31 d’octubre del 2010

DIUMENGE XXXI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sv 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-11.13-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10

Reflexió: La vocació (1)

«Que Déu us faci dignes de la vocació cristiana» ... «Va cridar els qui va voler» (Mc 3,13). «No m'heu escollit vosaltres a mi, sóc jo qui jo us he escollit a vosaltres». (Jn 15,16). Això és la vocació: una crida a una determinada missió. I diu encara Marc, amb més claredat: «En designà Dotze, perquè estiguessin amb Ell, per enviar-los a predicar i amb poder de treure dimonis»... (Mc 3,14) Els crida per estar amb Ell, perquè aprenguin el seu pensament, aprenguin els camins de la missió que ell duu a terme, de manera que la puguin continuar. Sant Pau ens aclareix més aquesta tasca de Crist: «Déu, per mitjà del Messies, es reconcilià el món amb ell, i ens ha deixat un missatge de reconciliació». (2Co 5,18)

Aquesta és, doncs, la vocació de tot cristià: estar al servei de la reconciliació. Aquesta és la crida de Déu que ens fa col·laboradors seus perquè l'amor diví arribi a ser conegut i viscut per tots els homes. Aquesta ha de ser la gran pràctica religiosa dels creients, si volen ser eficaços en la seva vocació. Tot ha d'estar al servei d'aquesta unitat i reconciliació dels homes amb Déu i dels homes entre si.

Per això en l'Últim Sopar Crist mostrarà en l'Oració Sacerdotal (Jn 17) aquella seva obsessió per la unitat dels seus deixebles: «Que tots siguin u, com tu Pare estàs amb mi i jo amb tu, perquè el món cregui que tu m'has enviat». En aquest sentit tots els cristians participem de la mateixa vocació, de la mateixa fe, de la mateixa gràcia, encara que amb diferents serveis o ministeris dins de la comunitat eclesial.

I amb aquest esperit de resposta a la crida de Déu podríem afirmar que «els cristians són en el món el que l'ànima és en el cos» (Carta a Diognet, 5)

Déu crida cadascú, de manera personal, en el moment oportú. En l'evangeli veiem com Jesucrist crida en diferents moments els seus seguidors. El qui és cridat dóna una resposta personal des de la seva llibertat, que Jesús sempre respecta. Ell diu, suggereix, convida... no imposa, no força... Deixa tothom en llibertat. Però després el camí és clar. Qui és cridat ha de seguir les petjades del Crist.

Avui segueix cridant. Déu continua cridant de diferents maneres. A través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, pel testimoni d'altres persones, o per una inspiració interior... I cadascú ha de donar una resposta des de la seva llibertat.

Paraula

«Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra, com una gota de rosada que cau a terra el matí». Som poca cosa, però el cor de Déu és gran, tant que la nostra imaginació no arriba a descobrir tant d'amor. La petitesa de la creació, però alhora la seva bellesa, és un camí per anar descobrint el cor de Déu.

«Vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat». El seu amor és creador, el seu amor manté tota la creació en l'existència

«Us apiadeu de tothom, perdoneu,... estimeu la vida». El perdó de Déu, una altra lliçó magistral per aprendre. El perdó és la gran manifestació de l'amor. I l'amor és la via de nova vida...

«Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». Un diàleg preciós, de vida, de conversió, el que contemplem entre Jesús i Zaqueu. Hem de baixar, de descendir, per entaular un diàleg amb el Senyor. El primer a baixar ha estat Ell mateix.

Saviesa sobre la Paraula

«Hi ha tres gèneres de crida. Un quan ens crida Déu directament, un altre, quan ens crida per mitjà dels homes, i el tercer, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col. 3)

«Són molts els camins que condueixen a Déu. Per això, cadascú ha de seguir amb decisió irrevocable la mena de vida que primer va abraçar, mantenint-se fidel a la seva primera opció. Qualsevol que sigui la vocació escollida, podrà arribar a ser perfecta en ella». (Cassià, Col·lació 14)

«Ara bé, la bona nova del cristianisme és la restauració de l'home a la seva primera dignitat. Si, doncs, l'home era originàriament l'antiga semblança de Déu, potser no estaria fora de lloc dir que el cristianisme és la imitació de la naturalesa divina. En conseqüència, l'exigència continguda en aquest nom és gran». (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 20)

25 d’octubre del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XXX DURANT L'ANY (II)

Sant Bernat Calbó, bisbe del nostre Orde

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ef 4,32-5,8; Sl 1; Lc 13,10-17

Hipòcrites!

És la paraula que Jesús ens adreça avui. Som hipòcrites cada vegada que ens quedem en les prescripcions relatives i no posem davant de tot el regne de Déu que és enmig nostre.

El regne de Déu és enmig nostre quan som el poble sant, vivint com a fills estimats de Déu, essent compassius els uns amb els altres, i perdonant-nos com Déu ens ha perdonat en Crist.

Hem estat, o podem esdevenir foscor, si no estem en el Senyor. Si estem en el Senyor vivim com els qui són de la llum.

La presència de Jesús transforma la realitat: Jesús toca, imposa les mans i guareix.
Si som veritablement seguidors de Jesús, si som de la llum, ara ens toca a nosaltres transformar la realitat: tocar, imposar les mans i curar.

Hi ha massa ferides obertes en la nostra societat, en els nostres pobles, en les nostres famílies, en nosaltres mateixos, en el nostre interior.

Deixem que Jesús es faci present enmig nostre per poder esdevenir llum i ser instruments que transformin la realitat: curant les ferides obertes que hi ha entre nosaltres.

Senyor, per la intercessió de sant Bernat Calbó, concediu-nos que us cerquem per damunt de tot i ens esforcem a dilatar el poble dels qui creuen en vós. Que els monestirs siguin llum per il·luminar la nostra cultura, que puguin redreçar la nostra societat.

24 d’octubre del 2010

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 35,12-14.16-18; Sl 33; 2Tm 4,6-8.16-18; Lc 18,9-14

Estimats germans i germanes,

L'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la nostra relació amb Déu, manifestada en la pregària. Jesús, presentant-nos un contrast tan evident entre les actituds del fariseu i del publicà, ens fa entendre com ha de ser la pregària autèntica: perseverant, confiada; i plena d'amor, d'humilitat i d'agraïment.

La pregària algunes vegades resulta difícil, perquè ens fa por arribar a fons: la pregària humil i confiada, com la del publicà, ens invita a acceptar-nos tal com som, reconeixent que ens fallen les forces. L'amor de Jesús és com una llum radiant que posa en evidència les nostres parts fosques. Per còmoda conformitat ens podem tancar a la Gràcia de Déu, que es fa més sensible en la intimitat de la pregària. Davant Déu esdevenim realistes, tot descobrint les nostres limitacions, però també les nostres possibilitats. Déu ens ha confiat el tresor de la nostra vida. Un tresor que és com un cristall delicat que es pot trencar, i d'una bellesa que cal preservar.

Germans, així com entrem al temple a pregar, ens hem d'atrevir també a entrar al temple del nostre cor on hi habita Déu. No sempre obtenim una resposta immediata i totalment clara. Per dues raons: la primera, perquè Déu ens considera persones adultes i vol que decidim per nosaltres mateixos; i la segona, per tal de poder purificar-nos. La impossibilitat de viure en una seguretat absoluta, inicialment ens pot semblar una injustícia; però quan madurem comprenem que és positiu perquè ens fa humils, amb una disposició de constant recerca, i descobrint joiosos que en Crist tenim les seguretats i la Vida veritables. Diu Benet XVI: «El que el món necessita és l'amor de Déu, trobar Crist i creure en Ell».

Penso que si perseverem en la pregària sincera i humil, podrem confiar en les persones que ens envolten i estimar-les. Treballem per la pau quan donem als altres el que de justícia els pertoca: el respecte, la consideració i l'afecte que es mereixen. L'amor cristià canvia les actituds farisàïques que hi ha en nosaltres, i ens posa en sintonia amb els valors evangèlics. La misericòrdia ens salva. Déu ens visita quan rebem la comprensió i el perdó dels altres. Aleshores la nostra pregària esdevé un acte d'agraïment. «El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets», diu el Salm 33.

Escriu Sant Pau: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'Evangeli». Avui celebrem la Jornada Mundial de las Missions, el Domund. «Voldríem veure Jesús», és el lema d'enguany. Com veure Jesús? L'Eucaristia ens predisposa a viure els valors cristians, però no és pas una garantia sense el nostre esforç. «Vigileu i pregueu per no caure en la temptació», diu el Senyor. Només per una transformació interna, moguda per l'oració constant i la pràctica dels Sagraments, adquirim la força per combatre eficaçment contra els impulsos negatius amagats dins del nostre cor. «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu» (Mt 5,8).

Amb la pregària confiada i amb un esperit humil i amorós acollim la força transformant que ens ve de Déu. «Voldríem veure Jesús» per dir-li: «Ensenya'ns a estimar per veure't en els altres; ajuda'ns a ser persones que no comparen ni jutgen, que accepten les seves limitacions; que puguin dir, com Sant Pau, "em mantinc fidel"». Germans, entrem dins del santuari del nostre cor per escoltar la veu silenciosa i amorosa de Déu. I donem gràcies perquè l'Eucaristia que celebrem és un Sagrament d'amor i perdó, Paraula i Aliment en el nostre pelegrinatge.

Acabo dient com el publicà: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador».

21 d’octubre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XXIX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ef 3,14-21; Sl 32; Lc 12,49-53

Estimats germans i germanes,

Quan alguna cosa ens inquieta, com les paraules de Jesús que acabem d'escoltar, cal buscar explicacions en la lectura i la reflexió. La nostra fe cristiana hauria de ser llibertat interior i victòria sobre la tendència al mal, animats pel foc de l'Esperit. La guerra i la divisió de que parla Jesús estan dins del nostre cor; el bé i el mal lluiten dins nostre: fem el mal que no volem, i deixem de fer el bé que volem. Hem de seguir el consell de Pau a la primera lectura: Visqueu fermament arrelats i fonamentats en l'amor. Déu ens ajuda en el nostre procés de conversió enviant el foc purificador, i provocant la lluita interior que cerca el bé.

El foc, a la Bíblia, és signe de Déu. No és un foc destructor, sinó purificador. A través de la paraula de Jesús i del seu Esperit, es va destruint el mal que hi ha en nosaltres i es van purificant els nostres cors. Quan aquest foc s'apodera d'algú, el transforma en un nou ésser que coneix la immensitat d'aquest amor. L'amor és un foc que tot ho escalfa i transforma, dóna calor i llum. Només un cor purificat és capaç d'irradiar la pau de Jesús, l'única pau vertadera. No ens desanimem: fa falta temps, aquest procés dura tota la vida. Necessitem no només conèixer Jesús en l'Evangeli, sinó reconèixer-lo en la vida.

Jesús és humil de cor, però porta dins un foc devorador. Jesús és humil, però apassionat; com estima el Pare i la Humanitat, va decidit a Jerusalem a donar la vida; a passar la prova del baptisme, com ha dit a l'Evangeli, afegint referint-se a la seva Passió: com em sento el cor oprimit fins que no hauré passada la prova!. La fe no sempre asserena i infon tranquil·litat; també pot portar inquietud. No podem quedar indiferents a l'Evangeli: defensar els seus valors implica una lluita interior amb si mateix, i lluita exterior quan hi ha un ambient d'indiferència. Viure tal com vol Jesús ens compromet i obliga a canviar, a convertir-nos, a caminar pels camins del bé... i tot això no és fàcil.

En cada Celebració de la Missa hauríem d'esclafar les nostres inquietuds, penes i preocupacions sobre la roca, sobre la pedra de l'altar, sobre el Crist que ens estima i vol que el foc del seu Amor s'escampi per tots els racons de la nostra vida. Germans: presentem-nos a rebre el Senyor, segons escriu Sant Bernat, amb esperit humil, dient:

«Guariu-me, Senyor, i seré guarit, salveu-me i seré salvat».
«Glòria a Déu que, amb la força poderosa que ens comunica, pot fer infinitament més que tot el que demanem i som capaços d'entendre...». Amén.

18 d’octubre del 2010

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

La basílica romana de Santa Maria la Major custodia una famosa icona de la Mare de Déu, coneguda amb el nom de Salus Populi Romani, salvació del Poble romà, que la tradició assegura que fou pintada per Sant Lluc, Evangelista. Uns recents estudis han establert que l'edat de la icona és d'uns dos mil anys aproximadament, la qual cosa no contradiu aquella venerable tradició. Independentment que aquesta icona sigui o no obra de Sant Lluc, el que sí que és ben cert és que l'Evangelista que avui commemorem ens ha legat la imatge més preciosa de Maria que coneixem, aquella que de fet està a la base de tots la iconografia cristiana de la Mare de Déu, el seu prototipus original. Em refereixo a les pàgines del seu Evangeli.

Per elles descobrim la centralitat de Maria en l'obra de la salvació; són elles que relaten l'escena magnífica de l'anunciació i del sí de Maria a la proposta divina; en elles se'ns ofereix la salutació angèlica amb què també nosaltres saludem la Mare de Déu, l'Ave Maria, i la pregària amb què cada dia l'Església celebra les meravelles del Senyor, el Magníficat.

La icona de la Mare de Déu que Sant Lluc pinta al seu Evangeli, és la de la dona que ha portat la salvació al món i l'ha obert a tots els pobles, la dona que ha permès que el Regne de Déu sigui a prop nostre.

Humilitat, disponibilitat, servei incondicional, silenci, degustació de la paraula... són els colors que Sant Lluc fa servir per pintar la seva imatge... són els colors que ens ofereix també a nosaltres per anar pintant també la nostra pròpia icona, perquè aquesta dona que ha portat la salvació al món ens invita com a primera del deixebles a fer descobrir a tots els pobles la salvació que ve de Déu.

17 d’octubre del 2010

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Germanes, germans,

La litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està centrada sobre la pregària, pregària d'intercessió, en la primera lectura, i de súplica en l'evangeli. Dues formes de pregària que, certament, només són dues variants de les múltiples fórmules de pregària. Hi ha també la pregària d'adoració i de silenci, la d'acció de gràcies, la de petició, la de lloança, l'oració mental. Tota la Bíblia conté un teixit de pregàries en les seves múltiples manifestacions, essent el llibre dels salms l'exponent més complet, i per això l'Església l'utilitza com a llibre oficial de pregrària.

¿Què és pregar? ¿Per què pregar? ¿Com pregar? Són preguntes que formen part de títols de llibres com el recent d'Enzo Bianchi, fundador de la comunitat de Bose, a Itàlia. Aquestes preguntes també se les fan molts creients d'avui que no troben la manera d'encarrilar la seva vida de pregària. ¡I tan fàcil que hauria de ser! Tots trobem la manera de potenciar els nostres coneixements, sigui a nivell intel·lectual sigui a nivell pràctic. Hi ha qui és metge o arquitecte o advocat o mestre, i, en canvi, en el domini de la pregària no ha superat la pràctica de quan va fer la primera comunió. D'aquí que la seva vida espiritual esdevingui raquítica o insignificant. I malgrat tot, pregar és com respirar, ja que la pregària ve a ser com la respiració de l'ànima. Pregar hauria de ser tan fàcil també com estimar, ja que la pregària és el termòmetre que marca la nostra relació filial amb Déu. La pregària té la seva font en la fe i en la humilitat, i la seva expressió manifesta en l'amor. Només des de la fe i d'una actitud realment humil es pot accedir a la pregària perquè aquesta suposa en primer lloc creure en un Déu que a més d'admetre que existeix, hom creu que és bo i totpoderós, un Déu que estima l'home i que vol el seu bé. L'home pateix de feblesa i d'impotència, i per això recorre a aquest Déu que tot ho pot per tal de rebre el seu ajut. Pregar, per tant, consisteix en acostar-se a Déu amb un cor de pobre, de pidolaire i esperar d'ell el seu consol, la seva gràcia, el seu perdó, la seva abraçada d'amor misericordiós. Només pot pregar aquell que té de Déu un concepte molt gran i al mateix temps un concepte humil i realista de si mateix.

En el fragment del llibre de l'Èxode que hem llegit avui, hi ha, sens dubte uns declarats elements nacionalistes del poble hebreu que ens podrien fer pensar en les pel·lícules de bons i dolents. Els bons serien els israelites i els dolents els amalequites L'important és veure com la victòria d'Israel sobre els amalequites és més fruit de la pregària del seu líder que no de la força dels seus guerrers. La pregària de l'home de Déu, diu sant Jaume en la seva carta, és molt poderosa, perquè Déu escolta els qui li són fidels. Moisès intercedeix pel poble d'Israel amb les mans alçades amb actitud suplicant i intercessora, ell que, d'acord amb el llibre dels Nombres era l'home més humil de tota la terra. La pregària feta amb fe i perseverança dóna el seu fruit positiu al seu temps.

L'evangeli de Lluc rebla amb una paràbola de Jesús la perseverança en la pregària. El Mestre se serveix d'un model de persona pobra i indefensa, una viuda, sotmesa a un plet injust. La dona recorre a un jutge que ella creu que pot alliberar-la d'aquella situació injusta. Jesús presenta un cas extrem, un jutge sense temor de Déu ni consideració pels homes, i que malgrat tot, davant la insistència, per a ell impertinent, de la viuda, accedeix a fer-li cas. Aquella dóna indefensa va guanyar el plet gràcies a la seva obstinada perseverança. Amb aquesta paràbola Jesús vol exagerar, per contrast, l'actitud d'un jutge injust amb la bondat misericordiosa de Déu. Si aquell jutge inic, per treure's de sobre aquella viuda, al final li fa justícia, com més Déu, que és just i bo, no farà justícia als seus elegits que li reclamen nit i dia?

La clau, doncs, de la pregària està en perseverar sense perdre mai l'esperança. No hem de pensar que la pregària és com un polsador que quan el prems ja sona, o com un interruptor que, en pic l'acciones, ja s'encén el llum. Cal tenir paciència amb Déu. Déu ens educa en la perseverança per tal de provar la nostra fe. Déu no s'avé amb actituds capricioses i exigents. Hem dit que cal sentir-se humil i pidolaire per aconseguir el favor de Déu. I com diu aquella dita feliç: hem d'estar més pendents del Déu dels dons que dels dons de Déu. Déu és el més important, i donant-li a ell la primacia ens farem mereixedors de tot el que ell vulgui concedir-nos, que sempre serà el que més ens convé. Tal com diu Jesús en l'evangeli: Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell té per just, i tota la resta us ho donarà de més a més. Cal oblidar-se d'un mateix confiant que Déu vetlla per nosaltres més del que ens pensem. Això és viure de fe, d'una fe cega, abandonada i rendida a la voluntat de Déu sobre nosaltres, sobre l'Església i sobre el món.

Però no deixa de ser significatiu l'interrogant final de Jesús sobre el refredament de la fe en els darrers temps. El nostre món modern presenta símptomes clars d'absència de fe i això comporta un oblit de Déu. Si Déu desapareix de l'horitzó de l'home no és estrany que aquest tampoc no recorri a ell per a res. I l'home sense Déu és un ésser abandonat a si mateix, és a dir a la seva irremeiable impotència, al desesper més absurd. A tots ens convé molt una cura d'humilitat per tal de no perdre els nostres orígens i admetre que som criatures dependents del nostre Creador a qui li devem tot el que som i tenim.

Que aquesta eucaristia, el do més gran amb què Déu ens agracia generosament i que mai no mereixeríem ni podríem demanar, ens faci conscients de la nostra indigència i ens disposi a acollir amb humilitat l'Esperit del Senyor Ressuscitat amb el qual serem capaços d'adorar el Pare en esperit i en veritat.

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Reflexió: La pregària (1)

La pregària és un diàleg amb Déu. Santa Teresa diu que «és un diàleg amb Aquell que saps que t'estima». Un punt fonamental de la pregària bíblica és el «coneixement sobrenatural de Déu per l'home fidel», i «la vida d'unió» que en principi n'és el fruit.

No es tracta només de contemplar un Déu que es revela sinó d'"entrar en diàleg" amb Ell, en una resposta que té la paraula humana com a suport. El Déu que crea. La fe en un Déu únic que en l'antiguitat distingeix la religió d'Israel de la dels seus veïns suposa un canvi essencial en el fet de la pregària. Per altra banda la pregària es dirigeix preferentment a les divinitats que personifiquen els Poders còsmics i l'activitat influeix, de fet, en les condicions a través de les quals es desenvolupa la vida humana. Per exemple, el déu Baal cananeu, déu de la tempesta, que dóna la pluja i assegura la fertilitat de la terra i la fecunditat dels homes i dels seus ramats (cf 1Re 18,25-29).

A Israel, Déu només és Déu. Els poders còsmics no són sinó criatures posades per Ell a disposició dels homes. La pregària es dirigeix només a Ell. El fet de ser el Creador li confereix una grandesa, que podria ser sentida com una cosa aclaparadora. Però en crear l'home "a imatge i semblança" (Gn 1,26-28) li ha donat també una capacitat de diàleg amb el seu Creador.

L'escena simbòlica del Paradís primitiu que presenta la humanitat en la relació social més fonamental constituïda per la parella sexuada (Gen 2,18-24) evoca el drama del diàleg de la humanitat amb Déu: diàleg lligat i després trencat pel pecat (Gn 3). Serà necessària tota la història perquè es renovi aquest diàleg i que la humanitat trobi així el camí de salvació, gràcies a la iniciativa de Déu, que s'insereix en el cor de la història, triant un poble.

Paraula

«Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites». Ens mostra la importància de mantenir-se amb perseverança davant el Senyor, i amb la confiança de ser escoltats.

«Persevera en la doctrina que has après». Hem rebut una fe dels nostres avantpassats. Una fe que hem rebut pel testimoni, però també que hem après. Unes veritats que no tan sols han de quedar en la ment sinó traslladar-les a la vida, per ser també nosaltres nous testimonis de la fe.

«Les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa, que per la fe en Crist condueix a la salvació». Conèixer l'Escriptura és conèixer el Crist. Crist és el camí, així doncs, el coneixement de l'Escriptura ens posa en el camí correcte; l'Escriptura ens proporciona l'instrument que necessitem per viure la nostra fe.

«Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança». L'evangeli ens posa un exemple d'oració de petició, que s'ha de fer sense desànim... Però també hi ha altres formes d'oració, com pot ser la de lloança, o acció de gràcies, que ens ajuden a despertar el nostre espai interior que ens donarà aquesta força necessària per a romandre ferms i confiats en tot moment en el Senyor.

«Quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà aquesta fe a la terra?» Aquesta fe que ens porta a perseverar en la pregària. A jutjar per l'interrogant podria ser que no. És el que creuen molts parlant de l'Església: que s'acaba, que cada vegada hi ha menys gent a l'Església, que cada vegada hi ha menys creients... Però l'Església és provisional, està al servei del Regne. I l'important és que Déu roman sempre i que tot està a les seves mans.

Saviesa sobre la Paraula

«Vaig començar a tornar en mi, encara que no deixava de fer ofenses al Senyor, però com que no havia perdut el camí, a poc a poc, caient i aixecant-me, anava cap a ell, i el qui no deixa de caminar i anar endavant, encara que tard, arriba. No em sembla és una altra cosa perdre el camí sinó deixar l'oració. Déu ens en lliure, per qui Ell és!». (Santa Teresa, Llibre de la vida 19,12)

«Voleu que Déu us escolti? Doncs demaneu-li l'únic bé. Sigui Déu només el fi dels vostres desitjos, ja que Ell és l'únic que els pot donar satisfacció». (Sant Agustí, Comentari al salm 26)

«Jesucrist i després sant Pau ens van ensenyar a fer oracions curtes i freqüents, i repetir-les de tant en tant: perquè si les fem molt llargues, com regularment no les acompanya molta atenció, donem motius al dimoni perquè ens entri i allunyi el nostre esperit de l'aplicació amb què hem d'estar quan preguem a Déu. Si del nostre temps interrompem les nostres oracions i les reiterem sovint, adquirirem molta vigilància, i les direm amb exacta atenció». (Sant Joan Crisòstom, Sermó 1)

16 d’octubre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del cant d'entrada fins a l'oració de la postcomunió, revivim el moviment que mena a l'home de passar del pecat "a la glòria del cel" (oració sobre les ofrenes). I afegim també: "si tinguéssiu en compte les culpes, Senyor, ¿qui es podria sostenir?", com ens ha dit el cant d'entrada; mentre que en l'oració final li demanem a Déu que ens faci "participants de la naturalesa divina". Nosaltres, per tant, donem el pas de les tenebres a la llum de Crist, i, més en concret, en l'Eucaristia, aqueixa litúrgia "celebrada amb amor", que anticipa la trobada del cara a cara del cristià amb el seu Senyor, promès per al cel, i que ens invita d'anar-hi.

Sobre les lectures d'aquesta setmana vint-i-vuitena, tenim que la primera era de la carta de sant Pau als cristians d'Efes [1, 15-23], en la qual se'ns ha dit que "al Crist, Déu l'ha fet cap de tot i l'ha donat a l'Església, que és el seu cos" (verset 22-23). I és que l'esperit de saviesa que Pau demana als seus corresponsals (17) els ha d'obrir al "coneixement" del designi de Déu realitzat en Crist. Perquè no es pot confessar la senyoria de Crist (20) sense meravellar-se de l'extraordinari poder diví (19) desplegat en un crucificat. Ara bé, aquesta puixança és la que des d'ara està a la disposició dels homes (19), per tal que formin el cos del qual Crist és el cap i obtinguin així la plenitud única que pot curullar la humanitat en la consecució del seu destí (22). I és que creure en la supremacia absoluta de Crist és comprometre's des d'ara a ocupar el seu lloc en la missió de l'Església, i és reconèixer un sentit i un contingut a l'esperança (18). I amb aquesta perspectiva, el misteri de l'ascensió al Cel (20) fa comprendre que amb Crist s'obre una nova era per a la humanitat.

El salm responsorial escollit ha estat el 8 [2-3a. 4-5. 6-7 (R.: cf. 7)], que ens ha parlat de la "dignitat de la persona humana"; perquè la glòria que la creació dóna a Déu passa a través de la consciència de l'home, rei de la creació. Per l'obediència a Déu, l'home entra en l'harmonia inicial de la creació, desballestada pel pecat, pels atemptats contra la dignitat de la persona humana i per la pol·lució de la natura.

I l'evangeli era de sant Lluc [12, 8-12], que ens ha assegurat que "a l'hora de parlar, l'Esperit Sant us ensenyarà el que cal dir". I és que, al tribunal de Déu, Crist es farà responsable de tots aquells qui li hauran estat fidels (8); mentre que, al tribunal dels homes, quan els cristians hi hauran de comparèixer per llur fe, l'Esperit és el que hi actua i sosté els perseguits. Així els primers cristians foren testimonis de les manifestacions de l'Esperit fins al punt de no poder-se imaginar que s'hi pogués romandre cec (12). Amén.

15 d’octubre del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (II)

Santa Teresa de Jesús

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ef 1,11-14; Sl 32; Lc 12,1-7

«No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells plegats». I més que totes les coses creades. Sí, cadascú de nosaltres Déu ens té comptats: «en Crist hem rebut la nostra part en l'herència».

I si som hereus és perquè hem escoltat, hem cregut i així hem estat marcats per l'Esperit Sant.

Però, alerta amb la hipocresia. Aquest perill sempre el podem tenir nosaltres cristians, catòlics practicants, monjos fervorosos: hipocresia. Sempre ens podem creure'ns mestres de la llei. Sempre ens podem creure, que el nostre llevat és l'autèntic i únic per fer pujar la pasta dels altres, per dirigir els altres.

Però, Jesús ens informa que tot serà revelat, tot secret serà desvelat. No hi ha secrets per a Déu, cap. Tota hipocresia serà descoberta.

No hem tenir por, si som lluny de la seguretat dels fariseus. Ara bé, cal estar alerta a cada moment. Perquè, no ens toca jugar el paper dels fariseus, sinó el dels qui tenen l'esperança posada en Crist. L'esperança i la confiança en que nosaltres no podem fer res sinó és Déu qui actua.

Avui, com santa Teresa de Jesús podem meditar les seves paraules:

«Nada te turbe, nada te espante todo se pasa,
Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza,
quien a Dios tiene nada le falta sólo Dios basta».

LECTIO DIVINA

UNA LECTURA DE MATEU: «ELS CONSTRUCTORS I LES VERGES»
Mt 7,21-29 i 25,1-13

Preàmbul

Avui es parla molt de la "lectio divina", i, curiosament, no pas únicament en els àmbits estrictament monàstics, que han estat l'escola, sens dubte, d'aquesta pràctica espiritual. És bo que l'interès per la lectura de l'Escriptura hagi superat els murs dels monestirs, i que aquesta activitat sigui avui centre d'interès per a molts cristians que volen pregar amb la Paraula de Déu.

Tanmateix, no tot el que es diu sobre aquesta pràctica espiritual sembla prou ajustat a la seva naturalesa real. Caldria precisar alguns punts. Sovint fa la impressió que, amb l'expressió lectio divina es vol designar una lectura emocional, psicològica, de la Bíblia, superficial —per no dir frívola—, per a suscitar sentiments bonics, i fer-ne un alçaprem psicològic per a entrar en contacte amb la divinitat, una divinitat, en aquest cas, fàcilment identificable amb el propi món interior. Quan sant Agustí invitava a entrar en la pròpia interioritat per trobar-hi Déu, no ho feia pas per quedar-se tancat en el propi món interior, sinó per depassar-lo en una ascensió espiritual vers Aquell que es troba alhora dins nostre i damunt nostre (cf. sant Agustí, Confessions, III, 6: «Tu autem eras interior intimo meo et superior summo meo»).

En realitat, la pràctica espiritual de la "lectio divina", si bé trobarà la seva escola ideal en els monestirs, té el seu lloc i el seu temps de naixença, el seu bressol, en l'àmbit del judaisme naixent, després de l'exili, a partir del segle V aC, en el nou Israel que es forja entorn de la meditació i l'estudi de la Torà i la celebració esplendorosa del culte sacrificial, en dos espais estretament relacionats si bé, amb el temps, es distanciaran: la sinagoga i el segon temple reconstruït a Jerusalem. En trobareu la confirmació llegint els llibres d'Esdres i Nehemies, i també el 1r i el 2n llibre de les Cròniques.

El salm primer, un salm programàtic, expressa molt bé aquesta inquietud espiritual. Afirma que la felicitat de l'home, això és, la seva plenitud, es troba en la meditació de la Torà, en el contacte assidu i vital amb la Torà. La Torà designa l'ensenyament, la instrucció de Déu al seu poble, i conté per tant el dipòsit de la seva voluntat, del seu designi, del seu projecte d'amor sobre l'home i sobre el món. El verb «meditar» —repassar, ha traduit la BCI— emprat en aquest salm, «haggà» en hebreu, ens servirà de punt de partença. «Haggà» sugereix la ruminació, la murmuració del text, que és dit i repetit en veu alta. La traducció grega de la Bíblia anomenada dels LXX, traduirà aquest terme pel verb «meletao», que aporta una nova connotació: la lectura, la meditació del llibre s'entén ara com un treball, com una confrontació activa amb el text, com un conreu, com un exercici. Finalment, la Vulgata, traduirà el verb amb el terme llatí «meditari», que sense renunciar al significat de meletao, aporta noves connotacions semàntiques pertanyents a l'àmbit intel·lectual de la reflexió: a nosaltres, certament, la paraula meditar ens suggereix un moviment d'introspecció i interiorització. Segons aquest petit itinerari etimològic, doncs, la lectura divina és, d'entrada, la ruminació, la familiarització amb el text —cal llegir-lo una i altra vegada, posant-lo a la ment i al cor—, però també el seu estudi seriós: una confrontació de la nostra intel·ligència, mitjançant la raó, amb les paraules, per tal de destriar-ne la Paraula (cf. Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, a París, el 12 de setembre de 2008).

La "lectio divina", per tant, al meu entendre, no és una pràctica piadosa, intimista, és una confrontació, una baralla, una lluita amb el text: un exercici de la intel·ligència. Els pares cistercencs posaven sovint l'exemple de l'ametlla: per arribar a la dolcesa del fruit, cal foradar primer la duresa de la closca.

És el que intentarem fer amb un exemple concret, amb una lectura concreta, seguint l'evangeli de Mateu, posant en joc la nostra intel·ligència que, necessàriament, en tant que és el reflex de Déu, llum increada, ha d'il·luminar i acompanyar les mocions del nostre cor. Perquè la Paraula, per tal que pugui encarnar-se en la nostra vida, cal que sigui guardada en el cor, com feia Maria, en la seva "lectio divina» de la realitat i dels esdeveniments que l'envoltaven (cf. Lc 2,51); però sempre en un cor il·luminat per la raó, per la llum del discerniment.

Els constructors i les verges, lectura i comentari del text

Mateu 7,21-29
21 No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. 22 Aquell dia, molts em diran: "Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?" 23 Llavors jo els diré clarament: "No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!" 24 Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. 25 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. 26 En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. 27 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.» 28 Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, 29 perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.

Mateu 25, 1-13
1 Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. 2 N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. 3 Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. 5 Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A mitjanit es va sentir un clam: "L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!" 7 Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. 8 Les noies sense seny van dir a les assenyades: "Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen." 9 Les assenyades respongueren: "Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu." 10 Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. 11 Finalment arribaren també les altres noies i deien: "Senyor, Senyor, obre'ns!" 12 Però ell va respondre: "Us asseguro que no us conec." 13 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.

Comentaré dos textos, en farem la "lectio divina», de forma interactiva, rellegint-los l'un a la llum de l'altre. Amb això vull proposar, senzillament, una manera —entre moltes— de llegir el Text, de llegir la Bíblia. He triat la conclusió al sermó de la muntanya (Mt 7,24-29), que podríem anomenar la paràbola dels constructors, i el text molt més conegut de la paràbola de les deu verges (25,1-13), que forma part del gran i solemne discurs escatològic final de l'evangeli de Mateu.

Jesús, en el primer dels textos, compara els qui escolten la seva paraula i la posen en pràctica a un constructor savi que va edificar sobre la roca; els qui no l'escolten, en canvi, els compara a un constructor sense seny que va edificar sobre la sorra. Les paraules clau per a la nostra lectura del text són: savi («phronimós», en grec; «sapiens», en llatí) i desassenyat («morós», «fatuus»). Són els mateixos adjectius que, al final de l'evangeli, qualifiquen aquelles deu verges, símbol de la comunitat cristiana, de l'església, que camina tot sortint a l'encontre del Senyor, l'Espòs que ve a celebrar les noces definitives amb la humanitat. Ens interessa comentar conjuntament aquests dos textos, perquè volgudament l'autor ens presenta, en tots dos, aquestes dues actituds confrontades: la prudència o el seny i la imprudència o la fatuïtat —la ximpleria, si voleu. A banda d'aquests dos textos fonamentals, però, ens caldrà també comentar-ne alguns altres, més aviat pocs, del mateix evangelista, en què apareixen també aquests termes.

No és fàcil en català trobar els termes equivalents. La prudència fa referència a una saviesa de caràcter pràctic, una saviesa intuïtiva, com un instint, que sap el que convé a cada moment, i sap com reaccionar davant cada situació. Una saviesa adquirida amb el temps i amb l'aprenentatge de la vida. No es tracta tant, doncs, d'una saviesa intel·lectiva o especulativa. A la Bíblia, els llibres sapiencials, fins a la irrupció de l'hel·lenisme, més intel·lectual, es mouen sempre en aquest àmbit de la saviesa pràctica. Crec que en català és força ajustat l'adjectiu «assenyat», i el seu antònim, «arrauxat». L'arrauxat és el qui fa les coses sense pensar, obeint el primer impuls. El seny i la rauxa, dues actituds, ben nostres, que podem adoptar també davant el missatge de Jesús. En realitat, sobretot en grec i en llatí, «phronimós» / «sapiens» i «morós» / «fatuus» o «insipiens» es mouen en el camp semàntic del gust, del sabor: un menjar pot ser assaonat, o, al contrari, fat. Si és assaonat, ens el mengem amb complaença, amb plaer. Si és fat, en canvi, ens resulta molt desagradable, fins a vomitar-lo. Mateu (5,13) utilitzarà la mateixa expressió, amb el verb «moraino», per referir-se a la sal que ha perdut el gust, que es torna fada, per tant, inútil.

En el primer dels cinc grans discursos de Jesús en què Mateu estructura el seu evangeli —Jesús és el nou Moisès—, el Mestre de Natzaret proposa una relectura dels temes fonamentals de la Torà d'Israel. És el que anomenem sermó de la muntanya (Mt 5-7), que comença amb les benaurances. Tota la Bíblia és una relectura de la Torà, una actualització de la Torà, això és, dels cinc primers llibres fonamentals de l'Escriptura: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. Es tracta d'una idea clau que no podem oblidar si volem comprendre correctament el text, si en volem fer una "lectio divina» sàvia, assenyada. La primera gran relectura de la Torà, són els llibres dels profetes —la segona secció de la Bíblia hebrea—, que actualitzen la voluntat i el projecte de Déu per a la història del poble. Aquests llibres són: Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahüm, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies. La segona gran relectura de la Torà la trobem en els anomenats «altres escrits» o, simplement, «escrits» —tercera secció de la Bíblia—: el Salteri, Job, Proverbis, els Cinc Rotlles (Rut, Càntic, Cohèlet, Lamentacions i Ester), Daniel, Esdres, Nehemies i 1r i 2n llibre de les Cròniques. Tots aquests escrits rellegeixen la Torà no tant en el marc de la història universal com feien els profetes, sinó en el de la vida concreta d'Israel. És especialment en aquests llibres en què la Torà, el projecte de Déu, es rellegeix en clau de saviesa pràctica, de prudència i de seny, per a la vida quotidiana. La Torà, en efecte, és per a la vida quotidiana, per a transformar-la, per a obrir-la més i més al projecte de Déu. Per això, si entenguéssim el Nou Testament, no com un trencament, sinó com un pas més en aquesta relectura de la Torà, estaríem, crec, en el bon camí per a fer una "lectio divina» correcta.

El Jesús de Mateu, en efecte, rellegeix la Torà, la recupera, l'actualitza. En tota relectura hi ha quelcom que mor i quelcom que neix, però sempre dins el mateix corrent d'una tradició viva i vital. Jesús rellegeix la Torà sobretot en la perspectiva de la felicitat del Regne, en clau, podríem dir escatològica, però no en el sentit cronològic —com si ens preparés per a la fi dels temps— sinó en el sentit fundant, protològic. El Regne de la felicitat que proclamen les benaurances de Jesús no és el programa d'un futur incert, sinó el fonament i la condició del nostre ser homes: per això estan posades en primer lloc. És en aquest sentit que Jesús rellegeix la Torà, com a clau de felicitat, de plenitud, de sentit per a l'home i la dona que l'escolten, com a font d'autèntica llibertat i realització humana. I per això, perquè el Regne, la felicitat, són ja com la substància del nostre ser homes, la Torà cobra la seva màxima exigència i es concreta en l'ètica del compromís per la justícia, de l'amor i del respecte.

Davant de la proposta, de la relectura de la Torà que fa Jesús, hi ha dues actituds possibles. I Jesús les caracteritza amb una paràbola, perquè el llenguatge metafòric té una capacitat mistagògica, iniciàtica, molt forta, que no posseeix el llenguatge normal, ni tan sols l'especulatiu. La paràbola parla d'un constructor, i de construir una casa. Amb la Torà actualitzada per Jesús construïm una casa, un espai on sigui possible preparar la vinguda del Regne. Viure segons l'Evangeli de Jesús, és, doncs, una tasca laboriosa. Es tracta de construir una casa digna de l'home i, en la mateixa mesura, inseparablement, digna de Déu. Edifiquem una casa, l'església, la comunitat, el poble que, com a tal, camina a l'encontre del Regne. I la felicitat —l'èxit— del projecte, depèn, en bona part, de la prudència, del seny, o de la rauxa, del constructor. Crec que la imatge es prou gràfica. Cal deixar-la ressonar, meditar-la, en la nostra lectura personal del text. Llegir-la i rellegir-la, fins que cobri vida, com el vell conte dels «tres porquets»: el més assenyat va construir una casa de pedra, l'arrauxat, en canvi, de palla, i el llop, d'una bufada, se la va fer serva. És la mateixa història, però explicada als infants. Les paràboles van en aquesta línia, segueixen la mateixa pedagogia dels contes.

No es tracta, doncs, de paraules, sinó de fets, d'obres concretes: de cavar uns fonaments, de tallar i pulir carreus i afilerar-los d'acord amb un projecte: la Torà, o l'Evangeli, que són per a la vida concreta, de cada dia: «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Es tracta de fer, no de dir.

Al final del seu evangeli, just a les portes del relat de la passió, en el moment decisiu, Mateu reprèn la paràbola del constructor, però amb uns nous personatges i amb una situació diferent. Ara es tracta de deu noies, deu verges, que surten a rebre l'espòs per tal d'entrar amb ell a la festa de noces. Cinc d'elles són assenyades, prudents, i es proveeixen d'oli per a les llànties, per tal de poder fer front a qualsevol imprevist. Les altres cinc no tenen un dit de front, són arrauxades i ximpletes, una mica curtes de gambals, i viuen al dia, a flor de pell, frívolament, i no s'enduen, és clar, provisió d'oli. Aquest nou relat accentua encara amb més força el caràcter pràctic de la saviesa de la Torà, o de l'Evangeli, per a la vida, i hi introdueix, a més, una nova dimensió, molt estimada per la Bíblia, pels salms de la Torà especialment: la llum. La Torà és llum per al camí, per al camí d'ara i ací. Som al temps definitiu. Ara ja hem arribat al final, ens ho juguem tot, ja no hi ha treva possible. Les fioles plenes d'oli, o buides, són el testimoni roent del que hem fet, o no hem fet, en la nostra vida, amb la Torà del Senyor, amb l'Evangeli de Jesús. Com la casa que roman dempeus, o la que s'ensorra al primer embat del vent i de la tempesta.

Encara hi ha un altre element que relaciona els dos textos. Es tracta d'entrar o de no entrar en el Regne. I la paràbola de les verges situa les cinc ximpletes davant una porta tancada. I des de dins se'ls diu el matex que sentíem en la conclusió del sermó de la muntanya: «No us he conegut mai», «us asseguro que no us conec». Podríem concloure'n, d'això, que, al capdavall, el quid de la veritable saviesa evangèlica és ser conegut per Déu. Que al final del camí, Déu retrobi en els nostres rostres la seva semblança, i en els nostres cors la seva imatge, que haurem anat restaurant i afaiçonant amb treball pacient, tot meditant i actuant la seva Torà, l'Evangeli de les benaurances.

Els altres passatges de l'evangeli de Mateu, pocs i circumstancials, en què novament són importants aquestes dues paraules, ens permetran de matisar i completar la lectura del text:

Mt 10,6: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms».

Mt 24,45: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut?»

Mt 5,13: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi».

Mt 23,17: «Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or?».

Els dos primers passatges, referents al terme «phronimós», refermen el caràcter pràctic de la saviesa cristiana. Un instint, com un olfacte espiritual i humà, que permet trobar la resposta adequada a cada circumstància. L'astúcia, que tradueix el mateix adjectiu, indica segurament aquest valor pragmàtic de la saviesa evangèlica. És per a caminar per la vida, per a caminar-hi correctament, amb garanties d'èxit.

Els altres passatges fan pensar en l'estupidesa, en la manca de seny com en una pèrdua de sabor, és a dir, la pèrdua d'una qualitat essencial per a reconèixer un aliment determinat. I relacionen el poc seny, encara, amb la ceguesa. De fet, el desassenyat no hi veu, es queda a les fosques, no té la llum de la Torà. Com les cinc verges ximpletes, a les fosques, rere una porta closa.

Aquesta darrera imatge és molt gràfica, i és la mateixa del salm primer a què he fet esment al principi de tot. El salm primer diu, en efecte, que el qui no medita la Torà i va per altres camins, es troba amb camins que no són camins, perquè, senzillament no acaben, es perden, no duen enlloc: «El Senyor coneix el camí dels justos, però el camí dels impius es perd» (Sl 1,6). I en la paràbola de les verges trobem exactament la mateixa imatge: la tenebra i una porta closa. Un camí que es perd, un camí que no és camí. Una situació de veritable angoixa, de caos, de sense sentit, de frustració total.

Conclusions de la lectura

La lectura conjunta que hem fet dels dos textos de Mateu ens invita a meditar la Paraula de Déu, la Torà, l'Evangeli, com un camí per a la recerca del sentit i de la plenitud de la nostra vida. A meditar i a posar en pràctica, a tenir-los, la Torà i l'Evangeli, com a punt de referència, com a llum del nostre camí. Aquesta és l'actitud sàvia, l'actitud prudent, assenyada, previsora.

Abans havíem fet un exercici de lectura literal del text, de bona lectura. És el punt de partença necessari per a reeixir en la "lectio divina». Ara en fem un segon nivell de lectura, moral o tropològic, és a dir, de saviesa pràctica per a la vida. De l'anàlisi del text en concloem que ens cal anar a fons en la vida, que ens hem de prendre seriosament el projecte de Déu —la Torà, l'Evangeli— perquè ens hi juguem el sentit i la felicitat de la nostra existència. I prendre-se'l seriosament vol dir, en primer lloc, entendre'l, i en segon lloc, posar-lo en pràctica, ajustar-hi la pròpia vida.

Podem fer un pas més? Podem fer-ne la lectura espiritual o anagògica, la més profunda, la que ens desvela la veritat, el sentit més amagat del text? Sí, que podem. Luter, que va ser un gran cristià i un gran lector de la Bíblia, deia que el cor de l'Escriptura és Crist. La lectura profunda de la Bíblia ens porta cap a la descoberta d'aquest cor, Crist, que batega en totes, totes les paraules del Text sagrat.

Crist, que la paràbola de les verges ens presenta sota la imatge de l'Espòs, és la clau de tot. És el sentit de la nostra vida. És la porta oberta de la felicitat. És l'oli que alimenta la flama del nostre cor. És la llum mateixa, perquè ell ja bategava al cor de la Torà, al cor del projecte diví, quan Moisès en rebia les taules escrites al cim del Sinaí. Per això, davant el Crist, l'Espòs, que rellegeix i interpreta per a nosaltres la Torà, el projecte i el cor de Déu, l'actitud més assenyada per part nostra és la de l'acolliment en la fe, tot esperant, al cor de la nit, amb la llàntia encesa de l'esperança, la seva vinguda.

En la seva Paraula, Crist se'ns dóna ell mateix, com també Déu es donava ell mateix en la seva Torà. Però ara d'una manera nova, perquè Crist és la mateixa Paraula divina dita en paraules humanes, ell és la Paraula encarnada. La nova Torà interpretada per Jesús ens diu que tota realitat, la nostra, la del món, ha estat assumida per Déu i és porta de la felicitat.

Trobar doncs Crist com a fonament, com a sentit, com a plenitud de tota la realitat, és font d'una gran alegria i d'una gran esperança. Ell és l'Espòs, perquè amb el seu amor, amb el seu desig, amb la seva tendresa, abraça tota la humanitat. Trobar el Crist Espòs com a clau de volta de la Torà, de l'Escriptura, és haver trobat el tresor amagat de l'Evangeli del Regne (cf. Mt 13,44).

11 d’octubre del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ga 4,22-24.26-27.31-5,1; Salm 112; Lc 11,29-32

Estimats germans,

«Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures», escriu l'apòstol Pau.

El fets especials o meravellosos poden canviar la nostra vida perquè ens commouen profundament. Però canviem realment quan cerquem pacientment la veritat de l'Evangeli, les coses essencials, allò que Jesús ens vol dir. Els jueus demanaven miracles; i els grecs, saviesa. Nosaltres necessitem signes i miracles perquè la nostra fe no és prou profunda. La fe no depèn dels miracles. Al contrari, aquell qui te una fe profunda converteix la seva vida en un miracle, el miracle que realitza el Senyor en nosaltres quan estem oberts a la seva Paraula.

Les lectures d'avui presenten un tema a reflexionar: la llibertat. La fe adulta ens fa lliures. Som lliures quan vivim la nostra fe cristiana amb coherència, amb fidelitat; moguts per l'amor i la convicció, no per l'interès o la por; quan intel·ligència i voluntat ens mouen a fer el bé; quan estem animats per l'Esperit que tot ho discerneix, i no animats per la lletra, per les formes, que ens fa inflexibles; finalment esdevenim lliures quan som més misericordiosos que justos, en paraules de la Regla de Sant Benet.

L'home lliure és capaç de diàleg perquè està obert a l'altre i accepta la seva opinió. El diàleg comporta pacte i projectes compartits. Crist és l'anunciador de la nova Aliança, on la veritable llibertat de l'home, la llibertat transcendent i definitiva, ve de Déu. El servei, i no el poder, ens fa lliures. El camí de la humilitat i del sacrifici ens fa lliures. Crist ens allibera del pecat, de la mort, i d'una llei feta pels homes que ens esclavitza quan no ens deixa estimar i compartir. La veritable llibertat ens fa col·laboradors de l'obra de Déu.

«La reina del país del sud» va fer un viatge molt llarg per anar a escoltar Salomó. No va quedar decebuda perquè anava amb una actitud receptiva, amb el desig d'escoltar. És tracta, germans, de que la Paraula del Senyor entri molt endins nostre, deixant que el seu Esperit ens ajudi a interpretar-la per poder aplicar-la en cada situació que ens toqui de viure.

Crist és el signe millor que Déu ens ha concedit. Maria, la seva Mare, va acollir la Paraula de Déu i va cantar el seu Magníficat. Que el Salm responsorial d'avui, el 112, sigui el nostre cant de llibertat i de lloança, agraïts perquè Déu fa meravelles en nosaltres.

«Des de la sortida fins a la posta del sol lloeu el nom del Senyor... Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra... Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segles». Amén.

10 d’octubre del 2010

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Re 5,14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19

Reflexió: La fe (1)

«Aixeca't, i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat». Així acaba l'evangeli d'aquest diumenge. Una afirmació contundent de Jesús com a resposta a l'actitud agraïda d'un dels deu leprosos curats mitjançant la seva paraula.

Hi ha una situació de greu indigència en un grup de malalts de lepra, que els porta a suplicar Jesús, de qui, cal suposar, haurien sentit parlar. Les situacions difícils en la vida de les persones porten a obrir-se buscant una resposta positiva a la seva situació. Això també es dóna en la vida de les persones. Hem escoltat en ocasions com després d'una guerra, d'una calamitat pública, una malaltia greu ... les persones s'obren amb més facilitat a una dimensió transcendent. És la vida que colpeja amb força la vida de la persona humana, fins commocions en el més profund del seu ésser. En aquests casos sorgeixen interrogants profunds. Però la vida no és un acte puntual que vivim avui i demà seguim amb una altra cosa. És més aviat tot un teixit d'accions, d'experiències de tot tipus, i per tant cal seguir deixant-se interrogar per la vida buscant nivells de més profunditat.

Crec que és el que fa el leprós estranger que torna a donar gràcies. Aquest perllonga el diàleg amb Jesús. I la segona paraula de Jesús és una sanació a nivell més profund. I és en la continuació d'aquest diàleg com anem trobant una resposta als interrogants que ens va plantejant la vida.

Sovint la fe se l'ha vist unida a la celebració d'uns determinats actes religiosos, on es prega a un Déu que no sabem si escolta o no hi és, en altres casos portarà a plantejar si existeix o no ... I així per aquest camí de cercar un Déu llunyà que espero que em respongui des de l'altura d'un pis 40è o 50è d'un edifici, dedicat a negocis borsaris, o alguna cosa així ...; per aquest camí la nostra oïda no arriba a captar la veu de Déu. No podem mirar Déu d'aquesta manera. Aquest és un camí impracticable.

Déu ens ha creat, per després establir una relació d'amistat amb l'home, i fer-lo partícip de la seva riquesa de vida, d'amor, de bondat, de justícia ... I la fe és el camí adequat per a viure aquesta relació d'amistat entre Déu i l'home. A l'Antic Testament això no era tan fàcil, tot i que ja es donen exemples molt bonics i exemplars. Però serà sobretot en el Nou Testament quan Déu pren la nostra figura humana, el nostre llenguatge, el nostre cor ... tot el que és humà: Crist. I des d'aquí comença a bufar el seu Esperit d'amor. La fe serà llavors una relació personal amb aquest Crist, però no tan sols per el temps d'una eucaristia, o d'un sagrament, o d'una súplica en una malaltia o situació greu de la nostra vida ... Això pot passar, pot iniciar-se així o de manera semblant, però hem d'aprofitar l'ocasió per estrènyer llaços amb aquest Déu proper, que és d'altra banda el que desitja Déu. Buscar una relació personal, on hem de donar oportunitat que la paraula de Déu ens penetri, ens sondegi, i on hem de respondre segons les nostres forces, les nostres llums a la interpel·lació d'aquesta Paraula.

I això, plantejat així, de ben segur que té una repercussió forta en la vida de qui viu aquesta relació personal. La fe és vida. Una vida quelcom més profunda.

Paraula

«Ara sé ben bé que, fora d'Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra». Un pagà aliè al poble d'Israel dóna glòria a Déu gràcies al testimoni del profeta Eliseu. El profeta és un simple instrument de Déu. En la vida de fe es tracta ni més ni menys que això: ser instruments de Déu, ja que en viure nosaltres una relació personal amb Déu, el cor que és el de Déu domina el cor petit, que és el nostre, i així nosaltres venim a ser instruments d'un amor més gran, d'una vida més profunda.

«Pensa que Jesucrist, el Senyor, ha ressuscitat d'entre els morts». Aquest és l'Evangeli, això és el nucli de la nostra fe, la nova vida que estem cridats a viure gràcies a l'Esperit del Crist Ressuscitat que ha estat vessat sobre tota carn ...

«Si el neguem Ell també ens negarà. Si som infidels, Ell continua fidel perquè no pot negar-se a si mateix». Nosaltres podem fallar per les nostres febleses, podem ser infidels a la nostra vocació cristiana, però això no llança per terra el compromís de Déu amb la humanitat. Ell no pot negar-se a si mateix. Però sí que és important la utilització de la nostra llibertat. Des d'aquesta llibertat podem dir no a Déu. En aquest cas la nostra negació suposa també la negació de Déu a nosaltres. Negar-se l'home a Déu és negar-se a si mateix, i al negar-se a sí mateix Déu resta neutralitzat. Fins aquí arriba el generós amor diví.

Saviesa sobre la Paraula

«En el temps de l'adveniment del nostre Salvador, el temple de Déu va aparèixer incomparable, més gloriós, més preclar i excel·lent que l'antic. La diferència és la que es dóna entre la veritat i l'ombra, entre el culte en Crist, segons l'Esperit de l'Evangeli, i el culte legal de la religió. I penso que al que s'ha dit pot afegir encara una mica més. El temple era un de sol, es trobava únicament a Jerusalem, i només el poble d'Israel oferia en ell els seus sacrificis. Però una vegada que l'Unigènit es va fer semblant a nosaltres, i essent com era el nostre "Déu i Senyor, ens il·luminà", com diu l'Escriptura, l'orbe de la terra es va omplir de temples i d'innombrables adoradors que veneren el Déu de l'univers amb sacrificis i aromes espirituals». (Sant Ciril d'Alexandria, Comentari a Ageu)

«L'acte de fe és un acte en què l'intel·lecte s'acontenta a conèixer Déu estimant-lo i acceptant les seves afirmacions sobre si mateix en Els seus propis termes ... En darrer terme la fe és l'única clau del univers. El significat final de l'existència humana i les respostes a preguntes de les quals depèn tota la nostra felicitat no poden trobar-se d'una altra manera». (Tomàs Merton, Llavors de contemplació)

7 d’octubre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XXVII DURANT L'ANY (II)

La Mare de Déu del Roser

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La data del 7 d'octubre s'associa a la memòria de la Mare de Déu del Roser amb la victòria obtinguda pels cristians sobre els turcs en la batalla naval de Lepant (l'any 1571). Però avui l'Església ja no ens invita a rememorar un esdeveniment massa llunyà, sinó a descobrir la importància de Maria dins del misteri de la salvació i a saludar-la com a Mare de Déu, repetint sense defallir: Ave Maria! I és que en donar ella el seu consentiment a Déu en l'Anunciació, "es consagrà totalment a si mateixa, qual esclava del Senyor, a la persona i a la obra del seu Fill, servint per la gràcia de Déu Totpoderós al misteri de la Redempció sota d'Ell i amb Ell" (Vaticà II, Lumen gentium, núm. 56). Per això la litúrgia la recorda com formant un tot amb les diverses fases d'aquest misteri, en que "hem conegut l'encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, i siguem conduïts per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció, amb la intercessió de santa Maria" (col.lecta, postcomunió), a fi que faci que combreguem en la fe i en l'amor. Ara bé, per a aconseguir que Maria ens escolti quan resem l'Avemaria, no és necessari haver meditat llargament sobre l'estructura d'aquesta pregària, però no serà inútil de saber que està composta per una salutació i una invocació. La salutació és Paraula de Déu, perquè uneix la salutació de l'àngel a l'Anunciació i la d'Isabel a la Visitació. I pel que fa a la invocació, es fonamenta en la fe de l'Església en la maternitat divina de Maria per a confiar-li la vida present dels seus fills i el seu trànsit a Déu al final de la seva Pasqua.

Les lectures han estat de la vint-i-setena setmana, essent la primera de sant Pau als cristians de Galàcia [3, 1-5], en que els hi fa un retret vigorós, de "¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu practicat la Llei o perquè heu cregut?" (verset 2). I és que fins a quin punt els falta intel·ligència als de Galàcia? (1-3). Per què se senten temptats de tornar a les pràctiques legalistes del judaisme, quan la creu de Crist els ha estat predicada i recalcada (1) i han pogut veure clarament el do de l'Esperit damunt llur comunitat? (5). I, això no obstant, quan l'elecció era prou clara i palesa!

El salm responsorial era de l'evangelista sant Lluc [1, 69-70. 71-73. 74-75 (R.: 68)] en que ens ha comentat el Benedictus.

Mentre que l'evangeli era del propi sant Lluc [11, 5-13], on se'ns ha parlat de la pregària acollida. El text és un petit tractat de la pregària, amb la paràbola de l'amic importunat (versets 5-8) i observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és l'Esperit Sant (13). Amén.

3 d’octubre del 2010

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle C)

Jubileu de professió monàstica (50 anys) del P. Alexandre Masoliver

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Hab 1,2-3; 2,2-4; Salm 94, 1-2.6-9; 2Tim 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

En la introducció d'un llibre sobre sant Bernat, escrit per un monjo d'aquesta comunitat es llegeix: «El títol que he escollit no és sinó una glossa mínima del que d'ell ha dit el seu millor estudiós: "Sant Bernat és un dels més bells èxits de Déu", és a dir, un èxit de la gràcia divina, que va trobar una admirable col·laboració, prompta i exquisida, en la seva llibertat sobirana d'home, de monjo, i de sant"».

En celebrar els cinquanta anys de la consagració monàstica del P. Alexandre, crec que també podríem triar un títol semblant com a eslògan d'aquesta celebració: «el P. Alexandre, un bell miracle de Déu».

Perquè arribar a aquesta fita dels cinquanta anys amb el mateix entusiasme monàstic, rebaixat només pel pes dels anys, és un veritable miracle, o un èxit de la gràcia divina. Celebrar cinquanta anys, crec que és una ocasió bonica per mirar el camí recorregut i deixar que neixi dins una profunda acció de gràcies. Deixar que el cor es fongui, agraït, a la presència del Senyor que ha estat bo amb el P. Alexandre.

Però els cinquanta anys no són un punt d'arribada, sinó més aviat un moment especial del camí, per despertar una mica més la nostra consciència de la presència de Déu, i descobrir que encara ens atreu la seva seducció, que seguim somiant sota la llum de la bellesa del cosmos per enamorar-nos d'aquest Déu bo i amic dels homes.

És molt oportuna la Paraula de Déu que hem escoltat de l'epístola de sant Pau a Timoteu: «Procura revifar la ?ama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny».

Cal revifar cada dia aquest foc de Déu, perquè el qui es consagra a Déu perd els drets de jubilació. Qui es consagra a Déu adquireix de per vida el tiquet de servei permanent. El foc de Déu, si un dia de debò se'ns va abrusar dins el cor, ja no s'apaga mai, si prenem part activa en els treballs de l'evangeli. El foc de Déu, si un dia de debò se'ns va abrusar en el nostre espai interior, ja no es perd, sinó que estem cridats a revifar-lo amb un servei generós. Passaran els anys, perdrem energies físiques, però com diu Pau, mentre s'ensorra el nostre cos físic va emergint el cos espiritual, va emergint una nova energia que es manifesta a través del servei amorós i del judici assenyat.

Cal revifar cada dia el foc de Déu. Hem de tenir sempre a punt la invocació de l'evangeli: «Doneu-nos més fe!». N'hi ha prou amb una fe menuda, com un gra de mostassa ... diu el Senyor. Serà possible que la nostra fe no arribi a ser ni com aquest gra tan petit? Doncs sí, sembla que és possible. Per això hem de tenir sempre a punt aquesta invocació per demanar la fe, per demanar de poder revifar cada dia el foc, la seducció de Déu.

Per altra banda la vida monàstica és viure precisament aquesta seducció de Déu. «La vida monàstica —diu el P. Alexandre en la seva introducció a la "Història del monaquisme cristià"— és assumir el programa que Crist proposa al jove ric: deixar-ho tot per ell, per causa del seu nom i seguir-lo. El monaquisme és estimar sense reserves, és obrir les mans buides de tota il.lusió i tot desig, per tenir només la il.lusió i el desig que sigui Ell qui ens les ompli».

Veritablement això és viure aquesta paraula de la Regla tan coneguda per part dels monjos, i mai viscuda en plenitud de «no anteposar res al Crist».

Hem d'aprofitar tota ocasió, tot gest, tota paraula ... que ens pugui ajudar a revifar aquest desig de Déu. El fet dels cinquanta anys de vida monàstica P. Alexandre és un motiu que ens pot i ha d'ajudar a aquest estímul. A aprendre a dir des del cor la paraula del salmista: «La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà, Senyor» (Sl 62). O aquella paraula del Càntic dels càntics: «Té l'esquerra sota el meu cap, i amb la dreta m'abraça» (Ct 2,6).

Serem capaços de dir aquestes paraules si la nostra fe no arriba a ser com un gra de mostassa? Si arribem a dir a Déu aquestes paraules, són paraules que ens ha donat el mateix Déu. Aquest és el nostre tresor, que hem de guardar i augmentar.

Llavors la nostra fe serà mínima, potser, però tenim en el cor una mica d'aigua viva. Viu sempre d'aquesta aigua viva que et neix dins el cor!

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ha 1,2-3; 2,2-4; Sl 94, 1-2.6-9; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Reflexió: La justícia (3)

En els evangelis i escrits no paulins és escassa la referència al tema de la justícia de Déu. Es parla més aviat del Regne, de la paternitat divina... El terme justícia és utilitzat, sobretot en Mateu, per designar la justícia de l'home i la seva acció davant Déu, la seva fidelitat als manaments de Déu (Mt 5,20; 6,1-33), on s'enumeren tres deures de la justícia: almoina, oració i dejuni, que vénen a ser sinònims de perfecció cristiana. Si la justícia dels fariseus és condemnada (Mt 23,1-36) és perquè només és justícia en aparença.

Hi ha, en canvi, un ús més freqüent de l'adjectiu just que designa, en continuïtat amb l'Antic Testament, l'home piadós, virtuós, fidel a seguir els manaments de Déu (Mt 1,19; 13,17; Lc 1,6; 2,25; Act 10,22). Aquesta forma, que designa la perfecció moral i espiritual, és la que perdudarà al llarg de la tradició cristiana i en el llenguatge corrent.

En sant Pau té el seu lloc central en les epístoles als Romans i Gàlates, sota la idea de salvació i justificació. Dos fets el porten a tractar aquest tema: la seva pròpia experiència religiosa i mística. Pau comprèn que no pot amb les seves obres arribar a la salvació, sinó que només en Déu, a través del Crist, ha experimentat la misericòrdia de Déu en els seus dons gratuïts. I a més la polèmica vigorosa que té amb els jueus i fariseus cristians, temptats de romandre fidels al judaisme i a les observances de la llei.

Mostra que hi ha una continuïtat entre el judaisme i la nova fe en Crist, i així reprèn el tema de la justícia a l'Antic Testament. Així donarà a l'expressió justícia de Déu un contingut nou: aquesta justícia divina dóna lloc a la justificació de l'home, no per l'observança de la llei, sinó per la fe en Jesucrist, do gratuït de la misericòrdia divina. La justícia de Déu és sobretot l'acció salvífica de Déu, efecte del seu amor per l'home, i la comunicació dels béns celestes. La realitat d'aquesta comunicació es revela per la conducta justa, anticipació de l'estat escatològic.

La justícia de l'home és la penetració en ell de la justícia dinàmica i misericordiosa de Déu. Serà l'adhesió per la fe a Crist, justícia de Déu que es revela sobretot en la creu, present en el temps, com el cristià s'introdueix en la justícia de Déu, en el Regne, que és la Vida i Esperit aquí baix (Ga 2,19-21), i que li permeten sobrepassar el pecat i ser constituït en una criatura nova.

Paraula

«Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu? ... Per què deixeu que vegi aquestes calamitats, tantes penes». Aquesta pregària, aquest crit del profeta, és també el crit de molts homes i dones del nostre temps. La desgràcia, violència ... és el pa nostre de cada dia, per a milions de persones. Desconcertats davant el silenci de Déu. Encara que Déu ens ha donat una resposta en el seu fill Jesucrist. Possiblement el silenci de Déu és un silenci que espera la col·laboració de l'home per fer més humana la vida de la societat.

«L'Esperit que Déu ens ha donat no és covardia, sinó de fermesa d'amor i de seny». Però els cristians no mostren aquesta energia evangèlica, ni tan sols els pastors mostren com caldria fer-ho, l'energia de l'evangeli, l'exigència de la justícia divina.

«Pren part en els durs treballs de l'evangeli, segons les forces que Déu et doni». Aquesta passivitat és bastant general en el compromís dels cristians, tenen una força espiritual gran, però no l'exerciten, tenim molts cristians atrofiats, aleshores, difícilment podem viure una experiència viva de Déu.

«Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diries a aquesta morera: arrenca't». El punt de partida és mínim: un gra de mostassa ... A continuació ja podem comptar amb la col·laboració de Déu, que ens guanya en generositat, però cal començar per dipositar en Ell la nostra confiança.

Saviesa sobre la Paraula

«És convenient que els qui es troben constituïts en autoritat, assumeixin més responsabilitat que els altres, es comportin amb més humilitat que els súbdits, i la seva vida aparegui davant d'ells com a imatge i exemple de servei, ja que han de considerar que han estat encomanats a la seva fe com a propietat de Déu. Perquè els qui ostenten un càrrec superior han d'ocupar-se dels germans, com els educadors dels nens petits, que els han estat confiats pels seus pares. Si us sentiu així vinculats els uns als altres, tant els súbdits com els mestres, els uns s'han d'atenir als manaments amb alegria, i els altres de bon grat conduiran els seus germans a la perfecció, i, si així us avanceu a honrar-vos els uns als altres, portareu a la terra una vida com la dels àngels». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vida cristiana)

«No li retreia la consciència. Això no vol dir que estic absolt; qui em demana comptes és el Senyor. Aquest és el judici del qual mai no vull evadir-me. I encara que em vegi just no aixecaré el cap, perquè tota la meva justícia és per a ell un drap tacat. Ningú és just davant d'ell, ni un de sol». (Sant Bernat, Sermó 34)

«En aquests dos moviments consisteix la justícia: témer Déu pel seu poder i estimar-lo per la seva bondat, i estimar també el proïsme per la comunió de naturalesa». (Sant Bernat, Sermó 50)

2 d’octubre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jb 42, 1-3.5-6.12-17; Sl 118, 66.71.75.91.125.130; R.: 135a; Lc 10,17-24

Acabem avui el nostre breu recorregut pel llibre de Job, un llibre difícil, com ens deien justament ací mateix fa uns dies, un llibre molt estimat per la tradició rabínica, que l'ha llegit sempre formant una unitat amb el llibre dels Proverbis i dels Salms.

En hebreu, els títols d'aquests tres llibres, que van seguits, formen un acròstic amb la paraula émet, fidelitat. I dibuixen un itinerari espiritual per a la nostra vida de creients: la fidelitat de Déu l'experimentem quan, del cor del sofriment, que tard o d'hora ens ateny, sabem trobar amb saviesa el camí de la felicitat, el camí de la lloança i de l'alegria: Job, el sofriment; Proverbis, la saviesa del coneixement, i Salms, és a dir, Lloances, la felicitat de viure a la casa del Senyor. Aquest és l'itinerari, i aquesta és la clau per llegir sàviament aquest llibre complicat que és el de Job. Un llibre que presenta un llarg judici entre Déu i l'home, Job, fets l'un enemic de l'altre. Un judici amb una sentència final estranya, desconcertant i oberta: no hi ha una solució per als sofriments de Job. Job ha d'aprendre a ressituar-se davant Déu i a cercar el sentit de la seva vida posant-se a les seves mans, confiant en ell: «Qui és aquest insensat que parla així dels designis de la Providència? He parlat coses massa elevades, que jo no puc conèixer ni entendre». No hi ha mai un «perquè» dels nostres sofriments.

La resposta, no pas la solució, la posarem damunt l'altar d'ací uns instants: el sofriment del Fill de l'home viscut com un servei a la humanitat des de la confiança en l'amor i en la fidelitat de Déu, el Pare. Perquè el salm 21, entonat dalt la creu, a Jesús se li torna un cant de lloança per la vida nova que ens fa a tots germans i fills en l'Església.

Aquest és el camí de la veritable saviesa i del temor de Déu, que afina les cordes del nostre cant i de la nostra lloança. Ara l'assagem, aquest cant, amb la nostra litúrgia terrenal incerta i pobra, per cantar-lo després, nou, i eternament, a la presència dels àngels, que són els portaestendards de l'amor i de la veritat de Déu. Aleshores, com Job, exclamarem: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls».