SANTS PERE I PAU, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere no té ni plata ni or, però té quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist. Pau ja no persegueix ni atropella l’Església de Déu, ja no sobrepassa dins del judaisme molts compatricis de la seva edat, ja no és més zelós que ningú de les tradicions dels seus pares; però té ara quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist.

Apòstols de primera i de darrera hora Pere i Pau per l’encontre amb Crist han esdevingut autèntics pilars de l’Església i la gràcia de la fe adquirida per Pere en ser cridat dels primers vora el llac de Galilea i per Pau en caure del cavall camí de Damasc és el que tenen i és el que ens donen, anunciant la bona nova de Crist.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe perquè reberen aquesta gràcia del mateix Crist però també perquè són febles com nosaltres mateixos ho som i en el seu camí Pere s’enfonsarà a l’aigua al primer ventijol, negarà al mestre i fugirà; però alhora plorarà, per tres cops li manifestarà com l’estima i per Ell patirà presó i per Ell donarà la vida; perquè Pere a la fi sempre es penedeix, sempre sentint-se pobre pecador referma llur fe retornant a Crist, a qui aniria sinó?

Pau es gloria de les seves febleses i les accepta de bon grat, per Crist patí injúries, adversitats, persecucions i angoixes; hebreu, israelita, descendent d’Abraham i servidor de Crist, patí treballs, presons, bastonades, assots i naufragis; sentint-se fort en la seva feblesa.

El Senyor reservava per a ells la corona del martiri que s’havien guanyat a pols, per això avui celebrem la seva mort, quan havent arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port, en el martiri mostraren la seva fidelitat. De Pere celebrem també el seu magisteri, la seva càtedra; de Pau commemorem la seva conversió i dels dos el seu martiri. Pere i Pau, israelites fidels, en haver conegut al Crist, en haver fet experiència presencial i testimonial de la seva resurrecció han esdevingut pares del nou poble de Déu; la trobada amb Crist capgirà les seves vides i els va conformar en la fe fins a donar-ne testimoni amb la seva pròpia vida.

Si Crist morí amb els peus prop de la terra i el cap prop del cel, significant així que del cel havia vingut i alliberada la terra del pecat al cel se’n tornava; Pere morí amb el cap vora la terra i els peus cap al cel, simbolitzant així a l’Església que arrelada a la terra i tenint-lo a ell per fonament, dirigeix les seves petjades cap al regne del cel, l’Església celestial. Pau regà amb llur sang la terra romana com amb la seva paraula abrandada havia amarat tota la gentilitat i envigorit la mateixa Església.

Aquesta Església amb la que fem camí, és tant sols de Crist, no és pas l’Església de Pere ni la de Pau; però ambdós en són tant fidels servidors que sense ells tot hauria estat diferent. Pere fou el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posà a plena llum i l’acostà als gentils, a nosaltres mateixos, segons una antiga tradició. «Pere i Pau són amics de Déu de manera singular, perquè van beure el calze del Senyor. A tots dos Jesús els va canviar el nom en el moment en què els va cridar al seu servei: a Simó li va donar el de Cefes, és a dir, pedra, d’on deriva Pere; a Saule, el nom de Pau, que vol dir petit.» (Joan Pau II 29 de juny de 2003); significant així que l’encontre amb Crist canviant el rumb de llurs vides, fou per a ells un nou naixement, com per a nosaltres el baptisme.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe, models en la fidelitat i també models en la lluita contra la feblesa. El seu camí esdevé tant profundament humà que ens hi podem sentir tots identificats. Perquè també nosaltres massa sovint ens enfonsem a causa del dubte, de la poca fe; també nosaltres a voltes necessitaríem una llum esclatant i una veu del cel estant per treure’ns del nostre ensopiment espiritual; també nosaltres neguem al mestre cada vegada que incomplim el seu mestratge; també nosaltres plorem els nostres pecats.

Però com Pere i com Pau podem recobrar la serenor i el recte camí cap al Crist mitjançant la fe i l’amor. També a nosaltres com a Pere el Senyor ens pregunta i «tu qui dius que soc jo?»; també a nosaltres ens qüestiona dient-nos «m’estimes?» i també a nosaltres com a Pau ens diu «Jo sóc Jesús»; així per mitjà de l’Escriptura i de la tradició de l’Església arrelada en Pere i Pau el mateix Jesús ens mostra en els seus sants apòstols el camí de la fidelitat.

Pere és la roca sobre la que Jesús edificà la seva Església i malgrat tot la roca sovint trontollava, però de cada sotragada en sortia més ferma tant que fins i tot les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Pau apareix davant nostre com la figura d’un apòstol fecund i profund, de la proximitat de la paraula del qual cadascun de nosaltres pot treure profit. Per ells, Crist se’ns fa proper i amb ells la nostra fe arrela en la mateixa experiència del Crist ressuscitat.

Demanem-li al Senyor la fortalesa de Pau en les adversitats, demanem-li per a nosaltres la humilitat de Pere per aixecar-nos cada cop que caiguem i esdevenir així fidels a l’amor de Crist; perquè tant sols Ell té paraules de vida eterna.

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Sa 1,13-15.2,23-24; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; 2C 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43

«Nosaltres coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perdi la vida; el que a Déu li agrada és que l’home visqui perquè és imatge seva i Déu no és un déu de morts sinó de vius. Per això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé, guarint als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per demanar-li res però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien bons.

La fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però n’hi havia que encara se n’enraien quan Jesús parla de la mort com un són del que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, Ell no vol la malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida.

Per arribar a ser guarits per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per viure en Ell i per Ell ens cal creure-hi, és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seva filleta que s’estava morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que era morta; la fe de la hemorroissa que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora; la fe que venç la por, la mort i la malaltia, que venç els aldarulls i els crits de dolor que eixordeixen, que venç als incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe, ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se li acosta amb fe; i qui rep la seva gràcia sap prou que la rep.

El Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes de la vida eterna, durant la seva vida pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda a partir de la seva resurrecció. El Senyor ens arrenca de la terra dels morts per fer-nos tornar a la vida, els plors de cap al tard els converteix l’endemà en crist de joia, com ens ha dit el salmista.

La malaltia, el dolor aquí a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor essent ric es va fer pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la mort.

Sí, el dolor, la malaltia i la mort són presents en les nostres vides; però no són el sentit últim, no tenen la darrera paraula. És això el que Jesús vol mostrar i transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell fins a empènyer-lo pertot arreu. La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir; l’hemorroissa va guarir-se per al cap i a la fi morir; però la mort ja no és ara la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a la resurrecció.

És aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que molts no han entès encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguin, aquells pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella noia són els escollits per a ser testimonis del Crist.

A partir de la seva mort en creu i de la seva resurrecció d’entre els morts, tots som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan anem de mal en pitjor.

Demanem al Senyor de poder treure profit d’allò que tenim abundantment: fe, doctrina, interès per tot; demanem-li de ser generosos ja que coneixem prou bé la generositat del Crist; demanem-li de tenir fe i no por, perquè la bondat i la justícia del Senyor són immortals.

SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Os 11,3-4.8c-9; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 3); Ef 3,8-12.14-19; Jo 19,31-37

L’amor no es pot mesurar. Si es pogués mesurar no seria amor, seria qualsevol mena de conveniència, però no seria amor. I si això, és així entre les persones, encara és més incommensurable l’amor de Déu.

Com tenim el nostre cor?

Obrim el nostre cor?

Reconeixem qui ens salva?

Son preguntes que avui ens podem fer davant de l’amor sense mesura que se’ns presenta de part de Déu.

Com tenim el nostre cor?

La persona humana té la clau, té la capacitat de tancar el seu cor o d’obrir-lo. Ara que és època d’exàmens, ens convé escoltar aquestes lectures d’avui i fer examen de consciència i si convé penedir-nos per ser tant durs de cor.

El soroll del món de vegades no ens deixa sentir el batec del cor trasbalsat de Déu, del Sant present dintre nostre. I així, nosaltres som els qui posem límits a l’amor, muralles, avisos: prohibit el pas, no entri. I no hem volgut reconèixer Déu, que ens conduïa amb suavitat, que ens agafava, que s’inclinava per donar-nos aliment i ens estimava amb llaços d’amor.

Obrim el nostre cor?

La misericòrdia de Déu s’ha fet carn en el seu Fill Jesucrist per a que nosaltres visquem fermament arrelats i fonamentats en l’amor, i puguem comprendre i conèixer la immensitat d’aquest amor, i així Crist habiti per la fe en els nostres cors.

Des de l’arbre de la Creu Jesús ha lliurat l’Esperit, per salvar el llinatge humà, per salvar-nos a nosaltres també, quan tenim un cor dur que sembla un roc enlloc d’un cor. L’amor que ve de Déu és expansiu, s’escampa com l’oli de la unció i guareix. Per part nostra ens cal obrir-nos a rebre el seu amor, obrir-nos a la seva misericòrdia infinita.

Reconeixem qui ens salva?

El qui ho veié, en dona testimoni. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. I així, mirem el qui han traspassat i recordem la immensitat de l’amor de Jesús. Jesucrist ha lliurat la vida, i encara amb la mort, ens ha donat del seu costat traspassat sang i aigua.

D’aquesta aigua ens ha obert el riu de la vida, de la gràcia, del Baptisme per a la nostra salut. D’aquesta sang ens alimenta amb el sagrament de l’Eucaristia.

Contemplem aquell que han traspassat, no deixem mai de tenir els ulls de la fe en el cor obert de Jesús, que ens acull sempre i vol viure dins nostre. Reconeixem l’Únic que ens salva.

Examinem la nostra vida per veure com tenim el cor. Reconeixem qui és qui ens salva i posem tota la nostra esperança en Jesús. Posem atenció en la capacitat de dilatació del nostre cor i vigilem que el nostre cor no es tanqui mai.

Fem-nos dignes de tenir un cor de pregària, obert, renovat cada dia amb l’oració sincera. Procurem tenir un cor humil, que descendeix de l’orgull cap a terra i es posi a nivell del cor de Jesús. Si no és des de la humilitat no trobarem el goig de trobar-nos cara a cara amb Jesús. I ja sabem que Jesús se’ns presenta moltes vegades al davant nostre en el rostre de l’altre. L’amor de Jesús ens espera. Obrim de pressa els nostres cors al seu amor que ens salva.

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle B)

Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 24,3-8; Sl 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s’encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres.

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5). Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud.

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).