23 d’agost de 2020

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia pronunciada pel Sr. Cardenal Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona
Is 22,19-23; Salm 137; Rm 11,33-36; Mt 16, 13-20

Estimats Germans,

L’Evangeli que acaba de ser proclamat és impressionant. Ens mostra a Jesús de Natzaret reunit amb els seus apòstols en un lloc apartat als peus del mont Hermon al nord de la terra promesa en la regió d’Iturea on neix un dels afluents principals del riu Jordà. Hi han anat en un moment complicat. La gent, que seguia Jesús perquè creia que podria ser el qui els hauria alliberat de la dominació dels romans, ha quedat decebuda perquè no veuen que Jesús vulgui ser el líder polític que ells esperaven i l’han abandonat. Jesús veu que els apòstols també van amb molts dubtes interiors.

I Jesús, reunit amb els seus deixebles als peus del mont Hermon, els fa una pregunta directa a tots i a cada un d’ells. Els diu: «Què pensa la gent de mi? Què diuen de mi?» I la resposta que donen és: uns diuen que ets Elies, altres que ets un profeta...

Però a Jesús li interessa la resposta personal, li interessa que diguin el que ells pensen i creuen. I els llança la pregunta: «Per a vosaltres, per a tu, qui soc jo?».

Germans i germanes, Jesús avui, en ple segle XXI, en aquest diumenge 23 d’agost, es fa present aquí, en aquesta Eucaristia, en el silenci d’aquest Monestir i ens pregunta: Què diu la gent de mi?

Segur que tenim moltes respostes, estic segur d’això. Les respostes serien molt variades. Algunes podrien ser: uns que diuen que la religió és un invent d’homes, que Jesucrist no ha existit, que els capellans són no sé què...

Però a Crist li interessa la resposta personal de cada un de nosaltres. Per això penso que Crist, present aquí, en aquesta celebració de l’Eucaristia, ens llança a boca de canó, ens diu a tu i a mi: sí, a tu abat del Monestir, a tu cardenal de Barcelona, a tu monjo de Poblet, a tu batejat que has vingut a participar en aquesta eucaristia, a tu que estàs buscant una resposta al sentit de la vida ... a tots i cada un de nosaltres ens diu, et diu: «per a tu, qui soc jo?»

Germà i germana: deixa que cali en el teu cor aquesta pregunta, guarda uns segons de silenci i tracta de respondre; si ara no t’és possible, et convido a fer-ho durant aquesta setmana.

A sant Pere li va passar el mateix que a tu i a mi. Es va quedar sorprès de la pregunta tan directa. Se li van remoure les entranyes i va quedar impressionat de les paraules que sortien de la seva boca, però que brollaven del seu cor. Va dir en veu alta i com si ho digués en nom de tots: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu». Li va sortir una confessió de fe impressionant, no s’ho esperava, ni ho havia pensat, ni ho havia preparat. Però va donar la resposta exacta. Va dir: «Tu, Senyor, ho ets tot. No t’entenc, però em refio de tu; descobreixo que tu ets el Fill de Déu, sento que tu ets el Camí, la Veritat i la Vida».

Per això arribarà un dia no molt llunyà en què sant Pere dirà a Crist: «Senyor, a qui anirem si només tu tens paraules de vida eterna?».

Sant Pere, com els altres apòstols, malgrat les seves limitacions, les seves pobreses, els seus pecats... havia quedat seduït per la persona de Jesús.

I encara enmig dels dubtes, de les dificultats, fins i tot de les seves infidelitats i pecats, era capaç de reconèixer, de confessar, que Jesucrist és el veritable Déu, l’amic que no falla, el Déu que sempre ens estima i ens espera per viure la gran aventura d’amor amb nosaltres, els humans.

Sí, germans, en Crist tot adquireix sentit, també la malaltia, el fracàs, la creu i fins i tot la mort. Crist il·lumina i dona esperança a les nostres vides.

Per això li diem des del fons del nostre cor:

Senyor, gràcies per l’Encarnació del teu Fill entre nosaltres.
Gracies per mostrar-li a Pere la seva veritable identitat i convertir-lo en la pedra sobre la que es fonamenta la fe dels creients.

Un misteri que només Tu coneixies i no li va ser revelat per la carn.
Sense el seu testimoni, no podríem reconèixer la teva naturalesa divina, no sabríem distingir-te d’altres profetes que també ens parlen de Déu, però no son la Paraula de Déu feta home.

Gracies pel sant pare Francesc,
successor de Pere,
a qui has confiat les claus del teu Regne.

Gràcies per atorgar a l’Església el poder de vèncer el mal.
Gràcies pel sagrament de la penitència que ens allibera de l’esclavatge del pecat.

Gràcies per la unció dels malalts, que ens ajuda a superar el dolor i ens dona esperança davant la mort.

Que el teu Esperit Sant ens mostri Jesús com l’únic Messies de la nostra vida, l’enviat de Déu per a salvar-nos.

Amén.