28 de desembre del 2009

DIUMENGE II DE NADAL (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

Reflexió: La Paraula

La Paraula estava amb Déu, la Paraula era Déu... Déu va fer totes les coses per mitjà de la Paraula. Tota la creació. I de tota la creació solament la criatura humana té el do de la paraula. Mitjançant la paraula podem comunicar-nos amb altres criatures, comunicar el nostre ésser més profund, i ser receptius a la paraula d'un altre. També mitjançant la paraula arribem a viure una experiència de Déu. Es diu que quan llegeixo l'Escriptura Ell em parla, i quan prego jo parlo a Déu. Sempre el vehicle més adequat és la paraula. Tenim un testimoniatge molt bonic de la Comunitat contemplativa de Bose: Tu no tens regla; la teva regla serà l'Evangeli. Jesús serà per a tu un model inesgotable. Va viure la filiació divina amb plenitud i la fraternitat fins a l'extrem, fins a la fi. Per penetrar-te de l'esperit de l'Evangeli, per viure d'ell en la teva vida espiritual tractaràs d'"escoltar-lo, meditar-lo, assimilar-lo", fins que formi cos i unitat amb tu. En la "pregària", durant les hores de treball, has de continuar la "meditació" del mateix i repetir en veu baixa, amb amor i atenció, la Paraula de Déu.

La Bíblia és el llibre que cal escoltar, i sobre el qual cal treballar; és la font on cal beure per alimentar-se en les dificultats del camí; "és el mirall posat davant els ulls de la nostra ment per veure el nostre rostre interior" (Sant Gregori Gran). És una experiència que permet captar els criteris de Déu per a orientar la vida; és l'autèntic pedagog de l'existència de cada creient.

La Paraula de Déu l'actualitzem en l'encontre fecund i constant de la Bíblia i la història. La Paraula de Déu necessita ser llegida a la llum de la vida, de la història.

La Paraula

La saviesa fa l'elogi d'ella mateixa, enmig del seu poble proclama la seva glòria... No hi ha perill de vanagloria en aquest cas. És ella mateixa, i així és reconeguda i admirada amb tota veritat. En la seva bellesa, bondat, justícia... és reconeguda, admirada i valorada.

En la possessió del Senyor tinc la meva heretat... Enmig dels homes. En el si de la creació es perceben els trets de la mateixa. O roman en condicions de ser reconeguda, ja que no tots van arribar a això. Encara que les seves arrels s'estenen àmpliament són molts els qui no són conscients d'aquestes ramificacions de vida que arriben a tota criatura.

Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles, als seus ulls, per amor... Déu mereix les nostres benediccions perquè ha obrat així amb les seves criatures. Un projecte amorós pensant solament en nosaltres, donant-nos el seu Fill perquè poguéssim conèixer el camí.

Que Déu us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació..., que il·lumini la mirada interior del vostre cor. És tot el sentit de la nostra existència: conèixer-lo. Però en això sempre té Ell la iniciativa.

En la Paraula hi havia la vida i la vida era la llum dels homes… Anem, doncs, cap a aquesta font de vida. Aquesta vida serà llum. La llum que il·lumini els ulls del cor.

A Déu ningú no l'ha vist mai; el seu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat... Cal buscar al Fill, conèixer-lo, estimar-lo... i Ell ens anirà duent al Pare. "Qui m'ha vist a mi ha vist al Pare". La nostra recerca és, doncs, la recerca del Crist.

Saviesa sobre la Paraula

"Al principi existia el qui és la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu." L'esperit animal no ho pot comprendre. Així, doncs, què fem? callem? Explicar això supera tota capacitat. Ni tan sols Joan va explicar com és, sinó com ho va explicar. És un home el qui parla de Déu. Déu l'inspirava, és veritat, però no deixava de ser home. Perquè va rebre la inspiració un home no va dir tot el que és el msiteri, sinó el que en pot dir un home. Joan va ser una muntanya d'aquelles de les quals s'ha escrit: "Que les muntanyes duguin pau al poble, que li duguin benestar els turons". Les muntanyes són les ànimes fortes, els turons les febles. Les muntanyes reben la pau perquè la justícia arribi als turons. Quina justícia? La fe. El just viu de la fe … (Sant Agustí, Sobre l'evangeli de Joan, 1,1)

Neix Crist Déu, fet home mitjançant la incorporació d'una carn dotada d'ànima intel·ligent; el mateix que havia fet sorgir del no-res totes les coses. Mentrestant brilla en les altures l'estrella d'Orient i condueix els mags al lloc on jeu la Paraula encarnada; amb això mostra que en la Llei i els Profetes hi ha una paraula místicament superior, que condueix les nacions a la suprema llum del coneixement. Així, doncs, la paraula de la Llei i dels Profetes, entesa al·legòricament, condueix, com una estrella, al ple coneixement de Déu a aquells que havien estat cridats per la força de la gràcia, d'acord amb el seu designi. (Sant Màxim el Confessor, Capítols de les cinc centúries)

Dia 28 de desembre: ELS SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem el martiri dels sants Innocents. Ja des del segle VI que l'Església ha honorat durant els dies de Nadal a aquells que reben a l'Orient el nom dels "nens executats" i a l'Occident el dels "sants innocents". En fer això, rememorem els que foren condemnats a mort "per causa de Crist" (cant d'entrada), en lloc d'Aquell a qui la litúrgia anomena "l'anyell innocent". Els nens de Betlem constitueixen per això "les primícies dels redimits" (cant de comunió): tot i que "encara no podien confessar Crist de paraula" (postcomuni), amb tot, "van ser coronats de glòria, per la gràcia del naixement del vostre Fill" (ibídem). Per mitjà d'ells, doncs, la Creu ha estat emplaçada junt al "pessebre"; i la seva mort és una profecia de la redempció. Pel què cal afegir que el fet d'honorar a aquests nens com a màrtirs dóna llum sobre la naturalesa mateixa del martiri, ja que, primer que tot, és un do gratuït del Senyor, el mateix que ho és també el do del baptisme.

La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Joan [1, 5-2, 2], carta la qual lectura fou començada ahir i prossegueix avui sense cap lligam directa amb la festa del dia. Tanmateix, les seves al·lusions a la sang de Jesús, que "és la víctima propiciatòria pels nostres pecats" (verset 2), ens donen llum sobre el misteri de la mort dels "nens", que es feren per la seva immolació membres del cos de Crist.

El salm responsorial escollit ha estat el 123, que ens ha fet cantar: "Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors". I és que els assaltants eren com una riuada que tot ho arrossega. Sort que Déu ens ha auxiliat! Les riuades són perilloses, però de vegades són l'única manera de fer una bona esbandida, i deu ser per això que de tant en tant Déu les permet pel bé de l'Església.

I l'evangeli era de sant Mateu [2, 13-18], on se'ns ha narrat el fet d'avui que "Herodes ordenà que matessin tots els nois de Betlem" (verset 16). Les narracions però de la fugida d'Egipte, del retorn i establiment a Natzaret, són redactades per l'autor de l'evangeli de Mateu a la llum de la vida de Moisès per a convidar els lectors a reconèixer en Jesús, des de la més tendra edat, un nou Moisès, el fundador de la nova i definitiva llei. Herodes i els seus escribes corresponen al Faraó i als seus savis; el degollament dels innocents, al que envolta el naixement de Moisès; la fugida a Egipte, al retorn de Moisès a aquest país després de la seva estada a Orient; el retorn de Josep a Palestina, a l'Èxode del poble sota la direcció de Moisès. Algunes paraules de l'àngel a Josep són textualment les de l'àngel a Moisès. Això és prou per a convèncer els lectors contemporanis de Mateu, àvids de meravelles, que Jesús és veritablement el nou Moisès i que s'està establint —a través d'ell— un nou tipus d'aliança, la nova aliança. Amén.

26 de desembre del 2009

Dia 26 de desembre: SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,8-10;7,54-60; Mt 10,17-22

Estimats germans i germanes,

Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. El cor s'esponja i s'alegra en contacte amb el corrent de Vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu.

Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d'aquells que l'acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. Esteve, "home ple de fe i de l'Esperit Sant", se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l'oració col·lecta. M'impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d'Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l'exemple d'Esteve va obrir el procés de conversió de Pau.

Segons un abat benedictí, la vida d'un monjo —i també la vida de tot ésser humà— ha de ser un esforç d'aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d'un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l'hora que el Senyor té prevista: l'hora del testimoni heroic d'Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la Creu del Calvari són dues senyals de circulació per a tot cristià, en un camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: "Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit"; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!

Jesús, el Senyor, ja ha vingut i es fa company dels nostres misteris de dolor. Ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la Litúrgia de Nadal. Ens prepara a viure l'esperança, compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l'Eucaristia.

Continua havent-hi moltes víctimes apedregades per les injustícies i la marginació. Actualment també tenim molts sants, no canonitzats, que eixuguen les llàgrimes i guareixen les ferides de tanta gent que pateixen un llarg martiri. Voldria citar una persona, que admiro i que va viure consagrada als oblidats, aquells que reben pedrades de tots els cantons: el germà Adrià, de la Salle, va anunciar l'Evangeli amb el seu exemple. Us proposo, germans, meditar les següents paraules seves, contemplant l'Infant Jesús i escoltant-lo:

"Amor és compartir, compartir-ho tot: els objectes i les propietats, el temps, la companyia, les preocupacions, les angoixes i les alegries. Amor és escoltar i parlar de tu a tu amb els altres, sabent que sempre puc aprendre d'ells, com a camí de manifestació del Crist. Amor és acceptar l'altre tal com és i desitjar sempre que pugui ser feliç en Déu".

25 de desembre del 2009

Dia 25 de desembre: NADAL DEL SENYOR

Missa de la Nit
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

En la nit dels temps, és a dir, quan el temps dormia encara en els somnis de l'eternitat, Déu va pensar en un gran projecte: crear l'home; crear-lo a imatge i semblança seva.

El projecte primer de Déu, era fer-lo amb un cor gran, com el seu, és clar; amb portes i finestres obertes, com ho estan les seves. Ja que Déu és comunicació i obertura total i permanent. Evidentment, per viure un amor apassionat de foc, de llum, d'amor a tres bandes. Però els vents desencadenats aquí baix, i els vents forts de l'Esperit bufant des de dalt, van colpejar amb el temps portes i finestres del cor de l'home, i aviat la casa se'n va començar a ressentir, obrint-se greus esquerdes. L'home, la humanitat, experimentarà un sofriment agut i desconcertat. Déu va voler posar remei a tan lamentable situació: El mateix Déu va preparar el viatge per baixar fins al cor de l'home; i allí, en el cor de la humanitat, va començar a ajustar portes i finestres d'aquell cor humà. Una preparació que es va perllongar durant segles dels nostres.

En aquesta nova creació, Déu canvia la disposició de les portes i finestres de la casa: les ajusta per a obrir i tancar, per a tancar i obrir. Tot comença a ser distint. L'home se sent amb un cor nou. I amb l'alegria de sentir-se l'amo de la clau. Pot obrir i tancar, tancar i obrir.

Però a la casa de l'home continuava havent-hi i hi continua havent sofriment. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava. Les botes dels soldats, i els mantells rebolcats en sang seran cremats...

L'home ha d'aprendre bé el dinamisme del seu cor: quan ha de tancar, quan ha d'obrir. Aquí hi ha la clau de l'alegria i la clau del sofriment.

Però mireu: avui la Paraula de Déu ens recorda que tenim un infant nascut que és Conseller prodigiós, Pare per sempre, Príncep de pau, per a sostenir i consolidar la seva obra. Aquest Conseller és a prop teu, en el teu cor i el pots posar en els teus llavis. Però necessites saber escoltar, tenir l'oïda atenta a la remor del seu ensenyament que ens parla al cor. Cal aprendre el dinamisme del cor. Saber quan cal tancar i saber quan cal obrir. Aprendre el dinamisme del cor, el dinamisme de la veritable saviesa de la vida.

El papa Benet XVI ens suggereix l'escola on podem aprendre aquesta destresa: El Naixement és una escola de vida on podem aprendre el secret de la veritable alegria, que no consisteix a tenir moltes coses sinó a sentir-se estimats per Déu, a donar-se als altres i a estimar-se. La veritable alegria —va explicar Benet XVI—, consisteix a sentir que la nostra existència personal i comunitària s'ompli d'un misteri més gran, el misteri de l'amor de Déu. Per alegrar-nos necessitem (...) amor i veritat. Necessitem un Déu proper que escalfi els nostres cors i respongui a les nostres expectatives més profundes. (Benet XVI, Benedicció del Naixement)

Ell és qui pot configurar, crear en tu un cor nou, perquè puguis cantar un càntic nou, perquè puguis proclamar la glòria i la bondat del Senyor, el teu Déu, que és bo i t'estima.

Però aquesta Paraula et diu que un cor nou és fruit d'una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, una vida HONRADA i RELIGIOSA que posa la seva esperança en l'aparició gloriosa del Senyor. A més, escoltem aquesta recomanació en uns temps de greu crisi econòmica de la nostra societat, on s'ha dit que, necessàriament, aquesta crisi hauria de dur-nos a una vida més sòbria, després d'una època de salvatge i incontrolat consumisme. On s'ha dit que, fonamentalment, aquesta crisi té les seves fonts en la falta d'uns valors, una falta de confiança en la vida i les relacions humanes.

Ha aparegut la gràcia de Déu per a ensenyar-nos una vida de SOBRIETAT, de JUSTÍCIA i de PIETAT, mentre esperem l'aparició gloriosa del nostre Salvador: Jesucrist.

Hem après, o estem aprenent i practicant una vida més sòbria, més honrada (ésser en veritat el que hem de ser) més religiosa, volent viure més propers a l'angoixa i desesperança de tants germans nostres? Sentim aquesta aparició gloriosa de Jesucrist?

Puc passar a l'evangeli? És a dir: Voldria dir-vos com està la vostra capacitat d'escolta, si teniu el vostre cor receptiu al Senyor. I també al teu germà. Ets capaç de dir: "nosaltres", amb qualsevol membre de la teva comunitat? Però com una afirmació que et brolla des de dins del cor. Voldria dir-vos que, si no tenim en compte tot el que acabo d'indicar, el que ve ara no pot ser una Bona Notícia per a vosaltres. Difícilment podreu penetrar en el Misteri del Naixement, contemplar les figures del pessebre. Que no podreu donar glòria i lloança a Déu tal com conviden a fer els àngels de Betlem. I que tampoc no podreu arrelar-vos en la pau que anhela el vostre cor en les seves relacions humanes.

En aquest cas no podem passar a l'evangeli. No esteu preparats per al Nadal. Però la celebració d'aquest Misteri ens pot ajudar a preparar-lo per poder celebrar-lo una mica més tard. Ja que, com diuen, cada dia és Nadal. En aquest cas, donem gràcies a Déu.

Dia 25 de desembre: NADAL DEL SENYOR

Missa del dia
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres. Anunci sorprenent. Déu està de la nostra part. Li caiem divinament. Li complau ser veí nostre. (d'una felicitació de Nadal)

La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... I la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... Oh quina cosa més sagrada! Quin abisme de llum, Déu meu! amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! (Joan Maragall)

Aquesta nit, en la nit de la humanitat, en aquest dia de Nadal, en el silenci, Déu ha dit a l'home la seva Paraula definitiva. La seva Paraula que contemplem en la carn il·lusionada d'un infant acabat de néixer. L'home sap que el seu llarg caminar té una meta. Pelegrí de tants segles d'història, de llums i d'ombres, va saber que havia arribat a la seva meta.

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat en la persona del fill...

L'home és sempre un infant caminant cap a Déu. Déu és la meta de l'home. Déu ha arribat al nostre temps i a casa nostra; Déu ha arribat al nostre esforç i a la nostra il·lusió; Déu ha arribat a la nostra vida i al nostre amor; Déu és més nostre que nosaltres mateixos. Déu és aquest Infant. Aquesta Paraula, revestida de la feblesa de la nostra naturalesa, per la qual es van crear totes les coses, i per la qual estem cridats a ser un home nou, una nova creació.

En la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món. De la Paraula eterna ha brollat tota la bellesa i bondat de la creació; de la Paraula eterna ha brollat i brolla tota la paraula humana. Tot el misteri i tota la llum del món es manifesten, es revelen a través de la fràgil paraula humana, l'única capaç de manifestar i revelar la bellesa i la bondat de la Paraula i del Misteri divins. Per això ens exhorta el poeta Maragall a parlar com encantats, il·luminats, enlluernats. Perquè no hi ha mot, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món.

En la Paraula hi ha les fonts de la llum i de la santedat per a l'home, per això el salmista pren aquesta Paraula com a llum per als seus passos, com a llum per al seu camí... (Sl 118,105)

Molts segles hagueren de passar perquè la Paraula creadora, naixent des del silenci de l'eternitat, es manifestés com a paraula fràgil revestida de la nostra naturalesa, però com a llum i foc per al cor de la humanitat.

Llavors: Com podem parlar tan fredament i en tanta abundància?, ens dirà, no precisament la Sagrada Escriptura, sinó el poeta profundament sensible al valor simbòlic i comunicatiu de la paraula. I és que ens escoltem els uns als altres amb molta indiferència; l'hàbit de parlar en excés enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula, i nosaltres mateixos ens fem una vida vulgar i superficial que impedeix desenvolupar i madurar tota la nostra rica vida interior. Per això planeja sobre les nostres vides, sobre la vida de la humanitat, el dubte de la presència viva de Déu en la nostra vida, i fins sobre la mateixa existència d'aquest Déu. Uns dubten, altres ni afirmen ni neguen, uns altres prescindeixen o neguen...

Potser el Nadal pot ser, i ha de ser avui la invitació a un silenci profund, per deixar que arribin fins a nosaltres els interrogants de la nostra humanitat, d'una humanitat cada vegada més desorientada a causa del que se sol anomenar «l'absència de Déu»:

Pregunta't si realment has perdut Déu. No és més aviat que encara no l'has posseït mai? Creus que qui realment el té podria perdre'l com es pot perdre una pedreta qualsevol?... Per què no penses que Ell és el qui ve, el qui sorgeix des de l'eternitat, el futur, el fruit final d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? Què et priva de projectar el seu naixement cap a l'esdevenidor i viure la teva vida com un dia dolorós i bell en la història d'una gran gravidesa? (R.M. Rilke)

Però nosaltres monjos, o cristians, que ens creiem segurs d'aquesta possessió de Déu, vivim en aquest món, en aquesta comunitat? Vivim la paraula de Isaïes: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, que porta la bona nova... I els teus sentinelles esclaten de goig perquè veuen cara a cara al Senyor... ?

Anunciem nosaltres la pau, anunciem i vivim l'obra de l'amor i de la pau? No fos cas que Ell, la Paraula encarnada, vingués a casa nostra i nosaltres no l'acollíssim.

23 de desembre del 2009

ADVENT: Dia 23 de desembre

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Ml 3,1-4.23-24; Sl 24; Lc 1,57-66

Hi ha un abans i un després.

La veu del profeta es fa sentir: diu el Senyor, diu el Senyor de l'univers. Qui resistirà? Qui és mantindrà dret? Sembla plantejar un judici.

Hi ha un abans i un després.

El Senyor envia un missatger per preparar el camí, camí de reconciliació.

Hi ha un abans i un després.

Sí, Déu ha concedit gràcia, ens ha concedit Joan, ens ha concedit gràcia per a reconciliar-nos. Perquè depurats, purificats, refinats, siguem dignes d'oferir l'oblació digna, oblació de tota la nostra vida.

Hi ha un abans i un després.

L'acompliment, el fill esperat, els parents amunt i avall, la felicitat s'escampa arreu. Però, i la tradició, el costum, el nom?

Hi ha un abans i un després.

S'ha de dir Joan, que vol dir: Déu ha concedit gràcia.
Déu ha concedit la seva gràcia a Elisabet i a Zacaries, a tota la família, a tota la família humana. Déu ha concedit la seva gràcia per preparar el camí de Crist que ens ve en el Nadal; que ens ve en tants moments de la nostra vida; que ens ve ara, en l'ara de Déu d'aquesta eucaristia.

Hi ha un abans i un després.

¿Estem preparats, depurats, refinats, purificats? Zacaries tot recobrant la paraula beneïa Déu. I nosaltres avui cantem: "Oh Emmanuel, rei i legislador nostre, esperança i salvació de les nacions, veniu a salvar-nos, Senyor, Déu nostre".

Hi ha un abans i un després.

22 de desembre del 2009

DIUMENGE I DE NADAL / LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, MARIA I JOSEP (Cicle C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 3,2-6.12-14; Sl 127,1-5; Col 3,12-21; Lc 2,41-52

Reflexió: La família

En els anys 60 el Concili Vaticà II posava de relleu a la Gaudium et Spes alguns problemes urgents del món. El primer sobre el qual reflexionava era la família: Atacs a la dignitat del matrimoni i família, poligàmia, amor lliure, divorci, hedonisme... La situació econòmica, sociopsicològica i civil com a origen de fortes pertorbacions en la família, que suscita l'angoixa en les consciències… (GS 47).

En els 80, amb motiu del Sínode de bisbes sobre la Família, Joan Pau II escriu la Familiaris Consortio, que comença així: La família, en els temps moderns, ha sofert, potser com cap altra institució, l'escomesa de les transformacions àmplies, profundes i ràpides. Moltes famílies viuen aquesta situació romanent fidels als valors que constitueixen el fonament de la institució familiar. Unes altres, se senten incertes i desanimades de cara a la seva comesa, i fins i tot en estat de dubte o d'ignorància respecte al significat últim i a la veritat de la vida conjugal i familiar. Unes altres, en fi, a causa de diferents situacions d'injustícia es veuen impedides per a realitzar els seus drets fonamentals.

El recent Sínode dels bisbes africans d'aquesta darrera tardor resumeix així les seves intervencions sobre la família: Molts Pares Sinodals lamenten el destí de la família a Àfrica (...) i consideren que la institució es troba sota seriosa amenaça d'inestabilitat i dissolució a causa de la pobresa, els conflictes, les creences i pràctiques tradicionals (bruixeria) i les malalties, principalment la malària i el VIH SIDA (...) Però els Pares Sinodals descriuen també de diverses formes el feroç atac a la família i a la institució fonamental del matrimoni, vingut des de fora d'Àfrica i atribuïble a diverses fonts.

El panorama, doncs, a mesura que avancen els anys, no sembla créixer per donar esperança. És més, es parla de nous models de família. Es menysprea i s'ataca el que encara tenim, i es desitgen nous models. Fa l'efecte que és un terreny més dels molts que trepitja l'home en aquesta societat on l'home, o la humanitat, o qui sigui, es mouen a les palpentes. Jo crec que aquí es juga gran part del seu futur, ja que és en la família on es perfila la maduresa de la persona. La persona l'educació de la qual i camí a la maduresa comença en la dimensió més profunda de la mateixa. Desenvolupar tota la riquesa i capacitat que duu a dintre. I això com pot ser factible si els educadors es mouen en les aigües de la superfície?

Paraula

Qui honora el pare viurà molt anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa... Aquest i altres suggeriments ens proposa el Siràcida com per a gaudir d'un clima familiar bo. Un clima que es trenca per diferents parts: per part dels pares que no estan del tot pendents de l'educació dels seus fills... Per part dels fills que progressivament avancen el temps de la seva emancipació dels pares, de la seva independència, com a resposta potser, o en part, a aquesta educació dels pares. Per part de la societat, que està donant "pals de cec" a aquesta tema de l'educació, "preocupat" per altres valors.

Tingueu sentiments de compassió, de bondat, d'humilitat, de comprensió... Perdoneu-vos mútuament... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l'amor tot ho lliga... Recomanacions molt concretes amb un esperit que és molt necessari perquè la persona humana pugui anar creixent cap a una maduració més humana. I una maduració que és indispensable per tenir una societat més pacificada.

Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare? Una escena, aquesta de l'Evangeli, interessant i enigmàtica, que jo crec ens planteja, entre altres punts, el de la llibertat del fill en un creixement obedient als pares.

Saviesa sobre la Paraula

Natzaret és l'escola en la qual comença a comprendre's la vida de Jesús: l'escola de l'Evangeli. Heus aquí algunes breus lliçons de Natzaret: En primer lloc una lliçó de silenci. Que reneixi en nosaltres l'estima del silenci, aquesta admirable i indispensable condició de l'esperit; nosaltres que ens veiem assaltats per tants clams, estrèpits i crits enmig de la nostra vida moderna, tan sorollosa i sobresensibilitzada. Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenyi el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva bellesa, austera i senzilla, el seu caràcter sagrat i inviolable. Una lliçó de treball. Natzaret, la casa del "fill del fuster": és aquí on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; restablir la consciència de la seva noblesa; recordar que el treball no pot ser mai un fi en si mateix, però que la seva llibertat i la seva noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que són el seu fi. (Pau VI, Natzaret 5.01.1964)

Crist ha nascut. Ha nascut per nosaltres. I ha nascut avui. Nadal, doncs, no és merament un dia com altres. És un dia santificat, fet especial per un misteri sagrat. Avui entra l'eternitat en el temps, i el temps santificat, queda embolcallat de l'eternitat. Avui, Crist, la Paraula eterna del Pare, que estava al principi amb el Pare, en qui totes les coses van ser fetes, per qui existeixen totes les coses, entra en el món que Ell va crear per reclamar ànimes que havien oblidat la seva identitat. Per tant, l'Església exulta, quan els àngels baixen a anunciar, no merament una cosa antiga, com va ocórrer fa molt temps, sinó una cosa nova que succeeix avui. Avui Déu Pare fa noves totes les coses, en el seu Fill diví, el nostre Redemptor, conforme a les seves paraules: ecce nova facio omnia. (Thomas Merton, Temps de celebració)

ADVENT: Dia 22 de desembre

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Sa 1,24-28; Sl 1Sa 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Recordo un dels diorames de fra Gilbert de Solius dedicat a la Mare de Déu cantant el Magníficat. També aquests dies previs al Nadal, la litúrgia ens proposa de contemplar els diorames evangèlics del pelegrinatge del poble de l'Aliança, representat per Maria i Josep, Elisabet i Zacaries, Joan Baptista, els pastors… anant a l'encontre del Crist, l'Espòs d'Israel, com verges sàvies amb les torxes enceses de la fe i de l'esperança. El diorama d'avui, com el de fra Gilbert, està dedicat al Magníficat.

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. El Magníficat, juntament amb el Parenostre i les Benaurances, és el breviari de l'Evangeli. Ens descobreix el rostre de Déu salvador. Un Déu que salva: aquesta és la seva expressió en la història. El nom de «Jesús» significa precisament això.

Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles. La mirada de Déu arriba fins a les coses més petites i senzilles, i les estima. Com la mirada d'un nen resseguint les muntanyes i els camins del pessebre. I la mirada de Déu, ja ho cantava sant Joan de la Creu, és sempre font de benedicció: «e yéndolos mirando, con sola su figura, vestidos los dejó de fermosura». Santa Maria, la Tota Formosa, primícies de la Nova Creació, restà així, en la seva humilitat i senzillesa, plena de gràcia sota la mirada de Déu.

El seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en ell s'estén de generació en generació. El nom nou de la santedat de Déu és el seu amor fet fidelitat, proximitat i perdó. Aquest és el nucli de l'Evangeli. Des que Maria va cantar el Magníficat, la santedat ja no s'ha d'entendre com a separació sinó com a proximitat, com a donació.

Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils. Omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res. Les benaurances, la felicitat que proclamarà Jesús, ja bateguen en el cant del Magníficat, el cant de la Profetessa d'Israel que porta en el seu si el fruit de la felicitat promesa.

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares. S'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. La fidelitat de Déu és una fidelitat concreta, històrica. Encarnada, compromesa. Déu sempre ens crida pel nom.

Maria, que porta en el seu ventre la Descendència d'Abraham, ens obre les pàgines de l'Evangeli amb aquest càntic profètic, que és com el cant de llibertat de la humanitat sofrent i esperançada. Fem-lo gran també nosaltres, el Senyor, i fem de la nostra vida càntic i benaurança profètica per als homes i dones del nostre temps. Amén.

20 de desembre del 2009

DIUMENGE IV D'ADVENT (C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Mi 5,1-4a; Sl 79; He 10,5-10; Lc 1,39-45

Estimats germans i germanes,

Les pregàries més importants de la jornada són Laudes i Vespres. Hi cantem els càntics de Zacaries i de Maria, que són dos himnes de lloança a Déu per la seva misericòrdia i la fidelitat al seu amor: "Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort". "La meva ànima magnifica el Senyor".

Maria se'n va de viatge a casa de Elisabet. Com va ser aquest viatge i per què? El Fill creix dins les entranyes de Maria. Només les mares saben a fons el que això vol dir. El monòleg contemplatiu de Maria esdevé diàleg amorós amb el seu Fill, tot escoltant els batecs del seu cor i el moviment del seu cos. L'amor sempre fa anar a la recerca de l'altre. Maria no s'acontenta en quedar-se a casa seva pensant en la futura maternitat. Crist neix al si de la Humanitat. Qui escolta i guarda la seva Paraula és capaç de copsar la presència i l'acció de Déu en el nostre món, i de sortir d'un tancament egoista posant la vida sencera al servei dels altres. Maria, "la plena de Gràcia", surt d'ella, es posa en camí i se'n va a casa de la seva cosina, que segurament la necessitarà.

"Feliç tu que has cregut!", li diu Elisabet a Maria. Tendim a pensar que Maria tenia una fe forta com un roure. Imaginem que Déu li va donar una llum especial que li va permetre viure amb seguretats. Però la fe de Maria va madurar en el temps i en les proves. Per exemple: per què el Fill de Déu, Jesús, va néixer en una situació de màxima pobresa; el per què de la fugida a Egipte, vivint en terra estrangera; el per què dels tres dies d'angoixa, quan no trobaven Jesús; el per què del desagraïment de les persones al moment de la veritat; el per què de la mort de Jesús, sol i abandonat en una creu. Maria no entenia moltes coses, ni nosaltres tampoc. Però, malgrat tot, sempre va confiar en el Senyor. Quina gran lliçó per a tots nosaltres! La maternitat espiritual de Maria ens infanta a una nova vida, i ens fa germans del seu Fill Jesús, amb qui cridem a Deu: "Pare nostre"; el Pare que ens regala el Pa de Vida, que alimenta i guareix, que compartim, i que és el mateix Crist que avui també ens ve a visitar, tan si estem o no en la fosca del pecat o en la penombra de la tebiesa.

"Feliç tu que has cregut!". Feliç tu, Maria, perquè has sabut escoltar Déu i guardar la seva Paraula dins del teu cor, l'has meditada i posada en pràctica, essent fidel a la teva vocació; la fe t'anima a compartir la joia serena i profunda. "L'amor que Déu té als qui creuen en Ell" es tradueix en nosaltres en una esperança que ens omple de pau. La escena d'avui i les recomanacions de S. Pau (Rm 12, 9-16), llegides en la festa litúrgica de la Visitació, el dia 31 de maig, ens inviten a una constant actitud de servei: "Que el vostre amor no tingui res de fingit... avanceu-vos els uns als altres a honorar-vos... sigueu soferts en les penes, assistiu sempre a la pregària, ajudeu els necessitats, acolliu els forasters. Estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren... no sigueu orgullosos..."

Preguntem-nos si som capaços de "visitar" els altres, d'anar al seu encontre, de donar la nostra vida, si sabem compartir. Si ens ajudem els uns als altres, podrem cantar amb Maria: "La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva".

El projecte de Déu no s'ha esgotat, i actualment estem molt necessitats de l'amor i de la pau predicats per Jesucrist. Cal seguir lluitant per aquests valors. Déu necessita homes i dones de bona voluntat que siguin capaços de dir "sí" com Maria. Hauríem de repetir sovint el Salm 39, citat a la segona lectura: "Aquí em teniu... Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra Paraula al fons del cor".

15 de desembre del 2009

DIMARTS III D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La celebració eucarística ens fa reviure constantment el present, el passat i el futur del misteri de Crist. A la vegada que esperem la seva manifestació, rememorem la seva aparició entre els homes, quan Crist "vingué humil, i fet semblant als homes, i ens obrí el camí de salvació eterna" (prefaci I d'Advent), i fruïm de la seva presència entre nosaltres: això s'esdevé pel baptisme pel qual som, ja des d'ara, unes criatures "fetes néixer a una nova vida" en Jesús (col·lecta). D'aquí doncs n'hem de treure la incomparable riquesa de la vida que rebem en Crist.

La primera lectura ha estat treta del profeta Sofonies [3, 1-2. 9-13], on, contràriament a la Jerusalem actual, rebel, impura i tirànica (versets 1-2), l'Israel de l'esdevenidor, "la resta d'Israel" (12), ja no serà més que un "poble humil i pobre" (12), i per tant modest davant de Déu. Aleshores, els pobles pagans es convertiran a Yahvè (9-10). Per primera vegada doncs un profeta empra el vocabulari de la pobresa per a definir l'Israel renovat, talment com de la purificació del poble en fa condició per a la unificació de les nacions.

El salm responsorial escollit ha estat el 33, que ens ha fet cantar que "els pobres invoquen el Senyor i ell els escolta", ja que Jesucrist, saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus. I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que ell serà a prop dels cors que sofreixen. I així podrem tastar que n'és de bo el Senyor.

L'evangeli de Mateu [21, 28-32] ens ha parlat de la paràbola dels dos fills que justifica l'orientació que prenia la predicació de Jesús dirigint-se als menyspreats i als pecadors, capaços de fer penitència després d'haver dit "no" la primera vegada. La gent de bé, particularment les autoritats jueves, digueren "sí" a la llei, però diuen "no" a l'Evangeli que ve a complir-la. Com podrien ésser encara testimonis de la salvació de Déu? L'afegidura del verset 32 engrandeix la paràbola fins a les dimensions de la història de la salvació, perquè els jueus són desposseïts dels seus privilegis en benefici dels pagans, cosa que el mateix Joan Baptista ho havia pressentit. Lliçó que encara és vàlida avui, ja que hi ha una manera de dir "sí" a l'Església, a vegades fins i tot a so de trompetes, que explica perquè altres li diuen "no", malgrat que una inspiració pregona els atansa a l'Evangeli. I és que hom es pot adherir a l'Església, però disfressar-ne el rostre autèntic, perquè tants "nos" a l'essencial poden amagar-se darrera un "sí" professat, que aquells qui neguen el nostre testimoniatge sens dubte fan bé no canviant de parer! Amén.

14 de desembre del 2009

DIUMENGE IV D’ADVENT (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Mi 5,1-4; Sl 79.15-19; He 10,5-10; Lc 1,39-45

Reflexió: l'Encarnació o el "viatge"

Dalt al cel, a l'eternitat, de cop i volta, va començar una certa commoció. El viatge era imminent. S'acceleraven els preparatius. L'arcàngel Gabriel es trobava absent de feia uns quants dies. Els cors celestials cantaven i repetien els seus assajos amb cançons de pau i de glòria. Altres grups observaven atentament la lluentor de les estrelles. El viatge era imminent...

Es comentava la possibilitat d'un viatge de l'Altíssim a la terra. I es recordava, als arxius celestials, el primer viatge. Perquè hi va haver un primer viatge durant el qual tot ho va deixar vestit de formosor... Així ho recull un d'aquests arxius de la humanitat:

Mil gracias derramando
pasó por estos sotos con presura,
y, yéndolos mirando
con sola su figura
vestidos los dejó de hermosura…
(San Juan de la Cruz, Cántico Espiritual, 5)

A l'eternitat hi havia preocupació. Hi havia amor. A més de la bellesa de la terra, mai no havien mancat ni els missatges, ni els missatgers, a la terra.

He vist l'angoixa del meu poble i he sentit el seu clam... Baixaré per alliberar-lo i fer-lo pujar a una terra bona i espaiosa... (Ex 3,7) El Senyor prepararà per a tots els pobles, sobre aquesta muntanya un festí... Farà desaparèixer per sempre la mort... (Is 25,6) El teu pare també menjava i bevia, però tenia en compte el dret i la justícia, i tot li anava bé. No és això conèixer-me? (Jr 22,15)

Però els humans eren desmemoriats. El zel de Déu semblava créixer més i més, en el desig "d'aplegar" tots els fills a casa seva. Un dia Gabriel va partir amb un nou missatge a la humanitat. Amb un missatge a una dona de Natzaret. Una dona molt sensible al silenci i a la paraula. Aquesta dona deixà el camí obert perquè Déu, a qui ningú ha vist mai, pogués arribar a ser contemplat, revestit de naturalesa humana, en el si d'aquesta dona, i il·luminat entre els cants d'una nit celestial a la terra.

L'arcàngel Gabriel ha tornat i està fent l'equipatge. Déu se'n va de viatge. Déu fa el viatge per dir a l'home el "seu amor". I ve a dir-li el seu amor en un llenguatge comprensible, en el mateix llenguatge humà, i amb gestos humans...

Avui, arriba per a tots el goig. El qui està a tot arreu arriba per omplir de goig l'univers. Però ve silenciosament i reposadament. Déu va venir a la terra des del cel, es va fer present entre els homes i Aquell que no pot ser abraçat, conegut, va habitar al si d'una Verge. Així és com la naturalesa humana acull els inicis del goig i el començament de la seva divinització. Que se n'alegri el cel a dalt, i els núvols vessin la justícia. Que les muntanyes regalimin dolcesa i joia, perquè el Senyor ha tingut pietat del seu poble (Is 45,8; Am, 9,13; Sl 65,13). Avui es manifesta el misteri amagat des de segles (Ef 1) i totes les coses obtenen en el Crist la recapitulació (Ef 1,9). (Sant Andreu de Creta, Sermó 5 sobre l'Anunciació)

Paraula

Es presentarà a fer de Pastor amb la majestat del seu Déu. I viuran en pau, perquè ell serà la pau... Aquest Pastor, aquesta força naixerà de Betlem, petita entre els llogarrets de Judà. La grandesa de allò més petit, amb freqüència menyspreat per la saviesa d'aquest món.

Desprès afegeix: vinc a fer la vostra voluntat... Així es mostrarà en la seva vida: el meu aliment és fer la voluntat del Pare. Quantes raons se'ns ocorren a nosaltres per afirmar la nostra voluntat!

Feliç tu, que has cregut! Allò que el Senyor t'ha fet saber es complirà... El "viatge" de Déu a la humanitat, dóna lloc immediatament a un dinamisme d'amor, d'encontre en la vida dels homes.

Saviesa sobre la Paraula

L'advent hauria de recordar-nos que el "Rei que ha de venir" és una mica més que un infant encisador i somrient entre la palla del pessebre. Cert que no hi ha res de dolent en les celebracions familiars tradicionals del Nadal, ni hem d'avergonyir-nos del fet d'acollir-les cada any amb una certa ambivalència. Sigui com sigui, no és pas poc grossa la festa! L'Església, tanmateix, quan ens prepara per al naixement d'un "gran profeta", un Salvador, un Rei de Pau, pensa en quelcom més que un goig estacional. El misteri de l'Advent projecta la llum de la fe sobre el significat mateix de la vida, de la història, de l'home, del món i del nostre propi ésser. A l'Advent celebrem la vinguda, i encara més, la presència de Crist en el nostre món. Som testimonis de la seva presència, àdhuc enmig dels insondables problemes i tragèdies. No és una escapatòria, una evasió d'aquest món... (Tomás Merton, Temps de celebració)

Ja sabeu germans, qui és el qui ve. Ara considereu d'on ve i a on ve. Ve del cor del Pare al si de la Verge Mare. Ve des dels cims dels cels a les regions més profundes de la terra. Què passa? Hem de quedar-nos per sempre a la terra? No ens importaria si es quedés Ell també. On ens trobaríem bé sense Ell? I on malament amb Ell? A qui tinc jo en el cel?, i amb tu, què m'importa la terra? Déu del meu cor, la meva heretat per sempre. I encara que camini per les ombres de mort, res no temo si tu estàs amb mi..." (Sant Bernat, Sermó 1 Advent)

13 de desembre del 2009

DIUMENGE III D'ADVENT (C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
So 3,14-18a; Sl Is 12,2-3.4bcd. 5-6 (R.: 6); Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

Germans,

L'alegria domina, sens dubte, aquest tercer diumenge d'Advent, anomenat justament Gaudete, és a dir, Alegreu-vos. Tots els textos d'aquesta missa es mouen sota aquesta temàtica, i ens inviten a una alegria exultant i expectant. Però de quina alegria es tracta? Doncs, hem d'alegrar-nos per la presència entre nosaltres d'Algú que és la font de l'autèntica alegria. Es tracta del Senyor que ve per transformar aquest món nostre i a introduir-nos en el Regne de la seva felicitat interminable. Nosaltres no tenim paraules per descriure aquesta realitat promesa per a un temps incert, però al llarg de la història de la bíblia trobem intents que volen dibuixar una fesomia del món futur que ens espera.

El profeta Sofonies, entre els anys 640-609 abans de Crist, exerceix el seu ministeri abans del profeta Jeremies, i viu en uns moments difícils donat que el Regne de Judà està sotmès al domini assiri i, a més, ha de ser testimoni dels regnats dels impius Manasés i Amon que van provocar un lamentable desordre religiós en el poble. Durant el regnat del bon rei Josies, fill d'Amon, i amb el debilitament del poder assiri renasqué l'esperança d'una restauració nacional que aniria acompanyada d'una reforma religiosa. Sota aquesta perspectiva optimista escriu el profeta el salm que constitueix el fragment que hem escoltat en el qual promet a Sió i a Jerusalem un futur esperançador després d'un temps d'opressió. "No tinguis por, Sió, que el Senyor, el teu Déu, el tens dintre teu". El profeta vol encoratjar els habitants de Jerusalem a no desanimar-se, perquè el Senyor és més gran i més fort que tots els seus enemics. És el Senyor qui dóna mort o vida, qui abaixa o enalteix. El futur està en mans de Déu, el Senyor, el rei d'Israel, que mai no abandona el seu poble. Sofonies veu la promesa de Déu com una invitació a la confiança i a mantenir-se ferms. L'escenari que dibuixa el profeta no podria ser més optimista, malgrat el contrast de la situació real tan poc engrescadora. Aquest panorama idíl·lic que ell pregona és el signe evident de la presència dominadora del Senyor poderós que protegeix d'una manera admirable el seu poble tot renovant-li el seu amor.

El tema de l'alegria continua encara amb el salm responsorial, un salm d'Isaïes, concretament. Aquest salm ve a ser com un ressò de l'oracle de Sofonies on el profeta canta la salvació que ve de Déu i la seva presència permanent en el seu Poble. Novament el contagi de la joia i l'exultança marquen la visió del profeta sobre el futur del Poble escollit.

Podríem preguntar-nos ara si aquestes visions i oracles profètics albiraven un futur immediat o llunyà. Cal dir que aquestes visions profètiques s'han de llegir en clau intemporal. Curiosament, vint anys després de la mort de Sofonies, el poble experimentà una forta sotragada amb l'exili a Babilònia. I és que el profeta rep una inspiració divina però no pot pretendre saber el moment de la seva realització. És Déu qui disposa del quan i del com de la profecia. Donat que les profecies veterotestamentàries havien de tenir el seu acompliment en el Nou Testament, podem afirmar que totes les promeses profètiques queden polaritzades en el Crist. Ell és l'esperança de tots els pobles, no solament d'Israel. Ell és la promesa definitiva i el salvador universal. Per això, la presència del Crist entre nosaltres és la més gran alegria que Déu hagi pogut comunicar a la humanitat. Sant Pau, a la carta als Filipencs, després d'exhortar-los a viure contents en el Senyor perquè ell ja és a prop, els diu que la pau de Déu, que sobrepassa el que poden entendre, guardarà els seus cors i els seus pensaments en Jesucrist. I la pau de Déu és engendradora de joia. Per això, estar unit a Jesucrist és fer experiència de la joia més gran.

I passem a l'evangeli. L'evangeli és sempre bona notícia perquè tot ell ens parla del Crist i en ell Crist ens parla amb la seva paraula i amb les seves obres. En el fragment d'avui, Jesús no entra en escena, però tot el text està referit a ell. Joan Baptista és qüestionat pels qui s'acosten a ell, i davant la pregunta: què hem de fer?, ell dóna unes receptes apropiades a cada persona o grup per tal de posar en marxa el procés de la conversió personal. Són receptes que estan en la línia de la predicació profètica de l'Antic Testament i que Jesús també farà seves. Es tracta de les obres de misericòrdia i els deures de justícia. L'autoritat moral del precursor fa que la gent s'interrogui sobre la seva identitat, fins a considerar-lo com el Messies. Joan, però, amb una actitud realista i humil es col·loca en el seu lloc i dóna testimoni del poder del Messies, malgrat que empra unes expressions de judici escatològic que no seran precisament el model d'actuació de Jesús, ja que ell no vindrà a condemnar sinó a salvar. Per això Joan necessitarà ser evangelitzat per Jesús quan poc abans de morir decapitat a la presó enviï els seus deixebles a informar-se sobre la identitat de Jesús per saber si ell era de debò el Messies esperat. I Jesús li exposarà el programa del seu ministeri: "Digueu a Joan el que heu vist: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi". Així, doncs, el programa del Messies esperat és un missatge de salvació i un desplegament de la misericordiosa bondat de Déu envers tothom.

També nosaltres, germans i germanes, com aquells primers seguidors del Precursor podríem fer-li la mateixa pregunta: "I nosaltres què hem de fer?" I el Baptista segur que ens vindria a dir com aleshores: desinstal·la't de la teva immobilitat i de la teva comoditat. Aprèn a ser solidari, a compartir tot allò que tens amb els altres. Deixa't qüestionar pels altres. No vulguis ser intocable, que això t'allunyaria d'ells. Sigues proper a tothom i t'adonaràs fins a quin punt els altres són una riquesa per a tu. Com més solidari et faràs dels altres, com més t'hi entreguis, més rebràs de tots. Perquè, tot glossant sant Pau, "fa més feliç donar que rebre". I aquest programa solidari, que no és més que el programa evangèlic de Jesús, provocarà en nosaltres la més autèntica alegria.

12 de desembre del 2009

DISSABTE II D’ADVENT

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Sir 48,1-4.9-11; Sl 79; Mt 17,10-13

Ja és l’hora? Ha de venir? Ja ha vingut i no l’han reconegut. Igualment el Fill de l’home ha de patir a les seves mans.

On som en aquesta hora? Vivim esperançats? O bé, no esperem a ningú? És l’hora nostra i ens toca actuar, cadascú de nosaltres en el seu paper. És la nostra hora. Ens toca actuar. Però, reconeixem Crist que ens ve ara?

Elies és Joan, comprenen els deixebles. Comprenem nosaltres que el director és Crist? Com el tractem? Som o no som en el nostre paper? Fem cas del director d’escena? O bé, ens pensem ser uns artistes consagrats que sabem més que el director?

La vinguda de Crist ens convida a ser artistes. Els qui volem viure com a monjos tenim el paper clar d’artistes de la voluntat de Déu. Però, també està cridat a esdevenir artista cada cristià que vol seguir Crist.

Elies té fusta, zel d’artista amb foc i tot. El nostre foc però, ha de ser interior. Interior per poder escalfar els altres sense cremar-los, no sigui cosa que si és exterior sols aconseguim cremar els altres sense arribar al seu interior.

Elies fa de reconciliador, doncs ara a tu et toca esdevenir artista de la reconciliació. Per preparar la vinguda del director, el plató ha d’estar endreçat.

El director és Crist que ens empeny: llums, càmera, acció.

10 de desembre del 2009

Apunts / DIUMENGE III D'ADVENT (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
So 3,14-18; Sl 12, 2-6; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

Reflexió: Déu dansa per a tu


Aquest diumenge tercer d'Advent l'anomenem "Diumenge Laetare", el "Diumenge de l'alegria". Totes les lectures són una invitació a l'alegria. Tinc els meus dubtes que ho aconsegueixin. Quan escolto aquesta paraula, "alegria", o altres de semblants, en la vida de l'Església (goig, humor...) sempre recordo l'anècdota que em contava en una ocasió una mare referent al seu fill que poc després de fer la primera comunió passava a combregar i esbossava un somriure en el moment de combregar. Fins que aquest somriure se li va glaçar als llavis el dia en què un celebrant, en el moment de donar-li la comunió, li va dir: "De què rius idiota"?

Avui, a mig Advent, per viure el "Diumenge Laetare" els cristians ens hauríem d'haver pres seriosament des del principi l'escolta i la meditació de la Paraula. Viure més intensament un temps de Lectio Divina, de manera que la força i la llum de la Paraula de Déu ens embolcallés. I ens deixéssim agafar per ella.

I així i tot encara tinc els meus dubtes que aparegués en els nostres llavis i en el nostre cor l'alegria, perquè sembla que als mateixos exegetes els fa por un "Déu alegre". Mireu si no la diferència en les traduccions:

Avui: 1a lectura, Sofonies 3, 17s: el Senyor el teu Déu, enmig de tu, és un guerrer que salva. S'omple de goig i es complau en tu, t'estima i s'alegra amb goig com en dia de festa.

Nova Bíblia Espanyola (de Schökel): El Senyor, el teu Déu, és dintre de tu un soldat victoriós, que gaudeix i s'alegra amb tu, renovant el seu amor, s'omple de goig per tu, com en dia de festa.

Bíblia de Jerusalem: Jahvè el teu Déu, està enmig de tu, guerrer vencedor! Exultarà per tu d'alegria; Ell et renovarà amb el seu amor. Ballarà per a tu amb crits d'alegria, com en dies de festa.

La Vulgata llatina: El Senyor el teu Déu està enmig de tu, Ell mateix vigorós et salvarà, exultarà sobre tu en lloança, gaudirà sobre tu en alegria, descansarà en el teu amor.

La veritat, no sé perquè tenim por a un Déu que balla amb crits d'alegria (un bisbe em va dir fa uns anys que per què havia posat com a títol als meus Comentaris de les Antífones de la O: "Déu dansa per a tu", que no estava bé...) i, en canvi, no ens repugna escriure una i mil vegades que "Déu és un guerrer". Ens costa de posar en el cor el registre pacífic, i foragitar el violent. Necessitarem molts "Diumenges Laetare".

Paraula

Crida de goig, ciutat de Sió, aclama, Israel, i celebra-ho de tot cor? Una invitació molt forta a la festa, a l'alegria, a la dansa... Cal tenir motius molt forts. Quin motiu millor hi pot haver que sentir "en carn viva" la presència de Déu, que t'omple de pau de cap als peus.

No tinguis por, tens dintre teu el Senyor, el Sant d'Israel! És la teva força? És el teu poder? Escoltes dintre teu una remor d'aigües vives? En cas contrari no prenguis la cítara... perquè et sortirà malament la melodia.

Viviu sempre contents en el Senyor. Ho repeteixo... Viviu contents... El senyor és a prop... Una veritable obsessió: l'alegria, el goig... Jo crec que el creient està més obsessionat pel pecat.

No us inquieteu per res. A cada ocasió, acudiu a la pregària i a la súplica... Però possiblement el que no ens preocupa, o molt poc, és l'oració... Llavors, és lògic que ens dominin altres preocupacions. El tarannà de la nostra vida és un reflex del tarannà del nostre cor.

La gent preguntava a Joan: Així, doncs, què hem de fer? El qui tingui béns, que els comparteixi. El qui està casat amb la injustícia, que se'n divorciï. No us aprofiteu dels altres amb denúncies... I això que aleshores amb prou feines si hi havia mitjans de comunicació. Senyor, tu estaves, en el Jordà, ballant dins de Joan?

Saviesa sobre la Paraula

Joan era la veu, però el Senyor és la Paraula que existeix des del principi. Joan era una veu provisional; Crist, des del principi, era la Paraula eterna. I precisament, perquè resulta difícil distingir la paraula de la veu, van prendre Joan pel Messies. La veu va ser confosa amb la paraula, però la veu es va reconèixer a si mateixa, per no ofendre a la paraula. "No sóc —va dir— el Messies, ni Elies, ni el Profeta". "Jo sóc la veu que clama en el desert: prepareu el camí al Senyor". Què vol dir "prepareu el camí", sinó: supliqueu degudament? Què significa "prepareu el camí, sinó: penseu amb humilitat"... (Sant Agustí, Sermons)

Quan considero, en celebrar aquest temps d'Advent del Senyor, qui és el qui ve, em desborda l'excel·lència de la seva majestat. I si em fixo cap a qui es dirigeix, m'espanta la seva gràcia incomprensible. Els àngels no surten de la seva sorpresa en veure's superiors a aquell que adoren des de sempre i com baixen i pugen, a la vista de tots, damunt el Fill de l'home. En considerar el motiu de la seva vinguda, abasto, quan m'és possible, l'extensió sense límits de la caritat. I quan em fixo en les circumstàncies, comprenc l'elevació de la vida humana. Ve el Creador i Senyor del món, ve als homes. Ve pels homes. Ve l'home. (Sant Bernat, Sermó 3r d'Advent)

9 de desembre del 2009

DIMECRES II D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,25-31; Sl 102; Mt 11,28-30

Déu "dóna noves forces als qui estan rendits, i als dèbils els fa robustos... Els qui es fien del Senyor cobren noves forces, alcen el vol com les àligues...".

Aquestes paraules del Llibre d'Isaïes semblen formar part de l'Evangeli d'avui. "Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar", diu el Senyor.

Estimats germans, com superar el pessimisme i "alçar el vol com les àligues"?: obrint les finestres del petit món tancat del cor per mirar la llum del cel, per contemplar l'amor que Déu ens té i poder creure en l'esperança. Un monjo benedictí, comentant les proves viscudes per Sta. Teresa de l'Infant Jesús, escriu: "Sortosos els qui esperen, tot i haver vist tantes coses! Feliços els qui confien a pesar de tot; feliços aquells el cor del quals no es deixa endurir..."

Feliços nosaltres que creiem en la vinguda del Crist! Ell prengué la nostra condició, i fins i tot es va sentir abandonat a la creu. D'aquesta manera, cap problema nostre li és indiferent. Tot el pes de les nostres vides és elevat, en Ell, al Pare. Així, enmig de la foscor, no es trenca ni es perd res, perquè l'anhel de creure i la confiança en Déu es converteix en una expressió autèntica de la nostra fe. Hem demanat a Déu en l'oració col·lecta: "No permeteu que defallim, mentre esperem la vinguda del qui és metge dels nostres mals".

"L'únic que compta és l'amor", van ser gairebé les darreres paraules de Sta. Teresina. Penso que l'únic que compta és l'amor de Déu i la nostra capacitat d'abandonar-nos al seu Amor. Hi veig tres conseqüències. Primera, la contemplació de Déu que és relació i comunió. Segona, la contemplació de la Creu de Crist que és perdó i alliberament, i l'acceptació de la nostra que és creixement i suposa l'exercici de les virtuts. Tercera, la contemplació de l'Eucaristia que és aliment espiritual, força per al combat diari, i "el repòs que tan desitgem" segons la expressió de l'Evangeli.

Senyor Jesús, Tu ens parles pel camí i ens expliques el sentit de les Escriptures. Et demanem que els qui escoltem la teva Paraula amb un cor bo i generós arribem a donar fruit. Com el nostre cor no troba repòs si no t'estimem a tu i als altres amb un amor immens, ajuda'ns a descobrir el tresor de bondat amagada en el cor dels nostres germans. Que Maria, la nostra Mare, que guardava tot això en el seu cor i ho meditava, ens ajudi i acompanyi. Amen.

8 de desembre del 2009

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Trobem el sentit de la solemnitat d'avui en una frase de l'evangeli: Déu vós guard, plena de gràcia, el Senyor és amb vós...

Els cristians ortodoxos anomenen Maria la "Panaghia", la Tota Santa. En la tradició llatina, la "Tota Pulchra", la Tota Bella. La "plena de gràcia".

A la Bíblia gràcia indica abans de tot i en primer lloc, el "favor diví", gratuït i immerescut, que, en presència del pecat, es tradueix en perdó i misericòrdia; també indica la bellesa que prové d'aquest favor diví, i que anomenem estat de gràcia. Podríem afirmar que avui és la festa de la gràcia i de la bellesa.

En els primers segles del cristianisme, per mitjà dels primers concilis ecumènics, es va perfilant la persona de Crist en la seva relació amb les altres persones de la Trinitat. Però ja en aquesta època patrística comença també el desenvolupament del dogma marià que va unit a la progressiva aparició i difusió del culte marià.

Pius IXè, en proclamar: pronunciem i definim que la doctrina que sosté que la Mare de Déu va ser preservada immune de tota taca de la culpa original en el mateix instant de la seva concepció per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent en atenció als mèrits de Crist, salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu i ha de ser per tant ferma i constantment creguda pels fidels… no fa sinó recollir aquella tradició patrística i del culte marià tributat a la Verge en la vida creient del poble.

Maria és contemplada en el projecte salvífic de la Trinitat santa, totalment referida al Fill, "salvador del gènere humà". La Paraula fa una referència al pecat d'Eva, emmarcat en el diàleg del Paradís entre Déu, Adam i Eva; un diàleg que comporta l'allunyament de la primera parella humana respecte a Déu, i, a partir d'aquí, la incorporació de la serp diabòlica a aquest diàleg, fet que suposarà una tensió i dificultat grans per restaurar l'amistat de la humanitat amb Déu.

La restauració d'aquesta amistat suposarà un cost, un preu per a Déu. Abans de rescatar la humanitat, —escriu sant Bernat— diposita tot el preu en mans de Maria. Amb quina finalitat va fer això? Tal vegada perquè Eva, la dona, pogués rehabilitar-se per mitjà de la seva Filla, i desaparegués la queixa de l'home contra la dona. Adam, home, no diguis ja: "la dona que em vas donar em va oferir de l'arbre prohibit. Digues més aviat: "la dona que em vas donar m'ha alimentat amb un fruit beneït. Quin designi tan sant!... (Sermó, En el Naixement, 6)

Maria és Eva en tota la seva esplendor i perfecció, és la "nova Eva".

L'elecció de Maria per part del Pare, absolutament lliure i gratuïta, es realitzar, com per a tota criatura, a través de la mediació única del Fill, pels mèrits del qual va quedar preservada immune de tot pecat, i té una existència totalment conforme al designi diví.

Però la gratuïtat d'aquest do, que procedeix solament dels mèrits de Crist, home-Déu, no ha de fer-nos ignorar el vincle d'aquest misteri amb tota la preparació anterior.

El misteri de la gràcia domina tota l'economia de la salvació. És un misteri d'amor; l'amor diví que és creador, talment que s'expandeix sense cap obstacle. Precisament, davallant al fons del món envellit, aquest amor diví retorna la creació al seu origen en constituir Maria en la més amable i atractiva de les criatures: aquella en la qual Déu podrà establir la seva estada, sense compromisos amb el pecat. La Immaculada Concepció és el triomf de la sola gràcia de Déu: sola gràcia.

Déu té sempre la iniciativa; Déu és sempre el primer, el més gran. Però és un Déu que s'inclina amorosament des de sempre sobre l'home, sobre les seves criatures per cridar-les a la santedat. Aquest és el projecte de Déu que se'ns manifesta en la lectura segona, l'Epístola als Efesis: Ell ens ha elegit en Crist, abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. I tot amb un objectiu clar: ser lloança de la seva grandesa.

Maria ha encarnat bé aquest projecte de Déu. Per això li escau bellament el missatge de l'arcàngel: Déu vós guard plena de gràcia, el Senyor és amb vós.

Per això podem dir amb sant Bernat: Tota la nostra esperança, gràcia i salvació, que va pujar exhalant fragàncies. És un jardí ple de meravelles, que no tan sols va acariciar l'astre diví, sinó que el va agitar impetuós, perquè les seves sentors —els carismes de les seves gràcies— es difonguin i propaguin per onsevulla. I sempre és, sempre serà l'aroma i la música de Crist.

Algú ha escrit: En el món de la música el silenci és música; en el món de l'esperit les paraules en silenci són música de Crist.

Santa Maria és el silenci de l'evangeli. Maria és el silenci que ha agombolat la Paraula. En Maria, vas espiritual, el receptacle més pur, s'han silenciat les paraules de l'evangeli. I d'ella neix la música de Crist.

3 de desembre del 2009

DIJOUS I D'ADVENT

Dia 3 de desembre: Sant Francesc Xavier
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Sant Francesc Xavier, l'apòstol del país del sol naixent, pertany a la nissaga dels conqueridors d'imperis. Però, mentre els conqueridors anaven per plantar els seus estendards dels reis d'Espanya i Portugal en el Nou Món i en les Illes del Pacífic, ell optà, seguint a Ignasi de Loiola, pel servei del Rei Eternal. Francesc, nascut al castell de Xavier el 1506, s'uní al primer grup de companys d'Ignasi mentre estudiava a París. Fou destinat a la missió de les Índies portugueses, ja que qui hi estava prèviament designat a fer-ho caigué malalt de ciàtica. Al llarg d'onze anys de treballs, en els quals l'oració i la penitència tindrien la mateixa importància que la predicació, aquest missioner improvisat recorreria desenes de milers de quilòmetres amb el fi d'anunciar la Bona Nova a l'Índia, a Ceilan, a les Moluques i al Japó. Hauria volgut fer saber a tots els joves cristians la mateixa passió per a la glòria de Déu i la salvació dels homes que el dugueren a terres llunyanes, per això va escriure a sant Ignasi: "Em vénen desigs d'escriure a la Universitat de París per a dir-los-hi quants milers i milions de pagans es podrien convertir si hi haguessin operaris". Francesc morí a les portes de la Xina, a la Illa de Xoan el 1552.

La litúrgia del dijous ens dóna a entendre que, tot i que tinguem posada la nostra esperança en la manifestació de Crist (cant de comunió), semblant expectació no suposa cap evasió dels nostres treballs i responsabilitats. El cristià, home del futur, ha de ser, tanmateix, un home del present i cal viure "una vida de justícia i de pietat mentre esperem la nostra esperança" (ibídem), i posant la nostra confiança en el Senyor que està "a la vora" (cant d'entrada). Ell ens "accelera amb la força del seu auxili i la gràcia del seu perdó" (col·lecta). Confiar en la seva gràcia és edificar la pròpia vida sobre la roca (lectures primera i segona).

La primera lectura de l'apocalipsi d'Isaïes [26, 1-6], ens ha exposat la lluita entre Jerusalem i Babilònia, que acabarà amb el triomf de la primera; pel què el profeta ja redacta per endavant l'himne de la victòria. Però Babilònia és lenta a morir, ja que reneix en la ciutat moderna on les desigualtats són clamoroses, els serveis es tornen instruments de dominació i els elements de cultura esdevenen mitjans de corrupció. Tanmateix Jerusalem triomfa de Babilònia en la mesura que els homes fan de les seves ciutats llocs de retrobament, i de l'amor als humils (verset 6), i pouen la força per a espiritualitzar les muralles de les ciutats. Present en aquest amor, Déu es revelarà la roca indefectible de la ciutat (4).

L'evangeli de sant Mateu [7, 21. 24-27] és el d'un home eminentment concret, ja que per a ell, l'evangeli és una exigència imperiosa de vida; i cal posar-lo en pràctica. Llavors és quan es construeix sobre roca (verset 24), mentre que els xerraires són inútils al regne (23). I això per la senzilla raó de que la vertadera religió consisteix en complir la voluntat del Pare. I sols qui procedeix d'aquesta manera edifica la seva casa sobre la roca i serà capaç de mantenir-se en peu en el dia del judici de Déu.

1 de desembre del 2009

DIMARTS I D’ADVENT

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Is 11,1-10; Sl 71; Lc 10,21-24

La soca de la humanitat traurà un rebrot, un rebrot ver que s’alçarà dret, i tant, com a bandera de tots els pobles.

Un plançó de les arrels de la humanitat. Un plançó amb saviesa, enteniment, valentia, consell, coneixement, ple de reverència al Pare. Amb armes de justícia i lleialtat curiosament. I encara més curiós la convivència d’oposants que ens narra el profeta.

Ningú no serà dolent, perquè el coneixement del Senyor tot ho omplirà.

Que el benestar floreixi i abundi la pau.

La soca de la humanitat traurà un rebrot, un rebrot ver que s’alçarà dret, i tant, en la creu, en la creu s’alçarà com a bandera de tots els pobles, de veres, i un cop ressuscitat i exalçat residirà en la glòria.

En la glòria amb el Pare i l’Esperit Sant resideix el brot ver de la humanitat. Fill que coneix el Pare. Que ens revela el Pare en la mesura que som senzills, curiosament.

L’esperit de saviesa és en el plançó ver de la humanitat, no en el nostre. Estrany tal vegada. Però, crec que se’ns demana senzillesa per poder participar de la saviesa que ens ve donada ara de Crist.

30 de novembre del 2009

SANT ANDREU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l'Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l'horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l'any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n'inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l'accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se'ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l'hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l'esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m'he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda't de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l'encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d'infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l'apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l'encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l'Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l'àmbit obert de la xarxa divina, de l'internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t'has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d'esforç!

26 de novembre del 2009

DIJOUS XXXIV (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 6,12-28; Sl Dn 3; Lc 21,20-28

Estimats germans,

La coneguda pàgina de Daniel a la fossa dels lleons té una clara intenció: si som fidels al Senyor, malgrat les temptacions i persecucions, mai quedarem abandonats. Déu ens protegeix i ens dóna forces per resistir les forces que s'oposen a l'Evangeli. Cada dia té el seu afany i cada temps les seves dificultats. Daniel era obligat a adorar déus estrangers. Actualment també se'ns incita a adorar déus falsos que prometen una felicitat que només és aparença. ¿Què es pot esperar si adorem els diners, el poder, l'èxit social, els aplaudiments innecessaris?. La mateixa societat del benestar econòmic devora, com uns lleons dins de la fossa, els seus seguidors.

Jesús no és un profeta de calamitats quan anuncia la destrucció de Jerusalem. Jesús mostra el seu cor adolorit que s'entristeix per la sort del seu poble que no la volgut escoltar. Davant dels conflictes i de les divisions, que acabem pensant que són normals i naturals, Jesús insisteix: vol que siguem creadors de perdó i de reconciliació. Aquests són fruits de la pregària. La pregària transforma el nostre cor i ens allibera.

El mal que s'escampa no té l'última paraula. També el mal passa. Jesús ens presenta un món nou que hem de fer possible ja aquí i ara. Hi ha amagat un missatge d'esperança dins de les imatges apocalíptiques que hem escoltat: "Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats". Fa falta, doncs, superar l'egoisme, donar una paraula amable al qui la necessita, ser una mà amiga, fer-se present per amor i no per recompenses. Quan participem en l'Eucaristia i s'eixampla el nostre cor, aprenem que hem d'esperar el món que vol el Senyor amb una actitud activa i compromesa.

Daniel va superar els perills perquè "pregava tres vegades cada dia". Voldria acabar amb una bellíssima invocació de Sant Agustí, que pot ser un model de pregària per a tots nosaltres: "Senyor Déu meu, única esperança meva, escolteu-me perquè no em deixi anar al cansament i em desdigui de buscar-vos, sinó que busqui sempre, ardentment, la vostra faç. Doneu-me forces per a buscar-vos, vós que m'heu donat de trobar-vos i em doneu l'esperança de trobar-vos més i més. Davant vós teniu la meva força i la meva feblesa: conserveu-me la fermesa, guariu-me la debilitat... Feu que em recordi de vós, que us entengui a vós, que us estimi a vós. Amén!" ("De Trinitate", 15,18,51).

22 de novembre del 2009

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Professió solemne de fra Josep Antoni Peramos Díaz
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dn 7, 13-14; Sl 92, 1-2. 5; Ap 1, 5-8; Jn 18, 33-37

La festa de Crist, Rei de tot el món, va ser instaurada per Pius XI l'11 de març de 1925. Per Europa tot eren aires anticlericals i republicans. Segurament es pretenia amb la festa afirmar la sobirania del Crist i de l'Església en totes les esferes de la vida humana. El Concili Vaticà II, el 1962, va modificar el sentit d'aquesta festa.

Jo crec que el sentit de la festa va per aquí: la sobirania del Crist en totes les esferes de la vida humana. Però des d'un altre punt de vista. No des d'una força i un influx exterior per a exercir pressió de privilegi sobre les estructures de la societat, sinó des de la naturalesa d'aquest Crist que és Alfa i Omega, principi i fi, el qui és, el qui era, el qui ha de venir, el Déu de l'univers. Un Crist que és veritat i vida. Que ha nascut, que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, per donar vida. Un Crist que, com continua dient el prefaci d'aquest dia, és santedat i gràcia, un Crist que porta la justícia, l'amor i la pau. Un Crist Rei, la naturalesa del qual l'obliga a ser amor, a estimar. I s'estima donant vida, donant la vida. Així culminarà la seva obra de servei a l'home en la creu.

Dirà Lactanci: Va estendre els seus braços a la creu i va abraçar al món, per mostrar ja llavors, que el gran poble congregat des de la sortida del sol fins al seu ocàs, de totes les llengües i pobles, es congregaria sota les seves ales, per rebre al front aquell senyal màxim i sublim. (Institucions divines, 4, 26, PL 6, 530)

I vessarà el seu Esperit, per continuar el seu domini en l'espai més sensible de l'home, allí on pot actuar amb més força i eficàcia el domini de l'amor: en el cor. En el cor que és on comença a regenerar-se la humanitat.

I per aquí hauria d'anar el nostre culte a Crist, Rei de l'Univers. Contemplar el qui Pilat va presentar com a Ecce homo. L'Home. Necessitem créixer cap a aquest punt Omega, cap al Crist, que ens dóna la talla de l'home veritable, per ser també servidors de la veritat.

És el que ens comunica també amb la seva paraula plena de bellesa, el poeta León Felipe: "L'home no té cap altre ofici ni ocupació que la d'aprendre a ser Home. Qui és l'Home? Tal vegada sigui el Crist. Perquè el Crist no ha mort. I el Crist no és el Rei, com voldrien els «cristeros», els catòlics polítics i tramposos. El Crist és l'Home. La sang de l'Home, de qualsevol Home. Això ho afirmo. No ho pregunto.
Per ventura no ho puc afirmar?

La litúrgia d'aquest dia et suggereix Josep Antoni, i ens suggereix a tots, unes línies valuoses per viure la nostra vocació monàstica. Créixer com a homes cap a l'Home. Caminar per senderes de profunda humanitat. Ser humans, molt humans, en una societat molt deshumanitzada. La vida monàstica té molt a dir a la societat d'avui. Però necessitem prèviament viure una sincera i profunda fidelitat.

Viure la nostra vocació, segons el pensament de sant Benet que ens diu que el monjo és un cercador de Déu. Aquesta és una tasca de cada dia. A Déu no se'l troba una vegada per totes. Cada dia necessitem buscar-lo, per viure la seva experiència. Una experiència de goig profund.

Buscar Déu no és allunyar-se del món, és créixer com a homes cap a l'Home. Créixer en humanitat cap el qui és ric i prototipus d'humanitat. Buscar Déu és allunyar-se del món per ser rebut per Déu, i viure l'experiència d'un profund creixement humà que ens fa girar la mirada i el cor cap el món. Això seria viure el que ens diu Evagri Pòntic sobre allò que és el monjo:

Monjo és el qui està allunyat de tots i unit a tots. El qui es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateix en cadascun d'ells.

La pregària de consagració a Déu de la professió solemne ens parla d'un Déu que des del seu misteri insondable d'amor s'obre i es vessa com a amor sobre tota la humanitat. Un Déu, no solitari, sinó Trinitat, que ve a incorporar-nos a tots els homes al seu misteri d'amor. El monjo és el qui viu aquest misteri d'amor com una especial i singular relació d'amistat amb Déu, per col·laborar amb Ell, a fi que, gràcies al nostre testimoniatge, molts més s'incorporin a aquest misteri.

Això ens demana viure la nostra vocació amb aquell tarannà que ens suggereix Cassià en dir-nos que el monjo és un home profundament pacient, humil, i exemple de paciència.

No és gaire fàcil aquest camí. Jo diria que és un camí laboriós. Però també, malgrat tot, apassionant, perquè és un treball sobre un mateix. En l'àmbit d'una comunitat, però amb l'objectiu de créixer-hi cap a Aquell que ens crida pel nostre nom. En definitiva, un camí feliç. Viu aquesta felicitat. Com diu un pensador:

Feliços aquells els dies dels quals són tots iguals! Es fiquen al llit tranquils tot esperant un nou dia, i s'aixequen alegres per a viure'l. Viuen Déu, que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo. La seva oració no és quelcom que destaca, i allunyada de les seves altres obres. Preguen vivint.

Però duen a dins el color i la melodia.

21 de novembre del 2009

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS DÍAZ PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA

Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre
a la sala capitular, comentant el capítol 5è de la Regla de sant Benet, «L'obediència»

El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d'allí resplendeixen a l'exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s'ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l'oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)

Aquestes paraules d'Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l'ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre's amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.

Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s'ha manifestat en el Crist, s'ha anorreat, fent-se home, i des d'aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d'obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l'obediència.

Aquesta obediència que és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d'imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.

Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l'Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l'home que es lliuri totalment, alhora que l'obre a horitzons de més llibertat.

L'obediència fa sortir l'home de l'aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l'obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l'empeny a córrer pel camí del servei humil i de l'amor abnegat.

De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L'obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l'exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.

La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d'imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d'una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.

És gran l'obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L'obediència no va pels camins d'actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l'experiència quotidiana de la vida.

L'obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.

L'obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l'Evangeli, a fi d'anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS

Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 5è,
L’obediència

El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d’allí resplendeixen a l’exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s’ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l’oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)

Aquestes paraules d’Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l’ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre’s amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.

Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s’ha manifestat en el Crist, s’ha anorreat, fent-se home, i des d’aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d’obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l’obediència.

Aquesta obediència que és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d’imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.

Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l’Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l’home que es lliuri totalment, alhora que l’obre a horitzons de més llibertat.

L’obediència fa sortir l’home de l’aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l’obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l’empeny a córrer pel camí del servei humil i de l’amor abnegat.

De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L’obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l’exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.

La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d’imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d’una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.

És gran l’obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L’obediència no va pels camins d’actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l’experiència quotidiana de la vida.

L’obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.

L’obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l’Evangeli, a fi d’anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.

15 de novembre del 2009

DIUMENGE XXXIII (B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

En entrar a l'Església no podem deixar fora les preocupacions o les il·lusions de cada dia i de cada moment, ja que formen part del conjunt sentimental de la nostra vida, que aquí volem unir amb la vida i la gràcia que Déu Pare ens ofereix. La Paraula de Déu amb tot ens invita a anar més enllà de les nostres preocupacions i il·lusions, però no a desentendre'ns-en. I fins i tot en aquest diumenge, en què som a les darreries de l'any litúrgic i en vigílies de començar-ne un de nou, i les lectures ho han aprofitat i ens han parlat de la fi del món!

Les lectures d'avui també ens han parlat d'una fi i d'un començament. De la fi de les condicions adverses a Jesús i del començament del seu regnat gloriós, quan se'ns ha dit: "Llavors veuran venir el Fill de l'Home sobre els núvols amb gran poder i amb majestat". I llavors –un altre text ha dit- "la multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà". I llavors –també un altre text ha dit- "els justos resplendiran com la llum del cel".

Com hauríem de desitjar el retorn de Jesús! ¡Com hauríem de frisar pel dia de la resurrecció! Seria un dia feliç, un dia alegre per a tots els qui han procurat portar-se bé. Dia en què Déu ens farà reviure en un univers transfigurat. I ens farà viure en comunió perfecta i definitiva amb Ell. Aleshores s'acompliran les paraules del salm d'avui, que ha dit: "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre".

Alegrem-nos doncs que tinguem un tan bon destí, com és: el de la vida per sempre amb Déu. I, si Déu és el nostre futur, visquem ja estimant-lo com a fills i estimant, per Ell, els altres com a germans. I és que, sota el guiatge de Jesús, el Salvador, el qual, "després d'oferir-se com a víctima dels pecats, ara seu a la dreta de Déu, on intercedeix per nosaltres". I allà puguem anar també tots nosaltres, perquè Déu ens hi invita d'anar-hi, i a tots (sí, a tots) ens hi espera.

Com bé sabem, la "Paraula" ens prepara per a l'Eucaristia, que és l'oblació del Fill i l'acció de gràcies a Déu. I com a cada diumenge, a l'Eucaristia, després de pregar amb confiança el "parenostre", repetim unes paraules tradicionals en diverses confessions cristianes, que diuen: "perquè són vostres, per sempre, el regne, el poder i la glòria". Cal que les diguem totes les vegades que ho fem com a afirmació i "convicció" en la "victòria futura" i plena del Senyor. D'aquella victòria que serà també la nostra, però que ho serà pel camí de les benaurances, i del sermó de la muntanya.

Que Déu ens ho concedeixi, i ens hi atorgui la seva gràcia i benifets per a tots. Que així sigui!

13 de novembre del 2009

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Ordenació diaconal de fra Rafel Barruè
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat,
Dr. Jaume Pujol i Balcells

Benvolgut Pare Abat, Prior i tots vosaltres, estimada comunitat, i especialment tu, fra Rafael, que avui rebràs l'ordenació diaconal de mans meves. Saludo també els preveres concelebrants, els diaques, els familiars de fra Rafael, al seu pare Josep i la mare Maria i als germans. Us saludo a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu a aquesta celebració eucarística.

Amb una gran il·lusió vinc una vegada més a la venerable església de Santa Maria de Poblet, avui per a conferir l'ordenació diaconal a un dels vostres monjos, fra Rafael. No em canso de dir que, per a mi, exercir aquest ministeri és un motiu de gran alegria, ja que forma part del meu munus sanctificandi.

Estem celebrant la solemnitat de la dedicació d'aquesta basílica. Segons expliquen les cròniques, i fra Lluís, que m'ha passat la nota, l'església de Poblet va ser dedicada per l'arquebisbe de Tarragona Josep Llinàs, el 13 de novembre de 1695, en temps de l'abat Pere Albert. Un segle abans, el 19 de novembre de 1575, en temps de l'abat Joan de Guimerà, l'església havia sofert un greu incendi fortuït, que va obligar a repicar-ne tota la pedra. Els monjos, al cap de cent anys, van creure que calia dedicar-la de nou, i és aquesta dedicació la que celebrem el 13 de novembre, i que consta en una inscripció al timpà de la porta romànica del temple. No sabem si al segle XII, quan la van acabar, l'església havia estat consagrada.

La festa de la dedicació de l'església ens recorda, sobretot, l'alegria que hem de sentir per pertànyer al poble de Déu, a l'edifici vivent de la comunitat cristiana, sobre el fonament de Crist, però, també, sobre l'estructura que ell mateix ha volgut: els Apòstols i els seus successors. Sabem molt bé que més importants que les pedres som nosaltres, les «pedres vives» de la comunitat cristiana. Si cada un és «pedra viva» en aquesta construcció, es dedueix el compromís i la corresponsabilitat de tots, cada un amb la missió que hagi rebut en la comunitat, en la construcció de l'Església i en el compliment de la seva tasca enmig del món. No oblideu el que ens diu sant Pau en la segona lectura, que «som temples de Déu i que l'Esperit de Déu habita en nosaltres» (1Co 3,16).

Al mateix temps, ens fa pensar en el que significa un edifici dedicat al culte en el conjunt de la vida cristiana, i jo diria d'una manera molt particular en aquest monestir. Els llocs de culte no tenen una importància absoluta. Però tampoc són indiferents. No els hem d'absolutitzar en excés, com denunciaven alguns profetes de l'Antic Testament, reduint el culte només a aquest lloc, separant-lo de tota la resta. Jesús ens va dir que havíem d'adorar Déu «en esperit i en veritat», i que el lloc era relatiu. Rendim culte a Déu amb tota la vida.

Però tampoc hem de banalitzar els valors que té un lloc de culte per a la comunitat. Hauríem de tenir l'alegria que van tenir Salomó i el seu poble quan van dedicar el temple de Jerusalem: ells tenien l'arca de l'Aliança; nosaltres tenim nostre Senyor Jesucrist. El lloc pot tenir molt de «sagramental», com a signe, per a la comunitat, de la presència de Déu i de la realització de les accions més sagrades, com l'escolta de la Paraula, la pregària comuna i els sagraments. En aquesta església hi ha molts records i molts segles de pregària, i podem dir que «la glòria omple la seva casa» (cf. 2Cr 5,14).

Avui s'ajunta a aquesta solemnitat, com ja he dit, l'ordenació diaconal de fra Rafael. En rebre el sagrament de l'orde en el grau del diaconat, el Senyor, amb la seva gràcia, habilitarà i atorgarà a fra Rafael la capacitat de servir el poble de Déu —com ho recorda la constitució dogmàtica Lumen gentium— «en el ministeri (diaconia) de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat » (LG, n. 29).

El ministeri pastoral del diaconat que, amb la gràcia de Déu, estàs a punt de rebre, t'ha d'ajudar a la identificació amb Jesucrist nostre Senyor, el qual —recorda-ho bé— no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

Servir el Senyor, la santa Església i les ànimes, i de manera particular la teva comunitat religiosa. Tots els cristians, en virtut del sacerdoci comú dels fidels, han de seguir les petjades del Senyor i gastar-se generosament al servei dels altres. Però tu, fra Rafael, que d'aquí a pocs instants rebràs el caràcter sacramental del diaconat, tindràs un motiu més per oblidar-te de tu mateix i dedicar-te amb totes les forces a l'edificació del regne de Déu: primer, en la teva ànima, després, inseparablement, en les ànimes dels homes del nostre temps, els vostres germans, començant pels teus germans d'aquest monestir.

Per servir, per ser útil, cal tenir la voluntat de servir els altres i oblidar-se del propi jo. I a l'inrevés: perquè aquesta voluntat de servei es manifesti en fets, és indispensable preparar-se per a desenvolupar bé la pròpia tasca: el qui vol servir ha de saber servir. Diaconat vol dir 'servei'.

A partir d'ara, fra Rafael, podràs predicar en el nom de Jesús, distribuir el seu cos i la seva sang com a aliment per les ànimes que estiguin ben preparades per a rebre'l. Aprèn del Senyor a prestar aquest servei amagat, humil, silenciós i divinament fecund. Jesucrist en l'eucaristia està sempre disponible, sempre a punt per a acostar-se als necessitats, sempre disposat a guarir els malalts, a donar la llum als cecs, a saciar la set de transcendència present en totes les ànimes, també en les dels que s'han allunyat de Déu. Jesús, com en l'escena de l'evangeli, s'autoinvita a casa de Zaqueu per a donar-li l'oportunitat de convertir-se i d'aquesta manera que regni en ell la pau i l'alegria, i la conversió de molts altres amics i parents.

La teva vida, com la del Senyor, ha d'esdevenir un holocaust, una ofrena incondicional, una entrega completa. La configuració sacramental amb Crist cap té com a principi interior la caritat pastoral i s'expressa mitjançant l'exercici d'aquesta virtut.

Do de si a l'Església fins arribar a la plena identificació amb Crist. Aquesta és la perspectiva que s'obre davant teu quan estàs a punt de rebre el diaconat, aquesta ha de ser la vida de tots els cristians coherents amb la seva missió: estimar l'Església —ens ho recorda l'apòstol Joan— no només «amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat» (1Jn 3,18). Fets de treball diari, santificat i santificant. Fets de servei als altres, encaminats a alleujar les seves necessitats materials i espirituals. Fets concrets de generositat, que són necessaris per a dir que sí a les peticions que el Senyor ens dirigeix en cada moment de la nostra existència.

M'adreço ara a vosaltres, familiars del nou diaca, per a donar-vos la meva cordial felicitació. Sempre hem de donar gràcies a Déu, però avui ho fem d'una manera especial pel do de l'Esperit Sant que suposa per a tota l'Església —i per al monestir de Poblet— el fet de comptar amb un nou diaca. Demano a més a tots els presents que pregueu molt per les vocacions: per a Poblet en primer lloc, ja que som aquí; però també per a totes les famílies religioses i tot camí de vida consagrada, i per les vocacions sacerdotals per al Seminari de l'arxidiòcesi.

Us demano a tots l'ajut de la vostra pregària. Supliqueu per a fra Rafael l'auxili de l'Esperit Sant, al qual invocarem d'aquí a poc en la pregària consecratòria. Demanarem al Paràclit que vessi sobre ell els seus set dons, que l'ompli de fortalesa i l'ajudi a complir fidelment els deures del seu nou ministeri.

L'Església necessita homes forts en la fe, capaços de donar raó de l'esperança que hi ha en ells (cf. 1Pe 3,15). L'Església té necessitat d'apòstols que facin arribar el missatge de l'evangeli fins l'últim racó de la terra. Preguem, supliquem, insistim amb el cor i sobretot amb les obres. El Senyor no deixarà d'enviar aquests nous apòstols —homes i dones— tan necessaris per a la humanitat, i ens transformarà també a nosaltres en instruments fidels i decidits a complir la seva voluntat. I pregueu també per mi: necessito les vostres oracions per a poder servir l'Església com el Senyor vol, amb fidelitat plena al meu ministeri episcopal.

Vosaltres i jo som només pobres instruments, però comptem amb l'ajuda de la gràcia divina, que ens arriba a través de les mans dolcíssimes de la nostra mare santa Maria, sota l'advocació de Mater Cistercium. A ella ens dirigim amb filial confiança. Sota la seva protecció posem aquest nou diaca, que, al seu torn, invoca l'ajut de Maria sobre tots nosaltres. La Mare de Déu obtindrà per a nosaltres, del seu Fill, la gràcia d'una plena identificació amb Crist, que s'ha fet servent de tots.
Que així sigui.