LA NATIVITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Jesús M Oliver, subprior de Poblet

Germans,

Avui ens trobem reunits per celebrar una festa que ens és molt propera com a fills i com a cristians. Podríem dir que celebrem l'aniversari del naixement de la nostra Mare, encara que certament Ella ja no compleix anys perquè viu en el temps present de l'eternitat prop de Déu. Jesús, la Paraula increada del Pare, necessitava una mare per tal d'esdevenir home, tal com diu el concili de Calcedònia: Ell és consubstancial al Pare en quant a la divinitat i consubstancial a nosaltres en quant a la humanitat, paraules que poden semblar senzilles però que manifesten la meravella més gran que mai podríem pensar ni somniar, un home com nosaltres que és Déu. Per això la litúrgia de la festa ha volgut llegir-nos, encara que pot semblar-nos una mica llarga i estranya, la genealogia humana de Jesús, per tal que veiem la seva ascendència humana des d'Abraham i fins a Maria i Josep. Per Maria esposa de Josep i per tant participant del seu llinatge, Jesús esdevé descendent del rei David, tal com deia ja abans el profeta Miquees. I la concepció virginal de Maria per obra de l'Esperit Sant s'esdevingué quant es compliren els temps que la Providència tenia establerts, i Josep que era veritable espòs de Maria, però que no va tenir cap intervenció humana, és l'instrument que el Pare del cel té per tal que l'home Jesús no sigui com una persona caiguda del cel sense cap parentiu, sinó un home veritablement arrelat al seu poble i a la història religiosa dels jueus.

La litúrgia ens presenta el Crist com a veritable "sol de justícia" que resplendeix il·luminant el camí de la nostra vida; per això, amb raó, també s'ha volgut veure en Maria l'aurora lluminosa que anuncia i precedeix la sortida d'aquest sol diví. Tots hem vist, els qui tenim el goig de viure en plena naturalesa, aquí a la Conca, aquestes meravelloses sortides de sol, quan la foscor de la nit va desapareixent lentament per la llum suau i dolça de l'aurora fins que el sol omple l'horitzó radiant. La imatge ens serveix molt bé per veure el que va ésser el naixement de Maria, la filla predilecta del Pare, tota formosa, la seva col·laboradora perfecta en el pla de la salvació. Ella sempre oberta a la voluntat de Déu, tota disponibilitat amorosa, sense reservar-se res per a si mateixa, tota buida de si, per poder-se omplir de l'Esperit Sant i esdevenir veritable temple de la divinitat per l'encarnació del Verb etern. Més que una imatge sucrosa i sensible de Maria, hem de veure en aquesta la dona forta per excel·lència, que accepta el "misteri" amb tota confiança i segueix fent una vida amagada, sempre prop del seu Fill, però sense fer-li cap ombra, disponible a la crida de Déu, encara que per a Ella incomprensible, en l'anunci de l'arcàngel Gabriel. Ella dreta al peu de la creu i confiada en la nit del dissabte sant, i com a Mare envoltada de l'església apostòlica en la Pentecosta, i a la fi assumpta al cel en cos i ànima, com a primícia, després del Crist, de tots els seus fills de la terra.

I com a Mare l'invoquem, perquè Jesús ens la va deixar, i si bé al llarg de tot l'any litúrgic celebrem les seves principals festes, això no és obstacle perquè d'aquesta Mare única —diem que de Mare només en tenim una— tinguem moltes imatges i advocacions, que per alguna circumstància determinada, ens atreuen més o tenen un lloc privilegiat en el nostre cor. Tota Catalunya, fins el més petit racó, està plena d'advocacions de la Mare de Déu fortament arrelades a la nostra consciència cristiana. Noms com Montserrat, Núria, la Serra, Cinta, Tura, la Gleva, Camí, Claustre i tantes altres ens porten sentiments d'amor filial i formen part inseparable de la nostra petita història. Però, i aquí també, i per damunt d'altres, hi ha un nom que ens porta una evocació diferent i profunda, és la dels Torrents. Aquesta bonica i senzilla imatge gòtica, des del segle XV forma part inseparable del monestir de Poblet i de la vila de Vimbodí, que tenen en Ella la joia més preuada de la seva llarga història. Que Santa Maria dels Torrents, a mig camí del monestir i de la vila, vetlli sempre i a tota hora per nosaltres, que la invoquem com a Mare i Senyora nostra.

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Jesús M. Oliver

Germans,

Quan la Pasqua camina cap al seu total acompliment amb el do de l'Esperit Sant, després de les primeres setmanes centrades en el fet transcendent i renovador de la resurrecció de Jesús, explicitat amb el relat de les diverses aparicions, les lectures, ara, ja ens van preparant per viure i celebrar el misteri de l'Església, que és el fruit de l'acció del Senyor ressuscitat al llarg de la història fins al seu retorn gloriós.

Avui se'ns presenta una de les qualitats més importants de ministeri eclesial que és el servei, expressat en el relat que ens narra la institució dels diaques, és a dir, els servidors que complementaven el servei de l'anunci de la Paraula a tots els homes. Fins a la reforma del darrer Concili, el diaca havia restat només com un grau del sagrament de l'Orde, però avui, ja totalment recuperat, ens recorda aquest aspecte imprescindible de la vida de l'Església, seguint el manament d'aquell que ens havia dit que venia a servir i a donar la vida. De la importància que se li dóna en resulta que l'Escriptura conservi amb veneració el nom dels set primers diaques, com abans ho ha fet amb el nom dels dotze apòstols, que formen el nucli fonamental. De dos d'aquests diaques encara ens en parlarà molt més: d'Esteve i de Felip, l'un com a primer testimoni del Crist, i l'altre com a evangelitzador, amb la qual cosa se'ns vol recordar que tan important és l'anunci de la Paraula i l'oració, com l'assistència dels pobres en les seves necessitats materials. I aquesta diaconia, a part dels qui han rebut el ministeri, és competència de tots segons que ens recorda sant Pere, quan afirma que tots som pedres vives i actives del temple sant de Déu, nascut, edificat, en la nova aliança que ha fet de tots els batejats un poble escollit, sense cap barrera de nació, raça o llengua, que participa del sacerdoci únic i etern de Jesucrist, per tal que amb la nostra vida proclamem la lloança de Déu que ens ha fet passar de les tenebres del pecat al seu regne de llum. Un regne obert a tothom cap al qual el mateix Senyor Jesús ens acompanya i ens serveix de guia.

Les paraules de comiat de Jesús al darrer sopar que ara llegim il·luminades per la llum de Pasqua i amb un aspecte més esperançador, ens recorden que no estem sols en la lluita d'aquesta vida. Ell se'n va, però es queda i ens assegura que té preparada una estada a la casa del Pare per tal que puguem viure allà on Ell viu en la plenitud de la vida trinitària. I Tomàs en nom propi i també nostre demana pel camí, com es pot arribar enmig de les contingències i dificultats de la vida present a aquesta meravellosa estada prop del Pare, per veure i sentir allò que l'ull no ha vist mai ni cap orella no ha sentit i que malgrat tot resta com una inquietud amorosa en el nostre cor que sap que només aleshores trobarà el repòs desitjat. I el camí és ben a prop, encara que a primera vista costi de reconèixer-lo. El camí de veritat i de vida és Jesús, però cal anar fent-lo dia a dia, aquest camí, seguint les seves petjades i el seu exemple, la seva paraula que ens invita a seguir-lo tot recordant que el deixeble no és més que el mestre i que per allà on Ell ha passat ens caldrà també passar nosaltres, i que no hi ha dreceres ni alternatives, hi ha tan sols un camí que és més que un conjunt de lleis o doctrines, és una Paraula viva i activa en l'Església. Un cop reconegut el Senyor com a camí ja no ens serà difícil arribar al Pare, ja que Ell ens ha dit que el qui el veu, veu també el Pare, i al Pare només hi podem arribar a través del Fill, que n'és l'únic i veritable camí. Aleshores, per les obres, sabrem que estem en Ell, perquè farem les obres que Ell fa.

L'Eucaristia ens permet de posar-nos a la taula on Jesús mateix ens serveix amb la seva Paraula i el seu Cos i Sang. Ell, el Senyor, es posa a servir els seus servents si els ha trobat vetllant, i dóna exemple de la seva diaconia divina en bé de tots els homes, per tal que amb les obres demostrem que som els seus deixebles i que seguim les seves petjades en el camí vers el Pare.