31 d’agost del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA XXII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Després del cant d'entrada, que ha estat una invocació a la bondat i a la misericordia del Senyor [A 1], la col.lecta s'ha inspirat en la carta de sant Jaume en adreçar-se a Déu de qui prové "tot el que és bo" [Sant 1, 17]. I hem demanat a més que "sembri en els nostres cors l'amor del vostre nom", per a unir més estretament els lligams que ens uneixin amb Ell i vetlli sobre nosaltres amb sol.licitud [col.lecta]. De la mateixa manera que el semblant aprofundiment de l'amor de Déu en nosaltres ens ha de fer créixer en l'amor amb que estimem els homes, donat que, ambdós amors no són sinó una sola cosa. Per això supliquem el Senyor que la Eucaristia rebuda "reforci els nostres cors i ens mogui a servir-vos en els germans" [postcomunió]. Celebrem avui la commemoració de sant Ramon Nonat, el qual, segons una tradició molt constant i coneguda, nasqué per operació cesària —d'aquí el nom de Nonat— i fou un dels primers mercedaris. Morí a Cardona a mitjan segle XIII.

La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint [2, 10b-16], que ens ha dit que la "saviesa del Crist és popular". O sigui: als partidaris de la gnosi o de l'ascetisme, comptant amb llurs pròpies forces, Pau hi oposa la vida de l'Esperit, oferta àdhuc a la gent poc culta. Ja que, a les savieses humanes, Pau oposa el veritable coneixement de les coses de Déu, accessible fins i tot als menys intel·ligents. I és que l'Apòstol es revolta contra una cultura religiosa de mandarins, perquè el cristianisme no és reservat a una classe selecta. En una època en què la cultura es democratitza, heus aquí unes idees que permetrien als cristians descobrir en les actuals mutacions multíssims signes de la vinguda del regne.

El salm responsorial escollit era el 144 [8-9. 12-13ab. 13cd-14 (R.: cf. 17a)], que és un recull de jaculatòries; d'aquí que l'Església ens n'ofereixi aquesta llista tan variada.

Mentre que l'evangeli era de sant Lluc [4, 31-37], que el dimoni sap prou bé qui és Jesús, "el Sant de Déu". I és que Jesús, el jove rabí, les emprèn tot seguit amb els imperialismes que aixafen la llibertat humana: sigui la dels escribes que aclaparen el poble amb el pes de llurs preceptes (versets 31-32), siguin els dimonis i forces còsmiques que oprimeixen l'home (33-37). En ambdós casos, Jesús intervé amb "autoritat" (32. 36), perquè del secret del seu misteri i de la seva unió amb el Pare, en una paraula, de la seva llibertat personal, Jesús en treu el dret d'alliberar els seus germans de les alienacions que els enganyen. Amén.

29 d’agost del 2010

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 3,17-18.20.28-29; Salm 67; He 12,18-19.22-24a; Lc 14,1.7-14

Estimats germans i germanes,

Jesús parlava en paràboles, que son metàfores desenvolupades en forma de narració. Ens porten a comprendre el punt de vista de Jesús, ens conviden a prendre una decisió i a efectuar un canvi en els nostres comportaments i actituds.

Avui l'evangelista sant Lluc relata una escena a casa d'un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en l'àpat festiu d'un dissabte. Allà, observant que els convidats escullen els llocs més importants, els proposa un nou comportament amb una paràbola. Jesús ens dóna tres lliçons per a la vida cristiana: que siguem humils, que fem de la nostra vida un servei i que visquem oberts a tothom, preferentment als més pobres i desvalguts.

Abans que tot, Jesús, el nostre Mestre, ens parla de la humilitat, que és la actitud del qui te en compte la seva pròpia realitat i la dignitat dels altres. "Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs". I per això el Senyor els convida a seure en seients més discrets. És una invitació a evitar l'autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa pel seu esforç i ambició. Jesús critica l'afany d'assolir privilegis que ens condueixen a l'orgull. En aquesta línia, la primera lectura ens aconsella de ser humils i d'evitar l'orgull que aïlla i distancia.

La humilitat és difícil. Sempre tendim cap amunt. Tots els aquí reunits ho sabem prou. Vivim en una societat crispada per una competitivitat implacable. Hi ha vertadera lluita per ser el primer. Aquest mon és una fira de vanitats, per això son tan importants els assessors d'imatge. Jesús ens proposa un altre camí: "el que vulgui ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots" (Lc 22, 26). S. Pau escriu: "Estimeu-vos afectuosament, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres" (Rm 12, 10), com afirma també S. Benet. Els qui viuen aquesta experiència es senten plenament realitzats i han trobat la pau interior.

La segona lliçó que Jesús ens dóna avui per a la vida cristiana correspon a l'esperit de servei. No tots tenim la mateixa intel·ligència i capacitat. Preguem Déu i tinguem serenor: que les nostres qualitats no ens enorgulleixin i els nostres defectes no ens humiliïn. Posem-nos al servei dels altres amb el que som i tenim. Així aconseguirem millorar el nostre mon. Si la humilitat ens fa mirar cap endins, el servei ens fa viure atents als altres. Sortosament hi ha molta gent amb gran sensibilitat social, voluntaris que donen gratuïtament el seu temps als altres. Déu és en ells, més encara del que ells pensen.

Finalment, l'acolliment és el tercer aspecte. "Convida-hi pobres, invàlids,..." És a dir, a tothom, sense fer distincions. Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m'has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l'amor total de Déu. Hem après tan bé la dita de que "el temps és or", que no sabem regalar-lo, "perdre'l" amb els altres. I ens necessitem mútuament! En el temps de Jesús els marginats eren multitud. També avui, si obrim els ulls, en trobarem mols. Ens cal una nova imaginació per exercir la caritat, l'amor cristià. Hem de descobrir les persones del nostre voltant necessitades d'una paraula, d'un somriure, d'una prova d'amor: que els faci sentir-se estimats, escoltats, compresos i acompanyats.
La majoria de les vegades Jesús no explicava les paràboles, deixava que els oients les interpretessin. El contingut senzill i familiar de la paràbola d'avui té un gran valor per als homes i dones del nostre temps. Déu continua parlant-nos. Escoltem-lo. Reflexionem-hi.

Cada Celebració Eucarística ens dona la oportunitat d'escoltar Paraules plenes de saviesa de les Sagrades Escriptures. Continuem la Missa. Presentarem ara el pa i el vi a la taula de l'altar. Estimats germans, oferim-li al Senyor les nostres vides. Que Ell ens ajudi a estimar tothom amb sinceritat i que ens doni coratge per tal que ens preocupem més del bé del altres que de les pròpies satisfaccions. Que així sigui!

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 19-21.30-31; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24; Lc 14,1.7-14

Reflexió: Humilitat

El misteri de la humilitat procedeix del Déu revelat per Jesucrist, de Jesucrist mateix. Els Pares de l'Església són unànimes a fer de Jesucrist el model de la humilitat. Climent d'Alexandria convida a la imitació del Verb encarnat, que va rentar els peus dels seus deixebles, "ell, el Déu sense orgull, el Senyor de l'univers". Per Orígenes no hi ha altra doctrina més gran que la de la humilitat, que té com a primer mestre el nostre Salvador, que va dir: «Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes». Mostra la seva humilitat fent-se home, i, essent Déu, humiliant-se fins a la mort de creu.

Per sant Basili no hi ha res tan eficaç per obtenir la humilitat com la meditació i imitació dels exemples del Senyor, que des del cel ha baixat fins a l'extrema humilitat, i ens l'ha ensenyat, sobretot amb els seus gestos.

Per sant Ambròs, Crist és el principi de la virtut de la humilitat, com ho és també de tota una altra virtut, ell que ha pres la forma d'esclau, sent com és en majestat igual al Pare. Ens iniciem en aquesta virtut seguint Crist que s'ha rebaixat fins a la mort de creu.

Però és en sant Agustí on aquest tema adquireix un relleu més fort. Crist, doctor i mestre d'humilitat, no ho és només per les seves paraules i doctrina, sinó pels seus actes i exemples. La humilitat Jesús ens l'ensenya primer de tot amb la seva encarnació. Que Déu, en efecte, s'hagi fet home, és ja una humilitat increïble. Però l'ensenya també amb la seva passió. Com pot el cristià ser orgullós si Déu és humil? Si ser cristià és seguir Crist, seguir el Crist és imitar la seva humilitat, aprendre d'ell que és dolç i humil de cor.

Paraula

«Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor». Aquesta és la saviesa que ens ha revelat Déu mitjançant el Fill encarnat, Jesucrist. És una saviesa que no és la que està vivint la nostra societat, que es deixa arrossegar per les aparences, però no d'humilitat, sinó d'estar per sobre de l'altre.

«Vosaltres us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a Déu, jutge de tots, al Mitjancer de la nova aliança, Jesús». A l'Antic Testament, apareixia el Déu del Sinaí, un Déu temible, un Déu que no eren capaços d'escoltar... Al Nou Testament Déu ens mostra una altra imatge de si mateix. Es rebaixa, es revesteix de la nostra naturalesa, s'humilia, per fer arribar la seva paraula, el seu gest ... en una paraula, el seu amor, a tots els homes com una expressió del seu amor per tots. Ell ha estat el primer a acostar-se a nosaltres, i nosaltres l'acceptem i acollim amb la nostra fe, que ha de portar a la vida els seus ensenyaments i el seu exemple, com una prolongació del seu amor que ens salva.

«Quan algú et convida a un dinar no et posis al primer lloc». El gest senzill, humil, en tot moment i circumstància és la saviesa que ens pot fer quedar bé.

«Tothom que s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». És el proverbi que resumeix la saviesa humil. És la saviesa viscuda per Crist. Ell es va humiliar fins a la mort i Déu el va exaltar, el glorifica.

Saviesa sobre la Paraula

«Si el coneixement de si mateix engendra el temor de Déu, i si el coneixement de Déu fa néixer l'amor de Déu, vol dir que, inversament, la ignorància de si mateix suscita l'orgull, i la ignorància de Déu porta fins a la desesperació. L'orgull arrela en la ignorància de si mateix, pel fet que un pensament enganyós i enganyat us porta a creure-us millors del que sou. Ja que l'orgull, arrel de tot pecat, consisteix en el fet de ser davant els propis ulls més gran que no ho som davant els ulls de Déu i en veritat. Si sabíem en quin lloc Déu ens ha col·locat a cadascun de nosaltres, ens hauríem de conformar amb la veritat, sense situar-nos mai ni per sobre ni per sota del nostre lloc. En la nostra situació present, però, els decrets de Déu es troben envoltats de tenebres, i la seva voluntat ens és amagada; ningú no pot saber —com diu l'Escriptura— si és digne d'amor o d'odi. El més segur, doncs, és d'escollir el darrer lloc, tal com ens aconsella la mateixa Veritat; val més això que no pas escollir els primers seients i després haver de baixar vergonyosament. Si algú passa per sota una porta que té molt baixa la llinda, només cal que s'ajupi sense por, però si vol passar ben dret i sobrepassa, ni que sigui d'un dit, la mida de la porta, donarà un bon cop de cap. Això vol dir que no hem de tenir por de cap excés en la humiliació, però en canvi hem d'esbalair-nos davant el més petit moviment de presumpció. No vulgueu comparar-vos ni a aquells que són més grans que vosaltres, ni als qui us són inferiors, ni a cap altra persona. Perquè, ¿què sabeu vosaltres? Aquest home que us sembla el més vil i el més miserable de tots els homes, que amb la seva vida disbauxada i repugnant us omple d'horror, us penseu poder-lo menysprear no solament en comparació amb vosaltres mateixos que us imagineu viure en la sobrietat, la justícia i la pietat, sinó també en comparació amb els altres criminals, com si realment es tractés del pitjor de tots: ¿Sabeu potser si algun dia serà millor que vosaltres i si no és pas ja molt millor davant el judici de Déu? Així, Déu no ha pas volgut que escollíssim un lloc entremig, ni el penúltim, ni un dels darrers llocs; sinó que diu ben clarament: Posa't al darrer lloc, és a dir, troba't sol al darrer lloc; així no somiïs pas, no dic ja de preferir-te, sinó simplement de comparar-te amb qui sigui. L'orgull és l'origen de tot pecat: vet aquí el mal que engendra la ignorància de si mateix». (Sant Bernat, sobre el Càntic dels càntics, XXXVII,6-7)

28 d’agost del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
1 Cor 1, 26-31; Sl 97; Mt 25, 14-30

Déu ha pres els qui per al món no són res. I nosaltres si ens hem de gloriar és en el Senyor. Tot el que som és el Senyor qui fa i desfà. De Déu ens vénen els talents que ens ha donat. Ara bé, som cadascú de nosaltres qui els hi ha de fer fructificar. Sí, doblar els beneficis dels dons rebuts.

Hi ha la possibilitat de la peresa i la por, de no moure ni un dit per millorar, per desenvolupar els dons rebuts. Els dons rebuts es queden secs igual que si deixem de regar un hort i així s'asseca tot el que hi ha plantat. Tot el que hi ha plantat en el nostre jardí interior s'asseca, si no ens hi escarrassem treballant-lo, afegint-li l'aigua de la pregària necessària, esporgant-lo perquè doni més fruit. Així, traient el que li sobra, tota matèria innecessària, l'esperit donarà el seu fruit i florirà més i més.

La mateixa vida és un do rebut, un talent que no podem amagar sota terra.

És Déu qui vol que desenvolupem la nostra vida i tot el que això comporta en tots els aspectes. Cal desenvolupar el do primer i principal, la imatge de Déu que hi ha dins de cadascú de nosaltres.

Avui recordem Sant Agustí que és un clar exemple de saber desenvolupar els talents rebuts de Déu. I nosaltres amb el seu exemple també hi podem dir com ell: «Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, (...). Em cridàreu i clamàreu, i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; i vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig cremar de desig per la vostra pau» (Confessions de Sant Agustí, Llibre 10, 27).

24 d’agost del 2010

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ap 21,9b-14; Sl 144; Jn 1,45-51

Aquesta Jerusalem celestial del llibre de l'Apocalipsi, on la podem trobar? Els nostres pares cistercencs la veien reflectida en el monestir. El monestir és la Jerusalem celestial ací a la terra, la ciutat que baixava del cel i la glòria de Déu l'envoltava. Ciutat fonamentada per les dotze pedres que duien el nom dels apòstols, les dotze pedres que fonamenten l'Església universal.

L'Església domèstica de Poblet participa del fonament del apòstols: escoltant el seu ensenyament, vivint en comunió fraterna, partint el pa de cada dia de l'Eucaristia i assistint a la pregària (cf. Ac 2, 42). És la comunitat dels primers cristians descrita en els fets dels apòstols. És la nostra comunitat de vida.

Nosaltres com els apòstols, com Natanael cerquem la veritat. Cerquem qui és la Veritat: Jesús. I també exclamem: «Vós sou el Fill de Déu». Quan el reconeixem.

Ara bé, sempre és Déu qui pren la iniciativa. Ell ens ha cercat abans quan encara estàvem sota la figuera, a l'ombra estant dels tràfecs de la nostra vida. I encara més, ens promet de veure: «els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». És a dir, la comunió entre el cel i terra, entre la ciutat celestial i la nostra ciutat monàstica. Els missatgers de Déu ens permeten de tocar-lo. L'home pot tocar Déu.

«Vine i ho veuràs», li diu Felip a Natanael, davant del seu escepticisme. Jo et dic ara: «Vine i ho veuràs». En la pregària silent veuràs les portes del cel obertes i la glòria de Déu. Tu pots tocar Déu en el teu silenci de la pregària estant.

20 d’agost del 2010

SANT BERNAT, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Un estudiós de sant Bernat va tenir, fa uns anys, una intervenció sobre la biblioteca de Claravall en un Congrés sobre aquest sant cistercenc i feia aquesta reflexió al voltant d'una Bíblia utilitzada per sant Bernat:

«Vosaltres ho sabeu com jo, senyors, que sant Bernat ha consagrat la part més gran de la seva vida a meditar aquest llibre principal. Tots els marges d'aquest llibre porten, en la seva blancor deslluïda, les marques irrecusables d'aquests prolongats treballs. Però és manifest que sobre algunes parts s'hi ha aturat més temps, que han estat particularment objecte de les seves pietoses meditacions durant anys. He pensat que aquests fulls tan gastats havien estat utilitzats més. He buscat, per exemple, el Càntic dels Càntics, opuscle que no ocupa en el manuscrit més que dos folis, i en els seus primers capítols, dels quals el geni profund de l'últim dels Pares de l'Església, va fer 36 sermons. Us confesso que he experimentat una viva emoció davant d'aquestes fulls marcits, gastats, sense consistència ja. Em va semblar veure encara allà la mà venerable de qui els va utilitzar. I llavors jo dic: Aquesta Bíblia és veritablement la que va utilitzar sant Bernat».

Aquest és el testimoni impressionat per la utilització que feia sant Bernat de les Escriptures en l'exercici de la Lectio Divina. Però no menys impressionants són les seves pròpies paraules quan, encès en l'Amor que descobreix en aquestes Escriptures, s'expressa així davant els seus monjos:

«Em produeix molta tristesa que alguns de vosaltres s'adormin profundament durant les sagrades vigílies. Falten a la reverència deguda als conciutadans del cel, com cadàvers davant els prínceps de la glòria, mentre ells, els conciutadans del cel, temo que un dia abominin la nostra desídia i es retirin indignats ... Als qui es comporten així els dic: maleït el qui executa amb negligència l'obra de Déu». (Jr 48,10, Sermó 7,4 sobre el Càntic dels Càntics).

I convida la comunitat a realitzar l'obra de Déu amb devoció i recolliment, i ens exhorta:

«Salmegeu sàviament: com un bon menjar per a la boca, així de saborós és el salm per al cor. Només es requereix una cosa: que l'ànima fidel i assenyada els mastegui bé amb les dents de la seva intel·ligència. No sigui que, empassant-se'ls sencers, sense triturar-los, es privi al paladar del seu desitjable gust, més dolç que la mel de la bresca. La mel s'amaga a la cera i la devoció a la lletra. Sense aquesta, la lletra mata, quan s'empassa sense el condiment de l'Esperit. Però si cantes portat per l'Esperit, si salmeges amb la ment també tu experimentaràs la veritat de les paraules de Jesús: les paraules que us he dit són esperit i són vida. I allò que ens confia la Saviesa: El meu esperit és més dolç que la mel». (Sermó 7,5, sobre el Càntic dels Càntics).

Així és com sant Bernat busca la Saviesa i la té com a llum, com acabem d'escoltar a la primera de les lectures. Una saviesa que buscava com la pedra més preciosa a la terra de les Escriptures, o en la planta sagrada de la Paraula, com l'abella busca la mel. D'aquí que se li donarà el nom de "Doctor mel·liflu", a causa del saber que tenia de "treure" de la lletra el sentit espiritual.
Quina impressió causarà viure aquesta saviesa que porta a desitjar més que a la salut i la bellesa!

«Oh Saviesa, tu, com a bon metge has curat la meva ànima amb vi i oli! Tu has estat forta per a mi, i dolça. El teu poder arriba a tot l'univers i l'exerceixes dolçament. Foragites l'enemic, protegeixes el feble. Guareix-me, Déu meu, i seré guarit. Jo cantaré les teves lloances. Confessaré el teu nom, i diré: El teu nom és un perfum vessat (Cant 1,2). Perfum de bondat i de misericòrdia». (Salm 102,4) (Sermó 16, sobre el Càntic)

Potser necessitem fer nostres aquestes paraules de sant Bernat, i que ens facin desitjar aquesta saviesa. Aquestes paraules i la seva mateixa actitud davant la Paraula de Déu. Cercar la mel a la cera i la devoció a la lletra. Jo crec que per això mateix l'Església ens ofereix en aquesta festa aquestes paraules de Pau que Bernat va fer seves, però que també nosaltres tenim necessitat de fer-vida nostra: «Seguiu el meu exemple i tingueu sempre davant els qui procedeixen segons el model que teniu en nosaltres».

Només amb aquesta saviesa que viu de manera singular i exemplar sant Bernat serem com a monjos el que hem de ser, en aquests temps: sal de la terra, per posar bon gust a aquesta terra. I ser llum, llum que il·lumini la foscor de la nostra societat, on és necessari encendre molts llums. És el sabor i la llum de la Creu de Crist.

No ser fidels a aquesta saviesa de la paraula és procedir com a enemics de la Creu del Messies ... Nosaltres podem tenir raons, moltes raons per donar una explicació de la nostra pobra vida de fe, o de la nostra pobra vida monàstica. I fins i tot les oportunes justificacions del nostre procedir. Però la Creu té poc a veure amb les nostres pobres raons humanes. La creu és bogeria i niciesa. Estàs en aquest camí de bogeria i de fer-te neci?

En tot cas prenem aquestes paraules de sant Bernat i fem, avui, amb elles, la nostra pregària: «Arrossega'm rere els teus passos, nosaltres correm rere l'olor dels teus perfums (Ct 1,2). No diu només "arrossega'm", sinó "darrere teu", que vol dir que vol seguir els seus passos, el seu exemple, imitar les seves virtuts, adoptar la seva regla de vida. Jo tinc necessitat de ser arrossegat, ja que la flama del teu amor s'ha afeblit a poc a poc. No som capaços de córrer com ho fèiem abans. Correm quan ens retornes l'alegria de la teva salvació, quan retorna el bon temps de la gràcia...». (Sermó 21, sobre el Càntic)

Ara, avui, precisament en aquesta gran festa cistercenca, és un temps de gràcia...

16 d’agost del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XX/II DURANT L'ANY

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ez 24,15-24; Sl Dt 32,6bc.18,19-20ab,21; Mt 19,16-22

Bo. Perfecte. Jesús estableix un cert itinerari de superació entre aquestes dues realitats, la bondat i la perfecció: «Un de sol és bo», diu Jesús. «Déu» (afegeixen alguns manuscrits). Déu ha de ser el punt de referència, per tant, de la vida segons la Llei, ja que és d'això que tracta la 1a part de l'evangeli que hem proclamat. «Si vols entrar a la vida, guarda els manaments». Però fins i tot la guarda, l'observança dels manaments de la Llei, que és la porta de la vida, pot tornar-se'ns un tresor inútil. Podem amuntegar bones obres i, al capdavall, com diu l'Eclesiastès, quedar-nos amb les mans buides, perquè «tot és en va».

L'itinerari de superació de què us parlava entre el bé i la perfecció convida a fer un pas més. Despullar-se fins i tot de la seguretat que dóna l'observança dels manaments. Canviar aquest tresor de seguretats pel risc de jugar-s'ho tot a la carta dels pobres. És la condició de la llibertat per a seguir Jesús. Al capdavall, seguir Jesús comporta posar en joc la llibertat més gran de fiar-se ja no de la bondat que troba la mesura en l'observança dels manaments, sinó en la Bondat en sí mateixa, que és Déu. És així que la Torà, en el seguiment de Jesús, esdevé la porta de la vida.

El jove de l'evangeli es va quedar a mig camí entre la «bondat» de l'observança i la «perfecció» del seguiment. La seva tristesa, que veiem tan plena d'amargor, ens hauria d'empènyer vers la llibertat de la perfecció en Jesús, vers la plenitud i la felicitat d'allò que som i estem cridats a ser.

Que la nostra major riquesa, doncs, sigui la llibertat i la confiança dels autèntics seguidors de Jesús.

15 d’agost del 2010

L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA OCTAVI VILÀ I MAYO

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1.3-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

El papa Pius XII en la Butlla de proclamació del dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel diu: «Els sants Pares i els grans doctors, en les homilies i dissertacions dirigides al poble en la festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, parlen d'aquest fet com una cosa coneguda i acceptada pels fidels, i ho expliquen amb tota precisió, procurant fer-los comprendre que el que se celebra en aquesta festivitat no és tan sols el fet que el cos sense vida de la Verge no va estar subjecte a la corrupció, sinó també el seu triomf sobre la mort i la seva glorificació al cel, a imitació del seu Fill únic, Jesucrist». (Pius XII, Butlla Munificentissimus Deus)

No hi ha una notícia expressa, i explícitament clara en l'Escriptura d'aquest Misteri de la vida de Maria. De l'Assumpció. Però hi ha una notícia permanent al llarg de tota la tradició eclesial, comentant aquest Misteri que ha tingut un reflex permanent en la fe del poble, en les obres dels artistes creients. Una presència permanent en el poble creient que l'ha celebrada i continua celebrant-la en els seus santuaris i festes...

Que n'és de bonica i bella la Mare de Déu, que va emigrar d'aquest món per anar cap a Crist!, canta un responsori de la litúrgia d'aquesta festa.

Germà de Constantinoble ens ofereix un testimoni preciós sobre aquest Misteri de Maria que també recull el Papa en la seva Butlla de l'Assumpció: «Tu et mostres amb bellesa, i el teu cos virginal és tot sant, tot ell estatge de Déu, tot això fa que estigui exempt de dissoldre's i convertir-se en pols, i transformat en cos celestial, participi de la vida perfecta».

Altres Pares, sobretot d'Orient, com sant Epifani, sant Joan Damascè, sant Andreu de Creta, escriuen sobre aquest Misteri comentant la Dormició de Maria.

Sant Bernat deixa escapar un crit d'entusiasme i admiració quan diu: «Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Gest meravellós d'amistat, on es fonen l'humà i el diví, allò de terreny i allò de celestial».

Una pàgina d'una fina sensibilitat del poeta Péguy sobre Maria: «Escolta'm bé ara, fill, que això que et vaig a explicar és molt difícil. Et vaig a explicar fins a quin punt és ella una criatura única. Però fixa-t'hi bé. A totes les criatures els falta alguna cosa. No tan sols és que els manca ser el seu Creador (que els manqui això és natural, això està en regla), però és que a més sempre els falta alguna cosa. A les que són carnals els falta l'ésser pures, tots ho sabem, però a les que són pures els falta precisament l'ésser carnals, en això cal fixar-se. Però a ella, per contra, no li falta res (res, menys ser Déu mateix, però això està en regla) Ella tot essent carnal és pura i essent pura és carnal. Així no només és una dona única entre totes les dones, sinó una criatura única entre totes les criatures. Literalment, la primera després de Déu, el Creador, immediatament després, el primer que es troba en l'escala del cel quan es baixa de Déu, literalment la primera».

I encara, Rilke posarà una altra pinzellada de bellesa dient:

«Fruit arrencat d'aquest terra que és nostra,
baia plena de la més gran dolçor,
deixa'ns sentir com et fons
en la boca del goig que arrabassa».

Aquest misteri és com una resposta al pessimisme sobre l'home, que s'estableix amb la Reforma. «Posa de relleu una antropologia optimista del catolicisme. I rubrica la importància decisiva de la mediació de l'Església com actualització concreta de l'única i perfecta mediació de Crist». (Bruno Forte)

Maria emigra d'aquest món, per anar a Crist. Si Crist introdueix, en assumir la naturalesa humana, en aquest exili terrestre, l'himne que es canta perpètuament a les estances celestials, ara Maria introdueix la nostra naturalesa humana per cantar aquest mateix himne a les estances celestials. És el nostre regal més bell al Creador. Però alhora és també l'esperança més viva de la nostra glorificació.

Però la tensió i la lluita continuen aquí baix, com ens suggereix la primera lectura parlant dels prodigis que apareixen en el cel, i dels paranys i dolors d'aquí baix, a la terra. Aquí baix segueixen els dolors d'infantament fins arribar a donar a llum de manera definitiva la humanitat nova. La victòria és una realitat en la resurrecció de Crist, i ho és també en l'Assumpció de Maria al cel.

Aquí és on entres tu en escena, Octavi. Amb la professió solemne t'incorpores a una comunitat monàstica. Incorporació definitiva a una comunitat, la tasca primera de la qual és l'Opus Dei, l'obra de Déu, com ens ensenya la Regla, és a dir cantar ja aquí la litúrgia celestial, amb tota la comunitat. Participar en aquesta litúrgia que gira tota ella al voltant dels misteris de la persona de Crist. Aquest és el camí dins la nostra naturalesa carnal per purificar el nostre cor, i anar experimentant el missatge de la resurrecció de sant Pau, que ho és per a tu i per a cadascú de nosaltres.

Pren-te molt seriosament aquest servei litúrgic, com ho has fet fins ara. Aquí tens la font del goig profund, de la veritable alegria del cor a la teva vida, que ho serà per a tu i per als qui et demanin raó de la teva esperança.

Grava en el teu cor aquesta escena de l'evangeli que és tot bellesa i que jo resumiria en dues paraules: servei. Maria visita Elisabet en una actitud total de servei. Maria porta a la seva cosina la benedicció de Déu. Porta tu sempre als altres la benedicció de Déu amb el teu servei generós total.

L'altra paraula: lectura. Lectura i meditació de la Paraula de Déu; exercici assidu de guardar en el cor la Paraula, que t'anirà manifestant el Misteri d'Amor. I la teva vida com a monjo serà un bonic i gran Magníficat. No veuràs defraudada teva esperança.

Quina bellesa, quin goig poder cantar amb santa Maria: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que en salva».

Dia 15 d'agost, L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1 Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Reflexió: L'Assumpció de la Mare de Déu

«No puc dir si va morir o si va romandre immortal, si va morir en martiri o d'una altra manera, si ha estat enterrada o no. En una paraula, ningú sap quina ha estat la seva fi. Però si va morir, la seva mort va ser gloriosa perquè ella va portar la corona de puresa i castedat absoluta, el seu cos gaudeix del benestar propi del qui va permetre a la llum brillar a la terra». (Sant Epifani)

Sigui mort, sigui dormició, Maria va pujar al cel des de l'Església. En el dogma se celebra Crist, l'Església, l'home, exaltat en cos i ànima. Maria no és per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria acaba com la vídua de Sarepta, el final de la qual no és narrat. En la seva boca trobem una expressió que podem aplicar a Maria, immersa en la comunitat: "què més puc desitjar que estar enmig del meu poble"? (2Re 4,13).

Convertida en TIPUS de l'Església, havia de recórrer tots els passos i avançar per a tots un futur d'existència. Maria es presenta al cel com a fruit de l'Església. L'última gràcia de Déu a Maria és l'Església.

En Maria va començar l'Església la seva profunda contemplació de la paraula i els personals fets biogràfics de la Verge es van convertir en patrimoni comunitari que va anar creixent sota la tutoria de l'Esperit, com un element del Regne. L'Església va heretar a Maria com un do especial, com la Mare de Jesús, el Messies, del Kyrios, com la creient i la primera deixebla del seu propi Fill. La comunitat va estrenar vida històrica amb un membre acabat i consumat en perfecció. Tot just nascuda, l'Església va tenir en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana, el seu èxit d'ideals, fins a ser agradable a Déu, feliç per creure i per donar a llum, per ser "sense taca ni arruga". (Ef 5,27)

Aquest misteri és una resposta al pessimisme sobre l'home, que s'estableix amb la Reforma. «Posa en relleu una antropologia optimista del catolicisme. I rubrica la importància decisiva de la mediació de l'Església com actualització concreta de l'única i perfecta mediació de Crist». (Bruno Forte)

Paraula

«Vaig sentir al cel una veu: Ara és l'hora de la victòria, del seu poder i del seu Regne». La victòria és efectiva amb la Resurrecció de Crist, però la lluita contra l'enemic del projecte diví continua en aquest món. Aquesta lluita, i de nou la victòria sobre l'enemic, la contemplem en Maria, com a membre singular de l'Església. La seva victòria, la seva Assumpció, és per a nosaltres l'esperança d'arribar a la mateixa meta.

«Tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Hem estat creats per a la vida. Per viure. Crist és el nostre punt de referència, en vèncer la mort posa en el nostre camí una forta esperança. Però a més posa en el nostre camí una criatura singular: Maria, Mare de l'Església, Mare nostra. És la criatura, algú de la nostra raça que ha assolit la victòria, per mantenir-nos en la mateixa ferma esperança de la vida.

«Ets beneïda entre totes les dones... Feliç tu que has cregut...». La benedicció nova de Déu és la nova creació, que porta a terme mitjançant la Redempció de Crist, el Fill revestit de la nostra naturalesa humana. Feliços si creiem, feliços si portem aquesta fe a la vida concreta de cada dia.

«El Totpoderós obra en mi meravelles». La fe és quelcom de gran. La fe és viure una relació personal amb Déu, en la qual el deixem fer a Ell, deixem que porti la iniciativa del seu amor. Així és com va manifestant els camins del seu amor als homes, camins que són la seva salvació.

Saviesa sobre la Paraula

«L'arca sagrada i dotada de vida del Déu vivent, que va concebre en el seu si el qui l'havia creada, reposa avui en el temple del Senyor, que no ha estat construït per mans d'home. I David, el seu avantpassat i avantpassat de Déu, exulta, i amb ell canten a cor els àngels, els arcàngels aplaudeixen, les Virtuts donen glòria, els Prin-cipats salten amb ell, s'alegren els Poders, gaudeixen les Dominacions, fan festa els Trons, donen lloança els Querubins, anuncien la seva glòria els Serafins. Perquè, per a ells, no és pas una glòria petita glorificar la Mare de la Glòria. Avui la coloma sagrada —l'ànima pura i innocent, consagrada per l'Esperit di-ví— eixida de l'arca, vull dir del seu cos, receptacle de Déu i font de vida, ha trobat on reposar els peus: ha sortit cap al món espiritual i s'ha establert a la terra imma-culada de l'heretatge de dalt. Avui l'Edèn del nou Adam ha rebut el paradís espiritual, en el qual fou revoca-da la nostra condemna, fou plantat l'arbre de la vida, fou coberta la nostra nuesa. Avui la Verge immaculada, que no fou tacada per cap passió terrenal, sinó nodrida amb pensaments celestials, no ha tornat a la terra; com que ha estat un cel dotat de vida, és portada als estatges celestials. ¿Com podia ser que gustés la mort aquella de la qual vingué per a tots la vida veritable? Se subjectà, amb tot, a la llei dictada per Aquell mateix que va engendrar; i, com a filla del vell Adam, va sofrir l'antiga sentència, ja que també el seu Fill, que és la mateixa Vida, no la va refusar. Però com a Mare del Déu vivent, és enduta dignament fins a Ell mateix. Eva, que havia prestat l'orella al missatge de la serp i consentit a la suggestió de l'enemic i els sentits de la qual van gustar l'encant del plaer enganyós i fal·laç, obté una sentència de tristesa i d'aflicció; sofreix els dolors del part i és condemnada a la mort amb Adam, i per això és portada a les profunditats del país dels morts. Però aquesta, la veritablement benaurada, que estigué atenta a la paraula de Déu i fou plena per obra de l'Esperit Sant, que rebé per la salutació espiritual de l'àngel aquell que és la benvolença del Pare sense cap voluptat ni participació humana, que con-cebé la persona del Verb de Déu i l'infantà sense dolor, ella que fou unida a Déu en tot el seu ésser, ¿com podia ser que ara la mort se la fes seva? ¿Com el país dels morts l'hauria poguda rebre? ¿Com la corrupció podia envair aquell cos, que havia contingut la vida? A aquesta Verge li està preparat un camí recte, planer i fàcil cap al cel. Perquè si el Crist, que és veritat i vida, diu allà on jo sóc, hi serà també el meu servent, ¿com podria ser que la seva Mare no estigués amb ell?» (sant Joan Damascè, sermó II sobre la Dormició, 2-3)

14 d’agost del 2010

PROMESA D'OBEDIÈNCIA DE FRA OCTAVI VILÀ

Al·locució del P. Abat Josep Alegre a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 5

«L'Amat i l'Amor vingueren a veure l'Amic,
que dormia. L'Amat cridà el seu l'Amic,
i l'Amor el despertà.
I l'Amic obeí l'Amor, i respongué al seu Amat.
L'Amat alimentava les forces del seu Amic per
l'Amor, i l'Amor li ensenyava la seva llengua, i
la paciència li adoctrinava
durant els treballs que ordena l'Amor
d'Aquell que es dóna a qui el serveixen».

Jo diria que aquesta es la versió poètica de l'obediència. L'obediència sota la mirada de l'Amor. L'obediència enfortida i alimentada per l'Amor, i ajudada per la paciència i que a la fi es resol en servei.

Però tot això té un trasfons teològic. Una font de gran solidesa: el misteri de Déu, la Trinitat que es manifesta mitjançant el Crist. I així llegim a la Escriptura: «Jo no puc fer res pel meu compte: no busco fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat» (Jn 5,30). «Qui m'estima guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). «Qui m'ha vist a mi, ha vist al pare» (Jn 14,9). «Que tots siguin u, com tu Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17 21). «L'Esperit de la veritat no parlarà pel seu compte, comunicarà tot el que senti dir, i us anunciarà l'esdevenidor» (Jn 16,13).

En el "si" de la Trinitat no hi ha una relació de dependència, sinó una comunió d'amor. Una comunió d'amor entre les tres Persones, que en raó de la seva plenitud d'amor es vessa cap a fora, per fer créixer aquesta comunió d'amor, tot incorporant-nos a nosaltres mitjançant la seva Vida Mort i Resurrecció.

Però quan es manifesta aquest amor entre nosaltres ho fa vivint la relació en una dependència d'obediència, com posen de relleu aquestes paraules d'abans, de l'evangeli, ja que el Fill de Déu s'ha fet semblant a nosaltres, arribant a ser no-res. L'obediència és veritable obediència, autèntica, quan es viu en un clima d'amor, ja que és quan la vivim reflectint l'amor trinitari.

Però l'amor mai no es tancament, sinó difusió cap a fora, difusiu de si mateix. I això és el que coneixem de l'amor de Déu. Un amor que ha estat vessat enmig nostre a fi d'incorporar-nos al misteri d'amor diví. Llavors entren en joc altres paraules importants, que cal que siguin reflex d'altres actituds, si veritablement volem viure en sintonia amb Déu. Complir la seva voluntat.

Aleshores, l'amor s'anorrea a fi de poder trobar el camí d'eixamplar-se, entrant en altres cors. Això fa Déu: es fa home triant un camí d'humilitat. San Benet té això molt clar i per això comença per posar en relació l'obediència amb la humilitat. El primer graó d'humilitat es una obediència sense espera. (RB 5,1)

I hom tria un camí d'humilitat perquè ha escoltat. Ha escoltat i aquesta escolta li permet percebre per on van les exigències de l'amor. Mai no hi pot haver un vertader progrés espiritual si hi ha manca d'aquestes actituds, que són un principi del camí.

Posar-se en un camí d'humilitat es mostrar que hom ha descobert la saviesa de la veritable vida i fa l'esforç, el treball, de portar-la a terme en la pròpia vida. Però cal estar sempre obert a demanar l'ajut de Déu, ja que sense aquest ajut no és possible arribar a la caritat perfecta. I serà necessari en tota mena de dificultats i contradiccions que es presentin, abraçar-se a la paciència. Paciència, una altra paraula que té un protagonisme principal a la nostra vida monàstica.

Ja saps: vivim, o desitgem viure la nostra resposta al Senyor en el si d'una comunitat. I tota comunitat per la seva mateixa naturalesa és un munt de sensibilitats diverses, amb nivells de maduresa humana i espiritual diferents.

Però en aquesta versió existencial de l'obediència cal aguantar ferm, no defallir ni fer-se enrere... (RB 7,36.38) I encara afegirà la Regla: Que el teu cor defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es on cal tenir molt clar el cap i molt ferm el cor: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es perden molts en la vida monàstica, perquè no aguanten els altres, no s'aguanta la comunitat, aquest monjo o aquest altre... Cal tenir molt fort el cor, perquè... com aguanta Crist el Pare? Aguantant els deixebles, aguantant a la seva esquena els pecats de tots nosaltres... és a dir en Crist veiem que aguantar al Pare és aguantar els homes.

Aquest ritu de l'obediència és el perfecte llindar de la consagració solemne de demà. No oblidis aquestes tres dimensions de l'obediència: la bellesa de l'obediència que t'ofereix Ramon Llull, la dimensió teològica, que t'ofereix l'evangeli, i la dimensió existencial que t'apropa la mateixa vida, mitjançant la Regla. Son necessàries totes tres. I jo crec que sant Benet les resumeix totes tres en aquest verset: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí hi ha bellesa, hi ha teologia i hi ha vida...

13 d’agost del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XIX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ez 16,1-15.60.63; o bé Ez 19,59-63; Is 12; Mt 19,3-12

La persona casada o qui viu en el celibat ha de donar testimoni. Testimoni de l'amor Déu. Testimoni de l'amor que Déu ha vessat sobre ell. «Això no ho comprèn tothom: Només ho comprenen aquells a qui Déu ha fet aquest do».

Déu ha concedit a uns el do del matrimoni, a d'altres el de la vida consagrada pel Regne. Aquest do s'ha de viure com a gràcia de Déu vessada sobre un mateix.

Gràcia de Déu per compartir la vida en les alegries i en les penes, en la salut i en la malaltia totes les dies de la vida en la matrimoni. I és bonic conèixer, o bé tenir a prop, persones que porten molts anys de matrimoni. El testimoni de 57 anys de matrimoni dels meus pares en la seva vellesa, amb una fe absoluta en Déu, em fa pensar en la claredat de l'idea del sagrament del matrimoni. És Déu qui els ha unit i així ho viuen. Sols així per la gràcia rebuda de Déu es pot viure amb agraïment. Déu mateix es fa present en la unió de l'home i la dona. «Ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar». Els casats si n'estan convençuts participen de la gràcia de Déu que sempre és fructífera.

Els qui hi renuncien al matrimoni pel Regne donen testimoni des de la vida compartida en una comunitat, amb l'obediència i la conversió de costums pel Regne, perquè el Regne del cel es faci visible a la terra. I és bonic conèixer, o bé tenir a prop, persones que porten molts anys de vida consagrada. El testimoni de tants consagrats amb la seva fidelitat absoluta a Déu, em fa pensar en la claredat de l'idea de la vida religiosa. M'esperona a continuar el camí de la recerca de Déu cada dia.

El testimoni de l'amor de Déu estem obligats a donar-lo tant els consagrats com els casats. És el testimoni de la fidelitat. Així, els altres, els qui passen de la fidelitat, o bé no ho comprenen, veuran que hi ha alguna cosa de Déu en els cristians.

12 d’agost del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA XIX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 12,1-12; Sl 77; Mt 18,21-19,1

Estimats germans i germanes,

Meditant l'Evangeli d'avui he recordat que a la Missa, després del cant del Parenostre i abans de donar-nos la pau "amb un signe de reconciliació i d'amistat", el sacerdot, amb les mans esteses, diu una oració demanant a Déu que ens alliberi de tots els mals, que hi hagi pau, que ens guardi del pecat i de qualsevol pertorbació; manifesta la confiança en la misericòrdia de Déu, en l'acompliment de la nostra esperança i en la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador.

Déu ens invita a estimar i perdonar. Però moltes vegades no sabem com fer les coses, i les bones relacions amb els altres queden deteriorades o trencades. Segons les Sagrades Escriptures, Déu vol que tinguem un cor pur i penedit, una actitud d'amor i perdó. Jesús, que ens coneix, diu: "No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors", "el metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts". Jesús no va catalogar els homes en bons o dolents; veia en els més bons l'amenaça de la tendència vers el mal, i en els més dolents el desig del bé. Jesús ens accepta com som, però vol que canviem. Però nosaltres som un "poble rebel", com hem escoltat a la primera lectura.

Necessitem saber què és el perdó cristià i els mecanismes psicològics que ens hi condueixen. No som totalment lliures. Volem, però no sempre sabem o podem. Coneixem les dificultats en posar en pràctica els bons propòsits. Si som conscients de la nostra feblesa, acceptarem més fàcilment els altres. No hauríem de veure les persones tal com es manifesten, sinó tal com poden arribar a ser sense l'influencia de les seves circumstàncies i limitacions

El perdó no ha de ser el compliment d'un "manament", sinó el fruit més preciós de l'amor. Si estem en una actitud de perdonar i de ser perdonats, sabrem esperar el moment. La Paraula de Déu, font d'esperança, ens ho repeteix: Déu és el Pare del fill pròdig; Jesucrist és el bon Pastor que cerca l'ovella perduda; l'Esperit de Déu ens fa entendre que el perdó no és oblit del passat, sinó la possibilitat d'un futur millor. Sense perdó no hi ha pau.

¿Quina és l'ensenyança de la paràbola d'avui?: Déu, en la seva infinita bondat, supera les nostres expectatives i ens ho perdona tot. L'Eucaristia que celebrem és el sagrament de l'amor en que Jesús se'ns dona totalment i ens perdona. Hauríem de renovar el nostre amor sempre que celebrem l'Eucaristia. Per tant, germans, siguem bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdonem-nos tal com Déu ens ha perdonat en Crist (cf Ef 4,32).

9 d’agost del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XIX DURANT L'ANY (II)

Santa Teresa Beneta de la Creu

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Santa Teresa Beneta de la Creu (Edith) Stein, verge de l'Orde de les Carmelites Descalces i màrtir. Nascuda a Breslàvia el 12 d'oct. 1891 i educada en la religió hebraica, va tenir grans dificultats en la vida. Amb el baptisme, prengué una nova vida en Crist, prosseguint-la baix el vel de les verges consagrades, fins que sota un règim impiu contrari a la dignitat humana i cristiana, fou empresonada i traslladada al camp d'extermini d'Auschwitz, prop de Cracòvia, on morí en una cambra de gas, el 9 d'agost del 1942. Un grapat de cendres i de terra fosca passada pel foc del crematori, per no dir que queda quasi res, és tot el que resta de la Santa, com també dels milions d'innocents exterminats pels nazis. Aquestes seves cendres estan enterrades en l'església parroquial dels salesians de Wroclaw. Després de la II guerra mundial, la comunitat internacional s'adonà de la seva gran rellevància, no sols filosòfica, sinó també religiosa, i el seu original camí de santedat: havia estat una filòsofa de l'escola fenomenològica de Husserl, una feminista avant la lettre, teòloga i mística, autora de profunda espiritualitat, hebrea i agnòstica, monja i màrtir: "una personalitat —com havia dit d'ella el papa Joan Pau II— que portava en la seva intensa vida una síntesi dramàtica del nostre segle". Fou canonitzada, i declarada Patrona d'Europa, pel mateix papa.

La primera lectura ha estat del profeta Ezequiel [1, 2-5. 24-28c], que podríem dir que ha expressat la "mobilitat de Déu". I és que, lligada a l'experiència de l'exili, la visió del "carro de Jahvèh" ens dóna una imatge extraordinàriament suggestiva de la "mobilitat" de Déu. És l'expressió d'un important descobriment espiritual: i és que Déu no està lligat al temple ni a la terra de promissió, perquè, quan es tracta d'estimar el seu poble, abjura en qualsevol forma dels seus atributs d'immutabilitat. Un dia però estimarà que la feblesa i la mort són el millor terreny on expressar la seva glòria! El salm responsorial escollit ha sigut el 148 [1-2. 11-12. 13-14a], en què el salmista demana "que tot l'univers sencer lloï el Senyor!" I és que l'autor vol que tota la creació, terrestre i celeste, animada o inanimada, alabi Déu, a semblança d'un cor immens, on cadascú hi trobi el seu lloc, i amb una menció especial feta pel poble que Déu s'ha escollit perquè el serveixi.

I, finalment, l'evangeli era de sant Mateu [17, 22-27], on Jesús, després d'anunciar de nou la seva propera Passió, amb la frase de què al "Fill de l'home el mataran i ressuscitarà" (verset 23), respon a la pregunta sobre l'impost del Temple, insistint en què "els fills no estan obligats a pagar el tribut" (26); i és que ¿cal pagar els impostos del temple quan un pren les seves distàncies respecte del judaisme? I ¿pagar l'impost imperial quan s'és "lliure" en Jesucrist? Aquestes preguntes, els primers cristians se les plantejaven amb relació a les seves respectives societats. Mateu hi respon recordant l'actitud personal de Jesús, curós abans que tot de no escandalitzar ningú (27). La ironia però d'aquesta escena ens invita a pensar que hi ha llibertats molt més importants a defensar. Amén.

8 d’agost del 2010

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver
Estimats germans,
Segurament, l'autor anònim de l'epístola als Hebreus —molt probablement Apol·ló dels Fets dels Apòstols i de la 1a als Corintis—, era un jueu alexandrí, molt penetrat per tant del pensament grec, particularment neoplatònic, i s'adreça a un públic intel·lectualment qualificat: els sacerdots judeocristians, fugits arran de les persecucions de la Ciutat Santa, i refugiats a Antioquia o a Cesarea. Per això, no és estrany de trobar-hi una definició molt racional de la fe (relativament lluny de la idea més vital i personal d'adhesió al Crist que se'n fan els Evangelis i el mateix Pau). La fe, diu la Carta, és la garantia dels béns que hom espera, i la prova de les realitats que hom no veu pas, del que roman invisible encara. La fe, disposició essencial de l'esperit, que situa el cristià davant Déu, és, com tota realitat de vida, quelcom de molt ric i complex (potser pel fet de ser molt simple, com la vida, com l'amor), i fa un tot indivisible amb l'esperança (que trobem al·ludida aquí també), i amb l'amor mateix. La fe, en efecte, ha dit el pare Häring, és la caritat que creu. Només podem creure en tant que estimem, i perquè estimem, i ens sentim arrelats en l'Amor que és Déu, i cridats a l'Amor que Ell és. L'autor de l'epístola se situa aquí a partir de la raó, de l'home, i només en el capítol següent, aquesta fe apareixerà com a clarament cristiana, com a promoguda i consumada en i per el Crist. Llàstima que la lectura litúrgica passi per alt avui, volent passar directament, rere la definició, al testimoni de vida per la fe d'Abraham, dues importants afirmacions: examina en efecte primer l'autor de la mateixa creació, que ens parla per la fe del Creador —el que hom veu prové del que no apareix sensiblement—, del motor que fou la fe per a Abel, per al just Henoc i per a Noè: tots ells es fiaren de Déu: cregueren i per això actuaren i per això guanyaren la Vida. I parlant precisament d'Henoc se'ns diu —en segon lloc— allò essencial, que sense fe no és possible de plaure Déu, i que tothom que se li apropa cal que cregui (i això amb necessitat de medi deia l'Escolàstica —no hi hauria salvació possible sense això—: que Ell és (que Déu existeix), que premia els qui el cerquen.
Però, àdhuc el text que avui pròpiament llegim ens diu, de fet, en l'exemple meravellós d'Abraham —el nostre pare en la fe— (i també secundàriament la seva muller Sara) tot l'essencial, que podríem resumir així: cal, davant Déu i davant el món que, com a fills seus que som i volem ésser, com a cristians, tinguem tots un cor lliure, disposat sempre a renunciar, a donar, a donar-nos i buidar-nos quan Ell ens ho demani, o per ell ens ho demani el seu sagrament que és el germà. I en segon lloc, que no s'hi val a parar- se en el camí, que ens cal com Abraham, o com després també Moisès, caminar sempre dia rere dia vers la terra promesa, sabent i acceptant que res d'aquí baix no és definitiu, sabent i acceptant que no assolirem pas aquí baix aquesta Terra promesa, que és només dalt al Cel. I no creguéssiu pas que això és una mena d'escapisme davant les punyents necessitats d'aquí baix, davant el necessari compromís terrenal del cristià: bé prou sabem que no estimem Déu si no estimem el germà; bé prou sabem que el Cel es guanya a la terra, treballant la terra que, com el nostre pare Adam, Déu ens ha donat a tots. Però, això sí, és una crida d'atenció a què, en darrer terme, és Dalt només que podem trobar la meta i la veritable felicitat sense ombra, sense fi, a Ell mateix en qui sols podem trobar descans i refrigeri absoluts. I la idea aquesta del camí, del pelegrinatge, de l'èxode dels jueus i de nosaltres els seus legítims hereus, els cristians, d'aquest continu caminar i pujar que és l'ascesi cristiana, ens enllaça amb les idees de la primera lectura d'avui. És el llibre de la Saviesa, escrit a Alexandria, només mig segle abans de la vinguda de Crist per als jueus de la diàspora, que no podien pas sacrificar l'Anyell pasqual, perquè calia només fer-ho al Temple de Jerusalem (estem doncs curiosament en un ambient vital molt semblant al de la carta als Hebreus). I vet aquí que el seu autor medita davant nostre en el fet salvífic de la Pasqua, que significa per als fidels la constitució com a poble, i la mort dels primogènits en canvi per als egipcis. A aquells pobres homes perseguits que eren els jueus a la terra d'Egipte, se'ls dóna ara ja el goig de veure realitzades, en les meravelles de llur deslliurança de mans dels egipcis i en les meravelles de l'Èxode que seguiren, les promeses fetes als patriarques, a llurs pares, a aquells homes que tingueren fe, i així se'ls anima doncs a tenir fe en l'únic Déu, el Senyor, que salva, i per Ell en llur futur, per sobre de tota prova, i àdhuc més enllà del fracàs i de la mort.
I aquesta mateixa espera confiada, no però sense fer res, ans en aquesta espera activa de què ens parla el fet d'haver d'estar-nos cenyits els lloms com qui, a mode dels jueus la nit de Pasqua, es prepara per a un llarg viatge, o per a un feixuc treball, i amb els llums encesos no fos que ens hi adormíssim, és la que ve a demanar-nos, com a realització de la mateixa fe, sant Lluc, en el fragment evangèlic d'avui. Llavors sí, no tindrem perquè témer l'arribada de l'Espera't, de l'Espòs, de l'Amo, d'Aquell qui m'estimà tant, que es donà per a mi a la mort i una mort de creu, d'Aquell qui té poder per a salvar-me, per a dur-me a la Resurrecció; no tindrem perquè témer l'arribada del Fill de l'Home, i amb Ell de la joia veritable. Estimem de veritat, germans, i no ens cansem d'encetar una i altra vegada amb esperança el nostre camí ascendent, d'aixecar-nos una i altra vegada de les nostres caigudes i de recomençar de vell nou el camí vers el Pare, el qual ens espera a tots amb els braços oberts, i àdhuc ens surt al camí. Fem realitat la nostra fe, aquella que aquí ens aplega, en l'Amor. Sabem ja des d'ara que cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist el que Ell reserva als qui l'estimen, a nosaltres que, per sobre de la nostra buidor, la nostra petitesa, la nostra misèria, volem ser-li fidels, volem ésser, i som ja, irremeiablement seus. Amén.

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sa 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Reflexió: La fe

Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que no veiem... El Déu invisible parla als homes, mogut pel seu gran amor i els convida a respondre, a comunicar-se amb Ell. La resposta a aquesta invitació és la fe. Per la fe l'home sotmet la seva intel•ligència i la seva voluntat a Déu. Dóna el seu assentiment amb tot el seu ésser, tota la seva persona al Déu que revela. Aquest assentiment és l'obediència de la fe.

Una obediència que és una submissió lliure a la paraula escoltada. Són molts els exemples que tenim a les Escriptures d'aquesta obediència a la Paraula de Déu. Com exemples més significatius podríem citar a Abraham, anomenat "el nostre pare en la fe", i la Mare de Déu, com la realització més perfecta d'aquesta obediència de la fe. (cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 142 i ss.)

La fe constitueix una relació personal de l'home amb Déu; una relació en la qual s'implica tota la persona, amb totes les seves facultats, i no tan sols intel•lectual o emocional...

Escriu Tomàs Merton: «Déu no pot ser comprès sinó per si mateix. Si hem de comprendre'l, únicament podem fer-ho essent d'alguna manera transformats per Ell, de manera que el coneguem com Ell es coneix. I Ell no es coneix per mitjà de cap representació de si mateix. El seu propi Ésser infinit és el seu propi coneixement de si mateix, i no el coneixem com Ell es coneix fins que estiguem units al que és Ell. La fe és el primer pas en aquesta transformació, perquè és un coneixement que coneix sense imatges, ni representacions, mitjançant una identificació amb el Déu viu en la foscor».

Paraula

«Aquella nit de la sortida d'Egipte havia estat anunciada per endavant». És la Nit de càstig per als egipcis, i de llibertat i salvació per al poble hebreu. Subratlla la lectura primera la importància d'aquella Nit, primera Pasqua, i anunci d'allò que vindrà després com a Pasqua definitiva, amb la Resurrecció del Crist. Pasqua que celebrem en cada Eucaristia, però d'una manera especial el diumenge, primer dia de la setmana, dia de la Resurrecció.

«L'Escriptura ha guardat bona memòria dels antics». La lectura fa un record dels homes exemplars per la seva fe en l'Antic Testament. És com una gran lloança a aquells que es van confiar a Déu, i van tenir, i segueixen tenint, un protagonisme en la Història de la salvació. La fe ens és presentada com una elecció entre dues alternatives que ens ofereix la vida: des de la fe o des de nosaltres mateixos. Des de la fe s'entén com un camí de peregrinació cap a una pàtria millor, amb la seguretat d'alguna cosa que ens espera. Des de nosaltres mateixos s'entén com una concepció materialista, basada en una suficiència humana.

«Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necesiten». Això ens demana estar oberts a una confiança que ens condueix cap al Regne i a compartir els béns amb els altres, amb els qui ho necessiten. I avui un signe dels temps és la crida a la solidaritat, a un compartir amb qui estan en la indigència.

«Tingueu el cos cenyit els llums encesos». Jesús ens crida a la vigilància en la utilització dels béns i en el compartir amb els necessitats. Aquesta va ser la força testimonial de la primera comunitat cristiana, que despertava l'admiració, i era una veritable crida a acréixer el nombre dels deixebles del Senyor ressuscitat.

Saviesa sobre la Paraula

«Dolç Senyor meu, gira generosament els teus ulls misericordiosos cap a aquest poble, al mateix temps que envers el Cos Místic de la teva Església, perquè serà molt més gran la teva glòria si et compadeixes de la immensa multitud de les teves criatures que si només et compadeixes de mi, miserable, que tant ofenia a la teva majestat. Nosaltres som la teva imatge, i Tu ets la nostra, gràcies a la unió que vas realitzar en l'home quan vas amagar la teva eterna divinitat sota el miserable núvol i infecta massa d'Adam. I això per què? No per altra causa que el teu inefable amor. Per aquest immens amor és pel que suplico humilment a la teva majestat amb totes les forces de la meva ànima, que t'apiadis amb tota la generositat de les teves miserables criatures». (Santa Caterina de Sena, Diàleg de la Divina Providència)

«Des del moment que un cristià abandona les llàgrimes, el dolor dels seus pecats i la mortificació, podem dir que ha desaparegut d'ell la religió. Per a conservar en nosaltres la fe, cal que estiguem sempre ocupats a combatre les nostres inclinacions i a plorar les nostres misèries». (Sant Joan Maria Vianney, Sermó sobre la penitència)

7 d’agost del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA XXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Co 6,1-11; Sl 149; Lc 6,12-19

Dos verbs, dues accions es presenten a l'evangeli: pregar i tocar.

La primera acció és Jesús qui la porta a terme. Jesús prega. L'evangeli de Lluc és una mostra de la pregària de Jesús: «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant Déu».

La nit és un moment de silenci per escoltar la veu de la voluntat del Pare. «Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t'ha fet el Senyor» (Salm 116). La quietud de la nit convida a romandre davant del Pare. Què vols de mi Senyor? Que no sigui la meva voluntat sinó la vostra Senyor.

Després de la pregaria realitza les accions de cercar i d'elegir els dotze. Prega i elegeix. Elegeix dotze col·laboradors en la seva expansió del regne. Davant d'un moment decisiu cal tenir present el silenci, la pregària, per esbrinar la voluntat del Pare. L'experiència ens ho fa present a nosaltres. Sabem que la pregària és la mare de la vida. I, encara que de vegades sembla que no es mou res, la pregària és la que fa que la nostra vida estigui vivificada per l'Esperit Sant que ens dóna l'alè de vida.

Deixeu una planta sense regar i morirà. Deixeu un cristià sense pregària i morirà. Ho repeteixo: la pregària és la mare de la vida.

La segona acció que ens interessa és la que porta a terme aquesta gent que seguia a Jesús: «Tota la gent el volia tocar, perquè sortia d'ell un poder que curava tothom». Nosaltres també volem tocar Jesús. Perquè sabem que ens és el nostre salvador. Tothom vol tocar qui salva. I, nosaltres avui quan en acostem a combregar pensem-hi, reflexionem-hi, meditem-hi. Cada vegada que prenem aquest aliment ens és via segura cap a la vida eterna.

Germans actuem, preguem i toquem.

4 d’agost del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XVIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 31,1-7; Jr 31; Mt 15,21-28

Estimats germans,

El fragment que hem escoltat de la primera lectura correspon al Llibre de la Consolació del profeta Jeremies. El poble ha viscut exiliat i ara s'intenta la restauració d'Israel i de Judà. Jeremies vol que el poble no perdi l'esperança. El seu llenguatge és entranyable. Tot sembla perdut, però el Senyor diu: Et tinc un amor etern: per això continuo estimant-te.

El nostre moment històric és difícil, apassionant i desconcertant alhora. No tot depèn de nosaltres, però tots tenim molt a fer. Cal ser autocrítics per veure quines són les nostres responsabilitats, però també positius i intel·ligents per tal de ser eficaços. Hem d'estudiar els fets per aprendre les lliçons de la Història. Hem d'intentar construir i reconstruir un futur millor. Podem caure en el desànim, però no hem de perdre l'esperança. El nostre món necessita persones bones, santes, compromeses.

Avui celebrem la memòria de Sant Joan M. Vianney. Va haver de superar moltes dificultats per poder ser ordenat prevere. Va ser destinat a Ars, un petit poble de persones desavingudes i sense fe. Però la seva bondat, pregària, caritat, esperit de sacrifici... i les seves predicacions van canviar el cor dels seus feligresos. Ars es convertí en un centre de pelegrinatge. El nostre sant nodria la seva vida espiritual de l'adoració eucarística i del seu amor a la Mare de Déu. D'aquesta manera podia rebre, escoltar, aconsellar i absoldre la gentada que venia a ell. Segurament la seva fe, com la de la dona cananea, era tant gran que no necessitava grans arguments per confiar en Jesús. Dona, home, quina fe que tens. Que sigui així com tu vols. Què és el que realment volem? Només podrem canviar el cor de les persones i reconstruir, com diu la primera lectura, el nostre món ferit pel mal, quan observem sense jutjar, quan els nostres ulls plens de misericòrdia són com dos llums que irradien pau i esperança. És el que va captar la dona cananea del Evangeli contemplant Jesús.

Voldria acabar amb unes paraules de Sant Joan M. Vianney: Pregueu i estimeu: mireu en això hi ha la nostra felicitat a la terra... L'oració no és altra cosa que la unió amb Déu. Quan algú té el cor net i unit a Déu és com envaït d'una certa felicitat i dolcesa que embriaga, es rodejat d'una llum admirable... Fills meus, el nostre cor és petit, però l'oració el dilata i el capacita per estimar.

1 d’agost del 2010

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

Els càlculs de l'home no corresponen gairebé mai als del Senyor: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" I es va dir: "Ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves, i em diré a mi mateix: Tens reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te". Heus ací els càlculs de l'home. Aquets, l'Evangeli, ens els posa avui en patent contrast amb els del Senyor: "Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida, i tot això que volies guardar-te, de qui serà?"
Tot i així, passem part de la nostra vida calculant: i no em refereixo ara especialment als càlculs de caire econòmic, als negocis i a l'administració dels propis béns, sinó sobretot als càlculs que fem per enfocar la vida, per dirigir-la, per —en definitiva— controlar-la. De fet, tots sabem que en nosaltres hi ha un inconfessable afany per controlar-ho tot: la nostra vida i la vida dels altres; el nostre futur i el conjunt de circumstàncies que configuren la nostra vida...

És aquest tipus de càlcul que el Senyor avui ens invita a eliminar de les nostres vides. Igual com no sabem res de res del que viurem en endavant, ni de les realitats amb què ens tocarà conviure, tampoc podem passar-nos la vida fent càlculs i previsions d'escenaris possibles per a viure. L'Evangeli és molt clar: "Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida, i tot això que volies guardar-te, de qui serà?"

La vida, el Senyor vol que la vivim amb la confiança i l'abandó propi dels infants en mans dels seus pares i no sota l'esclavitud dels nostres càlculs i previsions. A això, ens invita quan adverteix: "Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riquesa, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida". Els béns no poden assegurar-nos la vida... guardem-nos de tota ambició de posseir riquesa... els béns i les riqueses són allò amb què volem exercir el nostre control; allò amb què volem assegurar l'èxit dels nostres càlculs... alerta també perquè aquests béns i aquestes riqueses no són només monetàries: tot allò que vulgui assegurar el nostre càlcul i exercir un control sobre la nostra vida és ambició de riquesa. De tot això, ens n'hem de mantenir alerta perquè la vida, malgrat que pugui semblar contràriament, no li prové a l'home dels seus béns.

Aquesta és la mateixa experiència que el Cohèlet ens vol transmetre quan afirma: Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va. Els treballs i tot l'esforç amb què s'afanya sota el sol, què són sinó vanitat? El sofriment i el neguit pels propis afers, què són sinó més vanitat? Treball, esforç, sofriment i neguit: tot legat és en va perquè la vida de l'home no prové dels seus béns; no prové dels seus càlculs ni de les seves preocupacions.

"Vas errat!" Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu. Qui reuneix tresors per a ell mateix és un insensat perquè aquests tresors no són sinó vanitat, és efímer, és en va.

La vida de l'home no prové dels seus béns perquè la vida prové de dalt. La vida prové de la Vida, d'aquella Vida que s'ha manifestat entre nosaltres per tal que nosaltres tinguem vida a desdir i aquesta vida se'ns comunica de manera plena i abundant per la nostra incorporació a la victòria de Crit, a la resurrecció de Crist. Hem mort en Crist i la nostra vida està amagada en Déu juntament amb Crist. Per això ja que hem ressuscitat amb Crist, cerquem allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Per això també, sant Pau ens exhorta a posar el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. I això vol dir, fer morir allò que en nosaltres és terrenal: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l'amor al diner.

La vida de l'home prové de Crist que n'és l'autor i per això mateix només s'expressa completament des de Crist, perquè és a imatge de Crist que es pot renovar la nostra vida, que d'home vell —centrat en els propis càlculs i les pròpies previsions— podem revestir-nos de l'home nou —l'home que centrat en el servei al germà es fa ric als ulls de Déu. Només amb aquest vestit nou poden desaparèixer les diferències que crea l'afany de posseir riqueses. Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.