi veure ens hem d’enfilar, sortir d’allò de mundà, material i caduc que ens empresona, per poder veure a Crist. I veient a Crist esdevenim pedres vives de la seva Església. Tot fent experiència personal de Déu, pròpia i lliure però que realment sols és experiència de Déu en tant que és viscuda en comunitat, en societat. Per Crist cadascun de nosaltres som una petita pedra, que posada a les seves mans s’orienta a la construcció de l’Església. Quan Jesús ens pren a les seves mans, ens fa seus, ens dona vida, ens omple del seu amor, i així tenim un lloc i una missió a l’Església. Aquesta comunitat de vida, feta de moltíssimes pedres, totes diferents, que formen un únic edifici en el signe de la fraternitat i de la comunió; aquell temple format per pedres vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist, reunits pel do de l’Esperit en un sol cos. Deia el Papa Benet XVI que «la tendència, avui difosa, a relegar la fe a l’esfera del privat contradiu la seva mateixa naturalesa. Necessitem l’Església per tenir confirmació de la nostra fe i per experimentar els dons de Déu: la seva Paraula, els sagraments, el suport de la gràcia i el testimoniatge de l’amor. (...) En un món en el qual l’individualisme sembla regular les relacions entre les persones, fent-les cada vegada més fràgils, la fe ens crida a ser Poble de Déu, a ser Església, portadors de l’amor i de la comunió de Déu per a tot el gènere humà.»

Nascuda del misteri pasqual l’Església entrà a formar part fonamental del pla de salvació. L’esdeveniment, l’encarnació del Fill i la seva mort i resurrecció, s’han fet institució, visibilitat de la gràcia de Déu en la història de la humanitat. És per l’Església que ens acostem a Crist, és per l’Església que Crist ve a nosaltres, que ens apropem a la ciutat de Déu, a la Jerusalem celestial, a Déu jutge de tots per Jesucrist el mitjancer únic de la nova aliança. Dins l’arca de l’aliança hi havia tant sols les dues taules de la llei; perquè Déu no pot ser contingut en cap arca feta de mans d’homes. Però ara si ens delim per Ell, si estimem més un dia als seus atris que mil a casa nostre; si volem més quedar-nos al portal que viure amb els injustos; tindrem al nostre cor al Senyor de l’univers, el nostre rei i el nostre Déu, com el tingué Zaqueu.

L’Església està cridada a ser sagrament de comunió de Déu, perquè d’aquesta comunió n’ha pres l’origen; ella és volguda pel Pare des de sempre, cridada a configurar-se amb el Fill i a ser espai històric on actua l’Esperit; perquè l’Església és inseparable de l’acció de l’Esperit. Tot i el seu caràcter humà, social i històric, està fermament arrelada en el designi salvífic de Déu; significa i transmet la salvació volguda per Déu per a tots els homes.

El primer repte que ens presenta Zaqueu és un lliurament desinteressat, perquè en trobar-se amb Jesús, i en un acte purament voluntari, decideix lliurar la meitat dels seus béns als pobres. Zaqueu quasi no diu res, simplement decideix lliurar la meitat de la seva riquesa sense importar-li massa què rebrà a canvi, simplement com a resultat d’haver estat mirat i cridat per Jesús. Jesús, en veure l’actitud i les decisions de Zaqueu, emmarca tot aquest esdeveniment dins del context de la salvació quan li diu «Avui s’ha salvat aquesta casa». Jesús donà la salvació a una casa, a una família, a un home a través d’aquell que estava disposat a lliurar i lliurar-se-li, a ser transparent i a restituir, perquè l’arribada de la salvació a la vida d’una persona es manifesta amb actes concrets, en el cas de Zaqueu, amb un profund desig de restituir el dany causat i de canviar la seva vida i els seus actes. Jesús retorna així la dignitat de fill de Déu a Zaqueu, restituint-lo a la seva posició com a Fill d’Abraham. Ja no serà mai més menyspreat, rebutjat o jutjat, perquè arran de la seva transformació, la seva identitat és restablerta i confirmada per Jesús que estima a qui el cerca i trobant-lo converteix el seu cor. La unió dels convertits, dels cridats per Jesús formem la seva Església, pedres imperfectes i encara per polir, per encaixar; però formant part del temple viu. A aquesta tasca tota la humanitat hi és convidada. Ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «En el llenguatge cristià, la paraula Església designa no només l’assemblea litúrgica, sinó també la comunitat local i tota la comunitat universal dels creients. Aquestes tres significacions són inseparables de fet. La Església és el poble que Déu reuneix al món sencer.» És el marc fonamental per a la trobada amb Déu, signe i instrument en el qual el Déu viu manifesta la seva atenció i la seva fidelitat al protagonista humà de l’aliança. És una anticipació d’eternitat, del Regne de Déu ja començat en la història, ara velat i encara no plenament realitzat. I nosaltres en som part, formen part d’aquest temple espiritual, no fet per mans d’homes i que té a Crist per pedra angular; per això no som els creients els qui fem santa a l’Església, sinó l’Església a nosaltres. Intentem-ho, no deixem mai d’intentar-ho, correguem endavant, enfilem-nos per deixar-nos mirar amb amor i tocar per la paraula de Crist, deixem que entri la salvació a casa nostra i entrant-hi esdevinguem pedres vives i testimoni enmig del món d’aquest temple que sols al Regne serà assolit en plenitud.

5 de novembre del 2018

MISSA EXEQUIAL DE FRA RICARD MIRÓ I TOUS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 26; Rm 8,31b-35.37-39; Lc 12,35-40

Estimada comunitat, estimats familiars i amics de fra Ricard, germans i germanes.

«Arribar davant vostre és el que vull» escriu el salmista.

La meta de la vida de tot cristià és arribar a la presència de Déu. Tant més nosaltres monjos que avancem en la vida monàstica i en la fe, mentre es va eixamplant el nostre cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor, no decantant-nos mai del mestratge de Crist i perseverant fins a la mort alhora que participem dels seus sofriments amb la paciència mentre cerquem d’aconseguir el seu Regne, no anteposant-li res absolutament, perquè ens dugui així tots junts a la vida eterna; com diu sant Benet a la Regla que maldem per seguir.

Quan arribem davant del Senyor, si en som mereixedors, si Crist el nostre testimoni ens fa costat, contemplarem Déu cara a cara i gaudirem d’una vida nova, perquè el veurem amb els nostres propis ulls i no amb els d’un altre, com ens diu el llibre de Job. No és el desig d’un dia, un anhel fugisser o passatger, sinó l’objectiu de tota una vida. La del nostre germà Ricard ha estat així, una vida no pas curta, ell que creia que arribant al monestir hi trobaria aviat la mort, durant setanta anys ha cercat Déu, s’ha preparat per aquest moment fruint de l’estima del Senyor i vetllant pel seu temple.

Diu el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida.»

Desitjar al Senyor, delir-se per Ell. La crida del Senyor a una vocació és quelcom difícil d’explicar. El perquè «la gran salvació de Déu entrà a casa dintre meu», com escrivia fra Ricard, deixant el lloc on vivia, el seu enyorat Belltall, la seva estimada família; sols es pot explicar perquè el Senyor li feu sentir dintre seu la seva crida, el seu immens amor. La vocació se centra en un goig immens que tant sols Déu i el cridat poden experimentar. Fra Ricard escrivia que en el seu cas alguns creien que s’havia tornat boig i d’altres que era quelcom de passatger i que ja tornaria a Belltall. Però la seva vida, en la vida de tot cridat, havia actuat Déu i allò que fra Ricard creia que seria un momentet al monestir de Poblet han estat molts anys de vida consagrada al Senyor i de servei generós a la seva comunitat.

«N’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor», diu el Salm.

Tenir confiança, fe en el Senyor, de que si tenim Déu a favor nostre, res no pot aturar-nos. Certament cal valentia, perquè el nostre cor no defalleixi. Jesucrist, el qui va morir, més encara el qui ressuscitant va vèncer la mort i que ara seu a la dreta del Pare intercedeix per nosaltres. Amb Ell al costat ni pors, ni persecucions, ni fam, ni nueses, ni perills, ni morts sagnants poden res si tenim l’ajut d’aquell qui ens estima. «És el desig del Senyor que dona tal convicció i la fe en el seu amor, que treu fora tot temor. Tal com diu l’Escriptura, Déu salva la criatura.» escrivia el mateix fra Ricard, que fou un enamorat de la Paraula de Déu.

Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant perquè tant bon punt el Senyor truqui a la nostra porta obrir-li per seure a taula i poder participar del convit celestial. Per això, perquè està amatent a la seva vinguda, el salmista pot aixecar el cap triomfant, aixecar-se per sobre de les dificultats, com a símbol de victòria perquè llur confiança en el Senyor ha valgut la pena i el Senyor no l’ha decebut. «Buscar-vos per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat» escrivia fra Ricard fa tot just quatre anys.

«Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!», escriu el salmista.

Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar des del més profund del nostre ésser la seva veu que ens diu aquestes paraules: «Sigues valent». No tenir por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà Ricard. Crist va vèncer la mort i és Ell qui porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina. Ell que és el primer d’entre els morts amb qui s’inicia la nostra resurrecció, qui ens obre la porta de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu aquell qui ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem fet un tast de la vertadera vida.

Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren per anar cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat i vol fer-nos-en participar. Esperar en el Senyor és creure en la seva Paraula i en la seva bondat i misericòrdia. Fra Ricard va creure en la Paraula, va comunicar amb la seva vida aquesta Paraula, es va refiar i confiar de la Paraula del Senyor, la Paraula fou el centre de la seva vida. Enfortit per la Paraula de Déu visqué en la certesa de l’encontre final amb Aquell per qui va viure, en qui va creure i a qui va esperar; una trobada, és cert, que no arribà pas quan ell volia sinó quan volgué Déu, a l’hora menys pensada. Preguem al Senyor que li hagi estat desvetllat per sempre al nostre germà Ricard el rostre estimat del Pare, acomplint així el seu desig i la voluntat de Déu i introduint-lo en el banquet etern amb el Fill que ens l’ha revelat, perquè és la Paraula feta carn.

Escrivia fra Ricard: «Us estimo Senyor i voldria que tothom us estimés. Us estimo en nom de tots en general i cada un en particular. Demanar-vos perdó per tot el mal que hem fet i fem. Per tot el bé que hem deixat de fer i deixem de fer. Pel poc interès i esforç en buscar-vos, per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat. Pel poc agraïment pels grans favors que ens heu fet i ens esteu fent.»

Demanem al Senyor que faci el gran favor al nostre germà Ricard de gaudir del seu Regne i de poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple; aquella casa i aquell temple que no han construït mà d’home sinó Déu mateix.

4 de novembre del 2018

DIUMENGE XXXI DE DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 4 novembre 2018

Estimar és el verb, l’acció que se’ns demana. Però, com hem d’estimar? Amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, amb plenitud, amb cos i ànima.

La nostra vida com a creients, com a cristians, com a monjos és una cursa. La meta de la qual és el Regne de Déu. El punt de partida és la pregunta del mestre de la Llei: Quin és el primer de tots els manaments? La resposta de Jesús és simple: Escolta i estima.

Però la persona humana de vegades, o millor dit sovint, és complicada i dona moltes voltes en la vida fins a adonar-se que els déus dels diners, del poder, de la fama, de la glòria, de l’honor, no són res.

Per això, resulta estèril posar la nostra confiança en aquestes coses. Coses per altra banda caduques i fugisseres, que com diu el càntic del Deuteronomi 32: no són Déu. Tot això son destorbs cap als béns promesos del Regne de Déu.

Per això, en la nostra cursa de la vida, aquesta cursa organitzada per Déu mateix com a creador, ens hi encoratja i acompanya Jesús com a sacerdot perfecte. El qual ens fa de pont per salvar-nos dels destorbs del pecat que ens fan mal, que ens limiten la capacitat d’escoltar Déu i d’estimar els altres. Aquest és el pecat més greu.

Sí, perquè no hi ha cap altre manament més gran que aquests: Estimar Déu i estimar els altres com a un mateix. En la mesura que ens posem a l’escolta del Déu únic, posarem en pràctica les seves prescripcions. És a dir, el manament de l’amor a Déu i al proïsme.

Per als cristians, estimar no és una elecció voluntària, és un manament. És el compendi de tota la Llei, de tots els manaments, de tot l’evangeli, de totes les regles monàstiques.

En aquests diumenges del final de l’any litúrgic ens cal buscar l’essència de la nostra vida de cristians. Per això, ens cal estar ben atents a l’escolta de la Paraula de Déu.

Escolta i posa en pràctica els manaments de Déu. No et compliques més la vida. Viu la senzillesa que se’ns demana: Escolta i estima.

2 de novembre del 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9, Sl 26; Rm 5,5-11 i Jo 11,32-45

«No t’he dit que si creus veuràs la gloria de Déu?» (Jn 11,40). L’escena és impactant, l’amic de Jesús ha mort i Ell s’arribà a commoure i contorbar profundament veient com plorava Maria i com ploraven els qui l’acompanyaven. Poques vegades els relats evangèlics ens mostren un Jesús tant humà. Certament contemplant l’escena es veu com l’estimava, tant que Jesús es commogué de nou en arribar al sepulcre on havia estat enterrat Llàtzer, l’amic del Senyor.

A tots ens passa el mateix davant la mort, ens commou, ens contorba, ens afligeix, ens desconcerta i sovint la nostra societat, com que també la mort ens interroga, no vol pensar-hi, intenta oblidar-la, no parlar-ne, amagar-la, ignorar-la, considerar-la una excepció una mena de mala sort que toca tant sols a alguns. Però no hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir.

La primera reacció de Jesús davant la mort de Llàtzer és ben humana, sent pena, sent compassió per les seves germanes i davant d’això plora. Jesús és ben conscient de que entre la vida de sofriment, la vida terrenal, i la vida que Déu ens té reservada, hi ha una gran distància, s’hi obre el misteri. Ningú no s’escapa de la mort, és inherent a la condició humana, tant que el mateix Crist morí sol, abandonat i escarnit a la creu. Si creiem, però, veurem la gloria de Déu.

La resurrecció dels morts i la vida eterna la professem en el Credo, forma part de la nostra fe, i abasta tot el gènere humà; la mort iguala perquè a la fi és un nou naixement, el naixement a la vida eterna, a la vida perdurable. Semblantment a com pel baptisme mor l’home vell i neix l’home nou, hi haurà un dia en que el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla desapareixeran; s’engolirà per sempre la mort i el Senyor eixugarà totes les llàgrimes. Si ens arriba serà el dia de la joia i la celebració perquè haurem estat salvats. Déu ens estima tant que el seu Fill vingué a compartir la mort amb nosaltres per fer-nos justos per la seva sang, reconciliant-nos i salvant-nos així gràcies al lliurament de la seva pròpia vida, perquè Ell és el primogènit d’entre els morts.

Traiem la llosa que ens angoixa, perquè qui mor amb fe roman en el Senyor i qui roman en el Senyor no mor mai. La fe en la immortalitat i en la resurrecció és paral·lela a la fe en Déu i per a nosaltres Déu tant sols es fa concret en Crist, aquell que morí, fou sepultat i ressuscità. En Crist i per Crist l’home venç la mort. Déu és un déu de vius i no pas de morts, un déu de vida, que ens crida a cadascun pel nostre nom, perquè som les seves creatures, obra de les seves mans. Ens diu l’Apòstol «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).

Per això Déu assumí la humanitat en Ell mateix per mitjà de Jesucrist, vertader Déu i vertader home; i assumint Crist la nostra humanitat vencé la mort i ens donà la vida eterna. La creu esdevé així l’arbre de la vida, d’on l’home rep la immortalitat. Crist ressuscitat és la vida vertadera; Crist porta el temps a la seva plenitud, transforma el temps en eternitat, el temps humà en temps diví.

Podem tant sols tenir una idea de la vida futura en tant que se’ns dona a partir de la vida present. Però està fora del nostre abast, de la nostra experiència i del nostre coneixement abastar-la. És per la fe, que depassa l’àmbit de l’experiència humana, que en tenim l’esperança. Tenim la promesa de la vida eterna i amb ella també l’acompliment del que ara per ara és tant sols per a nosaltres, pobres homes mortals, una esperança que ens consola, vivint com si de fet fóssim forasters aquí a la terra. És la fe en el Regne, aquell Regne que és únic i etern.

La resurrecció de la carn vol dir senzillament que l’home esdevé en ell mateix allò que Crist ja és; una nova creatura, un cos glorificat, un home en plenitud, amb una nova existència, en un temps de pau amb Déu, aquella pau que en Crist ja és realitat. Serà quan el Senyor dirà «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» i deslligats del cos terrenal, de la mort i del pecat que ens immobilitzen, de la vida caduca, caminarem cap a la vida eterna, en la totalitat de l’existència.

Avui recordem a tots aquells que ja han viscut l’experiència de la mort. Aquells pels qui demanem que l’esperança s’hagi convertit en certesa. Sovint quan mor algú diem “viuràs per sempre en el nostre record”; migrada eternitat aquesta perquè el record s’esvairà quan nosaltres passem. No és pas el record la vertadera realitat de la mort. Aquesta realitat tant sols pot ser Crist mateix, aquell qui davant la tomba de l’amic, donà gràcies al Pare perquè l’ha escoltat, perquè sempre l’escolta; perquè és el Pare mateix qui l’ha enviat a vèncer la mort i a donar-nos la vertadera vida.

Confiem a Crist la nostra pregària per tots els difunts, fem-ho confiats, amb la certesa de que tot escoltant al Fill el Pare els aculli al Regne i a nosaltres un dia amb ells.

Si creiem veurem la gloria de Déu, la gloria d’aquell a qui el Pare envià i que un dia ens cridarà fort «surt a fora!»