27 de juny del 2010

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
1Re 19,16b,19-21; Sl 15,1-2.5.7-8.9-10.11 (R.: 5a); Ga 5,1.13-18; Lc 9,51-62

Germans,

Per poc que hàgim parat atenció a les tres lectures de la taula de la Paraula d'avui, ens haurem adonat que el fil conductor que les uneix està centrat en el tema de la llibertat. Llibertat en relació a l'elecció, en la primera lectura, llibertat en front de l'esclavatge de qualsevol mena de contingència, en la carta de sant Pau als Gàlates i llibertat respecte als lligams afectius, en l'evangeli. Podem dir que no és lliure aquell que fa el que vol sinó aquell que fa el que és objectivament millor, amb autonomia i seny. La llibertat no està en no dependre de res ni de ningú sinó en establir unes relacions amb l'ambient extern i les persones que afavoreixin una interrelació positiva i creativa. Per això sant Pau ve a dir que l'amor de benvolença, aquell que vol el bé de l'altre d'una manera desinteressada, engendra llibertat en l'harmonia. La llibertat, però, no s'improvisa, i tampoc mai no és del tot aconseguida, ja que comporta un joc de renúncies i opcions que s'han d'anar afinant amb el temps i que, per altra part, són sovint inevitablement doloroses.

En la primera lectura que hem escoltat, veiem com el profeta Elies realitza un gest simbòlic tirant el seu mantell sobre Eliseu, gest que s'ha d'entendre com una transmissió del carisma profètic sobre el deixeble. D'aquesta manera Eliseu, immers fins ara en el seu treball quotidià, és cridat a abraçar una forma de vida nova. És lliurament i amb una generositat espontània que Eliseu ho sacrifica tot per respondre a la crida de Déu. D'acord amb el que he dit més amunt, Eliseu renuncia al seu propi interès per llançar-se tot ell vers una nova missió, sens dubte plena de sorpreses, però que té en Elies un referent prou creïble com per abandonar-s'hi sense condicions a costa de deixar enrere tot allò que constituïa fins ara el seu arrelat patrimoni i que ell relativitza tot d'una compartint-t'ho entre els seus.

El lligam d'aquest text de l'antic testament amb l'evangeli d'avui es troba en la diferència de radicalitat entre la crida d'Elies i la que Jesús proposa als seus possibles seguidors. Elies permet a Eliseu d'anar a besar el seu pare i la seva mare abans d'emprendre el seguiment del profeta. Jesús, en canvi, es mostra més exigent amb aquells que li demanen de seguir-lo. La seva missió és massa urgent com per permetre's acomiadaments que sempre poden ser temptadors de claudicació i que fins i tot poden fer tornar enrere. Jesús està iniciant la seva pujada definitiva a Jerusalem on consumarà la seva missió sofrint la passió i la mort per la seva fidelitat a la veritat i per docilitat a la voluntat salvífica del Pare. En aquest camí irrefrenable, no hi ha lloc per a esperes i retards. Jesús, que no té on reposar el cap, té en canvi com a única urgència l'anunci del Regne de Déu. Davant d'aquest anunci tot esdevé relatiu, tot passa a segon terme, tot s'ha de sacrificar. La missió de Jesús i el seu seguiment està per damunt de qualsevol lligam o prioritat de sang i de lloc. D'aquí que el deixeble de Jesús no pot tenir cap més urgència que la que esperona el mateix Mestre.

I aquí hi entrem també de ple nosaltres, els qui ens diem cristians, és a dir, seguidors del Crist i que volem identificar-nos amb ell. Al cap i a la fi el Crist no ha vingut a fer la seva pròpia comoditat, sinó que ell porta entre mans una missió rebuda del Pare en favor de tots els homes. I allò que afecta a tots els homes està per damunt de qualsevol interès privat. Jesús demana la nostra col·laboració perquè siguem conscients de fins a quin punt ell ha experimentat en la pròpia vida la missió irrenunciable que el Pare li ha donat. I aquesta missió ell l'ha acollida lliurement i l'ha feta seva, perquè allò que és del Pare és també del Fill. Per tant, la causa de Jesús ha de ser també la nostra causa sense pal·liatius, sense reserves ni planys de cap mena perquè ell ha estat el primer a comprometre's per nosaltres fins a deixar-hi la pell.

Podríem preguntar-nos ara en quin nivell de seguiment del Mestre ens trobem nosaltres, si realment estem disposats a acompanyar-lo fins a Jerusalem i, des d'allí, fins on sigui. També podríem preguntar-nos si realment hem entès bé què vol dir ser lliures i despresos de tot i de tots. Sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures amb la seva mateixa llibertat, amb la seva decidida disponibilitat a la voluntat del Pare. Una exigència tan radical com aquesta només serà possible si ens adherim de cor i de ment al Crist, i si deixem que ell ens ensenyi aquest camí d'alliberament i de renúncia per tal que nosaltres l'acollim amb un convenciment joiós.

Germans, estem en camí, som pelegrins cap al Regne, amb l'esperança de ser-ne un dia cohereus amb Crist. Emmirallem-nos, doncs, en ell, optem decididament per ell i prenguem-nos seriosament allò que té de radical el seu missatge evangèlic per tal que arribem a fer experiència de la llibertat que animava la passió de la seva missió, és a dir, el seu desig vehement de fer la voluntat del Pare. I la voluntat del Pare, tal com ens ho fa demanar Jesús mateix en el Parenostre, és que això d'aquí baix funcioni com allò d'allà dalt, si em permeteu emprar aquest llenguatge col·loquial. Des de la nostra perspectiva limitada i caduca aquesta petició pot semblar una utopia irrealitzable, però des de la llibertat sorprenent de Déu, ha de ser, sens dubte, una fita i una realitat plausibles.

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
1Re 19,16.19-21; Sl 15,1-2.5-11; Ga 4,31-5,1.13-18; Lc 9,51-62.

Reflexió: Seguir el Crist

"Seguir el Crist". Aquesta és la tasca del cristià. El cristià és un altre Crist. Al principi de la vida de l'Església se'ls anomenava "els deixebles del Camí". La vida cristiana és, doncs, senzillament un "seguiment" del Crist. La primera paraula de Jesús als deixebles que tria és aquesta: Seguiu-me! Perquè, com recorda Jesús en el mateix evangeli, no són els deixebles els qui trien al Mestre sinó que és Jesús qui els crida. A Simó i Andreu, a Jaume i Joan, a Mateu... La seva paraula plena d'autoritat provoca l'adhesió.

Després romandran amb ell, que els anirà iniciant progressivament en la seva missió i en el misteri de la seva persona. Perquè no es tracta només d'aprendre unes doctrines, sinó compartir un destí amb la persona de Jesús. Els va a exigir una renúncia total; a les riqueses, a la seguretat, a l'abandó dels seus. Una resposta radical, com ens suggereix també l'evangeli d'aquest diumenge. Haurien de seguir a Jesús fins a la creu. És a dir arribar a viure, com Crist, a l'amor fins a l'extrem. «Si algú vol venir darrere meu, cal que renunciï a si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles tal sacrifici, no només dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins a on van les exigències de Déu. Seguir Crist, estar prop d'ell, per a imitar-lo, creure en ell, és a dir mantenir una relació viva amb la seva persona.

Per a Pau, seguir a Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura en el baptisme (Rm 6,2ss) en la nostra incorporació al seu misteri de vida, i ha d'aprofundir-se per la imitació (1Co 11,1), mitjançant una permanent actitud d'acollida de la seva paraula, dels seus gestos, de la seva persona; viure amb ell la comunió voluntària en el sofriment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció.

Segons Joan, seguir Crist és lliurar-li la fe, una fe sincera, fundada en la seva sola paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69); és seguir la Llum del món prenent-la per guia (Jn 8,12); és situar-se entre les ovelles reunides en un sol ramat mitjançant l'únic pastor (Jn 10,1-16).

Finalment, el creient que segueix els apòstols (Ac 13,43) comença així a seguir el Crist «onsevulla que va» (Ap 14,4 Jn 8,21s) fins a penetrar darrere d'ell, «en l'altre costat del vel, on va entrar ell com a precursor» (He 6,20). Llavors es realitzarà la promesa de Jesús: «Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, allí estarà també el meu servidor» (Jn 12,26).

Paraula

«Eliseu matà la parella de bous, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies». Una crida profètica amb una resposta prompta, sense dilació d'Eliseu. Una resposta radical, encara que llegint l'evangeli observem que la radicalitat total ve a través de la crida de Déu mitjançant Jesucrist: «Deixa que els morts enterrin els seus morts».

«Crist ens ha alliberat de l'esclavatge per a ser lliures». Crist crida les persones a "ser elles mateixes". L'educació de Déu comença en l'interior de les persones, perquè l'amor no s'imposa des de fora, sinó que guanya el cor i es mou amb suavitat i força des de dintre obert a la col·laboració de la mateixa persona. L'amor sempre comporta un respecte profund a l'altre.

«La vostra vocació és la llibertat... Una llei que es concentra en el "estima els altres». Una vocació que es desenvolupa a partir dels desitjos de l'esperit, de la saviesa de l'esperit, que ha de dur a projectar-nos cap als altres amb summe respecte, ajudant-los també a ser ells mateixos. Podríem recordar l'axioma de sant Agustí: "Estima i feu el que vulguis".

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Aquest seria un plaer molt gratificant per a molts que es diuen "cristians". Jo crec que hi ha avui dia molts cristians "incendiaris". No han arribat a comprendre que el foc no ha de baixar del cel. Ja va baixar. Va deixar la foguera encesa, perquè els qui el segueixen prenguin aquest foc i el traslladin fins al cor dels altres. Els qui siguin.

Saviesa sobre la Paraula

«D'igual forma que succeeix amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; cal que testimoniï, tenint-los com trets de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en el Crist. Doncs, si segons una part ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però en una altra t'inclines al contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent les vegades d'enemic de tu mateix, concitant en tu per la virtut i el vici tal guerra civil, que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Doncs, com diu l'Apòstol, quina comunitat hi ha entre la llum i les tenebres?» (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 15)

«Crist és el centre de la història i de totes les coses, ens va conèixer i ens estima, company i amic del nostre viure, baró de dolors i d'esperança; el qual ha de venir de nou i ha de ser, finalment, el nostre jutge i, segons confiem, també la nostra plenitud i la nostra benaurança. Crist és el principi i la fi, l'Alfa i Omega, rei del món nou, la raó oculta i suprema de la història humana i de la nostra sort futura; ell és el mitjancer i com un pont traçat entre la terra i el cel; en grau més gran, més que tots, és el més perfecte Fill de l'home, perquè és Fill de Déu, etern, infinit i Fill de Maria, la beneïda entre totes les dones, mare seva segons la carn i mare nostra per comunió amb l'Esperit del Cos místic». (Pau VI, Homilies)

24 de juny del 2010

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80

Una persona em contava un somni que havia tingut fa temps i els protagonistes del qual eren monjos.

«Aquesta persona va somiar que s'endinsava en una gran església, en un gran temple. Acabat d'entrar, la porta, de grans dimensions i pes, es va tancar hermèticament. Va anar avançant cap endavant a través de tot el temple, i quan va arribar al presbiteri es va trobar amb uns grans tubs de pedra, va entrar en un d'ells i es va trobar amb un petit quadre o pla on hi havia indicat un camí que va anar seguint. A mesura que avançava les paraules que deia s'elevaven ràpidament en el tub convertint-se en sons agradables, harmonies musicals. I va observar que en cadascun dels altres tubs hi havia un monjo. Tots aquests sons que sortien dels tubs els recollien fora un grup de monjos copistes que els convertien en bells poemes, o belles composicions musicals».

Aquest somni m'ha dut a pensar en les dues figures bíbliques que ressalta avui la Paraula de Déu en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Així com en la nostra pròpia vida monàstica.

En primer lloc, David, un home segons el cor de Déu, de qui va fer un Salvador per al seu poble. David va ser un home de Déu que va penetrar en aquest gran temple. El temple de la creació, en el poble de Déu, i va avançar cap al Messies, i va entrar en un dels grans tubs de pedra de què parla el somni. I les seves paraules i els seus gestos molt diversos van ser recollits pel seu poble per a elaborar bells poemes i composicions musicals que van donar consistència a l'esperança del Messies en el poble d'Israel, a tota la seva descendència.

Després va venir Joan Baptista. Aquest comença a vibrar pel Messies, a saltar de goig en el ventre de la seva mare, abans d'entrar en el temple. La seva orella té una especial sensibilitat a la presència del Messies. Escolta, en la foscor del ventre d'Elisabet, com Déu pronuncia el seu nom.

Obre els seus ulls a la llum embolcallat en la «gràcia de Déu». Per això els pares Zacaries i Elisabet l'anomenaran Joan, és a dir «el Senyor concedeix gràcia». I com un regal singular de Déu als seus pares, al poble d'Israel i a tota la humanitat, entra en el temple, la porta del qual es tanca hermèticament després d'all. I iniciarà un camí d'anunci del Messies. Sense mirar enrere. «Qui mira cap enrere, un cop té la mà a l'arada, no és digne de mi». Déu mai és passat, no té res per a conservar, sinó sempre dinamisme creador. Déu és en si mateix, sempre present, un present creador de bellesa. I per a nosaltres el més atractiu futur.

Joan Baptista se sent totalment agafat per aquesta passió de Déu. És «gràcia de Déu». És Joan. I dintre d'aquest gran temple va amb la seva paraula de foc avançant a l'encontre del Messies, de l'Anyell de Déu, que ve a salvar al món. I ens avança el seu missatge de reconciliació.

Paraula de foc, espasa afilada, fletxa brunyida. Servent del Senyor. Avança a mesura que va creixent seduït per Déu, en una escolta permanent de la seva voluntat.

I s'endinsa en els tubs de pedra per a anar recorrent el camí, i vivint les més diverses situacions. Experimentant el cansament, el fracàs... Per això enviarà missatgers a Jesús: «Ets tu el qui havia de venir o n'hem d'esperar un altre». Són els ecos de la nostra veu dintre dels tubs de pedra. Mai no estem segurs de l'autenticitat d'una bona melodia en la nostra vida. Però, no obstant això, Joan sempre va caminant en aquella esperança que confia que el Senyor és bo i és recte. Que el qui l'havia cridat, li tenia preparada la recompensa i el salari.

I el que sortia dels tubs ho recollien els copistes, per a escriure estrofes plenes de bellesa i sons harmoniosos. I el poble de Déu ha plasmat la figura del Baptista en la força de la brillant composició literària de l'evangeli, on ens apareix Joan Baptista amb l'equilibri harmònic d'una vida agafada per complet per la veritat de Déu. I continua essent el dit que ens assenyala el Messies, que ens mostra les senderes per a trobar-nos amb el nostre Salvador.

Per això ja des d'abans del s.IV el poble cristià ha tingut sempre molt a prop la figura del Baptista, en la seguretat que segueix sent avui per a nosaltres Joan Baptista, és a dir que el Senyor ens continua donant la seva gràcia.

Però amb aquesta gràcia de Déu se'ns crida a fer el camí a través dels tubs de pedra. A cada tub hi havia un monjo. Com fem aquest camí cap el Messies? O també ens diu el somni que a fora hi havia un grup de monjos copistes que escrivien bells poemes, o magnifíques composicions musicals.

«Un bell poema em surt del cor», ens recorda també el salmista. «Cantaré i dansaré per el Senyor», diu encara en un altre lloc. Anem escrivint aquest poema bell? Anem assajant el nostre cant i dansa per al Senyor, amb la melodia de Joan Baptista?

21 de juny del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA XII/II DURANT L'ANY

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Re 17,5-8.13-15a.18; Sl 59,3.4-5.12-13 (R.:7b); Mt 7,1-5

En el relat de la piadosa mort de sant Lluís Gonzaga, que hem pogut escoltar aquest matí a Vigílies, escrit per un contemporani seu que la va presenciar, hi ha una frase que ja em va cridar l'atenció la primera vegada que el vaig sentir llegir: «Un cop rebut el viàtic, el sant jove Lluís va voler abraçar tots els presents amb gran caritat i alegria, tal com és costum a la Companyia entre els qui vénen o van de camí». És ben cert que la santedat s'amaga, com una perla preciosa, al cor de les realitats més senzilles. El jove jesuïta ens diu, amb la seva mort, com va viure la seva vida, valgui la redundància. Com un camí, un itinerari. Quin camí? El de la fe. Hi ha un altre detall complementari en el relat de la seva mort: poc abans de morir va voler tenir a les mans una candela encesa, com a confessió perseverant de la seva fe. Caminar en la fe, heus ací el sentit, el nucli de la santedat cristiana. Fer propi, assumir el camí de Jesús, seguir-lo, anar amb ell. Sant Lluís, que avui se'ns fa el nostre contemporani i ens ve a trobar en el nostre camí, va seguir-lo, aquest camí, amb un coratge sense fissures, amb una donació ben generosa i esplèndida.

Els sants són tots aquests caminants que ja han rebut l'abraçada del Crist en arribar al terme del seu viatge, però que no poden estar-se de desfer el camí fressat per venir a trobar-nos, a esperar-nos, en qualsevol cruïlla i tombant del nostre itinerari. Ells, que ja en saben la bellesa i la plenitud final, vénen per encoratjar-nos en el nostre desànim, i ens donen la mà, o ens empenyen, o ens fan adonar d'algun matís important del paisatge.

Els cristians tenim la felicitat de sentir-los ben propers tots aquests companys de camí, perquè ells, amb els vestits esquitxats del raïm novell de la Pasqua, fan que el misteri del Crist mort i ressuscitat per nosaltres sigui sempre actual i concret. No deu ser això, la comunió dels sants? Sentir l'escalf de la seva companyia? La tendresa de la seva proximitat? Sentir, sobretot, que a través d'ells ens arriba ja l'abraçada pasqual del Crist, etern en la seva joventut.

Que sant Lluís, patró de la joventut, pregui per nosaltres, i ens mantingui ben joves en la fe, en l'esperança i la caritat. I que, si no l'hem pogut seguir en la innocència, tinguem, si més no, la humilitat d'imitar-lo en la penitència. Amén.

20 de juny del 2010

DIUMENGE XII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Za 12,10-11; Sl 62,2-9; Ga 3,26-29; Lc 9,18-24

Reflexió: Confessar Crist

La fe no és per a guardar-la dins un estoig, i mostrar-la en determinats moments per a "quedar bé". La fe és una vida. Una vida que ens ve de Déu, mitjançant Jesucrist. I la vida és quelcom que es dóna en aquest temps que Déu ens ha donat per anar fent camí cap al nostre destí definitiu. Fins a casa seva. Que és també la nostra. En el discórrer concret del temps, en el desenvolupament dia a dia de la vida és quan, lògicament, hem de manifestar el que som, i com ho som. És quan hem de manifestar per tant com jo visc, com jo contemplo aquesta relació amb Jesucrist, que en ser una relació viva i de vida, ha de manifestar-se en la meva vida concreta, en cada circumstància concreta de la meva vida.

I aquí és quan he de considerar com confesso la meva fe en Crist. Una confessió de fe, que en ser una vida, naturalment tindrà matisos diversos. Llavors podríem fer una molt llarga relació de testimoniatges. Hi ha hagut confessions de fe, i n'hi seguirà havent al llarg de la història.

En proposo una: Unamuno comença la seva obra «El Cristo de Velázquez» fent al·lusió a la fe del poble:

«Aquí encarnada
en aquest Verb silenciós i blanc
que parla en línies i colors, diu
la seva fe el meu poble tràgic...»

Una confessió de fe que es manifesta en relació al Crucificat, a la seva Passió.

Un teòleg d'avui, Olegario Gonzalez, escriu sobre el Crist: «El que tenim en l'existència de Crist és, per tant, no solament un fet intern de la història humana, sinó sobretot una revelació de l'entranya divina. Déu no és indigència sinó generositat i amor. Jesús és "l'ungit" de Déu, el Messies, el Crist. Aquest nou nom de Jesús serà el nom identificador de tots els qui després l'han seguit, cregut i esperat en ell, fins i tot mort per ell. De Crist ens denominem cristians». (L'entranya del Cristianisme)

Una confessió de fe més en línia amb l'evangeli d'aquest diumenge, que ens parla d'un Crist que ens revela, ens parla de la profunditat de Déu.

«I no proveu de fer passar per legítim res del que feu pel vostre compte; només allò que és en comú: una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en caritat, en una joia sense tara: això és Jesucrist; millor que ell no hi ha res». (Sant Ignasi d'Antioquia, Als de Magnèsia 7)

Una confessió de fe que va en la línia d'una unitat profunda de tot: amb Ell, entre nosaltres. Molt en la línia de la reconciliació amb Déu i entre nosaltres, que, en definitiva, és el missatge que Crist ens va portar i ens deixà com a missió, per a viure en la nostra vida de fe.

Paraula

«Abocaré sobre el llinatge de David un esperit d'afecte i de benvolença». Un esperit que ens permet reconèixer Crist en la seva vida, mort i resurrecció com l'Enviat de Déu. Necessitem aquesta gràcia per ser conscients de la proximitat, de la presència d'aquest Déu bo entre nosaltres. I necessitem aquesta benvolença que sempre trobem en Ell, però que també els altres cal que trobin en nosaltres.

«Tots sou fills de Déu per la fe en Crist... Us heu revestit de Crist». Cal cuidar el vestit. Cal cuidar la nostra fe, viure-la de manera més fidel, en una relació més cordial i fraterna amb els nostres germans. Trenquem amb freqüència aquest "vestit". No tenim la "passió" per la unitat. Se'ns "escapa" el misteri trinitari a la nostra vida.

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». La fe sempre va ser i serà una interpel·lació personal que ens fa Déu a través del Crist. És important no oblidar mai aquesta pregunta en la nostra vida de fe. I considerar com és la nostra resposta en la vida concreta de cada dia.

Saviesa sobre la Paraula

«Els bisbes, ajudats pels preveres i diaques, van rebre el ministeri de la comunitat per presidir, en lloc de Déu, el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres dotats d'autoritat. Ensenya, doncs, aquest sagrat sínode que els bisbes han succeït per institució divina els apòstols com a pastors de l'Església, i qui els escolta a ells, és Crist qui escolta, i qui els menysprea, menysprea el Crist i Aquell que el va enviar». (Lumen Gentium)

«No hi ha res millor que la unitat: preocupa-te'n! Pren-los tots damunt teu, com a tu el Senyor; aguanta tothom amb amor, com ja ho fas. Dóna't sense descans a la pregària. Demana un coneixement més gran que el que tens. Vigila, posseint com posseeixes un esperit que no dorm. Parla amb tots, un per un, segons la manera de fer de Déu. Pren sobre teu les malalties de tots, com un perfecte atleta. Els qui són una pesta, aquests has de mirar més aviat de subjectar amb mansuetud. No totes les ferides es tracten amb el mateix pegat.... En tot sigues astut com la serp i sempre candorós com el colom. Si ets de carn i d'esperit és perquè tractis amb delicadesa les coses que se't presenten a la vista i, les invisibles, demana que et siguin manifestades». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta a Policarp)

16 de juny del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
2Re 2,1.6-14; Sl 30; Mt 6,1-6.16-18

Continuem avui amb el sermó de la muntanya que ens presenta l'evangeli de Mateu. Ahir Jesús ens exhortava a ser bons del tot. Avui ens il·lumina a desenvolupar aquest bé.

Jesús ens encoratja: Ajuda els altres desinteressadament. Prega d'amagat. Dejuna sense que ningú se n'adoni. El bé que cadascú fem, l'hem de fer sense que els altres se n'adonin. Per què?

Cal discreció, una paraula que avui cal meditar. Cal discreció una paraula per contemplar. La mateixa Regla de sant Benet ens convida sovint a la discreció. Tal vegada hom pot dir avui que la discreció no està de moda. Però, no vol dir això que el seu valor hagi estat perdut. De fet una persona discreta és digna d'admiració.

Nosaltres els cristians, els monjos estem abocats a ajudar els altres, a pregar pels altres, a dejunar pels altres. Però, aquestes obres bones cal fer-les amb molta discreció. Els honors humans, es queden en honors humans, corones que es marceixen al vespre. La recompensa que ens interessa és la de Déu. «Ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà».

13 de juny del 2010

DIUMENGE XI DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver

Germans,

Pecat, amor i perdó. Així podría resumir-se, ben breument, el missatge de l'evangeli, com de la mateixa primera lectura de la missa d'avui. Però, l'amor que fa que el pecat sigui perdonat tot seguit, immediatament, automàticament, és un amor comandat per la fe.

Trobem, de primer, el conegut text de David: el seu pecat, el pecat d'aquell home apassionat, realment enamorat de Déu, però débil també davant el sexe, i débil fins al punt que la seva sensualitat farà que mori el marit que el destorbava, en un pecat certament monstruós i horrible. Però Déu és infinitament débil, Ell, el Totpoderós, davant el qui realment l'estima. Heus ací, doncs, que durament retret de part de Déu pel profeta Natan, que David creu que per ell parla Iahvè realment, i el rei s'humilia, i demana perdó, tot reconeixent el seu pecat. I impressiona que, tot seguit, sense intèrval —Déu és Pare, Déu és amor, i ens coneix a fons, sap que sobre la malícia impera en nosaltres la debilitat i l'estupidesa, les passions i la ceguesa—, David és perdonat. N'hi ha prou per a això en restablir la relació normal de dependència amb Déu: Tu ets el Senyor, jo el servent. Perdona'm!

Panorama semblant se'ns presenta en el bell episodi de la dona pecadora. Aquell fariseu no sap comprendre —quan més petit és el cor de l'home, més li costa de perdonar; quan més baixa d'estatura és una ànima, tant més alta se sent, tant més desprecia els altres- i àdhuc menysprea a Jesús, perquè pensa que no sap amb qui se les heu, en permetre que la dona ni tant sols se li acosti. El diví Mestre, però, que essent Déu com és, coneix a fons el cor de l'home i la seva misèria integral, obra de manera que ell mateix es doni la resposta: Sí, estima més aquell a qui més s'ha perdonat, en aquest cas la dona, i —també la inversa és infinitament veritat— és perdonada en tant que ha estimat, que ha obert amb fe el seu cor ple de desconsol i adolorit pel buit que hi han deixat tants amors bruts, purament físics.

No cal a la dona ni tan sols parlar, ja que parlen prou els seus gestos tan bells i aparentment tan humiliants per a ella, de fer en públic. I noteu-ho, és la fe (tal com diu la frase que clou el text evangèlic d'avui) la que l'ha salvada. La fe li ha fet veure que només Déu salva, només Déu perdona, i que aquell home és portador de Déu i, com a tal, pot perdonar i perdona, pot netejar i neteja.

Sí, germans, ho diu sant Pau a la segona lectura presa de la seva carta als Gàlates: No pas perquè complim la LLei som justificats, ans perquè hem cregut, i per això, perquè creiem en Ell, viu Crist en mi, i jo visc per aquesta fe i d'aquesta fe, de creure en Aquell, qui m'ha estimat el primer, i fa posible en mi l'amor.

Avui, germans, costa particularment a la joventut —i potser a tots plegats— el sagrament de la Penitència. I els sacerdots –els preveres- hem d'entonar aquí el MEA CULPA!, perquè, sens dubte, no l'hem sabut presentar com calia: no és pas un tribunal seriós i terrible, on cal pesar i calibrar al milímetre pecats i penes, sinó una joiosa trovada d'Amor amb Aquell que ens ha estimat. I perquè ens ha estimat, ens ha portat a la vida primer, ens ha salvat després, i està sempre disposat, com el Pare del fill pròdig, a acollir-nos en els seus braços, a perdonar-nos una i mil vegades, per poc que hi anem, que ens hi adrecem, que realment l'estimem i volem lliurement restablir les relacions amb Ell, tant com cal, de criatures a Creador, de fills a Pare, de gratificats a gratificador, de salvats a Salvador.

Cal, però, també per part vostra, germans, el mínim esforç d'acceptar el sagrament, de saber que Déu se serveix de ministres imperfectes: els bisbes, els sacerdots…, d'instruments a voltes humanament inútils per a administrar-nos la seva gràcia infinita. Mossèn Tal, o el pare Qual, poden ser, i moltes vegades són humanament, una desgracia, però Déu ha volgut que, en tant que tals, siguin, o siguem, els seus representants, i cal que tinguem la humilitat d'acceptar els camins de Déu, d'allunyar-nos de tot fariseïsme, i de fer un acte de fe en el Déu que salva; i apropar-nos amb tranquil.la serenor, com el qui va a veure a Aquell a qui estima per sobre de tot, al confessonari.

Sens dubte la joia de l'encontre queda més palesada en un acte penitencial comunitari, però és convenient també de freqüentar en fe i humilitat, en joia i amor, el sagrament en forma tradicional i individual, i saber aceptar totes les formes, ens costin o no, perquè, per a qui estima de veritat, TOT ÉS GRÀCIA! Amén.

DIUMENGE XI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11; Ga 2,16.19-21; Lc 7,36-8,3

Reflexió: la Llei i la gràcia

L'hebreu «torà» posseeix un significat més ampli, menys jurídic que el grec «nomos». Designa un «ensenyament» donat per Déu als homes per a reglamentar la seva conducta. S'aplica abans de res a les lleis que la tradició de l'Antic Testament feia dependre de Moisès. El Nou Testament, fundant-se en aquest sentit del terme, clàssic en el judaisme, anomena «la llei» tota aquesta legislació que es remunta a Moisès (Rm 5,20), per oposició al règim de gràcia inaugurat per Jesucrist (Rm 6,15, Jn 1,17). No obstant això, es parla també de la «llei de Crist» (Ga 6,2). La teologia cristiana distingeix els dos Testaments, anomenant-los «llei antiga» i «llei nova». Per recobrir tota la història de la salvació, reconeix a més l'existència d'un règim de «llei natural» (Rm 2,14s) per a tots els homes que van viure o viuen al marge dels dos precedents.

La paraula que designa la gràcia (en grec «kharis») no és pura creació del cristianisme; figura ja a l'Antic Testament. Però el Nou Testament va fixar el seu sentit: És el nou règim instaurat per Jesucrist i en oposició a l'economia antiga. La gràcia és el do de Déu que conté tots els altres, el do del seu Fill (Rm 8,32). És el do que irradia de la generositat del dador i embolcalla en aquesta generositat la criatura que el rep. Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la paraula grega, traduïdes en llatí per «gratia» i en català per gràcia, es presten a designar alhora la font del do en el qui dóna i l'efecte del do en el qui rep. És que el do suprem de Déu no és totalment aliè a les relacions amb què els homes s'uneixen entre si, a més que existeixen entre ell i nosaltres nexes que revelen en nosaltres la seva imatge. Mentre que l'hebreu «hen» designa en primer lloc el favor, la benevolència gratuïta d'un personatge d'alta posició, i després la manifestació concreta d'aquest favor, demostrat pel qui dóna i fa gràcia, recollit pel qui rep i troba gràcia, i, per fi, l'encant que atreu les mirades i s'atreu el favor, el grec «kharis», amb un procés gairebé invers, designa en primer lloc la seducció que irradia la bellesa, després la irradiació més interior de la bondat, finalment els dons que manifesten aquesta generositat.

Per a nosaltres la Llei és Crist, que és el do, la gràcia de Déu mitjançant la qual ens manifesta el seu amor i la crida a viure tenint Crist com la nostra Llei. En aquest sentit sempre serà difícil la concreció d'una norma per tenir la seguretat del compliment de la Llei de Crist, que ha manifestat el do de la seva gràcia, estimant fins a l'extrem. La nostra Llei ha de ser doncs un esforç permanent per fer de l'amor la nostra llei.

Paraula

«He pecat contra el Senyor». «Un cor contrit tu no el menysprees», diu el salmista. Per això Déu perdona David davant la seva consciència de pecat i el seu penediment. Déu és un Déu misericordiós i de justícia, però fa prevaler la misericòrdia envers la criatura humana.

«L'home no es justifica per la llei, sinó només perquè ha cregut en Crist». Dominen en la vida creient de molts cristians la norma, la llei, ja que solem buscar la seguretat amb el seu compliment, però aquesta és una seguretat que no arriba fins a allò de més profund del nostre cor. Fins al cor solament hi arriba la Paraula de Déu, que ho sondeja tot. Per això, és necessari que busquem una estreta relació amb la persona i l'ensenyament de Crist, per a dur pau i veritable seguretat al cor.

«Visc jo, però no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi». Aquest ensenyament de sant Pau és un gran estímul per a nosaltres a seguir aquest mateix camí, que d'altra banda ja hem començat pel baptisme, que és el moment que comencem a ser temple de Déu, que Crist comença a viure en nosaltres.

«Aquesta dona estima molt i es que eren molts els pecats que li han estar perdonats, però quan no hi ha a perdonar, no hi ha tant amor». L'amor atreu l'Amor. L'amor atreu el perdó. Encara que en ocasions vivim aquests camins de l'amor de forma una mica heterodoxa, per negligència, per debilitat, per ignorància... però en el fons del nostre ésser busquem l'amor i volem i necessitem viure l'amor. Convé que no deixem endurir mai el cor com el fariseu de l'evangeli, que és la manera que ens incapacitem o ens tanquem per a l'amor.

Saviesa sobre la Paraula

«La súplica i les paraules dels qui preguen han de fer-se amb un mètode que impliqui pau i discreció. Hem de pensar que estem en la presència de Déu. Cal ser agradables als ulls de Déu tant per la postura com pel to de veu. Ja que, així com és propi dels desvergonyits estar sempre cridant, també ho és d'una persona discreta pregar amb pregàries moderades. Qui prega, benvolguts germans, cal que no ignori com va pregar el publicà al costat del fariseu en el temple. No va pregar amb els ulls alçats amb arrogància cap al cel, ni amb les mans desvergonyidament aixecades, sinó colpejant-se humilment el pit i confessant els pecats ocults, i d'aquesta forma sol·licitava la misericòrdia de Déu. Déu escolta el cor i no els sons». (Sant Cebrià, Tractat sobre el Parenostre)

«Per conèixer el preu de la nostra ànima, hem de considerar el que Jesucrist va fer per ella». (Sant Rector d'Ars)

«És impossible aconseguir la victòria sobre qualsevol passió si no estem penetrats d'aquesta idea mare: que la nostra indústria i el nostre propi treball no poden per si sols obtenir el triomf sobre ella». (Cassià, Col·lació 5,13)

12 de juny del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA X DURANT L'ANY

El Cor Immaculat de Maria
Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Re 19,19-21; Sl 15; Lc 2,41-51

"L'escultura —deia Miquel Àngel— és l'art de saber treure". L'art de la vida espiritual s'assembla més a l'activitat d'un escultor que a la d'un pintor, segons ha escrit un prevere. No és tracta, doncs, de posar colors, d'anar adquirir qualitats i mèrits; sinó de treure trossos que sobren al bloc per tal de donar-li la forma desitjada. Hem d'anar contemplant l'obra en el seu procés per apreciar les coses tal com són perquè la nostra ment tendeix a donar un valor absolut a les coses que veiem. Tot canvia i desprès dels anys només queda el record o el silenci. Sols perdura l'amor que hem sabut donar. Al costat de les persones bones que tenen "el cor net" de les Benaurances, fins i tot "el nostre cos reposa confiat", segons el salm.

Estimats germans: les proves de fe en la vida de Maria la van convertir en una obra mestra, digna de contemplar i d'imitar. Quan Maria va pronunciar el seu primer "sí" a l'Anunciació, no sabia tota l'extensió que el seu consentiment comportava. El naixement de Jesús fou una gran prova. Déu ens condueix per un camí diferent al que nosaltres havíem imaginat. La persecusió d'Herodes i la fugida a un país desconegut la fan propera a nosaltres. Si nosaltres quan perdem una clau ens inquietem... com hauria de viure Maria aquells tres dies sense saber res del seu Fill!
El silenci o l'absència de Jesús són sempre aparents. Lluny de les persones estimades, les sentim més a prop. La separació crea un buit, un despullament, que s'ha d'omplir del record i del desig de la seva presència. De vegades Déu no ens dóna cap senyal perquè vol que ens refiem d'Ell encara més. "Que es faci en mi la voluntat de Déu". Per aquell "sí" constant i confiant, Maria s'anava santificant i modelant a la imatge del Fill de Déu. "La plena de gràcia" podia omplir-se cada vegada més. Perquè el seu cor augmentava estimant, es feia forta en les proves i admirable per la fidelitat. Déu es dóna a l'ànima en la mesura en què aquesta es dóna a Ell. "Feliç tu, que has cregut".

Estem invitats a seguir el camí de Maria, amb ella. La nostra vida està composta per varietat d'esdeveniments: Anunciacions contínues. Pèrdues importants. Trobades que ens fan feliços, si cerquem. Meditació amorosa de la Paraula, que guardem dins del nostre cor. Separacions que no comprenem, com Maria que va veure allunyar-se el seu Fill amb un grup d'amics. La fosca nit de Getsemaní i el seu silenci. Finalment, agraïment perquè el cor maternal de Maria hi és present quan rebem els dons de l'Esperit Sant en "les nostres Pentecostes". Demanem al Senyor que, segons l'oració col·lecta, el nostre cor es converteixi en temples de Déu, com el de Maria.

11 de juny del 2010

EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-16; Sl 22,1-6; Rm 5,5-11; Lc 15,3-7

Una persona amiga em contava aquest somni que va tenir:

«Des de petita sempre havia somiat tenir una casa. Un dia m'hi trobar. Envoltada de molta gent pujava per mitjà d'una gran escala, fins a arribar a una gran habitació. Un cop allí s'escolten unes veus: mireu, ja arriben. I apareixen tres grans personatges. Després va aparèixer un altre gran personatge vestit d'una gran llum. Jo no li veia la cara. Poc després, embolcallat de llum, se'm va dirigir a mi, i em va dir: dona, què vols? I en aquest moment em vaig despertar».

Qui no somia tenir una casa? Una casa no s'improvisa. Una casa és un espai on es dóna l'encontre, la reunió, l'acollida. És un espai on Déu es dóna a conèixer. (Moratiel, Conversant des del silenci). Per això potser aquest somiar la casa era una forma d'expressar la nostàlgia de Déu. Qui no té nostàlgia de Déu? Qui no té nostàlgia, desig d'arribar i entrar a la casa on sap que l'esperen.

Entrar a la casa, pujar mitjançant la gran escala acompanyats per molta gent. No entrem sols. Entrar a la casa és entrar en el cor. I no entrem sols en el cor. Tornar a la casa, tornar al cor és tornar a l'escalf, a les abraçades dels qui ens estimen. I aquest és un camí que ja des que comencem a somiar no el fem sols. Ja deia el poeta Péguy: «Cal salvar-se junts. Cal arribar junts a la casa de Déu. Que no ens trobi els uns separats dels altres. Cal pensar una mica en els altres, cal treballar una mica pels altres. Què ens diria Déu si arribem a Ell els uns sense els altres?» (Paraules cristianes)

I per això aquest Déu ja va anunciar des d'antic que vindria Ell mateix a mostrar-nos el camí cap a casa. «Que vindria per a recollir-nos en la nostra dispersió, i dur-nos a prats deliciosos, per fer-nos reposar al costat de les fonts d'aigua viva».

Potser necessitem aprendre de cor aquestes paraules del salm 22, i fins i tot el salm sencer. Perquè potser no acabem d'allargar la nostra mà a Déu. És el que també ens recorda Peguy: «Conec l'home, diu Déu. Jo sé com tractar l'home. Com que és el meu ofici i la llibertat una creació meva. I que es pot demanar a l'home molt cor, molta caritat, molt sacrifici. Però no hi ha manera d'assolir un poc de confiança, de repòs, de calma, una mica d'abandó a les meves mans, de renúncia. Tot el temps està en tensió. Jo crec que sóc capaç de conduir-los a poc a poc».

I quan estem junts els uns amb als altres. Quan estem caminant i entrant a la casa els uns amb els altres, apareix el gran personatge. La Paraula es fa presència viva en el nostre espai interior, sense saber com. Aquesta experiència ens la recorda de forma bella sant Bernat: «El Verb de Déu, que és Déu mateix, ve a l'ànima i la deixa; quan no el té es queixa de la seva absència, somia amb la seva presència. L'home, l'ànima, reconeix la presència del Verb que té la sensació de la gràcia; quan no el té el busca, el desitja, el somia sense parar. I percep la seva presència sobre tot pels moviments del cor». (Homolia 74, sobre el Càntic dels Càntics)

No percebem el rostre de Déu. Però en la gran casa del món, quan estem envoltats de molts dels nostres germans, sentim una presència, sentim un alè de vida, la respiració suau d'algú al costat meu i una pregunta:

Dona, què vols?
Home què vols?

I no veiem cap rostre enfront de nosaltres. Perquè aquesta pregunta és com la campana que a les 5 del matí em desperta i em mostra el camí per anar a trobar-me amb el rostre ensonyat o serè dels meus germans. O aquesta pregunta és també la pregunta que m'arriba des dels rostres més diversos d'aquesta societat difícil, que esperen una resposta de part meva.

I és evident que he d'anar dibuixant al llarg de les hores del dia la bellesa d'aquest rostre que, en principi, apareix inexpressiu, ocult, com un llenç que el gran personatge m'ofereix perquè sap que tinc una gran capacitat de crear una obra bella. Però la bellesa pot tenir el seu codi, però el que és clar és que va emergint més enllà de tota norma lògica.

La lògica de la bellesa, com la lògica del cor, jo crec que sempre és desconcertant. I molt més la lògica del cor de Déu. Com ho és l'escena de l'evangeli. Com són també desconcertants i fora de tota la lògica la majoria dels relats de Jesús:

El pastor té 100 ovelles, en perd una, deixa les 99 al desert i va a buscar la perduda. No es parla d'un mínim d'atenció i seguretat envers les 99, mentre marxa pels camins a la recerca de la perduda. Obsessionat el pastor per la qui s'ha extraviat. És la lògica del cor. Immersos en el desert d'aquest món, immersos en la solitud d'aquesta societat.

Immersos en el dolor d'aquest món. Però immersos. Necessitem somiar. Perquè al cor de l'home li van bé els somnis. L'home necessita somniar.

8 de juny del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

En aquesta setmana s'ha iniciat la lectura de tres nous llibres, com són: La segona epístola de sant Pau als cristians de Corint, continuar amb els llibres dels Reis i l'evangeli segons sant Mateu. La primera lectura per tant, era de la continuació del primer llibre dels Reis [17, 7-16], on se'ns ha posat l'accent en que "no es va buidar el pot de farina, tal com el Senyor ho havia dit per boca d'Elies" (verset 16). I és que la fe d'Elies és com la d'Abraham, ja que calia una confiança total en Déu per atrevir-se a demanar a la viuda, sense saber el resultat, que li doni menjar amb les poques provisions que li queden. Però la viuda comparteix la mateixa fe atenint-se a la paraula de Déu i fiant-se de la promesa. El que és un episodi que prepara admirablement els més bells textos paulins sobre l'accés dels pobles a la salvació únicament per la fe en la paraula de Déu, independentment de les obres de la llei.

El salm responsorial escollit ha estat el 4 [2-3. 4-5. 7-8 (R.: 7a)] que ens ha dit que "la son és un do de Déu"; i és un fet que com més ens apartem de Déu i de la vida simple i natural, més aspectes artificials necessitem. Una pregària jueva per abans de ficar-se al llit beneïa Déu perque "envia la son a les meves parpelles". I és que Ell ens adorm i Ell ens desvetlla.

I l'evangeli era de sant Mateu [5, 13-16], on se'ns ha parlat de la "sal o llum", però, en quines condicions? I és que les màximes de Jesús sobre la sal (verset 13) i la llum (14-16) mereixen en el primer evangeli un tractament especial, ja que ambdues tenen aquí un sentit missioner. Ésser la sal de la terra és ser-ne l'element més preciat: gràcies a ell, la terra pot seguir la seva vocació i la seva historia. Ésser la llum del món és fer per manera que els propis actes esdevinguin signes de Déu per als homes. Però, ¿com pot el cristià d'avui ésser sal de la terra o llum del món, quan els homes prescindeixen del seu testimoniatge i no tenen cura de les seves declaracions? Segurament, no pas retirant-se en la possessió d'algunes veritats o l'apropiació d'algunes conductes! Potser caldrà que accepti de veure's amenaçat en la seva fe, i es dediqui a descubrir respostes sempre noves per a les preguntes insaciables dels homes, perquè la seva fe es torni altra vegada sal per als seus germans! Potser caldrà que aprengui a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre, perquè la resplendor de la seva llum tingui novament alguna cosa per il.luminar! Amén.

6 de juny del 2010

SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

«L'Amat va donar una gran festa i va reunir entorn d'ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer grans dons. L'Amic va anar també a la festa i l'Amat li va dir: —Qui t'ha cridat al meu palau? I l'Amic li va respondre: —L'amor i la necessitat m'han fet venir per a admirar els teus trets divins, les teves seduccions i l'esplendor de la teva glòria» (Ramón Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 94).

Aquests versos de Ramon Llull ens suggereixen la gran festa de la vida cristiana: la Pasqua. Aquesta festa d'on emergeix amb tot esplendor la nostra fe i que celebrem també cada dia en l'Eucaristia, i de manera especial cada diumenge, que és el dia del qual neix la primera i original Pasqua, amb la resurrecció del Senyor.

Per bé que no és una festa principal dintre del cicle de l'any litúrgic, en la línia d'aquelles grans solemnitats que hem anat celebrant: Nadal, Epifania, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, i que es van configurant ja des dels primers moments de la vida de l'Església, aquesta festa, com altres, té la seva importància, evidentment, ja que neix i s'institueix per subratllar aspectes concrets del misteri de Crist.

En concret, la festa del Corpus, com l'anomenem popularment, vol destacar el misteri de la presència, del sacrifici, de la comunió i del sacerdoci de Crist. I, amb l'afegit de la processó, expressa una dimensió de culte, d'adoració, de presència del Déu amb nosaltres, d'una Església en camí amb el seu Senyor per les rutes del món, per les ciutats i pobles.

Aquesta festa començà a celebrar-se a Lieja el 1247, i es consolidà en el s. XIV amb la processó del Santíssim Sagrament, fins a arrelar fondament en la religiositat popular.

Tornem, però, als versos de Ramon Llull i a la Paraula de Déu que acabem d'escoltar. L'Eucaristia ha de ser per a nosaltres això: la festa, la gran festa. El poeta diu que «reuneix a grans i nombrosos barons. I els va atorgar grans dons». Possiblement aquests assistents hi van empesos pel compromís d'una relació concreta amb l'Amat que organitza el banquet. Per consideracions socials o d'altra mena. Però es fa present l'Amic, i fa la impressió que no havia estat cridat, i per això l'Amat li pregunta: —Qui et va trucar a casa meva? I la resposta preciosa de l'amic: —L'amor i la necessitat m'han fet venir, per admirar els teus trets divins, les teves seduccions i la resplendor de la teva glòria.

Avui possiblement molts cristians vénen a aquesta festa empesos per l'obligació d'oir missa. A l'Amic de Déu, l'empenyen, en canvi, «l'amor i la necessitat». Perquè Déu és bo i amic dels homes. Així es manifesta Déu amb la seva encarnació, i així també ho fa Jesús en la primera Eucaristia, durant el Darrer Sopar, quan diu: «a vosaltres us he dit amics». Tots tenim necessitat d'aquest Amic, d'aquest Amat que porta el seu amor fins a l'extrem. Tots tenim necessitat d'aquest amor de l'Amat que celebrem a l'Eucaristia. Primer, perquè Ell ens va deixar un manament: «Prengué el pa, el partí i digué: Això és el meu cos ofert per vosaltres. I el mateix amb la copa: aquesta copa segella la nova Aliança. Feu això en memòria meva. Cada vegada que mengeu i beveu, en aquesta festa, anuncieu la meva vinguda».

I nosaltres, mengem i ens saciem?

Jesús continua distribuint avui els pans per saciar-nos. Però, com dirà poc després a la sinagoga de Cafarnaüm: «busquem el pa que sacia i dóna la vida eterna?» Aquest pa és el mateix Crist. Tenim necessitat d'aquest Crist que sacia la nostra fam més profunda, alhora que desperta les fibres més íntimes de la nostra capacitat i necessitat d'amor?

Avui més que mai necessitem aquest foc de Crist, necessitem que el seu pa ens faci sentir la presència roent del seu Esperit d'amor. Jesús continua beneint el seu pa i ens el dóna a fi que el servim a la gent com va fer en la primera multiplicació que anunciava l'Eucaristia.

Com és el nostre servei d'amor? Quin pa donem a la gent?

L'Amic també diu a l'Amat que el fa venir a la festa «la necessitat que té d'admirar els seus trets divins, la seva seducció i l'esplendor de la seva glòria».

Admirar l'Amat, admirar Crist, i per tant viure aquell vers del salm 62: «la meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà». Enamorar-nos del Crist, admirar... Això ens exigeix viure una relació molt assídua a través de la seva paraula.

En l'Eucaristia sempre escoltem la seva Paraula que ens ofereix saviesa, llum i fortalesa per a la vida. La mateixa celebració de l'Eucaristia és, en el seu conjunt, tot un compendi del misteri de Crist: la seva vida mort i resurrecció.

Però l'Amic sempre busca més i més l'Amat. I busca conèixer més profundament el Crist, contemplar en la meditació de la seva Paraula els seus trets divins. Provocar-lo, amb les nostres lectures i meditacions, perquè ens sedueixi cada dia. I així no manqui mai en la nostra vida aquest esplendor de la seva glòria, que esperem, per la seva misericòrdia, contemplar i gaudir un dia en tota la seva plenitud.

SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

Reflexió: Festes del Senyor, Corpus Christi

A més de les festes de l'Any Litúrgic, al llarg del qual celebrem el Misteri de Crist, ens trobem, tant a Orient com a Occident, altres festes, que estan també dedicades als misteris de Crist, perquè sempre el centre de la vida litúrgica és el misteri de Crist. No celebrem cap altre misteri en la litúrgia. Però són festes que no es contemplen en els grans misteris que tenen una harmònica col·locació al llarg de l'Any litúrgic, que es va anar configurant a partir dels primers anys de la vida de l'Església com són Nadal, Epifania, Pasqua, Ascensió, Pentecosta. Són festes dedicades a aspectes concrets del misteri de Crist, relacionats amb títols del Senyor, o aspectes de devoció que sorgeixen en un determinat moment de la vida de l'Església.

La festa del Santíssim Cos i Sang de Crist, o com és coneguda més popularment, "Corpus Christi", té un origen teològic devocional. Sorgeix a Roma a l'Edat Mitjana en honor del Santíssim Sagrament, a causa d'una decisió presa pel papa Urbà IV, en concret l'any 1264, amb la Butlla «Transiturus de hoc mundo». Aquesta festa posa de relleu alguns aspectes de la presència real i permanent de Crist en l'Eucaristia. És el moment d'un moviment teològic i popular d'afirmació de la fe en la presència real de Crist en l'Eucaristia, que es va començar a estendre per Occident a partir del s. X. Es va celebrar per primera vegada a Lieja el 1247. Es consolidar en el s.XIV amb la processó del Santíssim Sagrament, i ha arribat a tenir un fort arrelament en la religiositat popular.

En la perspectiva de la institució de l'Eucaristia, en el context pasqual del Dijous Sant, aquesta festa del Cos i de la Sang del Senyor celebra el misteri de la presència, del sacrifici, de la comunió, del sacerdoci de Crist. La processó eucarística expressa una dimensió de culte, d'adoració, de presència del Déu amb nosaltres, d'una Església "en camí" amb el seu Senyor per les rutes del món, per les ciutats i pels pobles.

Paraula

«Melquisedec, rei de Salem, va oferir pa i vi. Era sacerdot del Déu Altíssim i va beneir Abraham». Salem s'identifica amb Jerusalem. Melquisedec com sacerdot-rei és una prefiguració de Jesús. Amb la presentació del pa i del vi marca el que més endavant serà el sacerdoci instituït per Crist, que substituirà el sacerdoci de l'Antic Testament.

«Aquesta tradició que jo he rebut i que us transmès ve del Senyor». És el primer relat de la institució de l'Eucaristia, després dels evangelis. L'Eucaristia serà el record més entranyable, més valorat pels creients cristians. És el memorial que Jesús va lliurar i confiar als seus deixebles, perquè el guardessin i el celebressin. De fet, dintre d'aquest memorial hi ha tot el misteri de Crist: vida, mort i resurrecció.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni». Celebrar l'Eucaristia, és a dir, menjar el pa i beure el vi, és proclamar la mort del Senyor, però simultàniament és endinsar-se en el misteri del Ressuscitat. En proclamar la Mort de Crist ens incorporem a Ell, per començar a viure amb Ell la vida de ressuscitats.

«Jesús els digué: —Doneu-los menjar vosaltres mateixos». El relat de Lluc ens recorda aquest gest de Jesús que és anunci del sagrament del pa i del vi, o del Cos i la Sang del Senyor. D'aquest sagrament els cristians i els sacerdots estan cridats a ser-ne un instrument que faci possible que aquest aliment alimenti els homes i tinguin vida eterna.

«Ell prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles». Recull els gestos de Jesús, abans de donar l'aliment a la multitud. Són gestos que també es recullen en el ritu eucarístic.

Saviesa sobre la Paraula

«A fi que guardéssim per sempre en nosaltres la memòria de tan gran benefici, va deixar als fidels, sota l'aparença de pa i de vi, el seu cos, perquè fos el nostre aliment, i la seva sang, perquè fos la nostra beguda. Oh banquet preciós i admirable, banquet saludable i ple de tota suavitat! Què hi pot haver, en efecte, de més preciós que aquest banquet en el qual se'ns ofereix, per a menjar, no la carn de vedells o de bocs, com es feia antigament, sota la llei, sinó el mateix Crist, veritable Déu?» (Sant Tomàs d'Aquino, Opuscle 57, festa del Cos de Crist)

«L'Amat va donar una gran festa i va reunir entorn d'ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer grans dons. L'Amic va anar també a la festa i l'Amat li va dir: —Qui t'ha cridat al meu palau? I l'Amic li va respondre: —L'amor i la necessitat m'han fet venir per a admirar els teus trets divins, les teves seduccions i l'esplendor de la teva glòria». (Ramón Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 94)

«Tal presència es diu "real", no per exclusió, com si les altres no fossin "reals", sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, ja que per ella certament es fa present Crist, Déu i home, enter i íntegre». (Pau VI, Misterium Fidei)

5 de juny del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
2 Tm 4,1-8; Sl 70; Mc 12,38-44

Avís, avís, avís: «No us fieu dels mestres de la Llei».

Façana exterior, d'interessos i afalacs.

D'oracions que per fer-se veure, filactèries els embolcallen. Pobresa interior en definitiva es fa present.

Sant Gregori el Gran, en descriure com ha de ser un pastor, ens diu: «Que sigui pur de pensament; el primer en l'acció; discret en el silenci; útil en el parlar; pròxim a cada un per la compassió; donat a la contemplació més que ningú; company dels qui fan el bé per la humilitat; inflexible, pel zel de la justícia, contra els vicis dels delinqüents; que no disminueixi la cura de la vida interior a causa de les ocupacions exteriors, que no deixi de tenir providència de les coses exteriors per la sol·licitud de les interiors» (Gregori el Gran, Regla Pastoral, Clàssics del Cristianisme 21, Ed. Proa, Barcelona 1991, p. 61).

Interessant a tenir en compte el que ens diu sant Gregori. És en definitiva en l'autenticitat del pastor on rau el bon guiatge del ramat. «El qui sembra en el camp dels desigs terrenals, recollirà allò que prové d'aquests desigs: la perdició. Però el qui sembra en el camp de l'Esperit, recollirà allò que prové de l'Esperit: la vida eterna» (Ga 6, 8). És llastimós que encara avui aquesta perícopa de l'evangeli està d'actualitat en l'actuació d'alguns pastors. Pobresa interior en definitiva es fa present.

Avís, avís, avís: «Aquesta viuda pobra ha donat més que tots».

¿Com pot ser que una pobra doni més que tots? Dona, viuda i pobra, una persona en situació de risc que la Llei havia de tenir en compte. Però, va i resulta que Jesús ens diu que és la que més ha donat, perquè ha donat el que necessitava per viure.

Riquesa interior brolla com una deu d'aigua viva. La confiança de sentir-se filla de Déu li treu tota por de subsistència i és ofrena tota ella a Déu, per Déu, en Déu.

Avís, avís, avís: «Tu, conserva sempre el bon seny». Ens diu Pau. Sí, el bon seny hem de conservar, sense perdre els avisos que Jesús ens va proclamant en l'Evangeli. «No siguem gossos muts, no siguem espectadors silenciosos, no siguem mercenaris que quan ve el llop fugen; siguem pastors sol·lícits que vigilen el ramat de Crist» (De les cartes de sant Bonifaci, Carta 78: MGH Epistolae 3, 354). Tiguem sempre els ulls fits en el dia que deixarem les amarres d'aquest port per anar a l'encontre de la manifestació del Senyor.

4 de juny del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA IX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2 Tm 3,10-17; Sl 118,157.160.161.165.166.168 (R.: 165a); Mc 12, 35-57

«Des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist». Potser inspirat per aquesta frase, Luter va afirmar, en el seu dia, que Jesucrist és el «cor» de l'Escriptura. Però ja abans d'ell, els nostres pares, des d'Orígenes a Bernat, llegiren així les Escriptures, com a paraula i sagrament del Crist. És a través de la fe en Jesucrist, afirma Pau, que comprenem rectament les Escriptures, i així se'ns tornen camí eficaç per a la salvació.

Per voler de sant Benet els monjos tenim com a ofici principal la lectura de les Escriptures. Una lectura personal, que troba després el seu desplegament solemne en les hores de l'Ofici, i actualment també de l'Eucaristia, en què aquestes Escriptures són proclamades públicament, i, amb els Salms, es tornen paraula de pregària que puja de la nostra ment, afaiçonada per aquesta paraula, cap al Pare. Fins i tot durant el treball manual o intel·lectual, els monjos anem repetint i assaborint alguna paraula, o alguna frase de les Escriptures, per tal que «com a homes de Déu siguem madurs —això és, acabats— sempre a punt per a tota obra bona».

A l'Evangeli, Jesús, l'autèntic mestre de la Llei en diàleg amb els altres mestres, ens dóna un exemple de lectura sapient de les Escriptures, una lectura que li permet i ens permet l'accés a la seva veritable identitat. Fixem-nos, però, com ho fa. Amb una pregunta: «Si David l'anomena Senyor, com pot ser fill seu?». Les Escriptures, més que respostes a les nostres preguntes, susciten noves preguntes, això és, nous estímuls per a la recerca.

I encara un detall que, per insignificant, deu ser, al meu entendre, el més important. Pau parla de les «Escriptures», en plural. En efecte, Déu ens hi parla en plural. Hi ha moltes lectures de Déu possibles dins les Sagrades Escriptures. Per què? Perquè es tracta d'un «Déu de vius i no de morts, el Déu d'Abraham, d'Isa­ac, de Jacob», de Josep, de Moisès, de David, dels profetes ... de Joan Baptista, de Maria, de Jesús ... de Pau. No un Déu unívoc, monolític, tancat, reclòs en la seva perfecció absoluta. En efecte, el Déu Trinitat que tot just diumenge confessàvem, no ens podia parlar altrament en les Sagrades Escriptures.

I què?, doncs. Una invitació per a tots nosaltres a llegir, també en plural, els diversos esdeveniments de la nostra vida amb les persones que els configuren, i que són també per a nosaltres Sagrades Escriptures, sagrament del Crist; perquè el Déu amagat ens visita en el secret i en la senzillesa de la quotidianitat, tal com proclamava, fa ben poc, Santa Maria de la Visitació i del Magníficat. Amén.

2 de juny del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA IX DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Tm 1,1-3.6-12; Sl 122; Mc 12,18-27

Estimats germans,

Per entendre la segona carta a Timoteu, hem de conèixer les circumstàncies de Pau: embellit, cansat però no derrotat, empresonat a Roma, espera un judici i sap que la seva vida serà curta. A més, l'apòstol se sent abandonat. Per això busca companyia humana. En els moments de prova, l'afecte es fa més profund i sincer. Anomena a Timoteu, "fill estimat". Els consells que li dóna són també per a nosaltres: "procura revifar la flama del do de Déu"... La seva vida ha estat conduïda per l'Esperit ja des d'abans de la conversió. "L'Esperit que Déu ens ha donat, no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny". Així, tot i estar empresonat, li queden forces per a preocupar-se pels demés, per les comunitats, i aprofita tota ocasió per evangelitzar, "suportant-ho tot amb la fortalesa que Déu li dóna".

Pau ens desitja "la gràcia, la bondat i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el nostre Senyor". Amb gràcia, bondat i pau podrem seguir el nostre camí, "sabent molt bé en qui hem cregut". Maria, la Mare de Jesús, va saber en qui va creure. La seva humanitat està marcada per la fe; i les seves vivències, il·luminades per la confiança absoluta en Déu. La confiança ens dóna la gran seguretat de que no cal preocupar-se del passat, que pot marcar-nos; ni ens hem d'angoixar pel futur, que desconeixem com serà. Simplement, la confiança ens fa abandonar-nos en mans de Déu. La confiança neix de l'amor, que augmenta quan col·laborem a l'obra de Déu. "On hi ha amor, no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por", escriu Sant Joan (1Jn 4,18).

Molt interessats estaven els saduceus en l'altra vida , quan en realitat no creien en la resurrecció. Fan preguntes absurdes amb el desig de comprometre els altres. Prou sabem el ridícul que van fer. Per contrast tenim l'exemple de Pau i la seva capacitat de reacció en els moments en que fa falta una gran fe. Però sobretot admirem la fe i l'amor de Maria, que ens ajuda a viure la fe en les coses essencials: el nostre Déu és un Déu de vius. Qui estima es va omplint de vida, perquè es va omplint de Déu que és la Vida i l'Amor.

1 de juny del 2010

LECTIO DIVINA

SALM 21 (20)

1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.

2 El rei celebra el teu triomf, Senyor.

Com se sent feliç de la teva victòria!
3 Li has concedit el que el seu cor volia,
no li has refusat el que et demanava.
4 T'avances a beneir-lo a mans plenes,
li poses al cap una corona d'or.
5 T'ha demanat vida, i li has fet la gràcia
d'allargar els seus anys per sempre, sense fi.
6 L'ha fet cèlebre la teva victòria,
l'has cobert d'honor i majestat;
7 sempre es valdran del seu nom per a beneir,
l'omples de goig a la teva presència.
8 El rei confia en el Senyor;
l'amor de l'Altíssim no el deixarà caure.
9 La teva mà s'empararà dels enemics,
s'apoderarà dels adversaris.
10 Els faràs cremar com un forn encès,
el dia que tu, Senyor, et manifestis.
Els consumirà la teva indignació,
el foc els devorarà.
11 Esborraràs el seu nom de la terra,
no quedarà rastre dels seus descendents.
12 Ni que intentin fer-te mal,
ni que conspirin contra tu, no podran res;
13 així que el teu arc els apunti de cara,
se't giraran d'esquena per fugir.
14 Alça't poderós, Senyor:
cantarem celebrant la teva gesta.

Idees generals sobre el salm

És una acció de gràcies per la victòria del rei, o del Senyor a favor del rei, feta o cantada, per la comunitat. Aquest salm seria un complement de l'anterior com a petició confiada i acció de gràcies per la concessió de la victòria. Aquest salm completa el 20 amb la presència de l'enemic derrotat, en fugida, destruït, que són dades solament apuntades en el salm 20.

Tractant-se d'un salm "reial" és lògic que tingui relacions amb altres semblants, per exemple el salm 2 (petició), amb el 18 (lleialtat i la destra de Déu, la presència de l'enemic).

Una composició harmònica de dues seccions, cadascuna de 6 versos, amb un vers central d'unió i articulació. Els versos 7 i 14 són l'aclamació del poble, que està present en la coronació del rei.

A 2-7 algú es dirigeix al Senyor en nom del rei mostrant com s'alegra el monarca, i indicant el per què d'aquesta alegria.

A 9-13 algú es dirigeix al rei en nom del Senyor.

Hi ha unes repeticions artificioses. Com a poema és modest.

No ens diuen molt les repeticions: El Senyor i el rei s'ajunten a v. 2 i 8; que la victòria és font de goig i d'honor a v. 2 i 6; que les benediccions són bones i duradores a v. 4 i 7.

Les accions de Déu són 14 en tot el salm: 8 en la primera part i 6 en la segona, la qual cosa té una importància especial. Més interessant és contrastar el seu contingut actiu i enèrgic amb les accions del rei, gairebé totes sentiments i actituds.

Al centre es troba la confiança en Déu, actitud bàsica i central del rei: és el més important que ha de fer. En els extrems la celebració del rei i de la comunitat. En el centre la lleialtat a Déu, com el sobirà amb el seu vassall.

«Aquest salm és una descripció grandiosa i veritablement oriental de l'ideal israelita del que és un rei». (Gunkel)

Llegeix

Llegir-lo diverses vegades, fent un repàs de les idees generals, com un primer i assidu contacte amb el salm.

Medita

v. 2-7: La comunitat es dirigeix al Senyor tenint el rei com a centre d'atenció. És com si el rei estigués al mig, en el seu escó, silenciós, mentre la comunitat parla per ell. Solament al final del salm la comunitat parla de si mateixa: «cantarem el teu poder» (v. 14).

Es destaquen dues coses: el poder victoriós del Senyor, tot seu, i els beneficis concedits al rei (benediccions, longevitat, corona, glòria, honor...).

v. 2: Tot és gràcia de Déu; la victòria ve de Déu. Tot ha de redundar en glòria de Déu.

"La força de Déu és Crist" (Orígenes); "El profeta David anuncia la victòria completa d'aquest Rei que és el seu descendent" (Eusebi)

v. 3: "Els desitjos del cor". Sembla que tots s'han posat d'acord en una oració comunitària. "On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom allí estic jo enmig d'ells". Déu no nega res a una comunitat que té "un sol cor i una sola ànima". La coherència entre el que es diu, es pensa, se sent i es viu... és allò que més agrada a Déu.

"El desig de Crist, és que com el Pare i Ell són u, nosaltres siguem també u". (Sant Jeroni)

Escriu Paul Claudel: "Tots els desigs del seu cor. És això el que desitges? Aquí els téns".

v. 4: Una bonica definició de Déu: "el qui ens va al davant". Déu sempre té la iniciativa. "Ell ens ha estimat el primer" (1Jn 4,10). Ens va al davant per a estimar-nos, per a beneir-nos, ajudar-nos...

"Aquesta corona és la glòria de l'Encarnació; no és tan sols salvació, sinó vida, glòria, magnificència, alegria, esperança i misericòrdia" (Sant Atanasi)

v. 5: La vida llarga és una de les benediccions de Déu.

"Et demanava la vida i la hi has concedida. Quan el rei Ezequies demanava la vida, desitjava simbòlicament el Crist" (Orígenes)

v. 6: «La resurrecció afegeix a Crist una nova glòria, segons Jn 12,28: "Jo l'he glorificat i el glorificaré encara". Crist en la seva forma de Déu posseïa glòria i honor; quan s'ha fet home, Déu l'ha exaltat» (Orígens)

v. 7: Escriu Claudel: "Tu el restauraràs amb el teu rostre: fas brollar del seu cos la benedicció com un torrent".

v. 8: Confiança en Déu. És una aclamació emotiva de l'assemblea. Entusiasma la comunitat la confiança del rei en Déu. El poble se sent segur.

v. 9-13: Continuen els verbs en segona persona com en la primera part; el mateix subjecte. Se citen els beneficis que es fan al rei. El "tu" de la segona part és Déu.

Una imatge grandiosa de Déu que arriba als seus adversaris, que ho abasta tot. És la mateixa idea del Salm 139,7-10.

v. 9: "Tu permets als teus enemics perseguir la teva família perquè s'exercitin els teus atletes; però el seu orgull no durarà molt de temps: poc després la teva mà els aferrarà, la teva dreta interceptarà els qui fugen" (Eusebi)

vv 10-13: Són frases molt dures els vv 10-13. Sembla una oració blasfema.

Escriu Alonso Schökel: "Els enemics del rei i del poble són enemics del pla històric de Déu, intenten destruir la salvació històrica que Déu va realitzant; per això el poble prega perquè Déu destrueixi aquesta agressió".

El que Déu no destrueix és la llibertat que ens ha donat a cadascun.

v. 14: Invocació final i participació coral en la festa.

"No han volgut reconèixer-te en la teva humilitat: aixeca't en la teva força ja que ells han dominat la debilitat" (Sant Agustí)

Escriu Claudel: "Puja, Senyor, creix, eleva't! eleva't, exaltació! I nosaltres lliurarem a la teva glòria el combat de la nostra petitesa".

Prega

Senyor, som pols i cendra,
som no res, Tu ets el Sant,
Tu has posat en el nostre espai interior
una deu de vida
un foc ardent...
Obre la nostra oïda interior
perquè escoltem
la remor del teu Esperit
i no siguem confosos.
Amén.

Contempla

Dedica un temps en silenci a repassar el salm, posant la teva atenció a tot el que pot despertar, o desperta, en aquesta vida la nostra confiança en Déu.