31 de maig de 2020

SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

La por envaïa als deixebles, por als possibles perseguidors que havien aconseguit matar al mestre a la creu, per això havien tancat les portes. La por feia que també els cors dels apòstols restessin tancats. El regne tal com ells l’esperaven havia acabat en un absolut fracàs i s’havien reclòs per por a córrer la mateixa sort que el mestre. També aquestes setmanes la por ens ha envaït, també aquestes setmanes ens hem tancat, ens hem confinat, per por a allò que desconeixem, que no dominem. Por a una mort que també ens ha acompanyat aquests darrers dies, mort moltes vegades en solitud com la de Crist a la creu. Però hi ha una força molt superior a la mort, una força que és vida i que cap creu ni cap pandèmia pot vèncer. És aquella que esdevé confort en el treball, conhort en les penes, temperi en la calor, rec en la sequera, endolciment en allò indòmit, calentor en el fred, seny en l’esgarriament i guarició en la malaltia.

La presència i l’acció de l’Esperit és el missatge de la plenitud de la Pasqua. Aquell vent de Déu que batia les ales sobre les aigües, mentre la superfície de l’oceà era coberta de foscor, un vent que vencé el caos i crea les condicions per a la creació; aquell alè de vida que el Senyor Déu va infondre sobre un tros de fang, l’home que havia modelat i que el convertí en un ésser viu, imatge seva; aquest mateix vent ha esdevingut com una ventada violenta que omplí tota la casa on eren els apòstols i ha completat una nova creació.

La presència de l’Esperit canvia el rumb de la història; amb l’alè de l’Esperit s’inicià la creació, l’home adquirí la vida, Crist vencé la mort i amb els deixebles tots junts, reunits en un mateix lloc, naixia l’Església. L’Esperit és la força creadora de Déu que converteix aquell grup esporuguit en gent capaç d’anunciar per tot el món la bona nova de l’Evangeli. Per la força de l’Esperit la por ha esdevingut valentia, decisió; els deixebles se senten capaços de tot per Crist, fins i tot ara de donar la vida, aquella vida que intentaven defensar com fos tancant les portes.

Ens ho ha dit l’Apòstol Pau, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit. Un Esperit que actua en la petita part de la creació que som cadascun de nosaltres, atorgant-nos dons diversos, confiant-nos serveis diversos, que cal que posem en bé de tots, en bé d’aquest cos que és l’Església i que té a Crist per cap. La pau, l’alegria ompli als apòstols quan reconegueren a Jesús, i aquest els confià el servei d’anar per tot arreu proclamant la bona nova de l’Evangeli i perdonant o retenint els pecats. La força per a fer-ho els vingué per l’Esperit.

Avui la litúrgia ens condueix de nou a aquella estança superior el vespre del dia de la Resurrecció; allí on els deixebles es van reunir, a porta tancada, probablement amb Maria, la mare, morts de por i és que el divendres sant era encara ben recent. Tot i que la noticia de que la tomba era buida els havia arribat i alguns l’havien vist, tot i que s’havia dit ja: «realment ha ressuscitat», la por encara els envaïa i els feia sentir insegurs. Cal la força de l’Esperit per vèncer-la i els apòstols en rebre-la, foren empesos a la missió redemptora i salvífica de Crist: «Tal com el Pare m’ha enviat, jo també us envio».

Nosaltres, l’Església, som enviats a proclamar la bona nova, som convidats a vèncer les pors particulars i col·lectives; a recuperar la confiança, a portar arreu un missatge d’esperança. Som convidats a obrir les portes dels nostres cors a la ventada de l’Esperit, a la pau del Senyor ressuscitat. L’home és aquesta criatura que venint de la pols, malgrat la seva petitesa és capaç de rebre l’alè de l’Esperit, la vida que ve de Déu i fa estada en nosaltres.

La por que ens ha envaït aquestes setmanes, el desànim que ens ha atordit; l’angoixa que ens ha paralitzat; la podem transformar per la gràcia del Pare, pel sacrifici del Fill i per la força de l’Esperit en renovada força. Canviar la por en valentia perquè quan envia el Senyor el seu alè, reneix la creació i es renova la vida sobre la terra.