26 de novembre del 2017

NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

De passeig per l’Aldea Global, avui ens trobem amb aquest quadre. Una pintura d’expressió terrible per a alguns, perquè hi ha un tron de glòria al centre, a sota tota una immensa quantitat de pobles. Jesucrist Rei de tot el món, és al tron de glòria i majestat. A sobre una filactèria vola i diu: «Déu serà tot en tots».

Si ens hi fixem bé, Jesucrist té una actitud de pastor que vetlla pel seu ramat, que embena les ovelles ferides i guareix les malaltes. Això és, una actitud de misericòrdia.

¿No serà que nosaltres encara hem d’aprendre a l’escola de la misericòrdia de Déu? ¿No serà aquesta, tal vegada precisament, la tasca del monjo, del cristià, mentre encara passeja per aquesta Aldea Global?

Aquest Rei-pastor fa un triatge, entre ovelles i cabres. I, sentencia: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi».

Encara, nosaltres com ovelles perdudes i malaltes vivim dispersats com en dia de núvols i boira.

Per tant, hem d’obrir molt oberts els ulls per adonar-nos de la fam, la set, i veure el foraster, el despullat, el malalt, el pres. Sí, tothom que necessita de la nostra compassió, de la nostra misericòrdia. Cal estar pendents de qualsevol que necessita del teu cor perquè pugui rebre el teu menjar, la teva beguda, la teva acollida, el teu vestit, la teva visita, la teva mirada d’amor.

Tot aquest quadre d’avui és un avís, un avís perquè posem mans a l’obra i restaurem la nostra actitud misericordiosa davant de l’altre, del proïsme, del mateix Crist.

Només donant-te a l’altre, només reconeixent el Crist en el proïsme, només gastant el temps de la teva vida per l’altre, és com viuràs amb justícia. I, els justos entraran a la vida eterna. On Déu serà tot en tots per sempre.

20 de novembre del 2017

DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Sl 118,53.61.134.150.155.158 i 18,35-43

Jesús arriba però hi ha qui no el pot veure, qui hi sent però no hi veu i li cal preguntar, li diuen qui és el qui passa i es posa a cridar-lo però el renyen i el volen fer callar, però ell crida encara més fort fins que Jesús el sent i li pregunta «què vols que et faci?» i la fe el porta a veure-hi amb claredat i glorificar a Déu.

En la història de la humanitat Jesús passa pel nostre costat però la nostra ceguesa ens impedeix de veure’l i són els profetes i els apòstols, els evangelitzadors, els qui ens diuen qui és el qui passa. És aleshores que s’ha de despertar en nosaltres el desig de Déu, que ens ha de fer cridar amb força «Jesús fill de David, apiadeu-vos de mi», perquè com ens diu el Senyor, «demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren» (Mt 7,7-8); i quan Jesús ens doni, quan el trobem, quan ens obri la porta del Regne, quan el rebem, hi veurem, recobrarem la vista i serem salvats. Com aquells jueus que es mantingueren fidels a l’aliança i s’estimaren més morir que destruir el llibre que contenia la llei del Senyor.

Avui recitarem la pregària eucarística quarta, l’eix de la qual és també la història de la salvació i ens mostra aquesta doble relació que hem de tenir amb Déu d’agraïment i de glorificació. Perquè la glòria de Déu en aquest món es realitza en la mesura que l’home coneix, estima i glorifica Déu. Déu a qui anomenem Pare Sant, en la seva grandesa ens fa arribar totes les benediccions que no són altra cosa que la participació de la glòria de Déu, és a dir la gràcia. Al llarg d’aquest meravellós relat que és aquesta pregària eucarística fem un repàs de tota la història de la salvació. Déu ho ha fet tot amb saviesa i amb amor, ho ha creat tot i ens ha fet a imatge seva, perquè cadascun de nosaltres som una realitat irrepetible creada i estimada per Déu. En la nostra història individual i col·lectiva hi apareix aleshores la desobediència que ens fa perdre la visió, ens deixa cecs davant de Déu. Però Ell continua passant i ens envia el seu propi Fill per dir-nos que és Déu mateix qui passa vora nostre, un Déu que ens surt a l’encontre, que es fa el trobadís perquè el puguem sentir i ara és la mateixa Església, que continua la tasca evangelitzadora de Crist i dels apòstols qui ens diu «Jesús passa pel teu costat i espera que facis una gran mudança» (cf. sant Josep Maria Escrivà, Es Cristo que pasa, 145).

Com en el relat evangèlic d’avui on el cec rep allò que ha demanat amb fe, la pregària eucarística quarta anuncia a tota la humanitat que Crist, oferint-se a la mort i ressuscitant, destruí la mort, renovà la vida i enviant-nos l’Esperit Sant acaba l’obra de Crist en el món, duent a terme la santificació de totes les coses, la nostra santificació; quan retornant-nos la visió, a l’instant hi veiem i seguim Crist que anuncia als pobres la salvació, la redempció als captius i als afligits l’alegria i nosaltres amb tot el poble, en veure-ho, donem lloança a Déu.

15 de novembre del 2017

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Estem en Ell?

Perquè avui celebrem la festa de tots els qui estan en Ell, Tots els Sants que han seguit del Crist sota la Regla de sant Benet.

Aquests són sants perquè llurs vides, com sarments, van estar unides al cep veritable, el Crist. I, restant en Ell, van donar molt de fruit. I encara ara donen fruit de santedat per a tots els monjos i monges que encara estem en camí per aquesta vinya monacal.

Si volem restar units al cep veritable, el Crist, no descurem mai la unió de la pregària comunitària i personal.

Si volem donar fruit de santedat, no oblidem l’experiència dels fruits rebuts d’amor, de dolçor, de bon vi que ha vessat el Crist damunt de cadascú de nosaltres.

No es tracta sols de viure l’Eucaristia diària, font que rega la nostra vinya, sinó de viure la vida diària donant molt de fruit. Perquè, no oblidem que per la professió hem estat empeltats en el mateix Crist, el cep veritable.

14 de novembre del 2017

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort contínua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la glòria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2).

Avui recordem tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment un dels nostres refundadors, el P. Tommaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general, l’estimat P. Maur Esteva. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre del 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.

Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.

Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.

Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

12 de novembre del 2017

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Quina hora serà? No sabem ni el dia ni l’hora.

Vetllem, doncs, perquè aquesta actitud de vigilància és pròpia del qui espera, i el monjo, el cristià és el qui espera i desitja Déu mateix.

La porta la tenim al davant i no la veiem. És la porta entre la vida i la vida eterna. Cal saviesa per netejar els ulls del nostre cor i veure-hi amb la llum de la fe.

A la festa de les noces definitives i eternes, a la unió de Crist-espòs amb l’Església-esposa, som invitats cadascú de nosaltres ja que som l’Església.

L’oli de la salvació o de la condemnació el tenim a l’abast. L’oli de les bones obres és el que sempre ens cal per encendre les torxes de la nostra vida cristiana.

Despertem de les somnolències nefastes que ens deixen paralitzats en la nostra experiència de Déu. Cal el col•liri del sagrament de la reconciliació per viure més desperts.

És a mitjanit: «L’espòs és ací». És en la somnolència de la meitat de la vida on Crist t’està cridant.

Totes deu noies s’adormiren. Totes deu ens representen a cadascun de nosaltres.

Tots tenim la torxa de la vida, la torxa de la fe, de l’esperança i de l’amor. Però, tenim l’oli de les bones obres?

Ja veiem com cinc noies són prudents i cinc desassenyades.

Les noies representen les ànimes de cada cristià, el número deu la plenitud de la comunitat cristiana. I, la pregunta d’avui: On som?

Davant del Regne del cel, davant de la porta, davant de l’espera, davant de la tardança del dia i l’hora que no sabem: Com tenim les torxes? Com anem d’oli? Què ens mou en la vida: la prudència?

9 de novembre del 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.
Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

El castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

El mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.

2 de novembre del 2017

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 26; Rm 8,14-23; Jo 11,17-27

Tenim la mort per un mal, per un desastre; si tinguéssim la fe de Marta sabríem que els difunts han trobat la vertadera vida i han abandonat les penes d’aquest món; però tot i això, quan ens deixa un germà de comunitat, el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, l’amic o l’amiga, i no cal dir, el fill o la filla, ens sembla que han mort i han caigut al regne de les tenebres. Sabem per la fe que els qui han estat trobats justos, «Déu els donarà una felicitat immensa, que els ha posat a prova i ha trobat que eren dignes d’ell». Marta sap que Llàtzer ressuscitarà el darrer dia. Però tot i així vol que el seu germà torni a la vida efímera i mortal d’abans, prefereix la certesa de quelcom fugisser a l’esperança en una cosa molt més gran. Marta, quan afirma que sap que el seu germà ressuscitarà el darrer dia, podria dir a Jesús com Don Juan Tenorio al seu pare «largo plazo el que me ponéis». Marta arribarà a saber que Jesús «és la resurrecció i la vida, que els qui creuen en Ell encara que morin viuran i no moriran mai més». Sap, com diu l’apòstol, que l’esperit de Fills que ens fa cridar «Abbà, Pare!» farà que es reveli en nosaltres la felicitat de la glòria. Davant de la mort d’aquesta vida terrenal sols hi ha lloc per l’esperança; la mort se’ns mostra com un absurd, un esclavatge, un univers que gemega i pateix dolors com la mare quan infanta; aleshores esperem l’hora en què serem fills en plenitud, quan serem redimits.

El centre de l’Evangeli és la resurrecció de Jesús. Sense aquesta resurrecció la nostra fe seria inútil. L’Evangeli ens recorda que tota la nostra vida és una espera del pas d’aquest món al Pare. El dia del nostre baptisme ens unim a l’amor de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, un Déu que és amor. Incorporats pel baptisme a la fe, ja res no pot ser com abans; perquè hem fet el pas d’una vida sense Déu a una vida plena d’amor. Com Marta, el testimoni de la qual ens convida a l’esperança; Jesús tampoc no amaga la seva tristesa davant la mort de l’amic. Plora i crida com ho fem per un de nosaltres que acaba de morir. Però Ell sap que aquesta malaltia i aquesta mort està destinada a donar glòria a Déu, que aquest dol, fins i tot seu, quan diuen en veure’l plorar i afligir-se, «mireu com l’estimava», serà motiu de revelació. Mentrestant Marta passa del «ja sé» al «jo crec». I qui creu en Jesús descobreix amb sorpresa que la mort no té la darrera paraula. Que la nostra vida té un significat. Seguir Jesús i mantenir-nos-hi fidels.

Quan preguem per un difunt posem el ciri pasqual al seu costat; és el signe del Crist ressuscitat, el signe que la mort ha estat vençuda, que la llum preval sobre la nit. La resurrecció és llum en les nostres vides. Res, ni tan sols la mort, pot separar-nos de l’amor que hi ha en Jesús. La nostra fe en la resurrecció està lligada a la nostra fe en Déu que és amor i vida; no és el Déu de la mort, sinó el de la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. El seu gran projecte és compartir amb nosaltres la plenitud de la seva vida i del seu amor.

Hem de ser com Marta, que confessa Crist. Hem de prestar atenció al fet que l’evangelista Joan no tracta de donar-nos cap informació sobre l’experiència de Llàtzer: quan va morir, què va fer després de tornar a la vida. L’únic important és que era ben mort, de feia ja quatre dies, i ha tornat a la vida. Les paraules de Jesús, «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més», donen sentit a la nostra fe.

Preguem per tots els difunts, la fe dels quals sols Déu ha conegut, i demanem per a nosaltres aquesta fe de Marta per ser alliberats de tot el que ens impedeix viure i veure plenament la presència de Déu en les nostres vides.

1 de novembre del 2017

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Sl 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Per anar a l’encontre del Senyor, anar a cercar-lo, a buscar-lo, per veure’l de cara; no importa la nacionalitat, la raça, la llengua o el poble al qual es pertany. La crida a la santedat no sap de fronteres, ni d’ideologies, ni de riqueses, ni de poders. Déu ha enviat el seu Fill, la Paraula s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per salvar-ne una multitud, tants que ningú no els podrà comptar mai. Perquè la bondat de Déu és immensa, no pot ser quantificada, ni l’abasta cap mesura. És tanta la seva bondat que ens ha fet fills seus, ens reconeix i ens estima com a fills. En la nostra filiació divina, la que té tot home i tota dona, rau l’origen de la nostra esperança.

Però la nostra no pot ser una espera inactiva, sinó que tot esperant la manifestació de Déu, aquell dia en què la imatge de Déu que portem dins nostre, ara enterbolida per les nostres innombrables limitacions, pels nostres pecats, serà restablerta i el veurem tal com és; demana la nostra voluntat de purificació, a imatge de Jesucrist, l’home pur, l’home perfecte. Els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els famolencs de justícia, els nets de cor, els qui passen fam, els perseguits pel fet de ser justos, es purificaran i quan Déu es manifestarà i la seva recompensa serà gran perquè obtindran consol, posseiran el país, seran saciats i obtindran la compassió de Déu. Obtindran el Regne del cel, veuran Déu tal com és.

Les benaurances són la definició més completa i exigent de la santedat; no són un conjunt de normes, un manual pràctic per arribar a la santedat. El que Jesús ens proposa amb elles és una actitud, una disposició interior, una entrega i una generositat sense reserves i lliure als valors de l’Evangeli. Aquest és el camí que els qui ara gaudeixen de la santedat varen escollir, perquè el model a seguir de fet no són els sants, és Crist mateix. Els sants, els que coneixem i els que desconeixem, ens mostren que, tot i la nostra imperfecció, és possible fer el camí de la santedat.

La vertadera felicitat poc té a veure amb la idea de felicitat que avui tenim en la nostra societat. També en el temps de Jesús qui era considerat beneït pel Senyor era un home adult, amb bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills per heretar les seves terres, observant de les prescripcions de la seva religió i que mereixia el respecte i també l’enveja dels seus conciutadans. Aquesta no és la idea de Jesús; Ell, sense dona, ni fills, sense terres ni béns, sense un cau on reposar, no responia a la idea de felicitat que el seu món concebia. La seva vida l’esmerçava a fer el bé, per retornar la salut, per alliberar d’esperits impurs. No buscava el seu propi interès sinó predicar la bona nova, fer arribar el Regne a tots els que se li apropaven.

Jesús veu una multitud, puja a la muntanya, com fa quan s’aparta per pregar al Pare, s’asseu, se li acosten els qui volen i aleshores els intrueix. Déu crida tothom, com aquesta multitud, que prefigura la multitud dels cridats a la salvació, però els qui s’acosten per veure’l i escoltar-lo, els sants, els salvats, no són tots, són sols els deixebles; perquè «molts són cridats, però pocs són escollits» (Mt 22,14). Déu respecta la nostra llibertat, no ens obliga a fer allò que fa mal ni ens prohibeix allò que fa el bé; però Ell sempre vol el nostre bé. Per això tothora vol que ens salvem, que ens acostem a Ell; ens ofereix de convertir els nostres cors, que no vol dir portar una vida infeliç i plena de privacions, sinó orientar la nostra pròpia llibertat, regal de Déu, aprenent a viure fent el bé, seguint el camí obert per Jesús.

El camí que ens mostren les benaurances porta a conèixer, ja en aquesta terra, la felicitat que va viure i experimentar Jesús mateix; és el camí que van recórrer tots els sants. Aquells qui estan drets davant del tron i davant l’Anyell i amb palmes a les mans lloen al Senyor; els qui han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, que tingueren el cor sincer i les mans sense culpa i per això han rebut la benedicció del Senyor, els favors del Déu que vol la nostra salvació més que cap altra cosa; tant que ens envià al seu propi Fill per anunciar-nos-la.