LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

Ja es comença a pressentir la tardor, suau, nostàlgica, passada la dispersió de l'estiu, els rigors de la canícula, que aquest any ha estat rigorosa de veritat. L'ambient és més suau, la natura comença a retallar la seva exuberància, tornen a obrir-se les aules, i el camí educatiu retorna el pols normal. O més aviat una mica més anormal. Amb les retallades en diners i personal. Amb més alumnes i menys educadors. Ja vindran altres temps en què ens parlaran de la transcendència de l'educació. Això sí, amb paraules grandiloqüents, escollides fins i tot, propi d'aquells que no creuen el que diuen. Paraules buides, que llisquen en el buit, des del buit de qui comunica, que no té res a comunicar, i en el buit de qui escolta, que no té res a escoltar.

La paraula, ha escrit algú, és un instrument de comunicació si abans hi ha hagut un acte de voluntat: la decisió d'intentar entendre o intentar fer-se comprendre. Sense aquesta decisió, el llenguatge, la paraula, és només soroll.

Això és, avui, en gran manera la nostra societat: soroll, pressa, inconsciència... Això crea un creixent malestar a la nostra societat. És evident. Però quan aquest ritme de vida té una projecció en la dimensió espiritual, el malestar es fa més profund. Déu en l'experiència humana va sent el gran desconegut.

Aquests sentiments me'ls suggereix d'una banda la teva paraula sobre el silenci: «”Déu no estava en el tro, ni en l'huracà, era a la brisa suau”. Que Déu sigui la teva brisa suau, que tot ho aplana, tot ho embelleix».

I d'altra banda la teva paraula es reforça amb la paraula de l'Escriptura: «El Senyor Déu m'ha parlat a cau d'orella i jo no m'he resistit, ni m'he fet enrere... El Senyor Déu m'ajuda, per això no em dono per vençut».

Ens cal l'atenció que ens disposi per a l'escolta. Que no és tan sols oir. No és una mera audició mecànica. Necessitem escoltar. «Escoltar amb l'oïda del cor», com ens ensenya als monjos la Regla de sant Benet, «acollir amb gust la paraula i posar-la en pràctica». Aquesta escolta precisa del silenci al qual difícilment accedeix avui la persona. Aquesta escolta necessita silenciar moltes coses i circumstàncies per fora, per poder portar la nostra atenció a l'interior, aquest espai on ens parla, on podem escoltar en veritat, el veritable Mestre, que com brisa suau, com dius, tot ho aplana i embelleix.

Hi ha tantes coses, tantes circumstàncies i experiències de la vida que violenten el cor!, en aquest cor que està fet per Déu i per a Déu, en aquest cor que és la veritable aula on Déu imparteix el seu ensenyament. És aquí on ell m'obre l'oïda, on puc experimentar la seva ajuda. Necessitem tenir un tarannà de deixeble. O ser allò que es diu de l'home: l'oient de la paraula. Llavors és quan valorem la paraula de Déu i la paraula dels homes també, perquè l'aula de Déu que sobretot escoltem en el cor, ressona per tot l'univers, creat per la mateixa paraula de Déu.

Qui busca Déu ha de tenir en compte aquesta unitat de tot l'univers. Escoltar la Paraula de Déu és un òptim exercici i un ensinistrament per a l'escolta de la paraula humana, així com l'escolta de la paraula humana és un bon exercici que prepara el cor per a l'escolta de Déu. I mai no pot haver una bona escolta sense la «brisa» del silenci.

Que sigui la teva delícia aquesta «brisa» que tot ho aplana i embelleix. una abraçada,

+ P. Abat