SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dn 7,9-10.13-14; Sl 137,1-2a.2bc-3.4-5 (R.: 1c); Jo 1,47-51

Mirant, veient, uns trons, unes flames, un foc ardent, un riu de foc. Això, és el que hem pogut veure els nostres ulls, aquest dies, en les imatges que en han arribat de l’erupció del volcà de la illa de La Palma.

Sembla calcat de la profecia de Daniel. Ara bé, Daniel ens mostra un vell venerable, amb un servidors. «Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades». Són els àngels de Déu, que serveixen al cel.

Són els àngels de Déu, amb el Pare i el Fill que s’acosta per rebre la sobirania, la glòria i la reialesa. «La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà». Els àngels de Déu serveixen al cel.

Nosaltres tenim la promesa, la promesa de Jesús, la promesa d’arribar a veure obert el cel, i els àngels de Déu sobre el Fill de l’home.

Per això, a cadascú de nosaltres, ens cal veure, creure i conèixer.

Veure

De vegades no tenim els ulls de la fe, o els tenim plens d’estelles i bigues que ens impedeixen veure amb claredat. Jesús ens veu, ens mira, ens atreu cap a ell, i sobretot ens convida a obrir els ulls del cor per veure coses més grans al cel, els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.

Creure

Sí, creure en el Fill de l’home, com Natanael creu i proclama: “Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el Rei d’Israel”. Creure que Jesús ens salva la distància entre nosaltres i el Pare.

Creure que els àngels amb la seva potència de Déu, com sant Miquel; amb la seva força de Déu, com sant Gabriel; amb la seva medicina de Déu, com sant Rafael; ens acompanyen en el nostre itinerari, en el nostre propòsit, en el nostre viatge cap al cel.

Nosaltres de moment tenim feina en la nostra escola del servei diví, assajant, cantant, enaltint, invocant, sentint, celebrant aquesta litúrgia terrenal que ara amb l’Eucaristia ens fa tocar el cel.

Conèixer

Hem de conèixer a què hem estat convocats, cridats, aplegats en aquesta comunitat concreta, on les Hores salvífiques de pregària litúrgica ens fan cantar a la presència dels àngels.

Jesús ens reconeix quan salmegem. Jesús ens coneix si som veritables monjos, com reconeix Natanael com un veritable israelita, un home que no enganya. Jesús coneix el nostre cor, el nostre pensament, les nostres obres, i sap si estem arrelats en la pregària o no.

Perquè Jesús és el pontífex que ens comunica la possibilitat de veure, de creure i d’arribar a conèixer Déu Pare.

Així, vol que ja no cantem a la presència dels àngels sols, sinó a la presència de la glòria de Déu. Vol que cantem a la presència de la sobirania, de la glòria i de la reialesa de la Santa Trinitat; donant glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48

Ésser, donar, escandalitzar, són els tres verbs que ens porten el fil conductor de la narració de l’Evangeli que se’ns presenta avui.

Ésser

«Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres». Jesús obre els ulls del cor i de la fe als seus deixebles. Ells volen posar barreres, límits, qualificacions, prohibicions, perquè algú fa el bé, en nom de Jesús i no va amb ells. Volen retenir el domini del nom, com si el nom de Jesús es pogués patentar.

Però, els límits de Jesús no son els nostres. La salvació de Déu no té límits, ni es constreny a un grup, ni a un poble, va al cor de la humanitat ferida. Les llavors de l’Esperit Sant, les llavors del Regne, sobrepassen el nucli dels deixebles. Tant de bo, que tot el món tingues l’Esperit de profecia, i que el Senyor donés a tots el seu Esperit!

La Constitució Pastoral de l’Església en el món contemporani, del Concili Vaticà II, ens diu: «Efectivament, havent mort Crist per tots i essent en realitat única la vocació darrera de l’home, que és la divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual» (GS 22).

Així, la salvació sobrepassa fronteres i límits que els humans ens podem construir, sobrepassa la mateixa Església. Per això, siguis qui siguis, si vols seguir la vocació divina que estàs cridat per Jesús, pel seu nom, fes el bé.

Donar

L’actitud de donar, ens diu Jesús, ni que fos un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, no quedarà sense recompensa. Perquè tot allò que fèieu a cadascú per petit que fos m’ho fèieu a mi. És per això, que nosaltres, trobem en la tradició monàstica que acollint a l’altre estem acollint a Jesús mateix.

Sant Benet ens diu que els hostes els hem d’acollir com el mateix Crist. De fet, la persona que tens al davant, el qui t’interpel·la en la seva presència, el necessitat, el pobre, el desvalgut, el petit, sempre és Crist.

La recompensa, quina serà? És l’esperança de la vida eterna? Entrar al Regne de Déu? La recompensa és Déu mateix, amb el seu amor.

Escandalitzar

Jesús ens avisa també avui, que fàcilment podem caure en pecat, allunyar i escandalitzar als més petits que tenen fe, als més febles, als més vulnerables.

Perquè podem viure ací a la terra una vida de delícies i plaers, escatimant el jornal dels qui treballen per a nosaltres, amuntegant riqueses, fins a arribar a condemnar el just. Hem escoltat en la carta de sant Jaume: L’heu assassinat i ell no s’ha resistit, ens trobem altra vegada en la figura de Jesús, ell sempre apareix en el més desvalgut.

Aquell qui escandalitza, que allunya, que fa caure en pecat, valdria més que el tiressin al mar amb una mola al coll. Jesús és clar, ens presenta una mort segura, impossible de sobreviure, una mort eterna.

Perquè la mà, l’acció, les relacions amb els altres, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè el peu, l’actitud davant la vida, l’espai per on ens movem, on treballem les nostres accions, els nostres comportaments, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè l’ull, la mirada, el pensament del cor, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Quantes moles necessitaríem per enfonsar-nos en la mar, si ja som morts a la vida?

Encongits: Som a temps d’esporgar tot allò que ens fa caure en pecat?

Avui encara, l’amor de Déu ens espera, la misericòrdia ens ve al davant, perquè l’omnipotència de Déu es manifesta en el perdó i la compassió que ens té. De part nostra està la possibilitat d’acollir la gràcia de Déu, perquè així, esdevinguem hereus dels béns celestials.

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

L’evangelista Mateu se centra en la figura de Josep per situar el naixement de Jesús, anomenat el Messies. De la genealogia d’aquest home bo, pren el Fill de Déu la seva naturalesa humana, esdevenint així també fill d’Abraham i fill de David. L’Evangeli d’avui sintetitza la doble naturalesa del Crist; en la seva vinguda al món humana i divina. Humana seguint una genealogia que recorda la que en el Gènesis s’atribueix a Adam, essent així ara i aquí el Crist el nou Adam i representant la seva vinguda al món la nova creació. Una genealogia on ja ha actuat la gràcia de Déu també a través d’algunes dones; Tamar fou instrument de la gràcia divina per difondre l’estirp messiànica; gràcies a la valentia de Rahab Israel va poder entrar a la terra promesa; gràcies a Rut s’instaurà en quatre generacions la dinastia de David i per Betsabé, la muller d’Uries l’hitita, Salomó esdevingué rei després de David. A través d’aquestes dones Déu va anar actuant en la història del seu poble i ara a través de Maria arriba la definitiva salvació.

A través d’una dona, d’una dona com qualsevol altra, arriba la nostra salvació, una dona però que gaudirà de tres gràcies especials: la seva concepció immaculada, la seva virginitat abans, durant i després del part i la preservació del seu cos de tota corrupció en ser assumpta al cel en cos i ànima. Poc s’ho devien imaginar Joaquim i Anna que aquella nena de la que avui celebrem la seva arribada a la vida humana, estava predestinada a esdevenir la porta de la salvació per a tota la humanitat. Com Bet-Lèhem Efrata semblava massa petita per figurar entre les famílies de Judà; també Maria apareixia davant dels qui l’observaven massa petita i indefensa com per a poder ni imaginar que actuaria en ella la força de l’Esperit i que portaria a les entranyes al Fill de Déu.

Hi ha aquí present la naturalesa divina. Ens ho diu sant Pau, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, Déu crida per decisió seva, Déu ens coneix des d’abans que existim i Déu ens fa justos i ens glorifica; tant sols Déu pot fer-ho. Tot això s’ha acomplert en Maria, a ella Déu l’ha cridat, a ella Déu l’ha volgut Inmaculada abans de que existís, a ella Déu l’ha fet justa i l’ha glorificat al cel; perquè a ella Déu l’ha estimat més que a qualsevol altre dona.

Potser sí que Josep va sospitar un adulteri i seguint el que establia la llei li passà pel cap de desfer en secret l’acord matrimonial, de repudiar-la. Però en ell també Déu havia actuat, havia sembrat en ell la llavor de la bondat, l’havia fet un home just i atent a la veu de Déu que li parlà en somnis per mitjà d’un àngel. Totes les peces van anar així encaixant i aquella que havia concebut per obra de l’Esperit Sant tingué un fill, aquell qui havia dubtat de la seva virtut, ni que fos per uns instants, però que coneixia la seva santedat i la perfecció d’aquella noia, acollí a Maria a casa seva i al infant li posà el nom de Jesús; perquè tant sols així Jesús fill de Déu i fill de Maria podia salvar dels pecats al seu poble.

En paraules de sant Bernat: «Amb totes les forces del nostre cor, amb els nostres més vius sentiments i anhels, venerem a Maria, perquè és voluntat del Senyor que tot ho rebem per Maria. Sí, és voluntat seva, però en favor nostre.» (Sermó en el Naixement de Maria, 7)

Tot això s’esdevingué, com destaca l’evangelista Mateu, perquè s’acomplís allò que havien predit els profetes; perquè a la fi s’acomplís la voluntat del Pare com posa en boca de Jesús sant Mateu a Getsemaní. Maria entra avui en la història de la humanitat, però ja estava d’antuvi en els plans de Déu. Maria és la porta privilegiada cap al Crist per això es fa la trobadissa en tants indrets on avui celebrem una Mare de Déu o altre, perquè ella sempre està prop nostre, és aquesta seva proximitat, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres en cada moment de la nostra vida en la tribulació i en la joia, en el dolor i en l’alegria.

Maria està tothora present vora nostre per dir-nos com a Canà «feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5); i amb això com si no ens digués gran cosa, ens ho ha dit tot.

SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Quin nom portem?

«Per la vostra gran bondat i per amor del vostre nom us heu posat a favor meu enfront dels enemics”. “Us heu fet el meu protector i el meu ajut».

Senyor, doneu-nos més fe. Perquè nosaltres des del baptisme portem el vostre nom, portem el nom de cristians, portem el nom de Crist, el nom de la filiació divina amb el Pare, pel seu Fill, en l’Esperit Sant defensor.

Portar el nom de Crist implica saber donar una resposta a tothom qui ens demani la raó de l’esperança que tenim.

En aquesta vida, en la nostra pròpia història, potser sembrarem amb llàgrimes; però si tenim la fe en l’esperança futura, el goig no ens el traurà ningú a l’hora de la sega en la vida eterna. L’exemple el tenim en els sants màrtirs, com ara avui celebrem sant Bernat, Santa Maria i Santa Gràcia.

Amet es convertí en Bernat amb el baptisme, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Bernat gravà en el seu cor el nom de Jesucrist. En la solitud i el silenci de la vida monàstica va donar raó de l’esperança que tenia.

Al monestir, en comunitat s’abrusà del foc de l’amor diví, de l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, l’amor de Déu trinitari, que abans no coneixia i ara vol donar-lo a conèixer als germans.

Bernat es posà en camí, anà a convertir els seus germans, a salvar-los, a anunciar-los que Jesucrist és l’únic Salvador absolut.

Zaida i Zoraida passen a esdevenir Maria i Gràcia, convertint-se a Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, Déu u i tri, únic Déu veritable en tres persones; però altres no accepten raons, ni fe, ni esperança, ni amor.

«Un germà trairà el seu germà». I així, el mateix germà de Bernat, Maria i Gràcia, mogut per l’odi pel fet de portar el nom de Crist, els induí a donar testimoni de la seva esperança, sofrint amb constància fins a la fi.

Així, Déu els acollí al seu regne. Així, entraren a formar part dels màrtirs de Crist. Així, portant el nom de cristians, glorifiquen Déu amb el seu testimoni de fe, d’esperança de la glòria futura i de caritat vers els qui encara no coneixen Déu.

A nosaltres avui Bernat, Maria i Gràcia, ens interpel•len en la nostra fe viscuda, en la nostra esperança amb la misericòrdia de Déu i en la nostra caritat vers el proïsme més necessitat.

L’actitud del monjo ha de ser la de donar raó de la nostra esperança. És a dir, el ser i el viure la nostra fe amb la unitat amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

I a partir d’aquesta unitat amb Déu, per mig de la nostra vida de pregària, caldrà vessar aquesta unitat vers els altres germans, vers els altres cristians , vers els altres que toquen a la porta del nostre cor.

Perquè màrtir vol dir testimoni, nosaltres hem d’esdevenir testimonis de Crist amb tota claredat, puresa i amor que pertoca al qui és imatge de Déu.

Quin nom portem? Portem el nom de Crist, visquem la nostra vocació amb la fermesa, puresa, joia, bellesa i bondat que hem rebut per gràcia de Déu. Siguem agraïts a la bondat i a l’amor que cada dia ens arriba de part del seu Fill Jesucrist. I, gastem la nostra vida en bé del proïsme amb la força que rebem de l’Esperit Sant.

Així, com els sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, donarem glòria a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.