TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Job 19,1.23-27; Salm 24; Filp 3,20-21; Jn 14,1-6

«La mort és la plenitud de la vida». Però potser, la nostra manera de pensar i sobretot la nostra manera de viure no ens ajuden a entendre la veritat d'aquesta afirmació: «La mort és la plenitud de la vida». Potser hauríem de començar corregint el nostre vocabulari. Pensem en esquerra i dreta, blanc i negre, bell i lleig, veritable i fals, bo i dolent, masculí i femení i també vida i mort. Però la vida i la mort no són duals. Una no és contraposició de l'altra, la mort no és una realitat contrària a la vida, la mort està dins de la vida.

Ens ho diu sant Bernat quan escriu: «Diem que l'home mor quan s'acosta la mort amb tota certesa. Però des que vam començar a viure, què fem sinó acostar-nos a la mort i començar a morir?» (Sermó 17, 1, sobre el salm 90).

O la paraula del poeta:

«Som tan sols escorça i fulla.
La gran mort, que cadascú porta dintre,
és el fruit al voltant del qual tot gira».
(Rilke, Llibre de la pobresa i la mort)

També la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc la Vida». Però, per un moment tallen aquesta vida. Veritablement la tallen? Jo diria que només fereixen la Vida. Crist deixa que obrin en el seu misteri de vida una ferida perquè es vessi tota la seva riquesa d'amor, que s'havia anat manifestant quan passava fent el bé, anorreat en la nostra fràgil naturalesa. Qui dóna la vida des de la generositat de l'amor la torna a recobrar. La vida és com un exercitar-nos en el morir per preparar l'accés a la plenitud de la vida. Crist mor i ens obre a la plenitud de la vida. La mort acceptada amb amor, viscuda amb amor és la porta oberta de bat a bat a la vida. A la plenitud de la vida.

«Ets tu dels morts el primogènit,
tu el fruit, per la mort ja madur,
l'arbre de la vida ja madur
del qual hem de menjar...
Tu, amb la teva mort afirmes nostra vida».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez)

Aquesta és la nostra Veritat, la veritat del Crist, que resideix en el misteri de la nostra fe i que proclama avui amb força la litúrgia: «Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell». Però morir amb Jesús és viure ja ara amb ell. «Els qui creuen en mi tenen vida eterna». Creure en Jesús és viure una relació personal, profunda amb ell. És tenir Jesús, en tot moment com a camí, com a punt de referència permanent. Passar fent el bé, morint per donar vida. Viure i morir són dos verbs que es conjuguen tot junts.

Hauríem de tenir molt presents les paraules de Job. Són paraules profètiques. Ell viu, en la foscor, d'alguna manera, la presència divina i això el reafirma en l'esperança d'una vida contemplant el rostre de Déu. I ens mostra el desig de tenir aquesta experiència gravada en el seu cor per no oblidar un futur que l'obre a una gran esperança.
Aquest futur de Job per a nosaltres és ja una realitat. En el Crist. En ell coneixem l'amor que obre a la plenitud de la vida. Un amor que no és tan sols l'amor puntual de la creu, sinó l'amor viscut en la seva curta i intensa vida entre nosaltres, revestit de la nostra fràgil naturalesa, passant fent el bé, i culminant la seva obra de vida a la creu.

Crist és la Roca. En ell, la Roca, estan gravades les paraules de Job i de tots els profetes. En aquesta Roca estan gravades les paraules de Crist que van ser vida, veritat i camí per a molts homes i dones, una multitud que ningú pot comptar, ens deia la litúrgia de Tots Sants.

«Crist mor de pur amor». I aquesta és l'exigència que posa en la nostra vida la nostra fe en Crist: morir d'amor. És un do que necessitem demanar i rebre d'ell. Ell, que va marxar per preparar-nos la casa. Per això li diem: Dóna'ns vida, Jesús, que és flamarada que escalfa i il·lumina.

La vida del Crist és amor. Ell és l'amor que ens marca el camí, per gaudir de l'experiència veritable de la nostra vida, fins arribar a la plenitud.