30 d’agost de 2020

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 20,7-9; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

«Fuig d’aquí, Satanàs». Pere es deuria quedar ben colpit per aquestes paraules de Jesús. Ell creia fer un bé i es va robar rebent un dels pitjors retrets que li podia dirigir el Mestre, qualificar-lo de Satanàs. Certament Pere no pensa com Déu sinó com els homes; per això s’adormirà i no vetllarà a Getsemaní; per això el negarà tres cops al pati de la casa del gran sacerdot; per això estarà ben lluny dels peus de la creu, posant distància a la por; per això aquell matí del primer dia de la setmana no serà capaç de veure i creure. Encara no ha ofert al Senyor tot el que és, segueix emmotllat al món present i no sap reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

Jesús, com Jeremies, anuncia devastacions, sofriments, mort; però sols Crist anuncia una gran esperança, la resurrecció. Potser Pere després d’escoltar tant negres vaticinis no va arribar ni a sentir aquesta darrera frase de Jesús i volent fer un bé intentava ni més ni menys que impedir la nostra salvació, potser pensant que ni tant elevat fi justificava aquets mitjans.

Sense creu no hi ha resurrecció, sense Divendres Sant no hi ha matí de Pasqua, sense mort no hi ha gloria. Per anar amb Crist cal negar-nos a nosaltres mateixos; per guanyar la vida, cal perdre-la per Crist, per acompanyar a Crist cal prendre la creu.

Què ens impedeix de fer-ho? Qui ens impedeix de prendre la creu i de seguir a Jesús? Cap altre que Satanàs, del qual ens diu el Papa Francesc que no ens pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea perquè aquest engany ens duu a abaixar els braços, a descuidar-nos i a quedar més exposats, perquè Satanàs no necessita posseir-nos en té prou en enverinar-nos amb l’odi, amb la tristesa, amb l’enveja, amb els vicis i mentre nosaltres abaixem la guàrdia, ell ho aprofita per a destruir la nostra vida, les nostres famílies i les nostres comunitats (cf. Gaudete et exultate, 161).

Jesús sap de que parla, ja ha viscut la temptació, ho ha fet al desert, i encara la viurà, fins al darrer moment, la de defugir de fer allò que ha vingut a fer, la voluntat del Pare. Crist serà temptat en tant que com a home per ajudar-nos a vèncer la nostra pròpia temptació, per enfortir-nos davant de l’atac del maligne. Pere sempre tant vehement creient de fer un favor a Crist està servint de fet d’instrument al diable i quantes vegades no som també nosaltres instruments de Satanàs, missatgers no pas de la Paraula del Senyor com Jeremies, sinó que som seduïts i ens deixem seduir pel mal, per la murmuració, per la mentida, per la traïció, per la calumnia; creient sens dubte que és allò que ens convé més que cap altra cosa per arribar allí on volem arribar. No pensem com Déu sinó com els homes.

Així el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos i celebreu-ho tot parlant de la santedat, de com esdevenir sants de la porta del costat, ens prevé del maligne contra el que hem de lluitar amb totes les nostres forces amb les armes que tenim a l’abast com ara la fe que s’expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la participació en l’Eucaristia, les obres de caritat, el compromís amb els germans i la reconciliació sacramental (cf. Gaudete et exultate, 162).

Estiguem alerta, Satanàs aprofita qualsevol escletxa que deixem per entrar al nostre interior i fer de les seves. Tant sols obrint els nostres cors al Fill de l’home que vindrà en la gloria del seu Pare, serem capaços de resistir i esdevenir com Pere testimonis de fe, com ell que a la fi esdevingué pedra on edificar l’Església.