25 de novembre del 2012

Diumenge XXXIV durant l'any / NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dn 7,13-14; Sl 92,1-2.5; Ap 1,5-8; Jn 18,33-37

«Pilat digué a Jesús: Ets tu el rei dels jueus? Jesús contestà: Teniu raó: jo sóc Rei. La meva missió és la de ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

No sembla tenir molta lògica aquest diàleg. Com un diàleg de sords. Sembla una incoherència. D'una banda tenim la pregunta de Pilat des de la mentalitat que té del poder: «Tu ets rei?» Una mentalitat que també tenim nosaltres, perquè ¿en quin poder pensem quan pensem en un rei, un president del govern, un mandatari de la nostra societat? Ja ho diu la mateixa paraula «mandatari»: manar, dominar ...

D'altra banda tenim la resposta de Jesús: «Jo sóc Rei i he vingut al món per donar testimoni de la veritat».

Siguem sincers amb nosaltres mateixos, i pensem en l'íntim del nostre cor si no hi ha aquí una resposta incoherent de Jesús. O, potser més aviat, hem de considerar que el Regne de Crist va per altres camins, diferents dels nostres. Per això Pilat li respondrà: I «què és la veritat?» Però ja no espera una resposta de Jesús, sinó que va surt a fora, a escoltar la multitud.

Jesús ja havia parlat durant la seva vida pública de la Veritat. Havia ensenyat que ell era «el Camí, la Veritat i la Vida». Havia ensenyat també que «el qui és de la veritat escolta la seva veu».

Pilat no escolta la seva veu; pregunta què és la veritat, però no espera resposta, surt fora i seguirà en la mentida. Perquè la veritat no s'agafa a trossos, sinó que es pren o es deixa, i si no la tenim ens posem en camí d'assolir-la del tot, que no és arribar a viure el meu tros de veritat sinó estar en un esforç permanent d'assumir la Veritat del tot, la qual cosa ens posa en el camí d'escoltar els altres. El contrari és viure, és romandre en la mentida. La veritat només està en Crist. Però Crist no és un mandatari, és un servidor, serveix la veritat, que és la seva mateixa persona. La seva persona que és compassió, misericòrdia, humanitat... La seva persona revela el fons, el més íntim, l'essencial de la naturalesa humana. I qui no va per aquest camí va per la mentida.

Aquesta festa ens convida a reflexionar i preguntar-nos si vivim en la veritat o en la mentida.

Viu en la veritat un govern d'una nació que signa una Declaració de Drets humans, on s'afirma?: Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, la salut i el benestar, i en especial l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris. (Art. 25)

Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret... (Art. 47, de la Constitució)

Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis.(Art 26 de l'Estatut)

Ens podem preguntar si vivim en la veritat o en la mentida, quan hi ha tantes cases buides, fins i tot molts amb més d'una casa, mentre famílies senceres no tenen on reposar el cap. «Obriu de bat a bat les portes dels vostres graners, doneu sortida a les vostres riqueses en totes les direccions. Digues, què és el que et pertany? D'on vas portar res a la vida? De qui ho vas rebre? Si cadascú s'acontentés amb l'indispensable per atendre les seves necessitats i deixés el superflu als indigents, no hi hauria rics ni pobres». (Sant Basili)

Vivim en la veritat, quan ens diuen els Pares de l'Església que el que estalviem pertany als pobres que no tenen res per a menjar?

Vivim en la veritat quan ens diu l'evangeli: «si algú té dos vestits, que en doni un al qui no en té, i el qui tingui menjar, que faci el mateix...»

Vivim en la veritat quan vivim sense compassió envers els nostres germans?

Jesús parla molt clar: «Qui és de la veritat escolta la meva veu». Però ens pot sortir la pregunta de Pilat: «i què és la veritat?» I sortir fora a escoltar les veus o la cridòria de la multitud. Potser és que no ens prenem seriosament aquest testimoni de la veritat que és Jesucrist, que no ve per ser un mandatari sinó un servidor.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 34è: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (Cicle B)

Tractats sobre l'evangeli de sant Joan, de sant Agustí, bisbe (CXV,2)
Escolteu tots, jueus i pagans, circumcisos i incircumcisos; escolteu, tots els reialmes de la terra: no poso cap obstacle a la vostra autoritat sobre aquest univers: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». No tingueu por, doncs; deixeu aquest temor que tan va trastornar Herodes el Gran quan li anunciaren el naixement del Crist, i que li féu matar tants d'infants perquè la mort arribés al nou nat, amb una crueltat que era més fruit de la por que no pas de la còlera. «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», diu el Senyor. ¿Què voleu més? Veniu a aquest Regne que no és d'aquest món. Veniu-hi per la fe, en comptes de perseguir-lo perquè us fa por. El Crist ho diu bé, en profecia, parlant de Déu, el seu Pare: «M'ha consagrat com a rei seu dalt de Sió, muntanya santa». Però, aquesta Sió, aquesta muntanya santa, no és pas d'aquest món!

¿Què és, doncs, el Regne de Crist? No és altra cosa que el conjunt dels homes que creuen en ell, i als quals declara: «Vosaltres no sou d'aquest món, com jo tampoc no en sóc». I, això no obstant, els vol en el món, per això diu al Pare: «No us demano que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne». Per la mateixa raó, tampoc no diu en el nostre evangeli: «La meva reialesa no és en aquest món», sinó «la meva reialesa no és cosa d'aquest món». I quan en dóna la prova en afegir: «Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus», no conclou pas: «el meu Regne no és d'aquí», sinó: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». Perquè, el seu Regne és ben present aquí fins a la fi dels temps, amb el jull que s'hi barreja fins a la sega. Però no és cosa d'aquí. El Senyor diu al seu reialme: «Vosaltres no sou del món, perquè jo us he escollit del món». Sí, ells eren «del món» quan no eren «reialme seu», quan pertanyien al Príncep d'aquest món. Són «del món» tots els homes, creats certament pel Déu veritable, però nascuts del llinatge pervertit d'Adam; i, en canvi, han esdevingut Regne —un Regne que ja no és d'aquest món— tots els d'aquest llinatge que han renascut de nou en el Crist. D'aquesta manera, «Déu ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha traspassat al Regne del seu Fill estimat». És d'aquest Regne que el Crist ha dit: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», «el meu Regne no és cosa d'aquí baix».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Cristian,

Quant més conec Déu, més em conec a mi mateix. Quant més aprofundeixo en el meu propi coneixement més em sento motivat a buscar i conèixer Déu. Això em suggereix el paràgraf que recullo de la teva carta: «Voldria que les persones comprenguin el camí senzill que és Déu, i el camí estret que és el conèixer, ja que com més coneixes Déu més t'adones del brut que estàs, t'endinses en una lluita diària, començant amb tu mateix, contra tu mateix; busques sempre la manera d'acostar-te més a Déu, busques sempre que Déu t'il·lumini en el teu pròxim defecte perquè et doni temps a extirpar-lo, i quan ho aconsegueixes ets conscient que per tu mateix mai haguessis pogut fer-ho, sinó que és Déu en la seva infinita misericòrdia que ha vessat la seva gràcia en tot el teu pensament, i això t'ha donat la força de continuar, de tornar a aixecar-te, i d'aconseguir tancar una porteta més del mal que sempre aguaita».

Déu és Déu i l'home no és Déu. Però la veritat de l'home, la veritat de la meva vida es manifesta quan la poso a la llum de Déu. També puc afirmar de Déu que és un do gratuït, que té una naturalesa personal i alhora suprapersonal, que s'ha fet immanent a la vida humana, però alhora transcendeix tot ésser, pensament i desig; és majestat irreductible; és exterioritat, però profunda interioritat i incomprensible; és gràcia i amor crucificat; Misteri que es revela a l'home, però que no deixa de ser-ho, sinó que encara creix com a tal Misteri, ja que té un «excés» sobre tota la creació; no cap en el món ni en el cosmos, però alhora habita en el cosmos i en la consciència de l'home...

El que tu escrius a la teva carta no fa sinó posar en relleu que la tasca que diem que té el monjo com a primordial: «buscar Déu», és una tasca que es demana a tota criatura humana. Tota aquesta lluita diària que demanes per a tota persona és la lluita per la veritat. I seria desitjable que totes les persones comprenguessin allò de transcendental que és aquest camí, aquesta actitud, amb vista a aprofundir en el nostre propi coneixement i simultàniament orientar la nostra vida en la veritat. Què pot haver més important que anar descobrint la veritat, i viure-la?

Jo crec que la veritat de la meva vida, la veritat de tota vida humana està en la persona de Jesucrist. I ell diu amb molta claredat: «per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».

Però l'experiència ens diu que no tots busquen la veritat, o bé han après una mala pedagogia en la recerca de la veritat, i busquen «la seva veritat», imatges defectuoses de l'autèntica veritat, camins de la mentida que allunyen de Déu i de si mateix.

El punt de suport de la lluita humana és la nostra pròpia persona, no per atresorar, sinó per edificar una «persona nova» que mai serà factible sinó en la mesura que l'enquadrem en la persona del Crist, veritable «Alfa i Omega, principi i fi», que ens dóna la mesura del veritable horitzó de la nostra existència.

Cristian, viu sempre trepitjant el camí senzill de Déu, un camí que cada dia comença a casa teva, en el teu propi cor. Una abraçada,

+ P. Abat

24 de novembre del 2012

Diumenge XXXIV durant l'any / NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle B)

I VESPRES
BENEDICCIÓ DEL NOU ORGUE DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Cr 15,14-16.25-28

El text del llibre de les Cròniques ens presenta una bella escena, tota ella una festa solemne, traslladant l'arca de Déu, símbol de la presència de Déu, fins al Temple de Jerusalem. Tot el poble d'Israel vibra amb aquest trasllat, tot és ple d'un aire de festa solemne: aclamacions, trompetes, címbals, arpes i lires...

Nosaltres avui també celebrem una festa gran, solemne: Jesucrist Rei, que ens mostra la veritat de la vida. No traslladem cap Arca de l'Aliança al Temple. El temple som nosaltres. La nostra festa serà desvetllar la consciència d'aquesta presència en la nostra vida.

A més, avui, en aquesta solemnitat de Crist Rei, que a més coincideix amb l'aniversari de la restauració de la vida monàstica a Poblet, ens disposem a beneir un nou orgue. Tot un conjunt de circumstàncies molt significatives per a la nostra vida monàstica.

La música té sempre un component espiritual fort, profund. Però la música de l'orgue acompanyant les veus de la comunitat, té un component espiritual jo diria més profund encara, ja que ens ajuda a desvetllar en el nostre espai interior la consciència d'una relació viva amb Déu.

La música de l'orgue ha de ser un punt fort d'atracció de les veus de la comunitat, perquè lloem, per mitjà de la pregària amb les nostres veus harmonitzades amb la música, el Déu que mereix la nostra lloança, i ens ajuda alhora a harmonitzar la comunitat, per tal que la nostra vida sigui un testimoni de la vida de Déu, a través de l'harmonia de la nostra vida humana i religiosa.

El so de l'orgue és com un signe esplèndid del càntic nou que hem d'oferir a Déu. Però això ens demana deixar que Déu faci de nosaltres homes nous, i des d'aquesta consciència col·laborar tots en un esforç per fer una comunitat nova, que ha de començar per la nostra feina del cor en una íntima col·laboració amb l'amor de Déu.

I en aquest esforç nostre i aquesta col·laboració ens pot ser una bona ajuda viure amb una consciència molt desperta aquest ritu de la benedicció de l'orgue, que podem prolongar aquest temps d'Advent que començarem amb una meditació dels textos, de gran bellesa, que tenim en el ritual de benedicció, així com a estar atents en la vida de la pregària comunitària als suggeriments de l'orgue, dels cantors, i sobretot que el nostre interior i la nostra boca vagin d'acord, com ens exhorta la Regla, i, simultàniament, cercar de dur a terme tot el nostre servei monàstic, ora et labora, amb un sol cor i una sola ànima.

18 de novembre del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Gregori Palamàs (PG 151,339-342)
Els qui tinguin una fe veritable en nostre Senyor Jesucrist i en donin testimoniatge amb les seves obres; els qui, atents a la seva vida, s'hagin purificat de les taques dels seus pecats per la confessió i per la penitència, i hagin exercitat les virtuts oposades als vicis, és a dir, els qui s'hagin exercitat en la temprança, en la castedat, en la caritat, en l'almoina, en la justícia i en la veritat: tots aquests, quan ressuscitin, sentiran el rei dels cels que els dirà: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu el Regne preparat per a vosaltres des del principi de la creació del món». Aleshores, regnaran amb Crist i participaran amb ell d'un regne celestial i pacífic; viuran per sempre en una llum inefable que no coneix capvespre ni nits que la interrompin. Seran conciutadans dels sants i passaran d'aquest món al si d'Abraham, on fruiran d'una felicitat indicible, sense cap ombra de dolor, ni de llàgrimes, ni de planys.

Les espigues materials van a parar totes a la mateixa sega; les espirituals, és a dir, el gènere humà, té com a únic segador el Crist, que ens arrenca de la incredulitat per a garberar en la fe tots els qui acullin els predicadors de l'evangeli. Els segadors d'aquesta collita són els apòstols i els seus successors als quals ha estat encarregada l'evangelització.

Hi ha una altra collita, però, la que, en morir, ens fa passar d'aquesta vida present a la futura. Els operaris, aquí, no són els apòstols sinó els àngels; i un cop acabada la collita, faran la tria entre el jull i el blat, entre els bons i els dolents.

La manifestació d'aquest destí serà més tard, d'acord amb el temps i la sentència que el Crist indica a l'evangeli. Plagui a Déu, doncs, que nosaltres, que ara som poble escollit de Déu, llinatge sant, Església del Déu viu, ens trobem, en l'altra vida, no pas entre el jull, sinó agregats a la multitud dels redimits en Crist, Senyor nostre, que és beneït pels segles.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Gràcies per la teva carta. I pel «silenci del terrat» que m'hi expliques: «Dorm en pau, la meva nena, sola al terrat. Quin silenci busques? Que la llum de les estrelles t'acompanyi, nena meva, que t'acompanyi la lluna, que la remor del vent et doni somnis bonics. Vaig plorar. Mentre hi hagi una nena que hagi de dormir al terrat per evitar l'amuntegament... aquest país és pobre».

Aquest és el panorama de la nostra societat: pisos on s'amunteguen diverses famílies per haver estat desallotjades dels seus pisos, per no poder pagar la hipoteca a entitats bancàries que segueixen tenint beneficis, i que, a falta d'espai, algú prefereix la llum i la calor dels astres del firmament. Terrats per dormir. També hi ha terrats per l'aterratge d'helicòpters d'executius que busquen més seguretat en els seus desplaçaments a les seves grans empreses.

És el panorama d'una societat on hi ha d'haver 400.000 desnonaments, perquè els grans partits polítics se senten a parlar per buscar una solució.

Hem signat la Declaració dels Drets humans; l'article 25 diu: «Tota persona té dret a un nivell de vida necessari per a viure, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment quant a alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris».

Així que hom es pregunta qui és «tota persona», perquè hi ha persones a les quals no arriba aquest article. O potser estan «despersonalitzades» per la societat?

Malauradament, hi ha molts més silencis en aquesta societat. Des de les nostres terrats es poden percebre molts silencis.

Però davant la situació profundament trista, o dramàtica, cobren força paraules que escoltem aquests dies, en finalitzar l'Any Litúrgic: «Seran temps difícils com no n'hi ha hagut des que hi ha nacions fins ara». No sé si globalment els nostres temps són més o menys durs que els temps passats, però el que apareix clar és que abans la societat no disposava de recursos com ara, i, no obstant això, per a molta gent la vida se'ls presenta com un problema de supervivència, de profund dramatisme.

Hi ha més paraules per a la reflexió: «després d'una gran tribulació, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles cauran del cel». Fins i tot als terrats no hi haurà, o no n'hi ha ja ara, la llum i la calor dels astres del firmament.

M. Lluïsa, no vull dir amb tot això que la fi del món sigui imminent, com semblen suggerir aquestes paraules de la celebració litúrgica, però sí que estem treballant «molt i bé» en aquesta societat, perquè a tots ens embolcalli una tenebra densa, i que aquesta foscor ens porti per camins que ningú no sap a on condueixen.

Aquesta, evidentment, és una hora difícil, profundament difícil, dramàtica, de vida o de mort per a moltes persones. Per això jo també crec que ha de ser una hora de profunda humanitat, de sobrietat en la nostra vida, que se'ns ha donat un temps perquè l'administrem bé. Tan sols que en el nostre cas no es comptabilitzen diners, encara que no tots ho creuen així, sinó que es tracta de comptabilitzar humanitat.

Res més, continua essent molt humana. Una abraçada,

+ P. Abat

13 de novembre del 2012

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Aquesta festa és la nostra festa. En les altres festivitats dels Sants ens unim a totes les Esglésies. Aquesta festa és la nostra festa. Ens és tan nostra que només nosaltres la commemorem. És la nostra perquè és de la nostra església, i, encara més, perquè es refereix a nosaltres mateixos. No us admiri ni us posi vermell celebrar-vos a vosaltres mateixos. Quina santedat poden tenir aquestes pedres per rendir-les homenatge? Si són santes ho són pels vostres cossos. I no hi ha dubte que els vostres cossos són santificats, perquè sou temple de l'Esperit Sant, i cadascú sap controlar el seu propi cos santa i respectuosament. Podem, doncs, dir que l'Esperit Sant que viu en vosaltres santifica les ànimes, aquestes comuniquen la seva santedat als cossos i aquests a la casa. Déu és admirable en els seus sants, tant en els del cel com en els de la terra. Els té aquí i allà, i en tots realitza meravelles: a aquells els comunica la seva felicitat, i a aquests la seva santedat». (Sant Bernat, Sermó 1,1 Sobre la Dedicació)

Ens acostem avui a Crist, la pedra viva, la pedra angular, la pedra clau que tanca tot l'edifici construït amb les pedres vives que som nosaltres, quan vam entrar o ens incorporem a la construcció d'un edifici espiritual que es realitza i consolida, quan deixem que la pedra clau tanqui tot l'edifici. Ens acostem avui a Crist, ell és la nostra festa.

«Entreu, entreu, aquí el trobareu com encara no el coneixeu, com ell és la vida i la veritat, com vol ser conegut per tots i sobretot per vosaltres» (Joan Maragall).

Perquè un edifici viu, un edifici espiritual, mai està construït d'una vegada per totes. Cal col·locar pedres cada dia. Cada dia necessitem traslladar l'arca amb les seves taules de la Llei. Cada dia és necessari traslladar l'Arca tocant els instruments musicals i cantant himnes.

Diu Salomó: «El Senyor vol habitar en la foscor», un espai de silenci, l'espai del teu cor. Crist, el nou Salomó, ha edificat un espai on habita per sempre el teu Déu. Potser aquesta festa és per tenir més cura del DESIG de Déu, un desig que ens porti a estar més pendents d'aquest espai interior, on habita Déu per sempre. Un desig que suscita el mateix Déu, però que nosaltres hem de cuidar. Escriu sant Agustí: «Déu dilata el desig perquè creixi, i creix perquè arribi a Déu. Déu no dóna una cosa petita que voleu. Déu no dóna alguna cosa del que va fer, Déu es dóna a si mateix, que va fer totes les coses».

El salmista ens inspira, ens il·lumina per tenir cura i estimular aquest desig de Déu: «què n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor: ple de goig i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida... Feliços els que viuen a casa vostra, lloant-vos cada dia».

El salm d'aquesta festa és tot un cant per despertar el nostre entusiasme per Déu, per viure desvetllats treballant contra la rutina en el tracte amb Déu. Aclamar, sospirar pel Déu viu. Per un Déu viu en el teu cor. «Un Déu que s'alegra per tu, que dansa per tu com en els dies de festa» com diu el profeta, i et renova en el seu amor. El salmista ens convida a alegrar-nos pel Déu viu. A saltar i gaudir amb el nostre Déu, a entusiasmar-nos amb ell i per ell. Ell posa la primera pedra, la pedra angular; nosaltres hem de continuar la construcció de la casa, de la casa de Déu, de la nostra casa. Aquesta es la nostra tasca preciosa: aixecar en aquest temps que ens dona, i en col·laboració amb Ell un edifici espiritual.

«Senyor de les energies, que amables són les vostres cases! La meva ànima defalleix i es mor de desig a la porta del meu Senyor. El meu cor, el meu cor s'ha estremit d'alegria en el Déu viu... Feliç el qui ha trobat un lloc a casa teva» (Paul Claudel).

En l'encontre amb el Senyor a casa, a casa meva, a casa seva, com veiem en l'encontre de Zaqueu amb Jesús, es desperta un profund entusiasme que primer viu en el seu espai interior, en el seu cor, però l'energia, la força de Déu és tal que es vessa generosament cap a l'exterior. L'energia, la força de Déu ens porta a posar la nostra pedra amb les pedres dels altres per aixecar la casa de Déu. Aquesta és la nostra tasca, el nostre treball primer. Sobre la fermesa de la pedra angular, sobre la saviesa del Crist, aixequem la casa de Déu en aquest temps que ell ens dóna, que coincideix amb aixecar casa, la casa del teu germà. La nostra casa humana.

11 de novembre del 2012

DIUMENGE XXXII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Re 17,10-16; Sl 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44

Por o fe. Són dues actituds davant la vida. La viuda de la Bíblia representa la persona necessitada, amb falta de recursos. «No tinguis por», li diu Elies. Oberta a la fe la viuda de Sarepta salva la vida ella i la seva família.

Si creiem que Crist, sacerdot i víctima, ha pres damunt seu els pecats de cadascú de nosaltres, no podem viure amb por. Encara que visquem a «Nova Sarepta», sofrint les conseqüències de la crisis. Si poses la confiança en el Senyor, no et mancarà el seu ajut. L'únic que val la pena és Déu.

Por o fe. Si vius d'aparences vanes, devorant els béns de les persones més indefenses, imitant els mestres de la Llei de l'evangeli, vius en definitiva amb por. Amb por perquè tot és aparença i l'aparença és un engany. «No us fieu dels mestres de la Llei», ens diu Jesús. El viure d'aparença és us parany que tots hi podem caure. Fins i tot en la seva vida el monjo, que «recollit a les seves pròpies cledes, i no a les del Senyor, té per llei la satisfacció dels seus desigs» (RB 1,8). Fins i tot aquells que seuen als primers bancs de les esglésies cada diumenge i que es creuen que són del govern del cel. Tu i jo ningú està exempt de caure en aquest parany.

Jesús però, ens fa girar la mirada: Mira, la viuda pobra de l'evangeli, la qui realment no té res que aparentar. Aquesta dona viu en la realitat, viu la pobresa, però la seva fe en Déu la porta a donar fins i tot allò que necessita per viure. Ella sap millor que els mestres de la Llei qui és Déu, benigne i misericordiós. Sap perfectament de qui es fia. Quina por ha de tenir? Cap. Sap perfectament que l'únic que val la pena és Déu. Per això el poc que té ho retorna a Déu. Ella viu més que ningú la vida en total llibertat. Lliure de tot aferrament disposada a la voluntat de Déu que se sap i se sent acollida a les seves entranyes.

Què lluny estem de vegades d'aquesta intimitat amb Déu? Quan ens costa abandonar-nos a la seva voluntat? Quans entrebancs i rèmores ens impedeixen viure en llibertat, llibertat de fills de Déu? Por o fe. Aparença o realitat. Tu elegeixes la manera de viure. Però recorda, que Crist ha donat la vida per tu. I, que l'únic que val la pena és Déu.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Va trigar a arribar la teva carta de tardor, però a la fi arribà amb una interessant reflexió sobre el silenci que et comentaré un altre dia. Però avui vull aturar-me en les paraules que vénen a la teva carta després de parlar sobre el silenci: «el soroll comporta el desordre, l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la paraula vana, la prepotència... aquests temps són així. El capitalisme ferotge en el seu desig d'acaparar les riqueses i les voluntats dels homes, és un immens soroll que devora la pau, que enfonsa en la desesperació. Els filòsofs, els polítics, els bisbes, els “salvadors” s'entesten a buscar la solució en el tro, en l'huracà... i no. La solució està en la brisa, que passa gairebé desapercebuda».

Així anem fent el camí en aquest món. D'una banda el soroll, el desordre, la prepotència, d'altra banda, la multitud immensa de gent senzilla que neix, viu i mor sense més, la «humanitat silenciosa», en què em fa pensar l'episodi de la vídua pobra de l'evangeli, que llança unes poques monedes, allò que té per viure, al temple. I mereix un gran elogi del Senyor.

Jo crec que el soroll del tro i l'huracà allunyen de nosaltres tota possibilitat d'escoltar la remor de la brisa de vida. La «humanitat silenciosa» immersa en aquesta remor de la brisa, no té altres recursos, altra força que el néixer, viure i morir. I no obstant això com va subratllar en alguna ocasió el monjo Tomàs Merton és possible que sigui en aquesta majoria silenciosa on es troba aquella ànima contemplativa que encara manté el món en la seva existència.

Però això no és suficient. Un creient no es pot deixar seduir pel desordre, l'odi, el poder, la paraula vana... sinó estar preocupat per escoltar la remor suau de la brisa, signe de la proximitat de Déu, que li dóna fortalesa per caminar. I això tampoc és gens fàcil, i insuficient, ja que necessitem una «presència» més forta i determinant com suggereix en la seva obra el mateix Merton: «Potser seria massa dir que el món necessita un altre moviment com el que va conduir a aquests homes als deserts d'Egipte i Palestina... Hem d'alliberar-nos, a la nostra manera, de les implicacions d'un món que es precipita cap al desastre. Però el nostre món és diferent del seu... No podem fer exactament el mateix que ells van fer. Però hem de ser, amb una consciència ben desvetllada, implacables en la nostra determinació de trencar totes les cadenes espirituals i rebutjar el domini de coaccions alienes, per trobar el nostre veritable ésser, per descobrir i desenvolupar la nostra inalienable llibertat espiritual i emprar-la en construir, a la terra, el Regne de Déu... Necessitem aprendre d'aquests homes del segle IV com ignorar els prejudicis, desafiar les coaccions i endinsar-nos sense por a allò desconegut».

Hi ha aquí una sèrie d'afirmacions molt importants, i encara més important viure-les perquè l'home es realitzi, perquè la societat no se senti frustrada: alliberament, implicació en el món, cadenes espirituals, construir el Regne... En el fons, tot això suposa apostar per la llibertat. Però s'ha escrit: hi ha una por a la llibertat, i tenim una inclinació a abdicar del nostre camí de llibertat, per deixar-lo en altres mans, que no són una veritable garantia de perseguir aquest objectiu que ens ha de portar a una dimensió humana i creient més profunda.

Que la tardor faci renéixer en tu els sentiments de la millor nostàlgia. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Déu no es fixa en les riques fortunes sinó en les bones voluntats que estimen. ¿Eren rics els apòstols? Només van deixar unes xarxes i una barca per seguir el Senyor. Deixar tota esperança terrenal és deixar molt, com ho va fer aquesta viuda en deixar en el tresor dues monedes de les més petites. Ningú —diu el Senyor— no ha donat més que ella. Molts hi tiraven en abundància perquè eren rics, però no van tirar “en els dons de Déu”, és a dir, en el tresor del temple més monedes que aquesta viuda. «Molts rics hi tiraven molt», i ell «mirava», però no pas perquè hi tiraven molt; i aquesta dona vingué amb les seves dues monedes de les més petites. ¿Qui la va veure? Ell, el qui no mira la mà plena sinó el cor. El Senyor es fixa en aquesta dona i hi fa fixar: tot assenyalant-la, diu que ningú no ha donat tant. Ningú no ha donat tant com aquella que no s'ha reservat res.

Si, doncs, posseeixes poc, donaràs poc; i més, si tens més. Però, quan donaràs poc del poc que tens, ¿posseiràs menys o rebràs menys perquè has donat menys? Si mirem els dons mateixos, alguns són grans, d'altres petits; alguns són considerables, d'altres, reduïts. Però si mirem el cor d'aquell que els fa, a vegades trobarem darrera la seva profusió un cor miserable; i darrera la seva pobresa, un cor més ric. Perquè tu veus bé la quantitat d'allò que és donat, però no pots veure tot el que ha guardat el qui dóna molt, quan finalment dóna quelcom! No veus pas tot el que ha pres a un altre aquell qui en dóna una part als pobres, com per corrompre Déu, el seu jutge.

Quan el Senyor entrà a casa de Zaqueu, aquest cridà ple de joia perquè el Senyor havia entrat primer dins el seu cor: «Dono la meitat dels meus béns als pobres». Es va reservar molt, em diràs. Però, atenció a l'ús que fa de l'altra meitat! «I si he perjudicat algú en res, li ho restitueixo quatre vegades més». Zaqueu guardà molt, no per posseir, sinó per tornar allò que havia pres. Aquest gran client paga car el Regne; ric fa un moment, ara és pobre. Perquè ha pagat el preu fort, ¿direm que Pere, que era pobre, no ha pogut fer, amb les seves xarxes i la barca, la mateixa adquisició? Per a cadascun d'ells el preu fou tot el que tenien. El preu ¿es pot rebaixar? Sí, jo veig aquest immens domini adquirit per dues monedes de les més petites. Escolteu el venedor, el Senyor Jesús: és ell qui parla. «El qui doni a beure a un d'aquests petits ni que només sigui un vas d'aigua fresca perquè és un deixeble, us dic de debò que no perdrà la seva recompensa». ¿I si no tens, per ara, aquest vas d'aigua fresca per donar? Doncs, «Pau a la terra als homes de bona voluntat».

4 de novembre del 2012

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
No ignorem que els vostres cors s'alimenten cada dia amb les exhortacions de les lectures divines i amb la Paraula de Déu. Amb tot, com que desitgem estimar-nos cada vegada més els uns als altres, sento el deure d'entretenir-me una mica amb la vostra caritat sobre l'amor.

Qui vulgui parlar de l'amor no ha de preocupar-se d'escollir lectures que el descriguin d'una manera expressa. No hi ha cap pàgina de l'Escriptura que no parli de l'amor. El Senyor mateix ens ho testimonia i l'evangeli ens ho ensenya. Així, quan van preguntar-li quin era el primer manament de tots els de la Llei, Jesús respongué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I perquè no busquéssim res més en les pàgines sagrades, afegí: «D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els profetes». Si tota la Llei i els profetes depenen d'aquests dos manaments, molt més l'evangeli.

L'amor renova l'home, el fa nou. Que la caritat és la porció de l'home nou, ho expressa personalment el Senyor quan diu: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres». Si, doncs, la Llei i els profetes, que és tan com dir tot l'Antic Testament, depenen de l'amor, molt més l'evangeli, és a dir, el Nou Testament, des del moment que el Senyor només proclamà com a seu aquest manament: «Que us estimeu els uns als altres». Després d'haver vingut a fer-nos homes nous, el declarà manament nou, i ens prometé una herència nova, una herència eterna.

L'amor és present en tots dos testaments. En el primer, però, d'una forma més velada, i, en canvi, amb el temor més a la vista. En el segon, contràriament, és més evident l'amor que el temor. Perquè com més creix l'amor, més minva el temor. En créixer en l'amor, l'ànima s'allibera del temor, i, en arribar a la plenitud d'aquest alliberament, desapareix el temor. Ho diu l'apòstol Joan: «L'amor foragita el temor».

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada M. Lluïsa,

Aquests dies he pensat en alguns altres dels teus «silencis»: «el silenci de la pluja —escrius— és un soroll silenciós, omple d'unció l'ànima. Ho he experimentat moltes vegades i em sembla el cel a la terra». A Poblet «el silenci de la pluja» ha alternat amb el «crit de la pluja», ja que hi ha hagut moments de pluja forta, provocant al claustre un veritable espectacle, amb totes les gàrgoles funcionant a ple rendiment, engolint amb prou feines el devassall d'aigua.

A la teva terra és més freqüent la pluja suau, silenciosa, que va impregnant la terra i la fa fecundar fins a fer-ne tota una catifa verda de gran bellesa. Penso que són dues experiències interessants, i que ara, a mi, em porta el record del profeta Isaïes: «com la pluja i la neu cauen del cel, i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna llavor per a sembrar i pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Farà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat» (Is 55,9).

El silenci de la pluja que amara la terra i la fecunda. El silenci de la paraula que amara la terra del cor i fa fecunda la vida humana. El silenci de la paraula de Jesús: «El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb tota la força... Estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,29s).

Aquesta paraula de Jesús ens arriba com un regal preciós, embolcallat amb un mantell de silenci. La paraula de Jesús ens ve des del cor de Déu, que parla en silenci i en silenci ha de ser escoltada. La paraula de Jesús és una llavor preciosa, llavor de vida nova, que necessita ser acollida per la terra oberta del cor. Acollida en silenci i guardada en el cor, perquè en el nostre interior germini en silenci fins a donar fruit. La paraula val el que val el cor, ens revela el cor. Val el que val el silenci de qui la pronuncia, i que li proporciona la saviesa que necessita tota paraula per manifestar el seu valor.

És cert que, en la nostra vida, diem sovint moltes paraules, que la nostra vida és un malbaratament de paraules, que són com el «crit de la pluja», pluja forta que arrossega la terra, que de vegades fins i tot arriben a ser un espectacle davant del món, com les gàrgoles que desborden d'aigua. Però que passen com el vent. Com sons que neixen a les capes superficials de la nostra persona. Difícilment arriben al cor de l'altre.

Avui necessitem altres paraules. Paraules profundes, paraules amb saviesa, paraules que ens arribin com pluja fina, i que impregnin la terra del cor. Paraules que neixin del silenci. La Paraula de Jesús ens ensenya aquest camí. Perquè amb la seva paraula es dóna ell mateix. Passa fent el bé, donant la seva vida. I la dóna fins a l'extrem. La seva paraula, la seva vida, el seu amor ens convida a seguir-lo: «Estima el teu Déu, únic Senyor, estima el teu proïsme com a tu mateix». Paraules per ser escoltades, guardades en el silenci del cor, i pronunciades amb la vida des del silenci del cor.

Que el silenci de la pluja ompli encara d'unció la teva ànima. Una abraçada,

+ P. Abat

2 de novembre del 2012

TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Job 19,1.23-27; Salm 24; Filp 3,20-21; Jn 14,1-6

«La mort és la plenitud de la vida». Però potser, la nostra manera de pensar i sobretot la nostra manera de viure no ens ajuden a entendre la veritat d'aquesta afirmació: «La mort és la plenitud de la vida». Potser hauríem de començar corregint el nostre vocabulari. Pensem en esquerra i dreta, blanc i negre, bell i lleig, veritable i fals, bo i dolent, masculí i femení i també vida i mort. Però la vida i la mort no són duals. Una no és contraposició de l'altra, la mort no és una realitat contrària a la vida, la mort està dins de la vida.

Ens ho diu sant Bernat quan escriu: «Diem que l'home mor quan s'acosta la mort amb tota certesa. Però des que vam començar a viure, què fem sinó acostar-nos a la mort i començar a morir?» (Sermó 17, 1, sobre el salm 90).

O la paraula del poeta:

«Som tan sols escorça i fulla.
La gran mort, que cadascú porta dintre,
és el fruit al voltant del qual tot gira».
(Rilke, Llibre de la pobresa i la mort)

També la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc la Vida». Però, per un moment tallen aquesta vida. Veritablement la tallen? Jo diria que només fereixen la Vida. Crist deixa que obrin en el seu misteri de vida una ferida perquè es vessi tota la seva riquesa d'amor, que s'havia anat manifestant quan passava fent el bé, anorreat en la nostra fràgil naturalesa. Qui dóna la vida des de la generositat de l'amor la torna a recobrar. La vida és com un exercitar-nos en el morir per preparar l'accés a la plenitud de la vida. Crist mor i ens obre a la plenitud de la vida. La mort acceptada amb amor, viscuda amb amor és la porta oberta de bat a bat a la vida. A la plenitud de la vida.

«Ets tu dels morts el primogènit,
tu el fruit, per la mort ja madur,
l'arbre de la vida ja madur
del qual hem de menjar...
Tu, amb la teva mort afirmes nostra vida».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez)

Aquesta és la nostra Veritat, la veritat del Crist, que resideix en el misteri de la nostra fe i que proclama avui amb força la litúrgia: «Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell». Però morir amb Jesús és viure ja ara amb ell. «Els qui creuen en mi tenen vida eterna». Creure en Jesús és viure una relació personal, profunda amb ell. És tenir Jesús, en tot moment com a camí, com a punt de referència permanent. Passar fent el bé, morint per donar vida. Viure i morir són dos verbs que es conjuguen tot junts.

Hauríem de tenir molt presents les paraules de Job. Són paraules profètiques. Ell viu, en la foscor, d'alguna manera, la presència divina i això el reafirma en l'esperança d'una vida contemplant el rostre de Déu. I ens mostra el desig de tenir aquesta experiència gravada en el seu cor per no oblidar un futur que l'obre a una gran esperança.
Aquest futur de Job per a nosaltres és ja una realitat. En el Crist. En ell coneixem l'amor que obre a la plenitud de la vida. Un amor que no és tan sols l'amor puntual de la creu, sinó l'amor viscut en la seva curta i intensa vida entre nosaltres, revestit de la nostra fràgil naturalesa, passant fent el bé, i culminant la seva obra de vida a la creu.

Crist és la Roca. En ell, la Roca, estan gravades les paraules de Job i de tots els profetes. En aquesta Roca estan gravades les paraules de Crist que van ser vida, veritat i camí per a molts homes i dones, una multitud que ningú pot comptar, ens deia la litúrgia de Tots Sants.

«Crist mor de pur amor». I aquesta és l'exigència que posa en la nostra vida la nostra fe en Crist: morir d'amor. És un do que necessitem demanar i rebre d'ell. Ell, que va marxar per preparar-nos la casa. Per això li diem: Dóna'ns vida, Jesús, que és flamarada que escalfa i il·lumina.

La vida del Crist és amor. Ell és l'amor que ens marca el camí, per gaudir de l'experiència veritable de la nostra vida, fins arribar a la plenitud.

1 de novembre del 2012

TOTS SANTS

SOLIUS

Homilia predicada pel P. Maur Esteva, abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc

Kerygma de Solius

Què és el kerigma [el sermó]?

És el contingut de la predicació apostòlica, de la qual tenim el primer exemple en els cinc discursos de Sant Pere, després vénen els de Pau (Fets, 13,16-40; kerigma als Gàlates, (Gal 3,1-5); a Damasc, (Fets 9,20-21)i els dels apòstols (Fets 2,37-41).

El kerigma és la proclamació oficial i autoritzada del gran esdeveniment cristià: el Crist mort i ressuscitat està present i actiu en la història humana, per conduir-la a la seva salvació final. Déu parla històricament i no pas màgicament. Parlar màgicament seria com l'aparició del Senyor a Teresa de Jesús com l'ensenyen al «Monasterio de la Encarnación» d'Avila, on es veu Teresa que baixa l'escala, on al primer graó hi ha el Nen Jesús que li demana:

—¿Quién eres?
—Yo soy Teresa de Jesús.
— Y Tu?
—Yo soy Jesús de Teresa.

Llavors, vaig dir al guia:

—Pues yo ésto no lo creo ni loco. Dios no habla mágicamente sino a través de los signos de los tiempos históricos.

Cal notar que el kerigma continua sempre al llarg dels segles, sota l'alenada de l'Esperit Sant, per testimoniar el fet constant i progressiu de la salvació en Crist, proclamat ininterrompudament per l'Església en l'exercici del seu ministeri. També és fa a Solius i vostès, fidels dels encontorns, en són els receptors.

Jo crec que Déu parla per medi dels signes dels temps històrics y no pas màgicament.

També cal observar, que el kerigma dels apòstols, com —per la resta— el de l'Església que camina en els segles, acaba amb una explícita invitació al penediment dels pecats i a la conversió, per tal d'obtenir el perdó i la salvació.

El Kerigma dels apòstols (Fets 2,37-41); l'esquema més antic dels kerigma el trobem a 1Cor 15,3-5 (entre el 50-52 després de Crist, passats vint anys de la mort del Senyor!).

«Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les escriptures, i fou sepultat: ressuscità el tercer dia, com deien les Escriptures, i s'aparegué a Quefes, i als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc–cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts». Després d'escoltar el discurs de Pere (Fets 2,11-41 la predicació del apòstols) s'aplegaren i es batejaren prop de tres mil persones. El sermó de Pere és ben curt. A vosaltres, els monjos us han ensenyat moltes més coses. En sabeu moltes més de les que no sabien Lleó XIII, Pius XII, Joan XXIII. Ells no conegueren el Concili Vaticà II amb els seus decrets, declaracions i constitucions Gaudium et spes, Sacrosanctum Concilium, Lumen gentium, Perfectae caritatis, (de Statibus perfectionis) que, cinquanta anys després del Concili, hem de tornar llegir, perquè el seu llenguatge ja no es del nostre tems, l'hem aprofundit més, per exemple: «En l'església hi ha uns instituts que hom ha anomenat estat de perfecció i els qui hi pertanyen s'obliguen a fer quelcom més del què està manat, (consells i preceptes), però els qui en formen part, finalment, han de confessar que l'"estat de perfecció" revela dramàticament la perpètua imperfecció de l'home, que està sempre al començament» (J. Ratzinger, Introducció al cristianisme, Ed. Sígueme, 1970 pp. 222-223). Com a RB, 73, on sant Benet diu que ha escrit una regla per a principiants, per a aquells que estan sempre al començament, que són novicis perpetus.

Després d'aquesta notícia, aquesta predicació de Pere, tres mil persones s'aplegaren i es batejarem; potser era afegida per Pau al kerigma de Damasc —la paraula culta que es va posar de moda fa uns anys—, i ens indica quins van ser els primers passos de l'Església: molt abans de la conversió de l'apòstol, Crist ressuscitat s'havia aparegut a un grup de més de cinc–centes persones que estaven reunides a la vegada i es consideraven germans. Es tracta, probablement, de tots aquells qui, vinguts dels diversos indrets on Jesús havia predicat, formaven l'Església de Jerusalem.

A partir d'aquí es podria passar a l'època post apostòlica, a la patrística, a l'alta Edat Mitjana, a l'escolàstica, fins arribar al Vaticà II (brúixola del Papes Joan Pau II i Benet XVI com ells han confessat) que són formes epocals de presentar, desenvolupat i aprofundit, el Kerigma de Pere i de Pau, aprofundiment provocat també per haver de fer front a les heretgies, que no eren altra cosa que el fruit de l'esforç humà per comprendre la persona de Crist, accentuant-ne la divinitat i disminuint-ne la humanitat o bé el revés, i també altres aspectes. D'aquest esforç se n'ha dit intellectus fidei, credo ut intelligam, fides quaerens intellectum o simplement teologia. Josep Ratzinger ens donà amb a la seva Introducció al Cristianisme un seu primer kerigma que ara ha estat presentat d'altra manera, més adient als nostre temps, amb la seva Cristologia, Jesús de Natzaret, «un home amb els altres i per als altres», i continua en totes les seves homilies, al·locucions, encícliques, és a dir, en tot el seu Magisteri, que ja podem anomenar Kerigma de Benet XVI. Si podem parlar de Kerigma de Damasc, després esperàvem el Kerigma de Sao Paulo o sigui, tot el que el Papa digué al Brasil i a qualsevol lloc on vagi, com darrerament al Líban i en cada viatge que fa.

L'Església que camina en el segles també sou vosaltres, clients de Solius, que feu camí juntament amb els monjos i veniu per créixer plegats amb ells, pregant amb la mateixa paraula de Déu, l'ofici diví, els salms, que és el llibre de la Bíblia que més llegeixen els monjos; és el seu llibre de pregària, i també el vostre, perquè «nosaltres no sabem com ho hem de fer per a pregar com cal i per això l'Esperit, que ve en ajut nostre», com posaren els liturgistes en el Missal per la introducció al Pare nostre, ens fa pregar amb la mateixa paraula de Déu.

Avui, dia de Tots Sants, el Pare Prior m'ha demanat que el Kerigma de Solius el faci jo i cal dir, d'entrada, que Solius no són solament els monjos, sinó que també hem de comptar-hi els qui us hi aplegueu per escoltar la Paraula de Déu comentada pels monjos, per celebrar el sopar del Senyor i participar a l'hora de vespres, o en altres moments per a pregar amb els monjos, tal com recomana la Sacrosanctum Concilium, la Constitució del Concili Vaticà II sobre la Litúrgia, que també hi participin els fidels. Justament aquest any en fa cinquanta que s'inaugurà el Concili Vaticà II i la constitució sobre la Litúrgia és el primer document que va aprovar.

Els representants de la teologia monàstica eren i són els monjos, generalment Abats, dotats de saviesa del cor —aquella que entre les moltes ocupacions, preocupacions, tristeses i joies, ens ensenya conèixer Déu, els homes i un xic a nosaltres mateixos—; dotats també de fervor evangèlic, homes dedicats essencialment a suscitar i a alimentar el desig amorós de Déu en ells mateixos i en els altres.

En els monestirs del segle XII, el mètode teològic estava vinculat principalment a la explicació de la Sagrada Escriptura, de la sacra pàgina, per expressar-nos com deien els autors d'aquest període. Es practicava, doncs, especialment la teologia bíblica. Tots els monjos escoltaven i llegien devotament les Sagrades Escriptures, i una de les seves principals ocupacions consistia en la lectio divina, és a dir, en la lectura orant de la Bíblia. Par a ells, i per tots vostès fidels de Solius també, la simple lectura del text sagrat no era, ni és, suficient per a percebre el seu sentit profund, la seva unitat interior i el missatge transcendent. Por tant, era, i és, necessari practicar una "lectura espiritual" duta a terme amb docilitat a l'Esperit Sant. En l'Escola dels Pares —període de la història que va des de la mort dels apòstols fins a Sant Bernat, anomenat el darrer dels Pares de l'Església—, la Bíblia venia interpretada així al·legòricament, para descobrir en cada pàgina, tant del Vell como del Nou Testament, allò que diu de Crist i de la seva obra de salvació (el kerigma).

Què vol dir tot aquest llarg preàmbul del sermó en la missa de Tots Sants, a la Vall d'Aro? Sembla que avui tocaria parlar d'una immensa multitud de tota nació, raça, poble i llengua de la primera lectura; en al segona lectura se'ns diu que veurem Déu tal com ell és, i en l'evangeli «alegreu-vos i exulteu, perquè la vostra recompensa serà gran en el cels». Què vol dir aquest llarg preàmbul? Doncs que tant, els monjos com vosaltres sou creadors d'un nou monaquisme, que solament té en comú amb l'antic l'absència d'altres aspiracions que no siguin les de una vida segons el Sermó de la Muntanya (acabat d'escoltar en aquesta solemnitat), en la Sequela Christi, Nachfolge Christi, en el seguiment de Crist, com ens el marca també Pau en les cartes als Gàlates i als Efesis i que avui, dia de Tots Sants, és el Crist qui ho fa en l'evangeli (el Sermó de la Muntanya), i a més la Litúrgia ens fa cantar les benaurances en l'antífona després de la comunió, en les antífones de la Litúrgia de les Hores. Ara ens detindrem un moment a reflexionar solament en el missatge que avui em dóna una de les benaurances que ens ha colpit i il·luminat.

Em sembla que, de l'onze de setembre ençà, sorpresos, per no dir astorats, davant del què veiem, llegim i sentim, l'evangeli d'avui ens obre la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», però en els dies històrics que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.

Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de «perseguits a causa de la justícia», o «patir fam i set de justícia o de ser justos», llegim «per una causa justa», per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar endavant decidits i sense por. Sé que això no és el Kerigma, la catequesi de Solius, sinó la d'un passavolant com jo, però... us transmeto la meva predicació, la meva lectura personal de: perseguits per una causa justa.

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som». La Paraula de Déu fa el que diu; així, doncs, si fa aquesta afirmació de la nostra condició de fills, llavors és certa, és veritat. Però per què serveix una veritat que no influeix en la nostra vida? Perquè pot ser així.

I a continuació afirma: «el món no ens reconeix com a fills, perquè no l'ha reconegut a ell». Això és evident: si no coneix Déu, com reconeixerà els qui són fills seus?

Però hi ha una segona afirmació: «ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem». Quina cosa s'ha de manifestar? La nostra condició de fills. Una condició que es va manifestant a mesura que vivim amb aquesta esperança, que no és una actitud passiva de rebre, sinó un exercici permanent de purificació. La vida humana, la vida del creient és com un camí. Un camí que cal viure apassionadament.

L'home és camí cap a Déu. És una cosa que han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar on està. Déu venint a nosaltres ha fet camí per mitjà del Fill, i ens ha deixat el seu propi Fill com a camí. Més encara: en ell ens ha fet fills. Llavors, si estem amb Déu, «com a fills hem de fer, hem d'actuar com va fer i actuar Jesús» (1Jn 2,6).

En cas contrari ja no ens comportem com a fills, i com diu sant Agustí: «Als que s'anomenen fills de Déu, sense ser-ho, ¿de què els aprofita portar-ne el nom si estan privats de la realitat?, a quants se'ls anomena metges i no saben curar?, a quants se'ls anomena serens i passen la nit sencera dormint?, a quants se'ls anomena cristians o monjos i estan en excedència? No són tals en la realitat, ja no són el que indica aquest nom, és a dir no ho són en la vida, en els costums, en la fe, en l'esperança, en la caritat». (Homilia 4a sobre la 1a carta de Joan).

I com va procedir Jesús?

Jesús viu la realitat insondable de Déu «com un misteri de compassió. El que defineix Déu no és el poder sinó les seves entranyes maternals de Pare. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva manera de mirar el món i de reaccionar davant les criatures». És la compassió de Déu la que fa a Jesús tan sensible al sofriment i a la humiliació de la gent. La primera mirada de Jesús no és cap al pecat de l'ésser humà, sinó cap al seu patiment. Des d'aquesta experiència de la compassió de Déu introdueix un principi radical: «sigueu compassius com ho és el vostre Pare». La compassió no és una virtut més, sinó l'únic camí per reaccionar davant el clam dels que pateixen, i per construir un món més humà.

I amb aquest estil parla Jesús un llenguatge provocatiu, original i inconfusible: les benaurances. Una d'elles és aquesta de la compassió, de la misericòrdia.

Jesús amb el missatge de les benaurances ens mostra una saviesa que dóna primacia als últims, als pobres, als que pateixen. Ser compassius com el Pare, exigeix buscar la justícia de Déu començant pels últims. El camí cap a un món més digne i feliç, per a tots, es comença a construir des d'ells. Així ho vol Déu. Així ho manifesta el seu Fill, així crida els seus fills a fer-ho.

L'Església en els seus orígens va viure profundament aquesta crida de Jesús a la compassió, sensible al sofriment. I al llarg dels segles, fins avui, no han faltat institucions, associacions i persones al servei dels malalts, famolencs, refugiats... No es va apagar mai la compassió, però al mateix temps es va posar l'accent en excés en la qüestió de la culpa, i es va relativitzar la del sofriment. Si primer va ser una religió sensible al sofriment, va passar, desprès a ser una religió sensible al pecat. La primera mirada de Déu és pel sofriment de la criatura, i no per la culpa.

Aquest esperit de Jesús es recull en les Benaurances, nucli central del que va viure i va ensenyar Jesús. I que pot resumir-se en aquesta paraula de la compassió.

Per això les Benaurances són una benedicció de Jesús, la manera que té Déu d'estimar. El camí que ens ofereix per assumir a la nostra vida i fer-lo nostre.

Qui funda la seva vida a Déu, la funda sobre Jesucrist, viu com ell. La vida de Jesucrist és molt humana, però amb una humanitat que ens porta al coneixement del Pare. És la realització més assenyada i acabada de la vida.