Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23
La por envaïa als deixebles, por als possibles perseguidors que havien aconseguit matar al mestre a la creu, per això havien tancat les portes. La por feia que també els cors dels apòstols restessin tancats. El regne tal com ells l’esperaven havia acabat en un absolut fracàs i s’havien reclòs per por a córrer la mateixa sort que el mestre. També aquestes setmanes la por ens ha envaït, també aquestes setmanes ens hem tancat, ens hem confinat, per por a allò que desconeixem, que no dominem. Por a una mort que també ens ha acompanyat aquests darrers dies, mort moltes vegades en solitud com la de Crist a la creu. Però hi ha una força molt superior a la mort, una força que és vida i que cap creu ni cap pandèmia pot vèncer. És aquella que esdevé confort en el treball, conhort en les penes, temperi en la calor, rec en la sequera, endolciment en allò indòmit, calentor en el fred, seny en l’esgarriament i guarició en la malaltia.
La presència i l’acció de l’Esperit és el missatge de la plenitud de la Pasqua. Aquell vent de Déu que batia les ales sobre les aigües, mentre la superfície de l’oceà era coberta de foscor, un vent que vencé el caos i crea les condicions per a la creació; aquell alè de vida que el Senyor Déu va infondre sobre un tros de fang, l’home que havia modelat i que el convertí en un ésser viu, imatge seva; aquest mateix vent ha esdevingut com una ventada violenta que omplí tota la casa on eren els apòstols i ha completat una nova creació.
La presència de l’Esperit canvia el rumb de la història; amb l’alè de l’Esperit s’inicià la creació, l’home adquirí la vida, Crist vencé la mort i amb els deixebles tots junts, reunits en un mateix lloc, naixia l’Església. L’Esperit és la força creadora de Déu que converteix aquell grup esporuguit en gent capaç d’anunciar per tot el món la bona nova de l’Evangeli. Per la força de l’Esperit la por ha esdevingut valentia, decisió; els deixebles se senten capaços de tot per Crist, fins i tot ara de donar la vida, aquella vida que intentaven defensar com fos tancant les portes.
Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.
Avui la litúrgia ens condueix de nou a aquella estança superior el vespre del dia de la Resurrecció; allí on els deixebles es van reunir, a porta tancada, probablement amb Maria, la mare, morts de por i és que el divendres sant era encara ben recent. Tot i que la noticia de que la tomba era buida els havia arribat i alguns l’havien vist, tot i que s’havia dit ja: «realment ha ressuscitat», la por encara els envaïa i els feia sentir insegurs. Cal la força de l’Esperit per vèncer-la i els apòstols en rebre-la, foren empesos a la missió redemptora i salvífica de Crist: «Tal com el Pare m’ha enviat, jo també us envio».
Nosaltres, l’Església, som enviats a proclamar la bona nova, som convidats a vèncer les pors particulars i col·lectives; a recuperar la confiança, a portar arreu un missatge d’esperança. Som convidats a obrir les portes dels nostres cors a la ventada de l’Esperit, a la pau del Senyor ressuscitat. L’home és aquesta criatura que venint de la pols, malgrat la seva petitesa és capaç de rebre l’alè de l’Esperit, la vida que ve de Déu i fa estada en nosaltres.
La por que ens ha envaït aquestes setmanes, el desànim que ens ha atordit; l’angoixa que ens ha paralitzat; la podem transformar per la gràcia del Pare, pel sacrifici del Fill i per la força de l’Esperit en renovada força. Canviar la por en valentia perquè quan envia el Senyor el seu alè, reneix la creació i es renova la vida sobre la terra.
31 de maig del 2020
24 de maig del 2020
ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20
Al matí del diumenge de Pasqua fora del sepulcre estant Maria Magdalena plorava perquè el cos del seu Senyor havia desaparegut. Allí mateix Jesús li digué «Corre, deixa’m. Encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digue’ls: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu que és també el vostre Déu». L’Ascensió del Senyor és l’acompliment del pla redemptor de Déu. El seu Fill fet home compartí els nostres sofriments i també la nostra mort, però ressuscitant vencé la mort i després de manifestar-se als seus pujà al Pare, tornà al Pare, d’allí on venia i hi ha anat per preparar-nos-hi estada. L’Ascensió clou allò que en l’encarnació havia començat.
En el cor encara massa terrenal dels apòstols hi ha però espai per a la nostàlgia de l’absència del Senyor, de la seva presència corporal i glorificada. Mirant bocabadats al cel albiraven encara la possibilitat de retenir-lo amb ells. Crist és amb nosaltres cada dia, fins a la fi del món, però d’una manera totalment nova, per mitjà de la missió que Ell ha confiat als seus, la d’anar per tot arreu convertint i batejant a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; ensenyant a guardar el que Crist ha ensenyat i manat. En pujar al cel, el Senyor ens obre el camí vers la nostra pàtria definitiva mentre que ens promet l’Esperit Sant que ens ha de sostenir en el nostre camí per la terra. Així els apòstols tot mirant al cel, el seu objectiu, tenen els peus ben arrelats a la terra on han de realitzar la seva missió. Per donar a conèixer al Crist, ens diu l’Apòstol, cal una comprensió profunda, conèixer i creure de veritat qui és Ell; saber a quina esperança ens crida, quines riqueses espirituals ens té reservades i això tant sols ens pot venir per la força de l’Esperit Sant. Aquesta és la missió confiada als apòstols, confiada a l’Església que és aquell cos que té a Crist per cap, que va cap al Pare i és moguda per l’Esperit Sant.
A punt de ser endut Crist al cel els deixebles encara tenien nostàlgia pel regne. Estaven preocupats, per si era finalment aquell el moment de restablir la reialesa d’Israel. Jesús ha insistit molt en el seu discurs final, recollit en el quart Evangeli, sobre la tornada al Pare, una tornada que no va de regnes terrenals, sinó que significa l’acompliment del pla de Déu. Ell vingué al món per portar-nos amb Ell cap al Pare, aquest era l’objectiu, retornar-nos la imatge de Déu perduda pel pecat. La seva vinguda esdevé així el nou èxode, l’èxode definitiu, que Crist va protagonitzar personalment aquí a la terra, un èxode que recorre el desert de la mort i acaba a la terra promesa de la pàtria celestial. Aquest camí passa per l’abaixament, passa per tornar a pujar des de la petitesa cap a la grandesa; en aquest camí la humilitat enalteix i tant sols aquest camí ens du a la vida vertadera i plena. Perquè aquell qui no podia ni enlairar-se més, ni exalçar-se més amunt, perquè és ja Déu, volgué per la humilitat exalçar-nos a nosaltres, i així encarnant-se, patint i morint ens guanyà la victòria sobre la mort i acabada la cursa sobre la terra, el Pare el ressuscità, el glorificà i l’exalçà per a portar-lo de nou allí d’on havia vingut, a la seva dreta.
El seu davallament és la nostra exaltació, no ha pujat pas al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per donar-nos l’esperança d’arribar també nosaltres allí on ha arribat el nostre cap i pastor. S’abaixà per compartir la nostra humanitat, se’n pujà al cel per obrir-nos les portes de la filiació divina; s’abaixà per compartir la nostra mort, se’n pujà al cel havent-la vençut i fou glorificat per donar-nos la immortalitat.
El primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació, això és el dia de Pasqua, també fou apartada la pedra del nostre sepulcre i se’ns obriren les portes de la vida vertadera. Avui en pujar-hi Crist, se’ns obren les portes del cel. Sabem qui és el camí que hi porta, Crist el Senyor. Aquell qui és camí amb l’exemple, veritat en les promeses i vida en el premi (Cf. Sant Bernat Sermó 3 en l’Ascensió del Senyor).
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20
Al matí del diumenge de Pasqua fora del sepulcre estant Maria Magdalena plorava perquè el cos del seu Senyor havia desaparegut. Allí mateix Jesús li digué «Corre, deixa’m. Encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digue’ls: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu que és també el vostre Déu». L’Ascensió del Senyor és l’acompliment del pla redemptor de Déu. El seu Fill fet home compartí els nostres sofriments i també la nostra mort, però ressuscitant vencé la mort i després de manifestar-se als seus pujà al Pare, tornà al Pare, d’allí on venia i hi ha anat per preparar-nos-hi estada. L’Ascensió clou allò que en l’encarnació havia començat.
En el cor encara massa terrenal dels apòstols hi ha però espai per a la nostàlgia de l’absència del Senyor, de la seva presència corporal i glorificada. Mirant bocabadats al cel albiraven encara la possibilitat de retenir-lo amb ells. Crist és amb nosaltres cada dia, fins a la fi del món, però d’una manera totalment nova, per mitjà de la missió que Ell ha confiat als seus, la d’anar per tot arreu convertint i batejant a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; ensenyant a guardar el que Crist ha ensenyat i manat. En pujar al cel, el Senyor ens obre el camí vers la nostra pàtria definitiva mentre que ens promet l’Esperit Sant que ens ha de sostenir en el nostre camí per la terra. Així els apòstols tot mirant al cel, el seu objectiu, tenen els peus ben arrelats a la terra on han de realitzar la seva missió. Per donar a conèixer al Crist, ens diu l’Apòstol, cal una comprensió profunda, conèixer i creure de veritat qui és Ell; saber a quina esperança ens crida, quines riqueses espirituals ens té reservades i això tant sols ens pot venir per la força de l’Esperit Sant. Aquesta és la missió confiada als apòstols, confiada a l’Església que és aquell cos que té a Crist per cap, que va cap al Pare i és moguda per l’Esperit Sant.
A punt de ser endut Crist al cel els deixebles encara tenien nostàlgia pel regne. Estaven preocupats, per si era finalment aquell el moment de restablir la reialesa d’Israel. Jesús ha insistit molt en el seu discurs final, recollit en el quart Evangeli, sobre la tornada al Pare, una tornada que no va de regnes terrenals, sinó que significa l’acompliment del pla de Déu. Ell vingué al món per portar-nos amb Ell cap al Pare, aquest era l’objectiu, retornar-nos la imatge de Déu perduda pel pecat. La seva vinguda esdevé així el nou èxode, l’èxode definitiu, que Crist va protagonitzar personalment aquí a la terra, un èxode que recorre el desert de la mort i acaba a la terra promesa de la pàtria celestial. Aquest camí passa per l’abaixament, passa per tornar a pujar des de la petitesa cap a la grandesa; en aquest camí la humilitat enalteix i tant sols aquest camí ens du a la vida vertadera i plena. Perquè aquell qui no podia ni enlairar-se més, ni exalçar-se més amunt, perquè és ja Déu, volgué per la humilitat exalçar-nos a nosaltres, i així encarnant-se, patint i morint ens guanyà la victòria sobre la mort i acabada la cursa sobre la terra, el Pare el ressuscità, el glorificà i l’exalçà per a portar-lo de nou allí d’on havia vingut, a la seva dreta.
El seu davallament és la nostra exaltació, no ha pujat pas al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per donar-nos l’esperança d’arribar també nosaltres allí on ha arribat el nostre cap i pastor. S’abaixà per compartir la nostra humanitat, se’n pujà al cel per obrir-nos les portes de la filiació divina; s’abaixà per compartir la nostra mort, se’n pujà al cel havent-la vençut i fou glorificat per donar-nos la immortalitat.
El primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació, això és el dia de Pasqua, també fou apartada la pedra del nostre sepulcre i se’ns obriren les portes de la vida vertadera. Avui en pujar-hi Crist, se’ns obren les portes del cel. Sabem qui és el camí que hi porta, Crist el Senyor. Aquell qui és camí amb l’exemple, veritat en les promeses i vida en el premi (Cf. Sant Bernat Sermó 3 en l’Ascensió del Senyor).
17 de maig del 2020
DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». L’amor de que ens parla Jesús en l’evangeli d’avui no és un sentiment, sinó que és “donació gratuïta” que ens exigeix una vida fidel a la Paraula amb majúscules. L’amor del que ens parla l’Escriptura es concreta en una persona, en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu enviat al món pel Pare i íntimament unit a Ell, és Déu mateix. L’Esperit Sant és qui uneix el Fill amb el Pare en l’eternitat i és qui ha estat vessat en el cor dels creients. Aquest és el nostre concret horitzó de vida, de salvació, d’eternitat en el si de la Trinitat, en el si de Déu. Cap aquí ens dirigim com a pelegrins que som cap a la casa del Pare.
Diumenge passat Jesús se’ns presentava com el Camí, la Veritat i la Vida. Jesús ens parlava de la seva estreta relació amb el Pare. Jesús és el camí que porta al Pare, i qui veu el Fill veu el Pare. Nosaltres estem de camí com església militant cap l’església triomfant de la qual Jesús ens ve a preparar el camí. Confortats amb el do de l’Esperit Sant que és la gran promesa que Jesús avui ens fa en l’evangeli.
«No us deixaré orfes». «Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Aquesta és la promesa que ens fa Jesús: que Ell anirà a viure amb aquells que s’esforcen per ser-li fidels. Nosaltres no tenim un Déu llunyà, fred. Nosaltres tenim un Déu que ens estima i que vol mantenir una comunió íntima amb cadascun de nosaltres. I no es tracta d’una presència esporàdica, circumstancial: “vindrem a viure”, ens ha dit. Es tracta d’una presència permanent, que ens permet de mantenir un diàleg constant que ens va unint cada cop més al Senyor.
Jesús, abans de la seva ascensió al cel i com a preludi de la Pentecosta, ens promet l’Esperit Sant perquè comprenguem el significat de tot el que Ell unit al Pare ens ha dit. I amb la seva llum prenguem consciència més clara que Déu realment habita en nosaltres. Cadascun de nosaltres és Temple de Déu, on habita tant el Pare com el Fill com l’Esperit Sant, mentre romanguem en la seva gràcia. D’aquí la nostra gran dignitat i el respecte que ens devem els uns als altres. I d’aquí la responsabilitat que tenim com a cristians i com a monjos de saber viure a la manera de Déu, emmirallant-nos en el nostre model Jesús, el seu Fill. Perquè mentre el portem al cor, nosaltres estimarem i actuarem com un altre Jesús. És a dir, serem salvació per a totes les persones amb qui ens relacionem i convivim. Serem imatge i bona olor del Crist en la nostra vida de cada dia.
Jesús mateix ens diu que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit, el Paràclit, com a “advocat defensor”, com a “testimoni creïble i favorable”, com a “Consolador”; “perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Jesús és l’envia’t del Pare, el Fill de Déu que retornant al Pare intercedeix davant Déu perquè ens enviï “un altre Paràclit” que romandrà per sempre en aquells que l’acullin. Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del nostre baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si nosaltres no el rebutgem, no se n’anirà mai més. «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
Demanem-li, com a preparació de la gran solemnitat de la Pentecosta, que l’Esperit Sant ens condueixi a la veritat completa, a la dolcesa de la comunió, a la seguretat de la pau, perquè tots els homes, en veure-ho, sàpiguen i comprenguin que Jesús estima al Pare i compleix la seva voluntat, i que aquest amor és l’únic que salva el món.
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». L’amor de que ens parla Jesús en l’evangeli d’avui no és un sentiment, sinó que és “donació gratuïta” que ens exigeix una vida fidel a la Paraula amb majúscules. L’amor del que ens parla l’Escriptura es concreta en una persona, en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu enviat al món pel Pare i íntimament unit a Ell, és Déu mateix. L’Esperit Sant és qui uneix el Fill amb el Pare en l’eternitat i és qui ha estat vessat en el cor dels creients. Aquest és el nostre concret horitzó de vida, de salvació, d’eternitat en el si de la Trinitat, en el si de Déu. Cap aquí ens dirigim com a pelegrins que som cap a la casa del Pare.
Diumenge passat Jesús se’ns presentava com el Camí, la Veritat i la Vida. Jesús ens parlava de la seva estreta relació amb el Pare. Jesús és el camí que porta al Pare, i qui veu el Fill veu el Pare. Nosaltres estem de camí com església militant cap l’església triomfant de la qual Jesús ens ve a preparar el camí. Confortats amb el do de l’Esperit Sant que és la gran promesa que Jesús avui ens fa en l’evangeli.
«No us deixaré orfes». «Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Aquesta és la promesa que ens fa Jesús: que Ell anirà a viure amb aquells que s’esforcen per ser-li fidels. Nosaltres no tenim un Déu llunyà, fred. Nosaltres tenim un Déu que ens estima i que vol mantenir una comunió íntima amb cadascun de nosaltres. I no es tracta d’una presència esporàdica, circumstancial: “vindrem a viure”, ens ha dit. Es tracta d’una presència permanent, que ens permet de mantenir un diàleg constant que ens va unint cada cop més al Senyor.
Jesús, abans de la seva ascensió al cel i com a preludi de la Pentecosta, ens promet l’Esperit Sant perquè comprenguem el significat de tot el que Ell unit al Pare ens ha dit. I amb la seva llum prenguem consciència més clara que Déu realment habita en nosaltres. Cadascun de nosaltres és Temple de Déu, on habita tant el Pare com el Fill com l’Esperit Sant, mentre romanguem en la seva gràcia. D’aquí la nostra gran dignitat i el respecte que ens devem els uns als altres. I d’aquí la responsabilitat que tenim com a cristians i com a monjos de saber viure a la manera de Déu, emmirallant-nos en el nostre model Jesús, el seu Fill. Perquè mentre el portem al cor, nosaltres estimarem i actuarem com un altre Jesús. És a dir, serem salvació per a totes les persones amb qui ens relacionem i convivim. Serem imatge i bona olor del Crist en la nostra vida de cada dia.
Jesús mateix ens diu que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit, el Paràclit, com a “advocat defensor”, com a “testimoni creïble i favorable”, com a “Consolador”; “perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Jesús és l’envia’t del Pare, el Fill de Déu que retornant al Pare intercedeix davant Déu perquè ens enviï “un altre Paràclit” que romandrà per sempre en aquells que l’acullin. Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del nostre baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si nosaltres no el rebutgem, no se n’anirà mai més. «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
Demanem-li, com a preparació de la gran solemnitat de la Pentecosta, que l’Esperit Sant ens condueixi a la veritat completa, a la dolcesa de la comunió, a la seguretat de la pau, perquè tots els homes, en veure-ho, sàpiguen i comprenguin que Jesús estima al Pare i compleix la seva voluntat, i que aquest amor és l’únic que salva el món.
14 de maig del 2020
SANT MATIES, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17
Estimats germans,
Recordar els sants durant l’any litúrgic és un estímul i una oportunitat. La por, la feblesa o la manca de fe ens llencen a les forces que maten en nosaltres l’esperança. Segons Sant Ambròs, la Paraula de Déu ens «dóna el consol necessari per a suportar les angunies de la vida present». La Paraula ha d’envair tota la nostra vida «fins al més íntim del nostre ésser, als sentiments, a les preocupacions, als pensaments i a les accions, de manera que els nostres actes corresponguin a les paraules de l’Escriptura» (sermó 7, sobre el salm 118). Aquest és el secret del camí de la santedat, que l’apòstol Maties va recórrer. No sense dificultats, segurament; però amb la alegria profunda i inexplicable de ser fidel al Senyor, encara que comporti proves i sofriments. El cristià viurà feliç, i amb una serena alegria, si assumeix els esdeveniments de la vida sentint-se fill de Déu. La alegria i la pau són dons de l’Esperit Sant, qui actua en nosaltres quan acollim la Paraula i acceptem l’amistat amb Jesús.
Segons el Papa Francesc el nostre destí és viure com amics de Jesús. Una amistat, moltes vegades, exigent. Cal ser fidel a l’amistat abraçats a la Creu, estimant la seva Paraula, no anteposant res al seu Amor, i contemplant agraïts la Llum del Ressuscitat. L’amistat amb Jesús implica la transformació interior de les nostres ànimes i els bons resultats, els fruits que perduren. Estima qui dóna la seva vida. Pot semblar literatura, però no ho és: qui perd la vida, la guanya. Es tracta, germans, de la heroïcitat dels sants, que viuen la infinita força d’un amor que no pensa en recompenses perquè no busca la seva pròpia conveniència. La felicitat arriba a la seva plenitud quan ens deixem estimar i acceptem conscientment aquest amor, acompanyats per Jesús i tots els seus sants. Així podem caminar segurs i esperançats, preparats per a tot -si voleu, quasi tot- en el nostre compromís amb Déu qui ens estima. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà de l’amistat.
Això requereix estar units a Jesús com els sarments al cep. En aquests moments difícils ens sentim esclafats com els grans de raïm, en una imatge molt expressiva del Papa Benet. Segons ell, units a Crist ens convertim en un bon vi. Diu el Senyor: «Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit». Déu sap transformar en amor el que, sense Ell, seria com a palla escampada pel vent. Déu dóna un nou sentit a les situacions difícils de la nostra vida. Per la força del seu Esperit, de les situacions extremes poden néixer la solidaritat i la generositat, com ho podem observar. L’amor es multiplica quan es dóna, es fa fort quan creix en donar-se als altres. Els sants han descobert, i nosaltres amb ells, que la santedat no és qüestió d’èxits sinó de constància, no sols de qualitats atractives sinó de virtuts amagades, no d’exigències sinó de confiança i amistat amb el Senyor. Pensem que Sant Maties així ho va comprendre. Per això s’ha convertit en una columna de l’Església.
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17
Estimats germans,
Recordar els sants durant l’any litúrgic és un estímul i una oportunitat. La por, la feblesa o la manca de fe ens llencen a les forces que maten en nosaltres l’esperança. Segons Sant Ambròs, la Paraula de Déu ens «dóna el consol necessari per a suportar les angunies de la vida present». La Paraula ha d’envair tota la nostra vida «fins al més íntim del nostre ésser, als sentiments, a les preocupacions, als pensaments i a les accions, de manera que els nostres actes corresponguin a les paraules de l’Escriptura» (sermó 7, sobre el salm 118). Aquest és el secret del camí de la santedat, que l’apòstol Maties va recórrer. No sense dificultats, segurament; però amb la alegria profunda i inexplicable de ser fidel al Senyor, encara que comporti proves i sofriments. El cristià viurà feliç, i amb una serena alegria, si assumeix els esdeveniments de la vida sentint-se fill de Déu. La alegria i la pau són dons de l’Esperit Sant, qui actua en nosaltres quan acollim la Paraula i acceptem l’amistat amb Jesús.
Segons el Papa Francesc el nostre destí és viure com amics de Jesús. Una amistat, moltes vegades, exigent. Cal ser fidel a l’amistat abraçats a la Creu, estimant la seva Paraula, no anteposant res al seu Amor, i contemplant agraïts la Llum del Ressuscitat. L’amistat amb Jesús implica la transformació interior de les nostres ànimes i els bons resultats, els fruits que perduren. Estima qui dóna la seva vida. Pot semblar literatura, però no ho és: qui perd la vida, la guanya. Es tracta, germans, de la heroïcitat dels sants, que viuen la infinita força d’un amor que no pensa en recompenses perquè no busca la seva pròpia conveniència. La felicitat arriba a la seva plenitud quan ens deixem estimar i acceptem conscientment aquest amor, acompanyats per Jesús i tots els seus sants. Així podem caminar segurs i esperançats, preparats per a tot -si voleu, quasi tot- en el nostre compromís amb Déu qui ens estima. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà de l’amistat.
Això requereix estar units a Jesús com els sarments al cep. En aquests moments difícils ens sentim esclafats com els grans de raïm, en una imatge molt expressiva del Papa Benet. Segons ell, units a Crist ens convertim en un bon vi. Diu el Senyor: «Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit». Déu sap transformar en amor el que, sense Ell, seria com a palla escampada pel vent. Déu dóna un nou sentit a les situacions difícils de la nostra vida. Per la força del seu Esperit, de les situacions extremes poden néixer la solidaritat i la generositat, com ho podem observar. L’amor es multiplica quan es dóna, es fa fort quan creix en donar-se als altres. Els sants han descobert, i nosaltres amb ells, que la santedat no és qüestió d’èxits sinó de constància, no sols de qualitats atractives sinó de virtuts amagades, no d’exigències sinó de confiança i amistat amb el Senyor. Pensem que Sant Maties així ho va comprendre. Per això s’ha convertit en una columna de l’Església.
10 de maig del 2020
DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12
Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare.
Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l’ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.
Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael: «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes: Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió: «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel•la directament a l’interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d’una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.
Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist.
És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església.
És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?
Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.
Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12
Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare.
Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l’ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.
Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael: «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes: Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió: «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel•la directament a l’interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d’una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.
Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist.
És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església.
És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?
Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
