30 d’agost del 2020

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 20,7-9; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

«Fuig d’aquí, Satanàs». Pere es deuria quedar ben colpit per aquestes paraules de Jesús. Ell creia fer un bé i es va robar rebent un dels pitjors retrets que li podia dirigir el Mestre, qualificar-lo de Satanàs. Certament Pere no pensa com Déu sinó com els homes; per això s’adormirà i no vetllarà a Getsemaní; per això el negarà tres cops al pati de la casa del gran sacerdot; per això estarà ben lluny dels peus de la creu, posant distància a la por; per això aquell matí del primer dia de la setmana no serà capaç de veure i creure. Encara no ha ofert al Senyor tot el que és, segueix emmotllat al món present i no sap reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Jesús, com Jeremies, anuncia devastacions, sofriments, mort; però sols Crist anuncia una gran esperança, la resurrecció. Potser Pere després d’escoltar tant negres vaticinis no va arribar ni a sentir aquesta darrera frase de Jesús i volent fer un bé intentava ni més ni menys que impedir la nostra salvació, potser pensant que ni tant elevat fi justificava aquets mitjans.

Sense creu no hi ha resurrecció, sense Divendres Sant no hi ha matí de Pasqua, sense mort no hi ha gloria. Per anar amb Crist cal negar-nos a nosaltres mateixos; per guanyar la vida, cal perdre-la per Crist, per acompanyar a Crist cal prendre la creu.

Què ens impedeix de fer-ho? Qui ens impedeix de prendre la creu i de seguir a Jesús? Cap altre que Satanàs, del qual ens diu el Papa Francesc que no ens pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea perquè aquest engany ens duu a abaixar els braços, a descuidar-nos i a quedar més exposats, perquè Satanàs no necessita posseir-nos en té prou en enverinar-nos amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis i mentre nosaltres abaixem la guàrdia, ell ho aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats (cf. Gaudete et exultate, 161).

Jesús sap de que parla, ja ha viscut la temptació, ho ha fet al desert, i encara la viurà, fins al darrer moment, la de defugir de fer allò que ha vingut a fer, la voluntat del Pare. Crist serà temptat en tant que com a home per ajudar-nos a vèncer la nostra pròpia temptació, per enfortir-nos davant de l’atac del maligne. Pere sempre tant vehement creient de fer un favor a Crist està servint de fet d’instrument al diable i quantes vegades no som també nosaltres instruments de Satanàs, missatgers no pas de la Paraula del Senyor com Jeremies, sinó que som seduïts i ens deixem seduir pel mal, per la murmuració, per la mentida, per la traïció, per la calumnia; creient sens dubte que és allò que ens convé més que cap altra cosa per arribar allí on volem arribar. No pensem com Déu sinó com els homes.

Així el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos i celebreu-ho tot parlant de la santedat, de com esdevenir sants de la porta del costat, ens prevé del maligne contra el que hem de lluitar amb totes les nostres forces amb les armes que tenim a l’abast com ara la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la participació en l’Eucaristia, les obres de caritat, el compromís amb els germans i la reconciliació sacramental (cf. Gaudete et exultate, 162).

Estiguem alerta, Satanàs aprofita qualsevol escletxa que deixem per entrar al nostre interior i fer de les seves. Tant sols obrint els nostres cors al Fill de l’home que vindrà en la gloria del seu Pare, serem capaços de resistir i esdevenir com Pere testimonis de fe, com ell que a la fi esdevingué pedra on edificar l’Església.

24 d’agost del 2020

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Ens veu, el mirem, l’anunciem.

Ens veu.

Jesús ens veu i ens coneix. Coneix a Natanael quan estava sota la figuera, un veritable israelita, home que no enganya.

Ens veu, a cadascú de nosaltres quan estem sota el sostre del monestir, quan estem de sol a sol treballant, quan estem a l’hospital, quan estem fent la tasca assignada per a cada moment, en el servei als altres i en la pregària de les hores, en el servei a Déu, ens veu sempre.

El mirem.

Natanael el mira i li diu: “Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el Rei d’Israel.” Natanael reconeix Jesús com a Fill de Déu i Rei d’Israel.

Nosaltres el mirem? És clar que ell no deixa de veure’ns, però nosaltres el mirem? Crec que de vegades hi ha alguna excusa pel mig. I, si no el mirem contínuament, no estarem fent-nos ídols d’altres coses que no són Déu?

Aquí i ara, no ja en la Jerusalem de l’apocalipsi, en aquest monestir, amb les seves dotze torres, és el nostre espai per invocar el Senyor amb sinceritat en el nostre dia a dia. Ell s’aproparà i el podrem mirar amb els ulls del cor.

L’anunciem.

Els apòstols, com sant Bartomeu, van fer experiència de Jesús. I aquest amor rebut de Jesús, va ser l’espurna que els va portar a anunciar l’evangeli, sense por, per tot el món.

Cadascú de nosaltres, en la mesura en que les obres d’amor del Senyor se’ns fan presents, anirem fent experiència de l’amor de Déu. I si, veritablement hem fet experiència, no podrem viure d’altra manera, sinó és convertint-nos en anunciadors de la bona nova de Jesús.

Sí, anunciarem la joia de la fe, des de la senzillesa de la nostra vida. Perquè no calen moltes paraules, sinó el testimoni de l’amor rebut de part de Déu. I això, és el que hem d’anunciar des de la humilitat, amb la nostra pròpia vida. Jesús ens veu, el mirem, l’anunciem.

23 d’agost del 2020

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia pronunciada pel Sr. Cardenal Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona
Is 22,19-23; Salm 137; Rm 11,33-36; Mt 16, 13-20

Estimats Germans,

L’Evangeli que acaba de ser proclamat és impressionant. Ens mostra a Jesús de Natzaret reunit amb els seus apòstols en un lloc apartat als peus del mont Hermon al nord de la terra promesa en la regió d’Iturea on neix un dels afluents principals del riu Jordà. Hi han anat en un moment complicat. La gent, que seguia Jesús perquè creia que podria ser el qui els hauria alliberat de la dominació dels romans, ha quedat decebuda perquè no veuen que Jesús vulgui ser el líder polític que ells esperaven i l’han abandonat. Jesús veu que els apòstols també van amb molts dubtes interiors.

I Jesús, reunit amb els seus deixebles als peus del mont Hermon, els fa una pregunta directa a tots i a cada un d’ells. Els diu: «Què pensa la gent de mi? Què diuen de mi?» I la resposta que donen és: uns diuen que ets Elies, altres que ets un profeta...

Però a Jesús li interessa la resposta personal, li interessa que diguin el que ells pensen i creuen. I els llança la pregunta: «Per a vosaltres, per a tu, qui soc jo?».

Germans i germanes, Jesús avui, en ple segle XXI, en aquest diumenge 23 d’agost, es fa present aquí, en aquesta Eucaristia, en el silenci d’aquest Monestir i ens pregunta: Què diu la gent de mi?

Segur que tenim moltes respostes, estic segur d’això. Les respostes serien molt variades. Algunes podrien ser: uns que diuen que la religió és un invent d’homes, que Jesucrist no ha existit, que els capellans són no sé què...

Però a Crist li interessa la resposta personal de cada un de nosaltres. Per això penso que Crist, present aquí, en aquesta celebració de l’Eucaristia, ens llança a boca de canó, ens diu a tu i a mi: sí, a tu abat del Monestir, a tu cardenal de Barcelona, a tu monjo de Poblet, a tu batejat que has vingut a participar en aquesta eucaristia, a tu que estàs buscant una resposta al sentit de la vida ... a tots i cada un de nosaltres ens diu, et diu: «per a tu, qui soc jo?»

Germà i germana: deixa que cali en el teu cor aquesta pregunta, guarda uns segons de silenci i tracta de respondre; si ara no t’és possible, et convido a fer-ho durant aquesta setmana.

A sant Pere li va passar el mateix que a tu i a mi. Es va quedar sorprès de la pregunta tan directa. Se li van remoure les entranyes i va quedar impressionat de les paraules que sortien de la seva boca, però que brollaven del seu cor. Va dir en veu alta i com si ho digués en nom de tots: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu». Li va sortir una confessió de fe impressionant, no s’ho esperava, ni ho havia pensat, ni ho havia preparat. Però va donar la resposta exacta. Va dir: «Tu, Senyor, ho ets tot. No t’entenc, però em refio de tu; descobreixo que tu ets el Fill de Déu, sento que tu ets el Camí, la Veritat i la Vida».

Per això arribarà un dia no molt llunyà en què sant Pere dirà a Crist: «Senyor, a qui anirem si només tu tens paraules de vida eterna?».

Sant Pere, com els altres apòstols, malgrat les seves limitacions, les seves pobreses, els seus pecats... havia quedat seduït per la persona de Jesús.

I encara enmig dels dubtes, de les dificultats, fins i tot de les seves infidelitats i pecats, era capaç de reconèixer, de confessar, que Jesucrist és el veritable Déu, l’amic que no falla, el Déu que sempre ens estima i ens espera per viure la gran aventura d’amor amb nosaltres, els humans.

Sí, germans, en Crist tot adquireix sentit, també la malaltia, el fracàs, la creu i fins i tot la mort. Crist il·lumina i dona esperança a les nostres vides.

Per això li diem des del fons del nostre cor:

Senyor, gràcies per l’Encarnació del teu Fill entre nosaltres.
Gracies per mostrar-li a Pere la seva veritable identitat i convertir-lo en la pedra sobre la que es fonamenta la fe dels creients.

Un misteri que només Tu coneixies i no li va ser revelat per la carn.
Sense el seu testimoni, no podríem reconèixer la teva naturalesa divina, no sabríem distingir-te d’altres profetes que també ens parlen de Déu, però no son la Paraula de Déu feta home.

Gracies pel sant pare Francesc,
successor de Pere,
a qui has confiat les claus del teu Regne.

Gràcies per atorgar a l’Església el poder de vèncer el mal.
Gràcies pel sagrament de la penitència que ens allibera de l’esclavatge del pecat.

Gràcies per la unció dels malalts, que ens ajuda a superar el dolor i ens dona esperança davant la mort.

Que el teu Esperit Sant ens mostri Jesús com l’únic Messies de la nostra vida, l’enviat de Déu per a salvar-nos.

Amén.

20 d’agost del 2020

SANT BERNAT DE CLARAVALL, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jn 17, 20-26

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, l’amor a Crist fou el motor de tota la seva vida i el fonament de la seva doctrina. Un amor a Déu encarnat en la realitat del misteri de la salvació, Crist fill de Déu fet home en el sí virginal de Maria, la Mare de Déu el segon fonament de l’espiritualitat de Bernat. Com arribà Bernat de Fontaines a esdevenir el que algun monjo estudiós de la seva figura ha denominat com un bell miracle de Déu?

Amor a Déu

Ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, Bernat cercà Crist i trobà en el Senyor aquell qui li donà enteniment i esperit de saviesa per tal de parlar sempre d’acord amb la seva voluntat i fidel a la fe, que feu que el seu pensament mai no es desdigues dels dons que el Senyor li havia fet. La seva força per recórrer aquest camí fou l’amor; d’antuvi un amor interessat de Déu quan descobreix que sense Ell no hi ha vertadera felicitat, que el seu estil de viure fins aleshores era contrari a la creu de Crist i s’encaminava a la perdició. En paraules seves: «No s’estima a Déu sense premi, tot i que cal estimar sense posar l’objectiu en el premi. Perquè la caritat vertadera no pot pas quedar sense fruit i, amb tot, no és necessària, perquè no cerca els seus propis interessos» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,17).

En Bernat s’acomplí allò que diu Siràcida: «si el Senyor, el Gran, ho vol així, quedarà ple de l’esperit d’intel·ligència; escamparà com la pluja el missatge de la seva saviesa i, quan pregui, donarà gràcies al Senyor. Adquirirà l’encert en el consell i en el saber i reflexionarà sobre els secrets del Senyor. Escamparà la instrucció que li van ensenyar i es gloriarà de la Llei de l’aliança que va rebre del Senyor.» (Sir 39,6-8).

Amor per Déu

El camí de recerca de sant Bernat no acabà fins aquell 20 d’agost de 1153 en que es trobà amb aquell a qui al llarg de tota la seva vida havia cercat, aquell de qui anhelava poder veure el seu rostre. En el seu camí cap a Crist, que recorregué de manera infatigable i imparable, descobrí el vertader sentit de l’amor a Déu i superant la concepció de l’amor interessat, arribà a aquell amor desinteressat, que més enllà d’ajudar-nos a superar els nostres mancaments, les febleses tant físiques com morals, els nostres pecats; ens porta a veure en el Senyor el guia de la saviesa, el qui ens porta pel bon camí si ens lliurem a Ell amb tot el nostre enteniment i tot l’art d’obrar el bé. La seva doctrina no és sinó la descripció, la narració d’aquest camí personal que no es pot deslligar en cap moment de l’acció de l’Esperit sobre Bernat i la seva constant i continuada conversió de cor. Diu sant Bernat que: «La causa d’estimar a Déu és Déu. Perquè Ell és la causa eficient i final del seu amor. Ell mateix dona l’ocasió, Ell mateix cria l’afecte, Ell mateix consuma el desig. Ell feu o millor dit es feu per ser estimat.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 7,22).

Amor en Déu

Així Bernat de Claravall esdevé model de monjos, situant la seva ciutadania al cel, maldant per anar configurant-se al cos gloriós de Crist, fits els ulls en el Salvador, no desesperant mai d’aquesta esperança. Contà per aquesta tasca amb fortíssimes i esplèndides armes: la gràcia de Déu, la humilitat de cor i la força de la pregària amarada en la Paraula de Déu, en la mateixa Escriptura que el nodrí tal com la iconografia el representa essent nodrit per Maria, la Mare de Déu i Mare de l’Església, aquella al sí de la qual la Paraula es va fer home per obra de l’Esperit Sant. En paraules de Bernat «quan Déu estima, no vol altra cosa que ser estimat, ja que no estima sinó perquè se l’estimi, sabent que amb aquest mateix amor han de ser feliços els qui l’estimen.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 84,4)

El Senyor concedí a Bernat la força d’una oratòria que esdevingué la millor eina per a difondre la bona nova de l’Evangeli i gràcies a la seva paraula molts refermaren i refermen la nostra fe perquè veiem en Bernat un enviat de Déu, definit com el darrer pare de l’Església, que havent conegut que el Senyor l’enviava ens ha ajudat a conèixer el seu nom.

La força de l’amor a Déu, per Déu i en Déu

I la força de tot plegat fou l’amor, arribant la seva ànima a no desitjar cap altra cosa que Déu. Bernat fou un enamorat de Crist, l’amic de Crist tal com ens el representa la iconografia amb el crucificat desclavat de la creu per abraçar-lo amb aquell amor que tal volta sols la seva Mare, Maria, superà amb escreix. L’amor a Crist, a Maria i a l’Església són els fonaments de Bernat de Claravall, un amor que donà fruits tant abundants en la seva vida i en la seva obra i esdevé així model per a nosaltres. Com escrivia el Papa Pius XII: «Encara que no tots poden aconseguir el cim d’aquella divina contemplació, de la qual Bernat parla amb tan elevades paraules i sentències; encara que no tots poden unir-se tan íntimament amb Déu que se sentin enllaçats de manera misteriosa amb el Bé suprem amb vincles de celestial matrimoni, malgrat això, tots poden i han d’aixecar l’ànima d’aquestes coses terrenals vers les celestials i estimar amb fervorosa voluntat al suprem donador de tots els béns.» (Doctor Mellifluus, 3). Que sant Bernat ens hi ajudi.

15 d’agost del 2020

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Al monestir de Boulaur hi ha arribat fa unes setmanes, procedent del monestir de Santa Maria del Desert que com molts altres monestirs a França està a punt de tancar les seves portes, una escultura que representa la mort de sant Josep. És realment una escena poc habitual en el imaginari religiós però molt significativa. En ella sant Josep recolza el seu cap sobre ells genolls de Jesús que l’acull als seus braços, als seus peus en recollida oració hi ha Maria, l’esposa i la mare i Josep la mira a ella. En certa manera en aquesta imatge en el lloc de sant Josep hi podem veure representada tota la humanitat, ens hi podem veure a cadascun de nosaltres.

La nostra fe es recolza en Crist, el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, és Ell qui ens acull, però molts cops la nostra mirada es fixa en aquesta dona, en Maria que preservada del pecat original per tal de ser l’arca de la nova aliança, creiem que també el seu cos fou preservat de la corrupció i per això fou assumpta al cel en cos i ànima, i així com la resurrecció de Crist és l’anunci de la nostra, l’assumpció de Maria al cel és prefiguració d’allò que esperem, d’allò que desitgem, d’allò que anhelem, d’allò que demanem al Senyor. Sovint també nosaltres girem els nostres ulls vers Maria, que ens sembla una figura més a l’abast i si la mirem a ella en els ulls de Maria, en la seva vida, en la seva fe, hi veiem reflectida la imatge de Jesús el Crist.

Maria no és l’objectiu, Maria és el model de la felicitat de creure, el model de la fe simple, generosa, confiada, prudent i servicial i és en ella mateixa camí privilegiat, la porta que ens condueix cap a Crist, el nostre salvador. Maria acomplert el curs de la seva vida terrena, acomplerta la seva missió, havent concebut per obra de l’Esperit Sant, havent infantat sense deixar de ser verge, havent estat sortoses les seves entranyes per haver acollit  aquell infant i els seus pits per haver-lo criat, havent-lo acompanyat en la seva mort dels peus de la creu estant, havent acollit la bona nova de la resurrecció i havent rebut l’Esperit Sant amb els apòstols, acomplert tot això fou assumpta en cos i ànima al cel per aquell a qui havia infantat, criat i acollit a la falda un cop mort, aquest fill seu la volgué per sempre més al seu costat.

Maria és una dona d’una peça, decidida, beneïda entre totes les dones per portar a les seves entranyes un fruit beneït,  una dona feliç de creure en allò que el Senyor li ha fet saber per boca de l’àngel. Per això ella no podia esperar la fi dels temps, havia d’anar allí on el seu Fill li havia preparat una estada i està ja per sempre unida a Crist gloriós. Així com per a ella la redempció fou singular, així també ho és la seva plena victòria sobre la mort, el pecat i la corrupció de la carn; per Maria ja ha arribat l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne.

En paraules de sant Bernat: «María essent la més gran de totes i en tot, es va humiliar en tot i més que tots. Amb raó, doncs, va ser constituïda la primera de tots, la que sent en realitat la més excelsa, triava per a sí el darrer lloc. Amb raó va ser feta Senyora de tots, la que es comportava com a serventa de tots. (...) si anheleu agradar-la, imiteu la seva modèstia i humilitat. Res li escau millor a l'home, res tan necessari al cristià com la veritable humilitat i mansuetud de la que Maria és model.» (Grandeses Incomparables de Maria).

Què hi guanyem nosaltres amb l’assumpció de Maria? Hi guanyem l’esperança de que així com ella, mortal com nosaltres, ha estat mereixedora de la glòria eterna, així també nosaltres seguint el seu exemple meresquem un dia arribar-hi, cadascun al moment que li correspongui tot demanat que la mort ens arribi com al just Josep, en braços de Jesús i fits els ulls en Maria.

2 d’agost del 2020

DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,1-3, Sl 144, 8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Ahir escoltàvem en l’Evangeli com Herodes havia fet matar Joan el Baptista i els seus després d’enterrar el cos anaren a trobar a Jesús per explicar-li. Ell en rebre aquesta mala nova cercà un lloc solitari per a pregar. Però la gent el segueix, mentre Ell va en barca, torbat sens dubte per aquella mort a mans d’un rei dèspota i capritxos, una gran gentada va al seu encontre i l’espera, així allí on el mestre cercava solitud hi troba una multitud afamada. Jesús no és amo ni del seu temps, ni de trobar un lloc i una estona per a pregar per aquell qui l’havia batejat al Jordà, aquell per qui havia saltat de goig en les entranyes de la mare i la mort del qual de ben segur l’havia apenat. Però més forta que la seva pena és la seva compassió; Ell veié aquella gran gentada, se’n compadí i es posa a curar als qui estaven malalts d’aquells més de cinc mil homes a més de les dones i els nens, realment una multitud.

Aquesta és l’òptica del Senyor, no anteposar res a la voluntat del Pare, al servei als altres. Aquest és el nostre model, un model que no dubtem pas a reconèixer, a voler imitar. Però malgrat la nostra bona voluntat sorgeixen massa sovint contratemps, pors, persecucions, fams, nueses, perills. Se’ns posa davant els ulls la cruesa de la vida i aleshores esdevenim massa realistes, desconfiats de que les nostres pròpies forces siguin suficients i desconfiats de l’ajut del Senyor. Com els deixebles per als qui més valia acomiadar aquella gentada perquè s’anava fent fosc, millor que anessin als poblats propers i hi compressin menjar, i potser fins i tot els deixebles creien fer un bé, procurant-los així menjar i un bon negoci als vilatans propers.

Els deixebles es fixaven tant sols en les seves pròpies forces, calculaven amb mires humanes, massa humanes si al cap i a la fi tenien al mestre al seu costat. També actuaven en certa manera egoistament, no fos cas que ni ells tinguessin res per a menjar si el poc que tenien ho repartien. Jesús els mostrà com actuar, com confiar en Ell; no pas deixant-lo fer a Ell tot sol, sinó que els diu «No cal que hi vagin. Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.» Deurien quedar estorats per aquelles paraules, com fer-ho només amb cinc pans i dos peixos? Doncs confiant en el Senyor, portant-li aquells migrats recursos, i Ell beneint-los i partint-los els el donà per repartir-los; així la gent en menjà tant com volgué i encara en recolliren dotze coves plens de sobres.

També la nostra societat avui es paralitza com els deixebles. Certament hi ha fam, ho sabem, però millor que d’altres ho solucionin, millor enviar als afamats a altres terres o evitar que vinguin a les nostres, sovint diem també nosaltres «què se’n vagin». Hi ha malalts, però prioritzem a qui salvar perquè tenim recursos limitats i no n’hi pas suficients per a atendre’ls a tots; ho hem vist aquestes darreres setmanes amb tota la seva cruesa. Davant d’aquesta actitud humana, massa racionalista, egoista en gran mesura; Jesús ens ensenya a confiar-nos, ens demana que com l’Apòstol estiguem ben segurs que si confiem en el Senyor, res del món present serà capaç d’allunyar-nos de Déu.

Aquella multitud, potser sense saber-ho del tot, no cercava un pa que sacia avui per tornar a tenir fam demà; cercava aquella cosa bona, de la que ens parla el profeta Isaïes; aquella que delecta i ens fa assaborir el bo i millor, aquella que sacia de vida, Crist el Senyor. Aquella que ens dona la força i la confiança necessària per a saciar als famolencs.

La confiança en el Senyor, en aquell qui és compassiu i benigne, que estima entranyablement tot el que ell ha creat; és la que ens permet sortir fàcilment vencedors davant de les adversitats nostres i alienes; si confiats som capaços de no allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima; com ens diu l’Apòstol.