27 d’abril del 2016

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

Maria se’n va de viatge a casa d’Elisabet. Com va ser aquest viatge i perquè? El Fill creix dins les entranyes de Maria. El monòleg contemplatiu de Maria esdevé diàleg amorós amb el seu Fill, tot escoltant els batecs del seu cor i el moviment del seu cos. L’amor sempre fa anar a la recerca de l’altre. Maria no s’acontenta de quedar-se a casa seva pensant en la dolça espera. Qui escolta i guarda la paraula de Jesús és capaç d’intuir la presència i l’acció de Déu en el nostre món, i de posar la vida sencera al servei dels altres. Maria, «la plena de Gràcia», surt d’ella, es posa en camí i se’n va a casa de la seva cosina, que segurament la necessitarà.

«Feliç tu que has cregut», diu Elisabet a Maria. Tendim a pensar que Maria tenia una fe forta com un roure. Imaginem que Déu li va donar una llum especial que li va permetre viure amb seguretats. Però la fe de Maria va madurar amb el temps i en les proves. Maria no entenia moltes coses, ni nosaltres tampoc. Però, malgrat tot, sempre va confiar en el Senyor. Quina gran lliçó per a tots nosaltres! La maternitat espiritual de Maria ens infanta a una nova vida, i ens fa germans del seu Fill Jesús, amb qui cridem a Deu: «Pare nostre»; el Pare que ens regala el Pa de Vida que alimenta i guareix, que compartim, i que és el mateix Crist que avui també ens ve a visitar, tant si estem o no en la fosca del pecat o en la penombra de la tebiesa. Gran és, Senyor, la vostra misericòrdia!

«Feliç tu que has cregut». Feliç perquè la fe t’anima a compartir la joia serena i profunda. «L’amor que Déu té als qui creuen en Ell» es tradueix en nosaltres en una esperança que ens omple d’alegria, en paraules de sant Pau. Em pregunto si sóc capaç de «visitar» els altres, de sortir de mi mateix, de situar-me en el seu punt de vista, de compartir amb ells la meva vida, si sé oferir el meu ajut. El camí espiritual és llarg i dóna per a molt. Però també és curt, com la vida, i no ens podem adormir. Si ens ajudem els uns als altres, la nostra pregària comunitària serà d’acció de gràcies. Així, podrem cantar amb Maria: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva».

Segons el prefaci, Maria és «l’esperança dels fidels i l’honor del nostre poble». Quan contemplem la muntanya de Montserrat, lloc d’oració i de fe cristiana, ens sentim contemplats per Maria, que ens va indicant el camí. Sant Joan Pau II va dir que «Montserrat és un Magníficat de pedra, una fletxa indicadora d’ulteriors escalades». L’objectiu és arribar «a aquella muntanya santa que és el Crist». Camí no sempre fàcil, però apassionant; amb el sabor de l’aventura, agermanats per nobles ideals, pregant junts, demanant al Senyor de progressar, com diu l’oració col•lecta, «en la fe, l’esperança i la caritat».

25 d’abril del 2016

SANT MARC EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Catedral Nova de Lleida

1Pe 5,5b-14; Sl 88,2-3.6-7.16-17; Mc 16,15-20

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La bona noticia de l’Evangeli no pot ser reclosa en el nostre interior, omple el cor i la vida dels qui ens hem trobat amb Jesús i és tan gran aquest goig que volem i tenim el deure de compartir-lo amb tot el món. La llavor de la Paraula ha de ser sembrada també avui en el nostre món amb aquella alegria per l’Evangeli que omplia la vida de la primera comunitat, la dels deixebles; i que deixava embadalits els qui l’escoltaven.

La Paraula eterna que s’expressa de manera insuperable en el Verb encarnat i es comunica en la història de la salvació a tots els homes convertida en un home com nosaltres, llevat del pecat, Jesús el fill de Déu encarnat en Maria. La Paraula és la mateixa persona de Jesús, la seva història única i singular esdevé la Paraula definitiva, aquella que Déu comunica. És la gran novetat de la història de la salvació, humanament incomprensible, la Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres. La Paraula esdevé una experiència viva, una realitat viscuda perquè s’ha encarnat i ha nascut d’una dona i aquesta dona és Maria, ella que és mansió de la saviesa, temple de l’Esperit Sant, arca de la Nova Aliança, Mare de Crist i de l’Església. Maria acull en el seu interior la Paraula esdevenint així portadora de l’Evangeli, d’aquell qui és la Paraula. Escriu el Papa Francesc a l’Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium: «Com a mare de tots és signe d’esperança per als pobles que sofreixen dolors de part fins que broti la ajusticia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una veritable mare camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres.»

Maria té com a pròpia la funció anunciadora de l’Evangeli, l’exerceix d’una manera particular; en primer lloc acceptant el pla salvífic de Déu, col·laborant de forma activa i imprescindible en la història de la salvació; ella plena de l’Esperit Sant com ningú no ho ha estat mai ni ho estarà, és en si mateixa evangelitzadora i evangelitzada, ella té com a punt de partida i punt d’arribada Crist mateix. Maria és present en l’Església apostòlica i enmig d’ella acull de nou l’Esperit, aquell que l’havia omplert un dia i que ara ve per omplir de la seva força tota l’Església Escrivia el beat Pau VI a l’exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi que «al matí de la Pentecosta ella, Maria, va presidir amb la seva pregària l’inici de l’evangelització sota l’influx de l’Esperit Sant. Sigui ella l’estel de l’evangelització sempre renovada de l’Església, dòcil al mandat del Senyor que ha de promoure i realitzar, sobretot en aquests temps difícils i plens d’esperança».

Maria exerceix aquesta tasca evangelitzadora en segon lloc al llarg de la seva vida. En primer lloc en l’anunciació, quan es compleixen en ella les profecies dels profetes, transmeses de generació en generació; ella acull, comprèn i accepta allò que l’àngel li anuncia i esdevé la mare del Salvador, perquè als humils, com hem sentit en la primera carta de sant Pere, Déu els concedeix el seu favor.

Maria, portant en les seves entranyes el qui és la Paraula, visita Elisabet i la salvació arriba ja a aquella casa on Joan Baptista, el precursor, salta de goig en el si d’Elisabet quan la Mare del seu Senyor porta la joia de la Paraula feta amor; Maria, que ha estat atenta i ha vetllat, exulta de goig i el seu esperit celebra Déu que la salva.

A Betlem són els àngels els qui anuncien la bona nova del Déu fet home, però és Maria qui el porta, el conserva, el dóna; el porta al món, li dóna el pit i l’ajuda a créixer en saviesa humana per lliurar-se al món.

Maria, passats els dies, presenta Jesús al temple i acull meravellada i sorpresa l’anunci que aquell infant serà llum per a totes les nacions.

Maria, amb Josep, salvaguarden la Paraula feta carn de la ira dels homes fugint a Egipte, i en retornar, passa ànsia en perdre’l al temple i en retrobar-lo i sentir-lo com interpreta l’escriptura; per primer cop veu com actua la voluntat de Pare en aquell infant i se sorprèn i aleshores accepta de nou la voluntat de Déu i va guardant totes aquestes coses en el seu cor.

Maria, que ha estat mestra en la creixença de Jesús ha anat aprenent alhora ella mateixa allò que Jesús vol dels homes, creient a Canà que ha arribat l’hora es precipita, i confiada i experimentada, demana als criats que facin allò que el seu fill els digui.

Maria cerca després el seu fill en els camins, sap dels miracles que fa, escolta la seva predicació i a la fi al Calvari és espectadora privilegiada i adolorida del moment culminant de la història de la salvació. A punt de lliurar el seu esperit al Pare, Jesús confia Maria a aquell deixeble que més estimava i confiant-la a aquest ens confia a nosaltres a ella i sols aleshores, en l’hora suprema de la nova creació, tot s’haurà acomplert.

Maria evangelitza a la fi fent-se present enmig nostre sota tantes advocacions; ella és a cada poble, a cada nació, com és present enmig nostre sota l’advocació de Montserrat. Escriu el Papa Francesc: «És allí, en els santuaris, on podem adonar-nos com Maria reuneix al seu voltant els fills que pelegrinen amb molt d’esforç per mirar-la i deixar-se mirar per ella. Allí troben la força de Déu per a suportar els sofriments i fatics de la vida.»

Com un far, una llum, una guia. Predicava sant Bernat: «La pluja generosa amb la que Déu beneí el seu poble elegit penetrà plàcidament i sense cap commoció el si virginal de Maria, caient mansament. Després va anar difonent-se arreu de la terra per mitjà de la Paraula dels qui la predicaven amb la veu ressonant i acompanyada de la remor dels miracles, no com el plugim sobre l’herbei sinó com la rosada sobre l’era resseca. (...) Oh tu, qualsevol que siguis, que t’asseus lluny de la terra ferma, arrossegat per les ones d’aquest món, enmig de borrasques i tempestes, si no vols naufragar, no treguis els ulls de la llum d’aquest estel. Si el vent de les temptacions s’aixeca, si l’escull de les tribulacions s’interposa en el teu camí, mira l’estel, invoca a Maria. Si ets balancejat per les onades de l’orgull, de l’ambició, de la maledicència, de l’enveja, mira l’estel, invoca a Maria. (...) si comences a deixar-te arrossegar pel remolí de la tristesa, a caure en l’abisme del desesper, pensa en Maria. Que el seu nom mai s’aparti dels teus llavis, mai l’abandoni el teu cor; i per aconseguir el socors de la seva intercessió, no prenguis amb negligència els exemples de la seva vida. Seguint-la, no t’extraviaràs; pregant-li no desesperaràs; pensant en Ella evitaràs tot error. Si ella et sustenta, no cauràs; si ella et protegeix, res hauràs de témer; si ella et condueix, no et cansaràs; si ella t’és favorable, aconseguiràs la fi.»

24 d’abril del 2016

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 14,21b-27; Sl 144; Ap 21,1-5a; Jn 13,31-33a.34-35

Estimats germans i germanes,

Estem vivint el temps de Pasqua, recordant la Resurrecció del Crist i la formació de la primitiva Església. L’Evangeli d’avui ens situa, però, al darrer Sopar de Jesús amb els seus apòstols (Jn 13-17). Jesús ens dóna el manament nou unes hores abans de morir en la Creu. El manament nou, síntesi de tot el seu missatge, s’ha de gravar en la nostra ment i en el nostre cor: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres». Quines paraules tan dolces, tan provocadores i directes... que no hem d’oblidar!

No hi ha res de més humà que l’amor i res no ens pot fer més feliços. Necessitem estimar i ser estimats. Aquesta és una prova de maduresa personal i equilibri psicològic. Tots som sensibles a les necessitats, els sofriments i les desgràcies dels altres. Els mitjans de comunicació ens mostren les cruels realitats que colpeixen el nostre cor i ens en fan sentir solidaris. Quina és la nostra resposta davant les injustícies, que són un atemptat contra la dignitat de les persones? Què hem de fer?

Jesús ens dóna la resposta la tarda del primer Dijous Sant de la història. Crist no ha vingut a ser servit, sinó a servir. Aquest servei implica la donació generosa de si mateix sense condicions ni límits. Podem estimar els altres com a nosaltres mateixos, segons la Llei de l’Antic Testament (Lv 19,18). Crist, però, va més enllà i ens demana molt més: que estimem com ell ho va fer, és a dir, donant la vida als altres. Aquest és el veritable amor cristià. No és un simple amor filantròpic, sinó més aviat teologal, perquè té en Déu la seva font i model. Ningú no pot estimar amb l’amor de Crist sense viure en Crist. Ell mateix ens diu: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig (Jo 14, 12). Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell (Jo 14, 23). La unió amb Crist transforma la nostra vida i la fa fecunda.

L’amor amb què Crist ens ha estimat és el punt de referència de l’amor entre cristians. A partir de l’exemple del Mestre, no sols els deixebles aprenem a estimar, sinó que aquest amor seu en nosaltres és el signe de la nostra identitat de cristians. La col·lecta especial d’avui n’és una demostració. El Papa Francesc ens invita a ajudar el poble d’Ucraïna, que pateix des de fa molts anys. Oh, com seria el món de diferent si fóssim més humans, mes cristians!

Els Apòstols encoratjaven els creients, tal com veiem en la primera lectura. Els cors s’obrien a la fe. Els qui s’esforçaven a posar en pràctica el manament de l’amor no podien sentir-se aïllats, sinó Església. Tots nosaltres som Església. Cada gest d’amor (i podem comptar-ne moltíssims, encara que quedin en l’anonimat) és un gra de sorra que aportem a la construcció d’un mon millor i a la formació de la nova Jerusalem, que segons ens revela el llibre de l’Apocalipsi en la segona lectura, és l’Església. El món nou, la terra nova, no és un somni impossible; implica acceptar les exigències de l’Evangeli i la conversió del cor per lluitar contra tota mena d’injustícia i corrupció. Cada vegada que eixuguem les llàgrimes dels altres i els acompanyem en el dol, els crits i les penes, sembrem esperança; cada vegada que col·laborem a pacificar i a crear confiança estem construint el Regne de Déu sabent que l’Esperit de Jesús ens acompanya i renova.

Encara que passem per moltes tribulacions (primera lectura), sabem que «el Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat» (Sl 144). Per experiència sabem que «la Paraula de Déu és viva i eficaç» (He 4,12). Sempre que venim a Missa la escoltem i rebem les forces necessàries per tal d’aplicar-la a la nostra vida. Jesús, bon comunicador, insisteix: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin» (Mt 7, 12).

10 d’abril del 2016

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 5,27-32.40-41; Sl 29; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19

«L’Amor entrà en el cor de l’Amic i l’Amic li preguntà: —Tu, què vols? I l’Amor li va dir —Jo he vingut per alimentar-te i fer-te prou fort perquè en el moment de la mort puguis vèncer als teus enemics mortals» (Llibre de l’Amic i l’Amat, 201).

Hi ha entrat l’Amor en el teu cor? No qualsevol cosa que anomenem amor, sinó aquell Amor que va arribar fins a l’extrem, fins a donar la vida. Només aquest Amor val la pena, només aquest amor pot vèncer els nostres enemics mortals. I només arriba a viure aquest Amor qui supedita la vida a l’amor.

Sembla ser, però, que aquest Amor no té el camí fàcil per penetrar en el nostre cor. Ens ho descobreix la Paraula de Déu que ha estat proclamada i que hem escoltat en aquesta Eucaristia.

Ens diu l’apòstol sant Joan, que «era la tercera vegada que se’ls presentava Crist després de ressuscitar d’entre els morts». I efectivament el mateix Joan ens relata dues aparicions prèvies. A la segona, els tira en cara la seva duresa de cor per a creure, els convida a no ser desconfiats. A tenir fe.

Avui el relat de sant Joan ens presenta el grup de deixebles que han tornat a les seves ocupacions habituals, les que tenien abans de conèixer Crist. «Es trobaven plegats», ens diu, segurament en tertúlia i comentant tot el que ha passat dies abans a Jerusalem, una mica o molt desesperançats, com aquells altres que anaven a Emaús. Tornen a les seves ocupacions habituals, tot i que no sense la nostàlgia de Jesús; tot i que senten tocat el seu cor per la sensibilitat i la tendresa, per l’amor de Jesús. Però no n’hi havia prou amb aquella nostàlgia, aquell bell record dels dies passats amb Jesús pels camins de Palestina. No es pot viure de records.

«Me’n vaig a pescar», diu Pere. Tornen a allò de sempre. «I nosaltres també hi venim», diuen els altres. Tornen a la seva, a allò de sempre. A pescar. De nit. Passaran tota la nit amb un treball infructuós, ja que no agafen res.

Però l’Amor no els abandona. L’Amor ve amb la Llum. La Llum porta la claredat i l’alegria de la novetat d’un nou dia. I una bona pesca. L’Amor ve molt discretament: Allà, Jesús, plantat a la riba, que els interpel·la amb una paraula vulgar: «Nois, no teniu res per a menjar?». I després una altra paraula normal per als pescadors: «tireu la xarxa a la dreta de la barca».

I reneix l’Amor. Primer en aquell que ja tenia el cor una mica més tocat d’amor i que s’avança a dir: «És el Senyor!»

I salta l’espurna. Canvien de xip. I tot es fa nou, tot s’il·lumina amb una llum nova. El dia adquireix una nova i sorprenent claredat.

I quan el cor és tocat en profunditat per l’Amor, hom ja no pot donar una altra resposta que la que donen els Apòstols davant el sanedrí: «obeir Déu és primer que obeir els homes». No podem sinó dir el que ha nascut en el més profund del nostre cor.

I quan l’Amor entra al cor de l’Amic comencen a viure la vida en tota la seva profunditat, en tot el seu sentit més ampli, més profund. Només l’Amor viu la vida. Tota la resta són imitacions deficients, dolentes, que ens deixen a l’interior més inquietud que pau.

Ha entrat l’Amor en el teu cor? Mira, hi pot arribar per camins molt diversos. Joan, en la lectura de l’Apocalipsi que hem escoltat, ens diu: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança».

Amics, amigues: aquí teniu tota una diversitat de camins per obrir el cor i deixar-hi penetrar l’Amor, perquè Déu no necessita ni el nostre poder, riquesa, força, honor, glòria i lloança. Som nosaltres els qui ho necessitem, però no a la manera dels nostres camins humans com solem pretendre, sinó a la manera del Ressuscitat, a la manera de Crist que ha estat acceptat pel Pare.

Amics, amigues: la Resurrecció no va culminar amb la nit de la Vetlla Pasqual. L’Església Mare il·luminada per la saviesa divina ens convida a perllongar aquesta Nit joiosa al llarg de cinquanta dies, el temps pasqual, perquè potser nosaltres també hem sortir a pescar de nit. I necessitem la Llum, la llum d’una albada nova per aconseguir una bona pesca. I després d’una bona pesca, refiats en l’Amor, viure amb delit aquests versos que li suggereix al poeta Rilke el primer encontre de Santa Maria amb el Ressuscitat:

«I tots dos van començar,
en silenci com els arbres a la primavera,
infinitament igual,
aquella primavera
de la seva inefable contacte».

Amic, amiga: començarem aquesta primavera...?