30 d’abril del 2019

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

25 d’abril del 2019

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.

23 d’abril del 2019

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.

21 d’abril del 2019

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

Sabeu que ha passat? Ens pregunta Pere. Ens ho pregunta precisament Pere, quan encara ressonen a les nostres oïdes les seves negacions del Divendres. Diríem col·loquialment que n’ha passat una de grossa, de fet el que ha passat és el més important des de la creació del món. Tot ha succeït de manera senzilla, parlo de Jesús de Natzaret, a qui mataren penjant-lo d’un patíbul. Doncs bé, una de les dones que l’acompanyaven, Maria Magdalena, aquella de la que havien sortit set dimonis, anava de bon matí, tant que encara era fosc, cap al sepulcre, perquè tot havia anat tant de presa que ni tant sols havia donat temps a amorosir el cos de Jesús amb aromes i quina ha estat la seva sorpresa, la pedra que tancava el sepulcre era treta i el sepulcre estava buit. No s’havia confós de sepulcre, ella mateixa havia estat vora la creu i havia vist després com Josep d’Arimatea i Nicodem posaven el cos allí. El mateix Pere hi ha arribat tot seguit, amb aquell deixeble que Jesús tant estimava, han vist el sepulcre sense el mort, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que havien posat al cap del cos de Jesús encara al mateix lloc. Anaven errats perquè buscaven entre els morts el qui és viu, buscaven entre els morts el qui és la vida, no cercaven allò que és de dalt sinó allò que és de la terra. El deixeble estimat de seguida ho veié i cregué, a Pere li costà una mica més però a la fi entengué que Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts i que un cop ressuscitat per Déu, pel Pare, s’apareixeria, menjaria i beuria amb uns testimonis escollits des d’abans, els seus deixebles i els encarregaria d’anunciar la bona nova atot al món, l’esperança arreu del món.

Dic nobis María, quid vidisti in via?
Digueu-nos oh Maria, què heu vist en el camí?

Ella és la primera que ha vist a Crist vencedor de la mort. Maria Magdalena ha estat la primera en arribar al sepulcre, ella no només va estar present en la Passió, sinó que es va convertir també en el primer testimoni i anunciadora del Ressuscitat. Per això a María Magdalena sant Tomàs d’Aquino li dóna el singular qualificatiu “d’apòstol dels Apòstols” i afegeix «de la mateixa manera que una dona havia anunciat al primer home paraules de mort, així també una dona va ser la primera a anunciar als Apòstols paraules de vida» (Super Ioannem, Lectio 3).

Davant del fet de la resurrecció és normal que els primers testimonis dubtin, no acabin d’entendre, perquè «si Jesús ha ressuscitat, llavors ha succeït una cosa realment nova, que canvia la condició de l’home i del món» (Benet XVI 8 d’abril de 2012). Ja el mal, la injustícia i la mort no tenen la darrera paraula; la vida no és quelcom sense sortida perquè a la vida l’espera la vida vertadera, a la mort l’espera la resurrecció.

Potser poc s’imaginaven Maria Magdalena, Pere i el deixeble estimat que eren testimonis privilegiats del més gran esdeveniment de la història de la humanitat. La mort en creu de Jesús semblava que havia deixat les coses clares, un pretès messies més que havia fracassat, Ell que es deia Fill de Déu havia mort sol, abandonat pels seus i de manera ben cruel. Potser alguns el podien considerar un home bo, però era en el fons un il·lús que anava errat.

Amb la seva resurrecció no tant sols Crist ha vençut la mort, no tant sols ens fa participar de la seva filiació divina, perquè ara el seu Pare és el nostre Pare, el seu Déu és el nostre Déu; sinó que també el seu missatge de salvació i de perdó adquireix ple sentit.

La resurrecció de Crist dona sentit i sosté la nostra fe, és l’esdeveniment cabdal i decisiu per la nostra fe. Ens permet creure en Déu d’una manera nova i esperançada. Amb la resurrecció de crist descobrim que el darrer sentit de la història no és el fracàs, no caminem cap un final fosc, sense sortida. La vida dels homes no és un breu espai entre dos silencis, entre dos buits, sinó camí cap la vida vertadera.

«La fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist ha mort, i ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi, creure que ha ressuscitat sí. La nostra fe neix en aquesta nit de Pasqua.» (Papa Francesc 19 d’abril de 2017).

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

En aquesta nit santa, nostre Senyor Jesucrist ha passat de la mort a la vida; en aquesta nit santa la vida ha vençut la mort, en aquesta nit santa Déu ens ha donat la vida eterna.

No ha estat un fet puntual, tota la història de la salvació conflueix en la resurrecció de Crist, tots aquets prodigis que hem escoltat i que Déu ha anat fent al llarg de la història, creant el món, alliberant al seu poble de l’esclavatge, deixant-se trobar pels homes, per emprar l’expressió del profeta Isaïes. Ho han anunciat des de sempre els profetes. Una història no pas fàcil, plena d’infidelitats del poble i de desencontres amb Déu. Tot culminà aquell diumenge molt de matí, quan les dones, certes de que podrien acabar la tasca inconclusa el divendres, d’amorosir amb perfums el cos de Jesús amb herbes aromàtiques; es troben la pedra de l’entrada al sepulcre apartada i el cos absent, al interior del sepulcre no hi ha ningú, tant sols l’absència del cos.

La resurrecció tingué lloc al tercer dia, el primer dia de la setmana, el primer dia de la nova creació. Tot el misteri de la redempció es llegeix avui en clau d’acompliment, el que deia l’Escriptura s’ha acomplert, seguint els designis del pla salvífic de Déu. Les dones, tot preguntant-se que ha passat, s’esglaien davant de dos homes resplendents i aquell qui cerquen com a mort, aquell qui cerquen entre els morts no és allí perquè es viu, ha ressuscitat al tercer dia com ho havia anunciat.

Certament tot sembla una quimera, com diuen els apòstols. Ho ha vist Pere, la tomba és buida, però ningú sap del cert que ha succeït. Els evangelistes Lluc i Marc destaquen el fet de la tomba buida i de l’absència del cos; és tant sols un primer pas, constatar que el cos no hi és i que quelcom ha succeït. L’experiència de la resurrecció ve tot seguit. És sempre una experiència particular, de cada persona, avui diríem que personalitzada. Veiem en el relat de l’evangelista Lluc com Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, s’esglaien; en canvi Pere veu però se’n torna a casa preguntant-se amb estranyesa que és el que ha passat.

La nova realitat tant sols pot ser percebuda amb els ulls de la fe, en la relació personal amb el ressuscitat. Jesús més que definir-ho com aparicions, es manifesta des de la seva nova realitat. Les manifestacions del Crist ressuscitat es donen en el marc de la fe i la promouen; aquesta fe que és la nostra, que hem rebut pel baptisme i que tot seguit renovarem a la llum de la resurrecció. Aquell qui fou crucificat per les autoritats jueves i romanes ha estat exaltat d’entre els morts per part de Déu. L’autoritat amb que Jesús actuava ha estat legitimitzada per la resurrecció i a partir d’aquella nit comença quelcom nou, no tant sols per Crist, no tant sols pels apòstols i els deixebles, sinó per a tota la humanitat.

Crist ha ressuscitat, viu i viu en plenitud. El Déu dels nostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de l’èxode i de l’exili, ha glorificat al seu fill estimat, confirmant l’esperança de tota la humanitat i complint la promesa anunciada per l’Escriptura.

Costa potser creure en el testimoni inicial de dues o tres dones, en la paraula d’alguns apòstols. Cal ser agosarats per creure que Jesús està viu, per creure que la vida prevaldrà finalment sobre les forces de destrucció, l’odi i la mort; sobre tot allò que ens sembla que guanya la partida dia rere dia. Cal ser agosarats per esdevenir profetes de la resurrecció i de la vida enmig de tants mals i desgràcies.

També els deixebles que han passat per l’experiència de la creu i de la tomba buida, han hagut de veure i creure. Han passat pel gresol com l’or, han conegut la nit fosca de dubte, i l’han superat amb la seva pròpia fe.

Aquesta nit, tot recordant el nostre baptisme, volem renovar la nostra fe en un Déu que ens parla i ens estima. Volem renovar la nostra fe en Jesucrist, el nou Adam, que va patir la seva passió i ens convida a renéixer amb Ell, de nou per l’aigua i l’Esperit. I volem renovar la nostra fe en l’Esperit vivificant i consolador, que alena sobre la seva Església, salvats ja per la mort i la resurrecció del Fill de Déu, Crist nostre Senyor.

En aquesta nit de la gran Pasqua, ens alegrem, la llum ha vençut la tenebra, la vida ha vençut la mort, Crist ha ressuscitat, Crist viu entre nosaltres. «La Redempció s’ha complert en el misteri pasqual que a través de la creu i la mort condueix a la resurrecció.» (Joan Pau II, Redemtor hominis, 10).


19 d’abril del 2019

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

El salvador del món morí a l’arbre de la creu. Si pel fruit d’un arbre entrà el pecat al món, pel fruit d’un altre arbre ha arribat la salvació. Darrera la debilitat d’una creu, darrera la feblesa del crucificat s’hi amaga la força de Déu. Jesús feble i pres, no cedeix a la desesperació, no sucumbeix a la temptació de revelar-se, ni tampoc a la d’afalagar als seus captors dient-los el que volen sentir dels seus llavis per defugir del seu destí. Ell ja ha parlat prou, ho ha fet obertament, ha actuat sempre a plena llum del dia, ha ensenyat al temple i a la sinagoga. Ara ens parla des de la creu i en escoltar-lo, en paraules del beat Guerric, esdevenim savis, justos, sants i lliures, esdevenim fills de Déu.

L’arbre de la creu ens dona el fruit de la redempció. Aquesta ens arriba per la sang de la creu, però aquest misteri fonament de la nostra fe, és ja present en tota la vida de Jesús, des de l’encarnació, en la seva pobresa, guarint malalts i alliberant endimoniats; carregant en suma totes les nostres flaqueses. Per rebatre els seus arguments no rep sinó malèvoles acusacions, cops, assots i bufetades. Fins i tot el valent Pere, que no acceptava que la seva lleialtat fos posada en dubte ni pel mateix Jesús, aquell valent que ha tallat l’orella a Malcus el criat del summe sacerdot, l’ha negat esporuguit davant de l’acusació de la criada que cuidava la porta i d’un altre dels criats del gran sacerdot i parent del mateix Malcus. La força del poder de la gran Roma, la conjura dels caps del poble i la cridòria de la multitud fanatitzada acusant al just, s’uneixen per intentar matar l’esperança de la humanitat.

No se’n sortiran pas perquè l’arbre de la creu dona com a fruit el Regne. Però el seu rei te poc a ulls vista de reialesa, ara més aviat inspira rebuig, animadversió o en el millor dels casos, compassió, això sí manifestada en la distància i en la més absoluta discreció. Jesús és rei, la seva reialesa és destacada pel quart evangelista amb força. Davant de Pilat, coronat d’espines i amb un mantell porpra mentre és saludat burlescament per la soldadesca o al cartell que corona la creu; el seu títol reial apareix amb claredat. Però el seu regne no és d’aquest món i alhora és ben humà.

Avui en el relat de la passió que acabem d’escoltar, Jesús apareix més home que mai, la seva història es confon amb la de tants altres homes i dones torturats, flagel·lats, desterrats, humiliats o bufetejats físicament i anímicament per la nostra societat, per nosaltres mateixos. En el rostre de Jesús hi podem reconèixer molts altres rostres, tota la humanitat sofrent, que no és poca. Jesús s’agermana així amb tot aquell qui pateix, el Fill de Déu sofrint com un de nosaltres obre d’aquesta sorprenent manera el misteri de la redempció. Ha viscut en plenitud la vida humana, ja no li podrem retreure mai més a Déu que no sap com és de dura la nostra vida, l’ha viscut i ara a la creu amb els braços oberts al món, quan experimenta la mort, ens convida a l’amor i al perdó, perquè el seu sofriment i la seva mort són la prova màxima del seu amor.

A través de la creu de Jesús, estem convidats a meditar sobre el patiment humà, sobre el nostre patiment. Per a molts, se l’anomena llarga malaltia, trauma, fracàs, violència, dol. Per a altres, se l’anomena persecució, emigració i fins i tot tortura. La creu de Crist ens convida a revisar la nostra conducta personal. Quan les traïcions per egoisme i materialisme ens transformen en un Judes que ens impulsa a trair-nos els uns als altres per obtenir qui sap que, sempre fugisser. Quan per protegir-nos o salvar el nostre honor esdevenim en el fons un petit Pere que ens encoratja a negar la nostra fe rebuda dels apòstols perquè l’Església ja no és rellevant, perquè hi ha escàndols, hi ha dificultats. O ens fem semblants a la multitud que, malgrat tots els béns rebuts de Jesús, demana la seva mort, quan fa tot just uns dies el volien fer rei. Quan tot ens va bé ens és fàcil cantar la creu de Jesús; però quan van maldades i hem de portar una creu, sovint ni ens recordem del Divendres Sant.

L’arbre de la creu dona també com a fruit l’Església. Del seu costat, brollà sang i aigua, prefiguració dels sagraments, prefiguració de la mateixa Església. Si Déu obrí amb delicadesa el costat d’Adam per crear Eva carn de la seva carn, com relata el Gènesis, un soldat amb una cruel llançada feu brollar del costat del nou Adam la font de l’Església, la nova Eva.

No celebrem avui ni el sofriment ni la mort. Celebrem el signe de l’immens amor de Jesucrist i de Déu, el nostre Pare, per a tots els homes sense excepció. No és una creu ignominiosa, és una creu gloriosa, és la creu de l’amor. En belles paraules de sant Joan Pau II: «La creu és la inclinació més profunda de la Divinitat cap a l’home i tot allò que l’home, de manera especial en els moments difícils i dolorosos, anomena el seu infeliç destí. La creu és com un toc de l’amor etern sobre les ferides més doloroses de l’existència terrenal de l’home, és el compliment, fins al final, del programa messiànic.» (Dives in Misericordia, 7)

La creu ens agermana. Avui en la creu el Fill de Déu s’agermana amb tota la humanitat; demà en la resurrecció la humanitat s’agermanarà amb el Fill de Déu.

18 d’abril del 2019

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Enteneu això que us acabo de fer?». Les lectures d’aquesta celebració de la Cena del Senyor ens parlen de la institució de la Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de l’alliberament del poble de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Ens parlen també de la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes.

Al darrer sopar Jesús institueix una nova aliança, una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seva sang i aquest memorial és el que ens demana que celebrem fins que Ell torni. L’hora de Crist s’acosta, ja és a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora llega als seus, a tots nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat tants cops amb els seus i aquell dia celebrà per darrera vegada, a les portes de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu exemple tot mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens estima fins al punt de donar la seva vida, fins al punt de fer-se servidor nostre.

El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, el darrer sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà aquesta seva intimitat essent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles de tothom qui vulgui acarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la seva hora, la seva Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua.

Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i beure el vi, el seu cos i la seva sang, asseure’s a taula amb Ell és participar de la seva mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que ens transmet Jesús va més enllà de la filantropia, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. L’amor del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cimal de la nostra fe.

Jesús institueix el seu memorial, en el darrer sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot plegat Jesús institueix l’Eucaristia i tot seguit s’ajup, s’aclofa fins a terra, per rentar els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seva taula no s’ha de limitar a acostar—nos a rebre el seu cos i la seva sang, ha de transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seves paraules i dels seus gestos. Donar de menjar al afamat i de beure a l’assedegat, acollir als forasters, assistir als malalts, visitar als empresonats, consolar als afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facin. Són coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com si no la compartíssim realment, gestos buits per apaivagar les nostres consciències.

A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí mateix com l’anyell pasqual definitiu, aquell ofert d’una vegada per sempre. Es dona en cos i sang, es fa el nostre servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre cerca a l’home, alliberant-lo de l’esclavatge a l’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos fins a l’extrem.

Ell ens convida a rebre el seu cos i la seva sang amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell recordant-lo i reconeixent-lo en els germans.

Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant gran la plenitud de la caritat i de la vida, d’Ell que ens ha salvat i ens ha alliberat. Si potser ara no entenem això que fa Jesús; ho entendrem després.

14 d’abril del 2019

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril, sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare.

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat.

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït.

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan.

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l’afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant. Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort.

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l’amor, és voler convertir el sofriment en crit d’amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta els teus germans.»

7 d’abril del 2019

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 7 abril 2019

Jesús prega a la muntanya de les oliveres. Jesús assegut, com a mestre, ensenya. Jesús s’ajup i s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Jesús alça el cap i diu: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús es queda sol amb la dona. Jesús alça el cap i diu: «On són? Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».

I així, nosaltres com si fóssim la dona adultera, Jesús ens ensenya de no pecar més, ens demana convertir el nostre cor. Perquè ens resulta fàcil situar-nos, com a fariseus i mestres de la Llei, per acusar i ser jutges de tothom. Però, també Jesús vol que els fariseus es converteixin. De fet, els fa reconèixer que són pecadors i marxen començant pels més vells.

Nosaltres ens podem considerar vells en la vida monàstica, en la vida cristiana, sense haver perdut mai la fe, però precisament avui Jesús ens interpel·la perquè en lloc de mirar el nostre exterior, posem en el nostre interior la mirada del Crist, el desig de compartir la seva passió, per arribar a la resurrecció. És a dir, compartir tots els sofriments i la mort, per arribar a la vida eterna.

Jesús escriu a terra, una terra tova que li permet dibuixar. Els mestres i els fariseus pensen amb les taules de pedra dura de la Llei mosaica. Mentrestant Jesús ens convida a que el cor de pedra, que se’ns pot endurir en el nostre historial de vida cristiana, el transformem en un cor tou, de carn. Un cor en el qual ell pugui escriure el manament de l’amor, del perdó i de la reconciliació amb Déu i amb el proïsme.

Aquella Llei cosificada pels mestres i els fariseus, ara Jesús l’escriu a terra. Perquè no quedi tancada al Temple, sinó que quedi gravada a la terra perquè tots els pobles del món necessiten ser salvats. Salvats per la gràcia que només ell pot donar-nos. I és Jesús, el Crist, el Fill de Déu qui pot perdonar els pecats i donar-nos novament l’oportunitat de la vida.

Correm doncs aquest darrers dies de Quaresma, amb esperança, per guanyar el premi de la cursa que Déu ens ha convocat allà dalt en Jesucrist. La Pasqua ens espera.