DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.
Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.