Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
1Re 19,16b,19-21; Sl 15,1-2.5.7-8.9-10.11 (R.: 5a); Ga 5,1.13-18; Lc 9,51-62
Germans,
Per poc que hàgim parat atenció a les tres lectures de la taula de la Paraula d'avui, ens haurem adonat que el fil conductor que les uneix està centrat en el tema de la llibertat. Llibertat en relació a l'elecció, en la primera lectura, llibertat en front de l'esclavatge de qualsevol mena de contingència, en la carta de sant Pau als Gàlates i llibertat respecte als lligams afectius, en l'evangeli. Podem dir que no és lliure aquell que fa el que vol sinó aquell que fa el que és objectivament millor, amb autonomia i seny. La llibertat no està en no dependre de res ni de ningú sinó en establir unes relacions amb l'ambient extern i les persones que afavoreixin una interrelació positiva i creativa. Per això sant Pau ve a dir que l'amor de benvolença, aquell que vol el bé de l'altre d'una manera desinteressada, engendra llibertat en l'harmonia. La llibertat, però, no s'improvisa, i tampoc mai no és del tot aconseguida, ja que comporta un joc de renúncies i opcions que s'han d'anar afinant amb el temps i que, per altra part, són sovint inevitablement doloroses.
En la primera lectura que hem escoltat, veiem com el profeta Elies realitza un gest simbòlic tirant el seu mantell sobre Eliseu, gest que s'ha d'entendre com una transmissió del carisma profètic sobre el deixeble. D'aquesta manera Eliseu, immers fins ara en el seu treball quotidià, és cridat a abraçar una forma de vida nova. És lliurament i amb una generositat espontània que Eliseu ho sacrifica tot per respondre a la crida de Déu. D'acord amb el que he dit més amunt, Eliseu renuncia al seu propi interès per llançar-se tot ell vers una nova missió, sens dubte plena de sorpreses, però que té en Elies un referent prou creïble com per abandonar-s'hi sense condicions a costa de deixar enrere tot allò que constituïa fins ara el seu arrelat patrimoni i que ell relativitza tot d'una compartint-t'ho entre els seus.
El lligam d'aquest text de l'antic testament amb l'evangeli d'avui es troba en la diferència de radicalitat entre la crida d'Elies i la que Jesús proposa als seus possibles seguidors. Elies permet a Eliseu d'anar a besar el seu pare i la seva mare abans d'emprendre el seguiment del profeta. Jesús, en canvi, es mostra més exigent amb aquells que li demanen de seguir-lo. La seva missió és massa urgent com per permetre's acomiadaments que sempre poden ser temptadors de claudicació i que fins i tot poden fer tornar enrere. Jesús està iniciant la seva pujada definitiva a Jerusalem on consumarà la seva missió sofrint la passió i la mort per la seva fidelitat a la veritat i per docilitat a la voluntat salvífica del Pare. En aquest camí irrefrenable, no hi ha lloc per a esperes i retards. Jesús, que no té on reposar el cap, té en canvi com a única urgència l'anunci del Regne de Déu. Davant d'aquest anunci tot esdevé relatiu, tot passa a segon terme, tot s'ha de sacrificar. La missió de Jesús i el seu seguiment està per damunt de qualsevol lligam o prioritat de sang i de lloc. D'aquí que el deixeble de Jesús no pot tenir cap més urgència que la que esperona el mateix Mestre.
I aquí hi entrem també de ple nosaltres, els qui ens diem cristians, és a dir, seguidors del Crist i que volem identificar-nos amb ell. Al cap i a la fi el Crist no ha vingut a fer la seva pròpia comoditat, sinó que ell porta entre mans una missió rebuda del Pare en favor de tots els homes. I allò que afecta a tots els homes està per damunt de qualsevol interès privat. Jesús demana la nostra col·laboració perquè siguem conscients de fins a quin punt ell ha experimentat en la pròpia vida la missió irrenunciable que el Pare li ha donat. I aquesta missió ell l'ha acollida lliurement i l'ha feta seva, perquè allò que és del Pare és també del Fill. Per tant, la causa de Jesús ha de ser també la nostra causa sense pal·liatius, sense reserves ni planys de cap mena perquè ell ha estat el primer a comprometre's per nosaltres fins a deixar-hi la pell.
Podríem preguntar-nos ara en quin nivell de seguiment del Mestre ens trobem nosaltres, si realment estem disposats a acompanyar-lo fins a Jerusalem i, des d'allí, fins on sigui. També podríem preguntar-nos si realment hem entès bé què vol dir ser lliures i despresos de tot i de tots. Sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures amb la seva mateixa llibertat, amb la seva decidida disponibilitat a la voluntat del Pare. Una exigència tan radical com aquesta només serà possible si ens adherim de cor i de ment al Crist, i si deixem que ell ens ensenyi aquest camí d'alliberament i de renúncia per tal que nosaltres l'acollim amb un convenciment joiós.
Germans, estem en camí, som pelegrins cap al Regne, amb l'esperança de ser-ne un dia cohereus amb Crist. Emmirallem-nos, doncs, en ell, optem decididament per ell i prenguem-nos seriosament allò que té de radical el seu missatge evangèlic per tal que arribem a fer experiència de la llibertat que animava la passió de la seva missió, és a dir, el seu desig vehement de fer la voluntat del Pare. I la voluntat del Pare, tal com ens ho fa demanar Jesús mateix en el Parenostre, és que això d'aquí baix funcioni com allò d'allà dalt, si em permeteu emprar aquest llenguatge col·loquial. Des de la nostra perspectiva limitada i caduca aquesta petició pot semblar una utopia irrealitzable, però des de la llibertat sorprenent de Déu, ha de ser, sens dubte, una fita i una realitat plausibles.
