19 d’abril de 2019

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

El salvador del món morí a l’arbre de la creu. Si pel fruit d’un arbre entrà el pecat al món, pel fruit d’un altre arbre ha arribat la salvació. Darrera la debilitat d’una creu, darrera la feblesa del crucificat s’hi amaga la força de Déu. Jesús feble i pres, no cedeix a la desesperació, no sucumbeix a la temptació de revelar-se, ni tampoc a la d’afalagar als seus captors dient-los el que volen sentir dels seus llavis per defugir del seu destí. Ell ja ha parlat prou, ho ha fet obertament, ha actuat sempre a plena llum del dia, ha ensenyat al temple i a la sinagoga. Ara ens parla des de la creu i en escoltar-lo, en paraules del beat Guerric, esdevenim savis, justos, sants i lliures, esdevenim fills de Déu.

L’arbre de la creu ens dona el fruit de la redempció. Aquesta ens arriba per la sang de la creu, però aquest misteri fonament de la nostra fe, és ja present en tota la vida de Jesús, des de l’encarnació, en la seva pobresa, guarint malalts i alliberant endimoniats; carregant en suma totes les nostres flaqueses. Per rebatre els seus arguments no rep sinó malèvoles acusacions, cops, assots i bufetades. Fins i tot el valent Pere, que no acceptava que la seva lleialtat fos posada en dubte ni pel mateix Jesús, aquell valent que ha tallat l’orella a Malcus el criat del summe sacerdot, l’ha negat esporuguit davant de l’acusació de la criada que cuidava la porta i d’un altre dels criats del gran sacerdot i parent del mateix Malcus. La força del poder de la gran Roma, la conjura dels caps del poble i la cridòria de la multitud fanatitzada acusant al just, s’uneixen per intentar matar l’esperança de la humanitat.

No se’n sortiran pas perquè l’arbre de la creu dona com a fruit el Regne. Però el seu rei te poc a ulls vista de reialesa, ara més aviat inspira rebuig, animadversió o en el millor dels casos, compassió, això sí manifestada en la distància i en la més absoluta discreció. Jesús és rei, la seva reialesa és destacada pel quart evangelista amb força. Davant de Pilat, coronat d’espines i amb un mantell porpra mentre és saludat burlescament per la soldadesca o al cartell que corona la creu; el seu títol reial apareix amb claredat. Però el seu regne no és d’aquest món i alhora és ben humà.

Avui en el relat de la passió que acabem d’escoltar, Jesús apareix més home que mai, la seva història es confon amb la de tants altres homes i dones torturats, flagel·lats, desterrats, humiliats o bufetejats físicament i anímicament per la nostra societat, per nosaltres mateixos. En el rostre de Jesús hi podem reconèixer molts altres rostres, tota la humanitat sofrent, que no és poca. Jesús s’agermana així amb tot aquell qui pateix, el Fill de Déu sofrint com un de nosaltres obre d’aquesta sorprenent manera el misteri de la redempció. Ha viscut en plenitud la vida humana, ja no li podrem retreure mai més a Déu que no sap com és de dura la nostra vida, l’ha viscut i ara a la creu amb els braços oberts al món, quan experimenta la mort, ens convida a l’amor i al perdó, perquè el seu sofriment i la seva mort són la prova màxima del seu amor.

A través de la creu de Jesús, estem convidats a meditar sobre el patiment humà, sobre el nostre patiment. Per a molts, se l’anomena llarga malaltia, trauma, fracàs, violència, dol. Per a altres, se l’anomena persecució, emigració i fins i tot tortura. La creu de Crist ens convida a revisar la nostra conducta personal. Quan les traïcions per egoisme i materialisme ens transformen en un Judes que ens impulsa a trair-nos els uns als altres per obtenir qui sap que, sempre fugisser. Quan per protegir-nos o salvar el nostre honor esdevenim en el fons un petit Pere que ens encoratja a negar la nostra fe rebuda dels apòstols perquè l’Església ja no és rellevant, perquè hi ha escàndols, hi ha dificultats. O ens fem semblants a la multitud que, malgrat tots els béns rebuts de Jesús, demana la seva mort, quan fa tot just uns dies el volien fer rei. Quan tot ens va bé ens és fàcil cantar la creu de Jesús; però quan van maldades i hem de portar una creu, sovint ni ens recordem del Divendres Sant.

L’arbre de la creu dona també com a fruit l’Església. Del seu costat, brollà sang i aigua, prefiguració dels sagraments, prefiguració de la mateixa Església. Si Déu obrí amb delicadesa el costat d’Adam per crear Eva carn de la seva carn, com relata el Gènesis, un soldat amb una cruel llançada feu brollar del costat del nou Adam la font de l’Església, la nova Eva.

No celebrem avui ni el sofriment ni la mort. Celebrem el signe de l’immens amor de Jesucrist i de Déu, el nostre Pare, per a tots els homes sense excepció. No és una creu ignominiosa, és una creu gloriosa, és la creu de l’amor. En belles paraules de sant Joan Pau II: «La creu és la inclinació més profunda de la Divinitat cap a l’home i tot allò que l’home, de manera especial en els moments difícils i dolorosos, anomena el seu infeliç destí. La creu és com un toc de l’amor etern sobre les ferides més doloroses de l’existència terrenal de l’home, és el compliment, fins al final, del programa messiànic.» (Dives in Misericordia, 7)

La creu ens agermana. Avui en la creu el Fill de Déu s’agermana amb tota la humanitat; demà en la resurrecció la humanitat s’agermanarà amb el Fill de Déu.