30 de setembre del 2012

DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 11,25-29; Jm 5,1-6, 2; Mc 9,38-43.45.47-48

«Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!» Després de sentir aquest fragment del llibre dels Nombres, algú va exclamar: «Deu-nos en guard! Semblaríem tots lelos». Un altre, comentant les accions d'aquell profeta que feia forats a la paret per sortir de casa seva i anava nu pel carrer cridant, va comentar que els qui van ser testimonis directes d'aquests fets més que entendre que es tractava d'un gest profètic devien pensar que aquell bon home s'havia begut l'enteniment. I, encara, hem escoltat ara mateix que, «quan l'Esperit es posà damunt d'ells [dels setanta ancians], entraren en estat d'exaltació profètica i no paraven». I és que en el nostre imaginari col·lectiu associem la profecia a l'extravagància i, és clar, si això fos realment així, Deu-nos en guard de tenir tots el do de profecia!

Però, realment, l'extravagància és sinònim de profecia? Sabem —ens ho recorda constantment el Concili Vaticà II— que pel nostre baptisme hem esdevingut tots profetes... Tots som profetes. Som tots extravagants? Potser algú sí, però segurament no per haver rebut el do del baptisme! Extravagància i profecia no va, doncs, de bracet. Hem d'aprofundir, per tant, la nostra comprensió del que és la profecia. I, per a això, ens hi pot ajudar la segona part del text del llibre dels nombres que comentem: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia... i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!» És el do de l'Esperit, universalment ofert, el que ens fa a tots profetes. I som testimonis que aquesta profecia de l'Escriptura, des de la mort de Crist, el Senyor, a la creu, s'ha acomplert entre nosaltres: ell ha vessat en tots els nostres cors el do del seu Esperit estimat.
Qui és, per tant, el profeta? El qui ha rebut l'Esperit i parla i actua segons l'Esperit. Per això qui es val del nom de Crist per treure dimonis, encara que no sigui dels qui van amb els deixebles de Crist, és del Crist i no pot malparlar de Crist. No malparlar de Crist: malparlar inclou no només la paraula sinó l'acció. El qui actua segons l'Esperit, ni amb la seva llengua ni amb la seva vida malparla de Crist: sabent-ho o no, de fet, anuncia Crist als altres. Per això el Senyor és molt clar: «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres». Tothom qui és amb Crist és profeta perquè ha rebut l'Esperit de Crist i actua segons l'Esperit de Crist. Germans, quan sentim aquesta paraula de l'Evangeli, tant clara i tant diàfana, tant nítida, «qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», no sentim alhora, com el seu ressò més exacte aquella altra del mateix Senyor que ens conserva l'evangelista Mateu: «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel?» Que cecs que ens podem tornar si oblidem aquests textos, si no els imprimim com segells al fons dels nostres cors! Que enganyats que podem anar! «Fer la voluntat del meu Pare del cel...» heus aquí l'altre aspecte essencial del que significa ser profeta.

Profeta és qui rep el do de l'Esperit i gràcies a aquest do és capaç de fer i fa la voluntat del nostre Pare. I mireu que n'és de senzill fer la voluntat del Pare: «Tothom qui us doni un vas d'aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa». Qui és incapaç de donar un vas d'aigua? I, tot i així, encara hi ha qui, inclús entre els qui diuen: "Senyor, Senyor", és incapaç de donar un vas d'aigua. Per això l'advertència final de l'Evangeli que hem proclamat avui de no escandalitzar i de no pecar. Hem rebut tots el do de l'Esperit de Crist que ens fa profetes: mirem d'actuar i viure segons aquest do per tal que donem tots, ara i arreu, testimoni de Crist. És clar, doncs, que la profecia no té res a veure amb l'extravagància.

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 26è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Jeroni, prevere, sobre l'evangeli segons sant Mateu
«Ai del món a causa dels escàndols. És necessari, certament, que vinguin escàndols; però ai d'aquell home per causa del qual ve l'escàndol!» Si és necessari que vinguin escàndols, ¿és per això lliure de culpa aquell per causa del qual ve l'escàndol? Nosaltres, però, diem: l'escàndol no ve sinó al món terrenal. ¿Vols que no vingui a tu l'escàndol? Doncs no siguis terrenal. Per això us dic: aquest món terrenal conté l'escàndol, aquesta terra necessita tenir l'escàndol. No et comportis terrenalment, comporta´t celestialment, i no tindràs escàndol.

«Però ai d'aquell home per causa del qual ve l'escàndol!» Argumentava en general. I ho especifica: «Si, doncs, la teva mà o el teu peu et són ocasió d'escàndol, talla-te'ls i llença'ls lluny de tu; que més et val d'entrar coix a la vida, al Regne de Déu, que no pas ser tirat amb totes dues mans i amb tots dos peus a la gehenna perdurable». Si, doncs, la teva mà o el teu peu et són ocasió d'escàndol, talla-te'ls. Com que ara parla als apòstols, i l'Església té el seu fonament en els apòstols, tot el que diu a ells ho diu a l'Església, ja que l'Església té un sol cos, però té molts membres. L'Església té veritables ulls, o sia els responsables de l'Església i els doctors, que veuen en les Escriptures els misteris de Déu. Té també mans, o sia homes d'acció, que no són ulls sinó mans. Té també peus, que ni hi veuen ni actuen, sinó que tenen diversos camins a seguir; però el peu corre, justament, perquè la mà trobi allò que ha de fer. Si s'esdevenia, doncs, que un ull de l'Església t'escandalitza, que t'escandalitza una mà, que t'escandalitza un peu, més et val que et manqui una sola facultat i que entris amb les altres facultats en el Regne dels cels; més et val de tenir un ull emboirat o un peu coix que no pas anar a parar al foc etern. Si el bisbe ha errat, si el prevere ha pecat, si el diaca ha delinquit, no argumentis que són superiors, sinó que l'ull sigui arrencat, que la mà sigui tallada, que el peu sigui amputat i que salvin els altres membres.

Això ho hem dit segons una interpretació més profunda. Cal saber, però, que es pot interpretar d'una altra manera. Si t'escandalitza l'ull, si t'escandalitza la mà, si t'escandalitza el peu, si t'escandalitzen les persones estimades, el pare, la mare, el germà, el fill i els altres parents, arrenca'ls de tu; més et val de regnar sense la mare que perdre't juntament amb ella. I això va adreçat pròpiament als monjos, va adreçat pròpiament als apòstols, ja que el monjo desitja imitar la vida dels apòstols. ¿Vols, oh monjo, ser deixeble meu, vols en últim terme ser deixeble dels meus deixebles? Fes el que va fer Pere, el que van fer Jaume i Joan. Tenien un ull que els era ocasió d'escàndol, el pare, la barca, la xarxa. Jesús els diu: «Veniu i seguiu-me». L'ull és arrencat, i ells segueixen Jesús. Que cap monjo no digui, doncs: Tinc un pare, tinc una mare. Jo li respondré: Tens Jesús. El qui té Jesús té pare, té mare, té fills, té tots els parents. Honra, doncs, els teus pares en la mesura en què no et siguin un obstacle per a servir el Senyor, és a dir, el teu sobirà. A ell és deguda la glòria pels segles dels segles. Amén.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Carme,

Em dius en una carteta teva: «Compartir el silenci de la nit i viure aixoplugat en l'amor d'un cor de nen, és el més bonic que ens pot regalar la vida, sense oblidar que ells són, en tot, suggeriments i regals de Déu».

Doncs, aquesta experiència, Carme, està molt lluny de ser viscuda per la nostra societat, i fins i tot per molts pares. La infància no és, precisament, valorada en aquests temps, una infància que més aviat és víctima. Quants pares no arriben a gaudir dels seus fills!

Les xifres a nivell mundial fan estremir: al món hi ha 400 milions de nens en condicions d'esclavitud. Vuit milions moren de malalties que es poden curar i prevenir fàcilment. Tres-cents mil nens treballant en condicions d'esclavitud per multinacionals. Una quantitat semblant nodreix les files d'exèrcits com nens-soldat. Pares que venen els seus fills per un grapat de dòlars... Tot aquest panorama en terres on el primordial és subsistir. Infància en què s'ha trencat la cançó de la vida, com suggereix el poeta:

«Van néixer per cantar una cançó. Però el vers que la sostenia es va esborrar  després d'un hàlit de sang. Ara viuen fusell en mà, el cos, encara naixent, llaurat per la guerra, vida prestada que no assaja l'amor, i un abisme de mort a l'aguait». (Maria Novo)

Neixen per cantar una cançó. La cançó de la vida. Porten l'esperança d'una vida  nova al món. Per això s'han escrit pàgines de gran bellesa sobre la infància:

«Per a mi, no hi ha res de més bell al món
que un dimoniet de criatura que xerra amb Déu al fons del jardí...
No conec res més bonic al món, diu Déu,
que un nen galtaplè, atrevit com un ocellet,
que diu vint vegades “bon dia” i vint vegades “bona nit”.
Mai no en té prou... La vintena és com la primera. Ell compta com jo.
Així conto jo les hores».

I què ens diu Déu avui? Aquestes paraules: Qui escandalitza un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll... Una societat que els retalla la vida es retalla també el seu futur. «Intenteu vosaltres els homes dir només una vegada una sola paraula d'infant. No podeu. És una aigua massa pura que fuig de la vostra bruta memòria».

L'amor del cor d'un nen és el més bonic que ens pot regalar la vida. Un preciós regal de Déu. Però aquesta societat valora només el que produeix.

La nostra societat necessita conversió. Una abraçada,

+ P. Abat

29 de setembre del 2012

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Àngels que pugen i baixen.

Això és el que hem de veure i res més. Per què, ja creus? Natanael ha reconegut Jesús, tot i el seu escepticisme, encara que no ho pugui entendre tot al principi, respon: «Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el rei d'Israel».

Jesús li ha descobert el seu interior: «Un Israelita digne d'aquest nom, un home que no enganya». Jesús coneix a cadascú abans que nosaltres a ell. Jesús sap si som veritables monjos, si no ens enganyem a nosaltres mateixos.

Natanael ha reconegut Jesús. I, tu? Reconeixes Jesús? Creiem en el mestre, el Fill de Déu, el Déu veritable, el qui els monjos servim? Si els àngels de Déu el serveixen al cel, ací a la terra som els monjos els qui servim a Crist, el rei veritable. És el veritable cristià que no enganya, el qui reconeix Jesús com a Salvador absolut, el qui el serveix. És aquest cristià que viu del donar-se completament al servei de Déu ací a la terra, el qui veurà coses molt més grans, el cel obert, els àngels de Déu.

Tot això si: Ja creus? O encara necessites de la medicina de Déu que ens ofereix l'arcàngel Rafael? O encara necessites de la fortalesa de Déu que et dóna l'arcàngel Gabriel? O és que necessites de qui com Déu que lluiti i obtingui la victòria contra el mal com l'arcàngel Miquel?

Àngels que pugen i baixen. Això és el que hem de veure i res més.

28 de setembre del 2012

LECTIO DIVINA


Salm 28 [29]

1 Doneu al Senyor, fills de Déu,
doneu al Senyor glòria i honor;
2 doneu al Senyor la glòria del seu nom.
Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.

3 La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües:
el Déu majestuós fa esclatar la tempesta,
ve el Senyor sobre les aigües de l’espai.
4 La veu del Senyor és potent,
la veu del Senyor és majestuosa.
5 La veu del Senyor estavella els cedres,
estavella el Senyor els cedres del Líban.
6 Fa saltar el Líban com un vedell,
i el Sirion, com la cria dels braus.

7 La veu del Senyor fa espurnejar flames de foc,
8 la veu del Senyor arremolina el desert,
arremolina el Senyor el desert de Cadeix.
9 La veu del Senyor arremolina l’alzinar
i escorça les boscúries.
I al seu palau tot canta: «Glòria!»

10 El Senyor té el soli dalt les aigües diluvials,
hi seu el Senyor, rei per sempre.
11 Que el Senyor faci poderós el seu poble,
que el Senyor el beneeixi amb la pau!

Idees generals sobre el salm

Les arrels d’aquest salm provenen d’un antic himne cananeu. Un himne de lloança. És la descripció poètica d’una tempesta que travessa la terra de nord a sud. Hi ha un pròleg, en el qual els àngels són convidats a magnificar l’obra del Totpoderós. Un epíleg on Israel és convidat a renovar la seva confiança en el Senyor. D’aquesta manera es posa de relleu la significació religiosa del fenomen meteorològic.

Com els himnes de lloança hi ha una introducció, (v. 1-2) un nucli central (v. 3-9) i una conclusió (v. 10-11).

v. 1-2 Invitació a aclamar (3 vegades) el Senyor i adorar-lo (una vegada) a l’entrada del temple. Apareix amb insistència el nom del Senyor (4 vegades) i el terme glòria (2 vegades)

v. 3-9 Motiu pel qual cal lloar el Senyor. «Veu del Senyor», apareix 7 vegades. El número 7 indica totalitat. Set trons.

Segueix el desenvolupament de les tempestes en aquella regió. Solen començar al mar, per avançar cap al continent, d’oest a est. Ve acompanyada de llamps, la veu del Senyor és esplendorosa, llança flames de foc. Recorre la terra de nord a sud. Parla de les muntanyes del Líban, al nord i de Cadeix, al sud. Apareixen els elements més poderosos de la naturalesa, com els cedres. Sirion, pot ser un altre nom per designar el Líban. Però el centre del salm estaria en l’aclamació del poble, com a resposta a la invitació del principi: Glòria! No només s’estremeixen els elements més poderosos de la natura sinó que li poble mateix s’estremeix amb el seu crit: Glòria!

v. 10-11 Es presenta el Senyor, rei per sempre, assegut sobre les aigües. Apareix també repetidament. És qui domina el mal i les forces de la natura, beneeix el seu poble amb la pau i li dóna la plenitud de béns que garanteixen la vida.

Llegeix

Feu tres lectures, una per cada una de les parts del salm, tot dedicant a cadascuna un temps de reflexió.

Medita

v. 1-2 Els imperatius, que trobem aquí li donen un to solemne. Podria fer-se una comparació amb les sèries dels salms 148 i 150. En un ambient litúrgic es convida a tots els éssers celestes a la lloança. «És l’anunci de la gràcia evangèlica que serà difosa per totes les nacions» (Eusebi). «Tributeu al Senyor honor i glòria, tributeu, tributeu al Senyor tota la glòria que pugueu al seu sant nom, i la vostra adoració fins a prosternar-vos fins a la pols». (P. Claudel)

v. 3-4 Una veu majestuosa retrona ... «Després ve el bramul del tro, la veu de Déu majestuosa. Ningú no li pot seguir el rastre quan fa sentir el seu brogit. Quan trona aquesta veu esclaten meravelles, ell fa coses grans que no podem comprendre». (Job 37,4) «Canteu a Déu, Canteu al Senyor, que cavalca pel cel més alt i etern, que llança la seva veu, la seva veu poderosa, majestuosa: Reconeixeu el poder de Déu». (Salm 68,34)

v. 5-6 Tot és sacsejat per la veu de Déu. El salm 80 parla de cedres altíssims. Cedres amb més de 12 metres de perímetre que desafien homes i segles. Tot intent d’orgull, de supèrbia, d’autosuficiència serà abatut pel poder del Senyor: «Els ulls dels orgullosos seran humiliats, serà doblegada l’arrogància humana, només el Senyor serà enaltit aquell dia, contra tot d’orgullós i envanit, contra tots els cedres del Líban... serà humiliada l’arrogància de l’home. Només el Senyor serà enaltit aquell dia, i dels ídols non en quedarà res...» (Isaïes 2,11s) Vegeu el salm 114: «Estremeix-te terra davant el Senyor...» El salmista veu en una visió poètica les grans muntanyes del Líban i Sirion, convertits en animals embogits, que salten i dansen. El Déu de la tempesta aniquila amb el seu poder totes les falses divinitats.

v. 7-8 Com una al·lusió a un déu del foc o divinitats orientals, que són dominades pel foc del Senyor. El desert és una terra per recordar. Allà on va viure el poble durant 40 anys, tot buscant la terra de la llibertat. El Senyor també té el domini del desert. Un domini absolut sobre tot. «La terra tremola i dansa quan es compleixen els plans del Senyor, i deixi el territori com un desert despoblat». (Jeremies 51,29)

v. 9 «Glòria!» És la clau del salm. Els sons còsmics produïts per Déu respon la veu humana amb un altre clam: «Glòria!» El salmista s’eleva per interpel·lar els àngels. Va per tot el territori de Palestina per sacsejar l’esperit i el cor dels homes en la seva invitació a l’adoració, en una atmosfera de misteri que fixa l’ànima en l’admiració, en la contemplació. Apareix nombroses vegades el nom de Déu, és una presència imponent, avassalladora. És la veu de Déu que cal escoltar. «Tot l’univers no és més que un temple que crida: Glòria a Déu!» (P. Claudel)

v. 10-11 És la resposta al invitatori de la introducció. La pau està suggerida pel seure sobre les aigües de l’oceà. El Senyor controla tots els elements perquè és rei i senyor.
Tots els éssers: muntanyes, plantes... salten, es dobleguen davant Déu que es manifesta. El salmista busca fer del so i la visió una vivència religiosa, el que ell ha experimentat. La epifania s’acaba i tot torna a la calma. Déu apareix dominant. L’arc iris de la pau s’estén sobre el món. El diluvi s’assossega. Déu queda entronitzat. «Força del Senyor, que dóna força al seu poble! Força amb aquesta benedicció que vessa amb l’extensió de la pau». (P. Claudel) L’immens poder còsmic es converteix en un poder salvífic per al poble escollit. L’home de fe no té por. El seu creador és també el seu Pare. L’huracà desencadenat per la tempesta és un signe natural per parlar-nos de l’huracà del seu amor. La força de Déu en la naturalesa vegetal i animal són símbols del poder de la Paraula de Déu en els cors dels homes. «En aquest món modern tan tecnificat sembla que no hi ha lloc per a l’experiència religiosa en la naturalesa. Amb tot, l’experiència tècnica de domini i la contemplativa de sorpresa i esglaiament poden i han de coexistir en l’home ben integrat. En realitat, l’estudiant en vacances no es banya en una fórmula d’H2O, sinó que gaudeix de l’aigua i de la seva frescor». (Alonso Schökel)

Prega

«Lloa el Senyor ànima meva:
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
El Senyor deslliura els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs.
Lloeu el Senyor, que la música és bona,
el nostre Déu mereix una lloança harmoniosa.
Lloeu el Senyor des del cel,
lloeu-lo sol i lluna,
lloeu-lo estrelles lluminoses;
Lloeu-lo cel del cel i aigües de sobre el cel.
Que tots lloïn el nom del Senyor:
l’únic nom que excel·leix sobre tot altre.
Canteu al Senyor un càntic nou,
que el lloïn reunits els qui l’estimen».

(És una oració escrita a partir de versos de diferents salms. En pots confegir una semblant).

Contempla

Tot contemplant en silenci l’aigua, o els arbres de la naturalesa, o l’alçada de les muntanyes, o aprofitant també una tempesta, repassa interiorment les paraules del salm.

23 de setembre del 2012

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 35è durant l'any (Cicle B)

Del llibre «El pedagog», de sant Climent d'Alexandria
Com que entre els apòstols s'havia plantejat la qüestió de saber qui d'entre ells podia ser el més gran, Jesús col·locà al mig un noi i digué: «El qui es farà petit com aquest noi, aquest és el més gran en el Regne del cel». Jesús no tracta la infantesa com una edat sense intel·ligència, contràriament al que alguns han cregut. I quan diu: «Si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del cel», cal no interpretar-lo malament. Perquè nosaltres no som marrecs que s'arrosseguen per terra; al contrari, encarats cap a amunt per la nostra intel·ligència, cerquem la santa saviesa. Aquesta saviesa, però, sembla una follia als qui tenen l'ànima esmolada per la dolenteria.

I, amb tot, són infants de debò els qui reconeixen únicament Déu per Pare, senzills, petits i purs. Així mateix el Senyor proclama als qui han progressat en la Paraula, que han de menysprear les preocupacions d'aquí: els aconsella d'imitar els infants a base de posar únicament en el Pare tota la seva atenció. Per això els diu tot seguit: «No us inquieteu pel dia de demà, que ja en té prou cada dia amb el mal que porta». D'aquesta manera prescriu d'abandonar les preocupacions d'aquesta vida per tal de confiar només en el Pare. I el qui posa en pràctica aquest precepte és realment un infant, i Déu se l'estima.

Si és veritat, d'altra banda, que només hi ha un sol Mestre, el del cel, com diu l'Escriptura, aleshores podrem anomenar «deixebles» tots els habitants de la terra. I aquesta és la veritat: la perfecció pertany al Senyor, que no para d'ensenyar, mentre que nosaltres tenim el caràcter d'infants i marrecs, perquè no parem d'aprendre.

Amb molta claredat, en l'epístola als efesis, sant Pau il·lumina l'objecte de la nostra recerca quan parla «d'arribar junts a la unitat de la fe i del coneixement de Déu, a l'estat d'home perfecte, a la talla de la plenitud del Crist», que és el cap i l'únic home perfecte i just. Quant a nosaltres, els petits, guardant-nos dels vents de l'error el buf dels quals fa inflar d'orgull, i refusant el nostre crèdit als qui voldrien imposar-nos altres pares, assolim la perfecció quan som l'Església, perquè hem rebut el Crist, que n'és el cap.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Rosa M.,

He tornat a recordar una carta teva de fa uns mesos on apuntaves a coses importants per a la nostra societat: «si t'hi fixes, avui ningú no parla de vida interior, ni de sobrietat, ni d'ascetisme... Les persones amb vida interior saben afrontar millor qualsevol situació de crisi (econòmica, afectiva, de salut), és un escut molt bo per a aquest tipus de situacions».

No es parla de vida interior, perquè hi ha manca d'aquesta vida interior. Algú ha escrit: la interioritat no és espai ni és temps, senzillament, és. És un viure, silenciosament, la nostra qualitat humana més profunda. Els ulls oberts en plena natura en un dia de sol lluminós, o davant la immensitat de la mar, o des del cim de les muntanyes. Alçada i profunditat, i molts i variats camins per arribar-hi.

La interioritat ens envolta, estem en ella i som ella. Es viu en i pel silenci de l'exterior i de l'interior. Però un silenci que no és només callar, sinó un auscultar o potser un contemplar que emergeix d'aquesta interioritat. El silenci seria un mitjà, un canal per connectar amb la nostra interioritat, l'estructura de la qual roman en tota persona humana. Però cal actualitzar aquesta capacitat. Aquesta actualització ve per l'exercici del silenci. I aquí ens trobem amb la gran dificultat: la d'exercitar-nos en aquest silenci.

Gran obstacle: l'exercici exterior que domina en la vida de la societat, un ritme trepidant que ens projecta cap a l'exterior. I llavors ens trobem amb el conflicte.

Llegeixo en l'Escriptura: «D'on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. No teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament. Amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers».

Som una mica com els infants, vivim corrent, tot ho volem ja ara; et demanen una col·laboració i ha de ser per demà, o per demà passat, o per ara mateix! Sí, és veritat, es fan reunions per programar, per decidir prèviament certes actuacions, però la reflexió és mínima, i si es tracta de programació religiosa, fins la mateixa oració és breu, per complir i res més, però rarament es parteix d'una oració profunda per buscar «la llum que ve de dalt, que ens dona saviesa, pau». Al capdavall, tot es resol en més accions.

Necessitem «aquesta saviesa de dalt, que és pura, pacífica, moderada i dòcil, plena de bons fruits, imparcial i sincera». I tot això no es resol mitjançant una programació ni tan sols de diversos dies, sinó a través d'un aprofundiment de la nostra vida, que ens permeti arrelar tots aquests valors a l'interior, com a vida nova. I en aquest exercici es necessita la «companyia» del silenci.

Evidentment, ningú no parla de vida interior, fins i tot en l'Església, o bé poc i malament, ni de sobrietat, ni d'ascetisme. Potser caldrà que la crisi s'aguditzi, que ens porti a una situació en què no hi hagi paraules, sinó tan sols silenci, un silenci que ens permeti clamar des de l'avenc del nostre abisme de misèria humana, i alhora ens faci conscients que dins nostre trobem els camins per l'experiència d'una vida nova.

Que mai no et falti la saviesa de dalt que ha de néixer en el teu cor. Una abraçada,

+ P. Abat

16 de setembre del 2012

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 24è durant l'any (Cicle B)

Del tractat sobre la providència, de sant Joan Crisòstom, bisbe
Quan lloem el nostre comú Mestre per tota mena de motius, ¿no ho fem sobretot donant-li glòria perquè ens hem astorat davant la creu, davant aquesta mort coberta de malediccions? ¿No dóna sant Pau la seva mort com a signe d'amor per nosaltres, la seva mort pels homes tal com són? Diu als romans: «Déu ens donà prova del seu amor, perquè quan érem encara pecadors, el Crist va morir per nosaltres». Pau mateix, ¿no s'alegra d'això quan salta de goig, exulta i s'alegra tot escrivint als gàlates: «Déu me'n guard, de gloriar-me de res, si no és de la creu de nostre Senyor Jesucrist?» ¿Per què meravellar-se que, per aquest motiu, Pau exulti, salti de joia, s'alegri? Aquell que ha suportat aquests sofriments anomena el suplici la seva «glòria». «Pare —diu—, ha arribat l'hora, glorifiqueu el vostre Fill». I el mateix deixeble que ha escrit aquestes paraules deia: «L'Esperit Sant no havia vingut encara, perquè Jesús no havia estat encara glorificat». Anomenava glòria la creu. Per altra banda, quan volgué mostrar l'amor del Crist, ¿de què parlava? ¿dels seus miracles? ¿de les seves meravelles? ¿de certs prodigis? De cap manera. Joan esmenta la creu i diu: «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè tothom qui creu en ell no es perdi sinó que tingui la vida eterna». Pau diu encara: «Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que l'oferí per tots nosaltres, ¿com no ens ho donarà tot amb ell?» I quan ens invita a la humilitat, és d'aquí que treu la seva exhortació, dient: «Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que Jesucrist. S'humilià fent-se obedient fins a la mort, i una mort de creu». Predicant una altra vegada sobre la caritat, l'Apòstol torna sobre el mateix tema: «Estimeu-vos els uns als altres, tal com el Crist us va estimar i es lliurà per vosaltres com a oblació i víctima d'olor agradable». ¿I què aconsella Pau per a dur a terme la bona entesa entre les dones i els seus marits? «Marits, estimeu les vostres esposes, com el Crist va estimar l'Església i s'oferí a si mateix per ella».

En fi, el Senyor mateix, mostrant com la creu era la seva preocupació principal, com estimava la seva Passió, va respondre al primer dels Apòstols, el fonament de l'Església, el capdavanter dels deixebles, que li havia dit «Déu ens en guard, Senyor! No us passarà tal cosa: Vés-te'n del meu davant, Satanàs! M'ets un entrebanc!» Amb la duresa del reny, mostrava el gran valor que concedia ell mateix a la creu.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Maria Lluïsa,

Ja es comença a pressentir la tardor, suau, nostàlgica, passada la dispersió de l'estiu, els rigors de la canícula, que aquest any ha estat rigorosa de veritat. L'ambient és més suau, la natura comença a retallar la seva exuberància, tornen a obrir-se les aules, i el camí educatiu retorna el pols normal. O més aviat una mica més anormal. Amb les retallades en diners i personal. Amb més alumnes i menys educadors. Ja vindran altres temps en què ens parlaran de la transcendència de l'educació. Això sí, amb paraules grandiloqüents, escollides fins i tot, propi d'aquells que no creuen el que diuen. Paraules buides, que llisquen en el buit, des del buit de qui comunica, que no té res a comunicar, i en el buit de qui escolta, que no té res a escoltar.

La paraula, ha escrit algú, és un instrument de comunicació si abans hi ha hagut un acte de voluntat: la decisió d'intentar entendre o intentar fer-se comprendre. Sense aquesta decisió, el llenguatge, la paraula, és només soroll.

Això és, avui, en gran manera la nostra societat: soroll, pressa, inconsciència... Això crea un creixent malestar a la nostra societat. És evident. Però quan aquest ritme de vida té una projecció en la dimensió espiritual, el malestar es fa més profund. Déu en l'experiència humana va sent el gran desconegut.

Aquests sentiments me'ls suggereix d'una banda la teva paraula sobre el silenci: «”Déu no estava en el tro, ni en l'huracà, era a la brisa suau”. Que Déu sigui la teva brisa suau, que tot ho aplana, tot ho embelleix».

I d'altra banda la teva paraula es reforça amb la paraula de l'Escriptura: «El Senyor Déu m'ha parlat a cau d'orella i jo no m'he resistit, ni m'he fet enrere... El Senyor Déu m'ajuda, per això no em dono per vençut».

Ens cal l'atenció que ens disposi per a l'escolta. Que no és tan sols oir. No és una mera audició mecànica. Necessitem escoltar. «Escoltar amb l'oïda del cor», com ens ensenya als monjos la Regla de sant Benet, «acollir amb gust la paraula i posar-la en pràctica». Aquesta escolta precisa del silenci al qual difícilment accedeix avui la persona. Aquesta escolta necessita silenciar moltes coses i circumstàncies per fora, per poder portar la nostra atenció a l'interior, aquest espai on ens parla, on podem escoltar en veritat, el veritable Mestre, que com brisa suau, com dius, tot ho aplana i embelleix.

Hi ha tantes coses, tantes circumstàncies i experiències de la vida que violenten el cor!, en aquest cor que està fet per Déu i per a Déu, en aquest cor que és la veritable aula on Déu imparteix el seu ensenyament. És aquí on ell m'obre l'oïda, on puc experimentar la seva ajuda. Necessitem tenir un tarannà de deixeble. O ser allò que es diu de l'home: l'oient de la paraula. Llavors és quan valorem la paraula de Déu i la paraula dels homes també, perquè l'aula de Déu que sobretot escoltem en el cor, ressona per tot l'univers, creat per la mateixa paraula de Déu.

Qui busca Déu ha de tenir en compte aquesta unitat de tot l'univers. Escoltar la Paraula de Déu és un òptim exercici i un ensinistrament per a l'escolta de la paraula humana, així com l'escolta de la paraula humana és un bon exercici que prepara el cor per a l'escolta de Déu. I mai no pot haver una bona escolta sense la «brisa» del silenci.

Que sigui la teva delícia aquesta «brisa» que tot ho aplana i embelleix. una abraçada,

+ P. Abat

14 de setembre del 2012

L'EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 21,4b-9; Sl 77; Jn 3,13-17

Estimats germans,

Si el Cristianisme és un missatge d'amor, ¿per què hem de celebrar la festa de la creu, que és un instrument de tortura? La creu és incomprensible i absurda si la mirem sense contemplar-hi Jesús el Redemptor. Jesucrist ha volgut manifestar-nos la seva solidaritat amb el dolor humà, tot compartint-lo per guarir-nos. Jesús ens revela a la creu un Déu que pateix amb nosaltres, que penetra el nostre dolor i el transforma. Els seus braços oberts són una invitació a superar les nostres creus, perquè ens acull amb la seva misericòrdia i perdó. Els seus braços oberts són, també, una invitació a sentir-nos solidaris amb els altres, obrint-nos al seu dolor i alliberant-los pel nostre amor i comprensió.

Jesús ens invita a prendre la nostra pròpia creu i a seguir-lo. Mai no ens acostumem a ella. Jesús ens va ensenyar amb paraules i amb fets, i també en el silenci de la creu, que hem d'estimar els enemics, fer el bé als qui no ens estimen, pregar per aquells que ens ofenen, fer als altres allò que volem que ells ens facin. Si l'acceptació de la nostra creu ens fa més humans, ens uneix a Jesucrist i ens ajuda a estimar els altres... vol dir que hem comprès el sentit profund de la Creu de Jesucrist. La creu esdevé, doncs, signe d'amor i de reconciliació; i, per tant, de fe i d'esperança.

El signe de la creu continua essent contradictori, com el misteri del dolor. Està comprovat que qui no sofreix resta immadur; qui refusa el sofriment, es rebel·la i no troba la pau; però qui l'accepta, amb paciència i serenor, s'uneix a Déu i es santifica. El sofriment de Jesús a la creu no ve a justificar cap sofriment, però li dóna un altre sentit. En la creu, Jesús ens salva perquè ens dóna el seu amor, i el seu amor es capaç de convertir-nos i de canviar el nostre cor. En la creu, Jesús ens il·lumina perquè, malgrat el seu sofriment, no va deixar d'estimar ni de perdonar. Crist, penjat a la creu, ens va obrir un nou camí. Si obrim els nostres braços i els nostres cors des de la pròpia creu, ens obrim al Do de Déu  en un intercanvi admirable: li presentem la nostra realitat i Ell ens la transforma.

La celebració d'avui va unida a la de demà: La Mare de Déu dels Dolors. Jesús no va quedar totalment sol a la creu, la Mare no li va fallar. Dolorida al peu de la creu ens llança un crit invitant-nos a la misericòrdia, al perdó, a la solidaritat, a la tendresa. Hem d'estimar amb amor de mare; sabent estar i viure amb dignitat, amb silenci, amb paraules de consol... esperant també el Do de l'Esperit Sant a la Pentecosta.

9 de setembre del 2012

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 35,4-7a; Sl 145; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37

Estimats germans,

El profeta Isaïes fa una enumeració realista dels mals que podem patir els éssers humans de tots els temps. Els cecs estan separats de les coses; els sords, de les persones; i els coixos caminen amb dificultats. Veure, parlar, escoltar i caminar actuen en les relacions, necessàries perquè som sociables. El Salm ens vol animar, recordant-nos que Déu respon a les nostres limitacions amb la seva misericòrdia. Hem repetit cantant: «Lloa el Senyor, ànima meva». ¿Per què hem de lloar-lo si anem al seu encontre sense veure clar, sense comprendre gaire el que escoltem, caminant i caient?

Tots els monestirs del món comencem la jornada, a Matines, cantant: «Obriu-me els llavis, Senyor. I proclamaré la vostra lloança». Veig en la paraula «obrir» el secret i la solució. Tenim molts mitjans de comunicació i ens fem el sord al crit del germà, al problema del veí. Hem d'assumir una postura oberta, dialogant, respectuosa i compromesa en el nostre món plural. Jesús va dir al sord de l'Evangeli, tocant-li l'orella: «obre't!». En la primera lectura, Isaïes presenta un procés en tres fases: anuncia l'alliberament del desànim i de la por, proclama la superació del dolor i de les limitacions tan físiques com psíquiques, i parla de la transformació de la Creació. Trobo un paral·lelisme entre aquest procés i el viscut interiorment per Job, el personatge bíblic. Com ell, davant del sofriment ens rebel·lem. Però també la rebel·lió enfront de Déu pot portar a una nova experiència de Déu. La resposta que Déu dóna a Job ens sorprèn perquè no discuteix ni justifica el sofriment. La resposta consisteix en que Déu, en una llarga descripció, exposa a Job les meravelles de la Creació. La nit obscura, de la que parlen els autors espirituals, no nega la experiència de Déu. Més aviat, representa la purificació per tal que puguem veure la Creació amb uns nous ulls i en totes les coses puguem contemplar el misteri de Déu. Per això, en la primera pregària del dia demanem a Déu que ens obri els ulls, per poder lloar-lo i estimar-lo. En cadascuna de les pregàries de la jornada ens incorporem al ritme de les coses creades per Déu. Els amics de Job es compenetren totalment amb el sofriment de l'amic, però no el comprenen perquè no han estat purificats. Igualment ens passa a nosaltres: només podem «veure, escoltar i contemplar Déu» a través de la creu. La reacció més espontània de la persona alliberada d'ella mateixa, i unida a Déu, és contemplar en silenci i pregar.

Jesús ens obre els ulls i les orelles per comprendre i estimar. Diu Isaïes: «Escolta, i la teva ànima viurà». Aquest matí a Laudes hem cantat l'antífona del Càntic: «Obriu, Senyor, el nostre cor perquè comprenguem les vostres paraules; obriu els nostres llavis i proclamarem la vostra lloança». La lloança a Déu va unida a l'agraïment perquè nosaltres també podem ser guarits de la insensibilitat dels nostres sentits. Per això el lloem, perquè ens dóna forces per estimar. El cardenal Carlo M. Martini va acabar l'última entrevista que li van fer amb aquestes paraules: «Només l'amor venç el cansament... Déu és Amor».

«Tot ho ha fet bé», deien de Jesús. Sí, germans, ha fet molt bé de quedar-se amb nosaltres. Que Ell ens obri els llavis per pronunciar paraules de saviesa i de bondat; que també ens obri les orelles per saber escoltar. Que aquesta Celebració Eucarística sigui una gran Pregària: Preguem perquè tinguem paraules de lloança i d'agraïment a Jesús, i paraules d'ajuda i perdó als germans. Preguem agraïts, perquè el Pa i el Vi consagrats fan present Jesucrist entre nosaltres. Ens diu el llibre d'Isaïes: «Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia».

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 23è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Efrem de Nísibis
Aquesta força que no podem tocar ha davallat, s'ha cobert amb membres palpables a fi que els pobres la toquin, i que, tot palpant la seva humanitat, percebin la seva divinitat.

Perquè a través dels dits de la carn, el sord-mut va sentir que li tocaven les orelles i li palpaven la llengua. Però a través dels dits palpables, quan la llengua se li deslligà, quan se li obriren les orelles, va percebre la divinitat impalpable. Perquè l'arquitecte i l'artista del cos vingué a ell, i, amb una veu dolça, creà sense dolor unes obertures en les orelles sordes; llavors la boca tancada, incapaç de parlar fins aleshores, posà al món la lloança d'aquell qui, en aquest naixement de les paraules, feia donar fruit a l'esterilitat.

La paraula ha estat donada pel Senyor a homes muts: reconeguem que és aquell pel qual la paraula fou donada a Adam, el primer pare; aquí també, és per nostre Senyor que la naturalesa defectuosa ha estat completada i acabada. Perquè el qui és capaç d'omplir un buit de la naturalesa, mostra amb això que la plenitud de la natura s'acompleix a través d'ell. Ara, no hi ha defecte més gran per a l'home que néixer incapaç de parlar; en efecte, si és per la paraula que nosaltres ultrapassem totes les criatures, la manca de paraula és la més gran de totes les privacions. I així, tothom sap que qualsevol plenitud existeix gràcies a aquell que ha omplert totalment aquest buit.

Escopí i tocà les orelles del sord-mut; formà fang amb la saliva i l'estengué als ulls del cec, per fer-nos comprendre que, així com hi havia des del si matern un defecte en els ulls del cec, així també mancava alguna cosa en les orelles del mut. D'aquesta manera un defecte de la nostra pasta humana va ser suprimit gràcies al llevat manllevat del seu Cos perfecte. No convenia, d'altra banda, que nostre Senyor amputés un membre del seu Cos per eliminar els defectes dels altres cossos; va omplir els buits dels defectuosos per mitjà d'alguna cosa que podia treure d'ell mateix, així com els mortals el sumeixen a través d'alguna cosa que pot ésser menjada. És així que féu desaparèixer el defecte i ressuscità d'entre els morts, perquè ens fos possible de reconèixer que gràcies al Cos en què habitava la plenitud era omplert el buit dels defectuosos, i que d'aquest mateix Cos en què habitava la vida venia la vida dels mortals.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Ramon,

«Jo em trobo dintre del Déu tri, des dels meus 34 anys, quan se'm va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si l'estigués palpant. El nostre medi diví».

Són aquestes paraules que em transmets en la teva carta, paraules boniques, paraules que obren a esperança a créixer en la fe, i sobretot a viure en amor, ja que «Déu és amor», i nosaltres estem immersos en ell, o com escrius «dintre d'ell», ja que és una cosa que ens suggereix la Sagrada Escriptura: «en ell vivim, ens movem i som» (Ac 17,27).

Tu escrius que et «van ensenyar Déu en unes dimensions d'amor» i «en evolució constant», i que això, fins al dia d'avui, després de molts anys viscuts, t'ha seduït i et segueix seduint.

Però, pot seduir-nos profundament quelcom que no sigui l'amor? Hi pot haver alguna cosa en la vida de la persona humana que tingui més ressò que l'amor? El que passa és que tenim molts substitutius de l'amor. Obrim, aboquem el nostre cor en coses, en experiències que no omplen el cor, sinó que l'esgoten. Ens vessem cap a fora, quan el punt de partida el tenim a dintre. Ens ho recorda un apassionat cercador de Déu: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora, i allà et buscava». (Sant Agustí, Confessions X, XVII).

Ens trobem dins d'ell, ens envolta el seu amor, com envolten els braços de la mare el seu fill acabat de néixer. El fill que acaba de néixer i que li col·loquen a la falda, perquè pugui escoltar la veu materna, prendre'n l'aliment, créixer sota la seva mirada amorosa.

Aquesta ha de ser la nostra experiència de Déu. Que cada dia que clareja el contemplem com un regal de Déu. Un Déu en qui vivim, ens movem i som. Un Déu que ens regala vida nova, que ens retorna l'alegria de la llum, la bellesa de la creació, per créixer. Per créixer espiritualment, perquè jo entenc així aquesta «evolució constant cap a ell», de què parles. Déu ens crea per viure amb nosaltres, amb la seva criatura humana, una relació d'amor. I aquesta relació comença i es desenvolupa a partir del més íntim del nostre ésser, des del cor. Com la mare i el fill tenen una relació profunda, més enllà del que apareix, un llaç espiritual que no es veu, però es percep, sobretot, i sempre, per part de la mare. Així és el llaç entre Déu i la persona humana, però, per part nostra, hem de créixer espiritualment, per fer-nos conscients d'aquesta realitat que dóna una tonalitat diferent a la vida. És el veritablement apassionant de la vida: el creixement espiritual. És la veritable riquesa que ja mai es perd.

I per això Déu ja ha posat aquest principi de vida espiritual dins de la persona humana. Hi ha posat el seu Esperit. Esperit de vida, d'amor. Si nosaltres ens girem cap a ell, que és el mateix que girar-se cap al cor, cap a dins, com diu sant Agustí, viurem l'experiència d'un «Déu que ve en persona, perquè es descloguin els nostres ulls, s'obrin les nostre orelles, i brollin deus en el desert», en una paraula, per fer l'experiència d'un creixement espiritual.

Ramon, gràcies pel teu testimoni. Continua creixent en el teu camí, una abraçada,

+ P. Abat

8 de setembre del 2012

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet 
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23 

Joan Maragall, escriu aquests versos en els Goigs de la Mare de Déu de Núria:

«Cau la nit pertot arreu… 
Nostre cor torna's psalteri 
pressentint el sant misteri 
tremolós de vostra veu. 
Deu ànima a les tenebres! 
Deu-nos la fe de la Nit.» 

Clareja la nit, arriba l'albada amb les notícies de cada dia en els mitjans de comunicació. Però en el cor de la nit, el cor humà vibra amb la melodia del salteri, obrint el Misteri de l'Amor sobre el món, vibra el cor amb el desig que la fe arreli en la Nit, com a repetició d'aquella Nit en què els àngels canten el Misteri de l'Amor manifestat en la naturalesa humana. La manifestació d'aquest Misteri revelat en la carn la fa possible una altra manifestació, un altre misteri, un altre Naixement, el de Santa Maria. Per això ens convida sant Joan Damascè: «Celebrem amb alegria la festa natalícia del goig de tot l'univers. Tenim raons molt vàlides per honorar el naixement de la Mare de Déu, per mitjà de la qual tot el gènere humà ha estat restaurat».

I en un bell panegíric sobre el Naixement de Maria, escriu sant Andreu de Creta: «Aquesta festivitat és per a nosaltres el principi de les solemnitats. És coronament pel que fa a la llei i les ombres (cf. He 10,1), i és una porta d'entrada, pel que fa a la gràcia i a la veritat (cf. Jn 1,17). Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. En efecte, a la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, per estar tan plena de meravelles, li corresponia una introducció joiosa que precedís el gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu és un preludi, i la perfecta unió del Verb amb la carn n'és el terme.»

Textos tots aquests que ens posen en sintonia amb la saviesa de la Paraula, i amb la litúrgia d'aquest dia centrada sobretot en el misteri d'un Déu que en el vertigen del seu amor per la humanitat es revesteix d'humanitat i neix home. Per obrir-nos el camí de l'amor, per posar-nos en el camí de la salvació.

L'oració col·lecta ens parla «de les primícies de la salvació» que comencen a emergir amb la Nativitat de Maria. L'evangeli ens col·loca en aquest llarg i complex camí de la Genealogia de Jesucrist on l'amor de Déu ho recull tot, té en compte tot el que és humà, el fort i el feble, el sant i el pecador. Per això Pau amb veritat i tot encert ens pot recomanar que «Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen». La saviesa de l'amor és una saviesa penetrant que sap arribar fins i tot en el pecat, en el mal, fins al seu nucli més íntim, on batega l'amor de Déu. Per als qui l'estimen, Déu ho disposa tot en bé.

«Oh quina meravella! Ella és la mitjancera entre la sublimitat divina i la baixa condició de la carn i és constituïda mare del Creador». (Sant Andreu)

I així ens el presenta el quadre evangèlic de Natzaret, on hem escoltat com es comença a córrer el teló de l'insondable misteri de Déu, gràcies al sí de Santa Maria, acompanyada per l'acceptació fidel de sant Josep.

«Cau la nit pertot arreu… 
Nostre cor torna's psalteri 
pressentint el sant misteri». 

En la Nit de Betlem, en la Nit del món clareja el Misteri, gràcies al fet que el cor de Maria és un vibrant saltiri, una bella melodia on sant Josep hi posa el silenci. I el cant i la música omplen la nit del món. I hi ha en l'ambient un aire de pau que commou fins al més pregon.

«Cau la nit pertot arreu…» 

«Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Sant Andreu de Creta)

En la reverència a aquesta Paraula i en el respecte a les paraules és quan el nostre cor serà un saltiri, pressentint la llum del sant misteri.

2 de setembre del 2012

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Un himne de màrtirs canta aquestes lloances:

Cantem la victòria
esplèndida i sublim,
oh màrtirs, i la glòria
de la vostra fe insigne.

Sou llavor de blat
que mor per donar vida,
la creu de Jesucrist
porteu amb valentia.

A Déu i al Rei etern
canteu vostres lloances,
unides a l'encens
de nostres esperances.

Celebrem aquesta solemnitat dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia. Cantem un any més la seva victòria. La victòria de la seva fe, com diu aquest himne, aconseguida en la persecució, que no falta als qui segueixen el Senyor. «El criat no és més important que el seu amo. «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres». (Jn 15,20)

Cantem les lloances per la seva victòria, que manifestem, com diu l'himne, amb l'encens de les nostres esperances. Perquè ells no necessiten les nostres lloances, ni els nostres cants; som nosaltres que en tenim necessitat, per alimentar la nostra esperança, perquè la lluita continua, aquí, en la nostra vida.

El camp d'aquest món continua rebent la llavor del Regne que té necessitat d'anar fructificant amb els nous grans de blat que som nosaltres. Ens ho suggereix també Benet XVI: «"Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit."(Jn 12, 24). D'aquesta manera, el Senyor interpreta tot el seu itinerari terrenal com el procés del gra de blat, que només mitjançant la mort arriba a produir fruit. Interpreta la seva vida terrenal, la seva mort i resurrecció, en la perspectiva de la Santíssima Eucaristia, en la qual se sintetitza tot el seu misteri. Ja que ha consumat la seva mort com a oferiment de ell mateix, com a acte d'amor, el seu cos ha estat transformat en la nova vida de la resurrecció. Per això ell, el Verb fet carn, és ara l'aliment de l'autèntica vida, de la vida eterna». (Benet XVI, Introducció al Via Crucis)

El Verb fet carn, Jesucrist Ressuscitat, és l'aliment de l'autèntica vida, de la vida eterna, però una vida que continua brollant de la llavor caiguda en el solc. Bernat, Maria i Gràcia viuen també la seva vida en la perspectiva de la Santíssima Eucaristia, oferint la seva vida com un acte d'amor a Déu, com canta una de les antífones de la festa, «plens de prudència enaltiren Déu en el seu cor», encarnant la Paraula que acabem d'escoltar de sant Pere: van reconèixer en els seus cors el Crist com a Senyor, i «van donar raó de la seva esperança amb respecte i rectitud de consciència».

L'amor a Crist que comencen a encarnar en el seu cor, l'expressen amb el testimoni del seu martiri, com expressió del suprem amor que dóna la vida, en una perfecta imitació de qui ens ha estimat primer, en una vivència perfecta del misteri de l'Eucaristia. Ho cantem també en el Responsori gran de la festa:

«Aquesta és la veritable fraternitat
que mai es va trencar en la lluita de la vida,
perquè van seguir el Senyor, donant la seva vida.
Menyspreant els al·licients d'aquest món,
obtenen els del regne celestial.»

Això ens hauria de portar a fer nostres les paraules del Siràcida: «Et vull donar gràcies, et vull lloar, Déu salvador meu. Recordo que tu ets misericordiós, que sostens els qui esperen en tu, i salves de les mans dels enemics. Lloaré per sempre el teu nom, cantaré himnes d'acció de gràcies. Beneiré el teu nom. Enaltiu el Senyor, perdura eternament el seu amor».

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)

Del comentari al salm cent vint-i-cinc, de sant Agustí, bisbe
¿Què ha volgut dir el Mestre en aquesta sentència: «Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l'home el pot contaminar»? Germans, ¿com surten de la boca totes les impureses enumerades a continuació per l'evangeli: fornicacions, assassinats, blasfèmies, i la resta? ¿Com surten de la boca sinó perquè surten del cor, com ho diu el Mestre? No és pas quan en parlem que ens embruten. Altrament, si algú pensava el mal sense parlar-ne, seria pur, ja que res no sortiria de la seva boca! No, perquè Déu ja ha sentit allò que ha proferit la boca del cor. Escolteu, germans, aquest exemple que us proposo. Pronuncio la paraula «robatori». Acabo d'esmentar el robatori: ¿estic contaminat de robatori? El mot ha sortit de la meva boca, però el robatori no m'ha contaminat per això. Al contrari, un lladre és en encara al llit; no s'ha llevat encara per cometre el seu furt; vetlla, i espera que els altres dormin; però, per a Déu, ja crida; ja és un lladre; ja és un home impur: perquè el crim ha sortit de la boca del seu cor.

¿Quan, doncs, el crim ha sortit d'aquesta boca del cor? Quan la seva voluntat n'ha pres la decisió. ¿Has decidit de fer quelcom? Tal dit, tal fet! ¿No has acomplert exteriorment el mal que meditaves? És potser que l'altre no mereixia de perdre allò que et proposaves de prendre-li. Ell no ha perdut res; però tu seràs un dia condemnat com a lladre. Has resolt de matar un home, ho has dit en el teu cor: la teva boca interior ha pronunciat l'homicidi; aquest home viu encara, però tu rebràs el càstig de l'homicidi; el que importa és de saber què ets davant Déu, i no allò que sembla que ets als ulls dels homes.

Sabem, sens dubte, hem de saber i no hem d'oblidar que hi ha una boca del cor, que hi ha una llengua del cor. És aquesta boca que «s'omple de joia», segons el salm. És per aquesta boca que interiorment preguem Déu, amb els llavis closos però amb la consciència oberta. Tot és silenci, però un crit puja del cor. ¿A les orelles de qui? ¿D'un home? No, a les orelles de Déu. No tinguis por: aquell qui escolta sap tenir pietat. Al contrari, quan ningú no sentiria el mal que tu medites, si surt de la boca del teu cor, no et creguis pas en seguretat; Déu el sent i ja et condemna.

Guarda del mal la boca del teu cor, i seràs innocent. Innocent serà la llengua del teu cos, innocents les teves mans; els teus ulls i les teves orelles seran innocents. Tots els teus membres combatran per la justícia, sota l'imperi del Just, que posseeix el teu cor.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Rafael,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «la religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món».

I crec, certament, que en totes les religions hi ha una preocupació pels febles, pels pobres, i fins i tot en totes elles hi ha institucions que es preocupen de fer aquest servei. Això està bé. Però «fer  únicament això» pot ser perillós i fins i tot farisaic, ja que reduïm la religió a uns espais concrets, quan la religió ha de ser una experiència que agafi tota la persona, tot un poble. No podem, ni hem d'abdicar d'aquesta responsabilitat, que ens afecta tots i cada un, en una institució.

L'experiència que tenim no és així, i aquí hi podria haver, estimat Rafael, una primera resposta al teu interrogant: «per què la pluralitat de religions presents als nostres països?»

Succeeix, d'alguna manera, com quan un poble té una gran devoció a «la seva Mare de Déu», i no volen sentir parlar de cap altra advocació existent en altres pobles. O fins i tot pot passar dins d'una mateixa parròquia amb devocions diverses.

Donem un valor absolut a «allò meu», «el nostre», quan en aquesta vida res no té un valor absolut. Només la vida. La vida de cada persona, la vida de cada poble. I la vida és quelcom dinàmic que tendeix a desenvolupar-se, i on la persona humana ha de tenir la preocupació de créixer com a persona. El creixement suposa una obertura a la vida, una vida en la qual estan situats els altres. Per això en la vida és necessari tenir, establir «espais de trobada», com tu suggereixes. I reculls també un pensament important de Benet XVI: «el llaç unificador de les societats, fins i tot les liberals, és Déu».

Es possible, que molts canviarien el nom de Déu per un altre, només per mostrar que el seu Déu és diferent i millor. Però el que és cert, és que en el rerefons de tota vida humana hi ha la dimensió del Misteri. I des d'aquesta profunditat ve una crida a tota persona a aprofundir en l'experiència de la seva vida. I això no és senzill ja que d'una banda la persona no està unificada en si mateixa, sinó que està cridada per una diversitat de centres d'interès que «l'estiren» per camins diferents, i de vegades fins i tot oposats. La persona dividida entre el seu món exterior i el seu espai interior, i en aquesta tensió és fàcil inclinar-se per una versió hipòcrita de la seva vida. Versions que proliferen.

La persona necessita la llum d'una altra saviesa diferent de la que està movent el món, ja que la saviesa actual és saviesa que trosseja, que provoca profunds avencs en les relacions humanes. El llaç unificador de les societats és Déu. El llaç comú a tots els homes, la font, l'origen, és Déu, i en tot cas si tens alguna cosa contra aquesta paraula la substitueixes per la paraula Misteri. En realitat es tracta de «no deixar de banda el manament de Déu per aferrar-nos a la tradició dels homes». El manament de Déu és que el busquem a ell, i això ens porta a buscar una unitat de la nostra persona, una unificació del nostre interior i exterior, o allò que els teòlegs cistercencs en diuen la recuperació de la imatge divina. En definitiva és estar en un permanent procés de recuperació de la unitat, una unitat que s'estén a la relació amb els altres i amb el mateix univers. Però, simultàniament és relativitzar tota tradició humana.

Res més, una abraçada,

+ P. Abat