SANTS PERE I PAU, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere no té ni plata ni or, però té quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist. Pau ja no persegueix ni atropella l’Església de Déu, ja no sobrepassa dins del judaisme molts compatricis de la seva edat, ja no és més zelós que ningú de les tradicions dels seus pares; però té ara quelcom molt més valuós, la seva fe en Crist.

Apòstols de primera i de darrera hora Pere i Pau per l’encontre amb Crist han esdevingut autèntics pilars de l’Església i la gràcia de la fe adquirida per Pere en ser cridat dels primers vora el llac de Galilea i per Pau en caure del cavall camí de Damasc és el que tenen i és el que ens donen, anunciant la bona nova de Crist.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe perquè reberen aquesta gràcia del mateix Crist però també perquè són febles com nosaltres mateixos ho som i en el seu camí Pere s’enfonsarà a l’aigua al primer ventijol, negarà al mestre i fugirà; però alhora plorarà, per tres cops li manifestarà com l’estima i per Ell patirà presó i per Ell donarà la vida; perquè Pere a la fi sempre es penedeix, sempre sentint-se pobre pecador referma llur fe retornant a Crist, a qui aniria sinó?

Pau es gloria de les seves febleses i les accepta de bon grat, per Crist patí injúries, adversitats, persecucions i angoixes; hebreu, israelita, descendent d’Abraham i servidor de Crist, patí treballs, presons, bastonades, assots i naufragis; sentint-se fort en la seva feblesa.

El Senyor reservava per a ells la corona del martiri que s’havien guanyat a pols, per això avui celebrem la seva mort, quan havent arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port, en el martiri mostraren la seva fidelitat. De Pere celebrem també el seu magisteri, la seva càtedra; de Pau commemorem la seva conversió i dels dos el seu martiri. Pere i Pau, israelites fidels, en haver conegut al Crist, en haver fet experiència presencial i testimonial de la seva resurrecció han esdevingut pares del nou poble de Déu; la trobada amb Crist capgirà les seves vides i els va conformar en la fe fins a donar-ne testimoni amb la seva pròpia vida.

Si Crist morí amb els peus prop de la terra i el cap prop del cel, significant així que del cel havia vingut i alliberada la terra del pecat al cel se’n tornava; Pere morí amb el cap vora la terra i els peus cap al cel, simbolitzant així a l’Església que arrelada a la terra i tenint-lo a ell per fonament, dirigeix les seves petjades cap al regne del cel, l’Església celestial. Pau regà amb llur sang la terra romana com amb la seva paraula abrandada havia amarat tota la gentilitat i envigorit la mateixa Església.

Aquesta Església amb la que fem camí, és tant sols de Crist, no és pas l’Església de Pere ni la de Pau; però ambdós en són tant fidels servidors que sense ells tot hauria estat diferent. Pere fou el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posà a plena llum i l’acostà als gentils, a nosaltres mateixos, segons una antiga tradició. «Pere i Pau són amics de Déu de manera singular, perquè van beure el calze del Senyor. A tots dos Jesús els va canviar el nom en el moment en què els va cridar al seu servei: a Simó li va donar el de Cefes, és a dir, pedra, d’on deriva Pere; a Saule, el nom de Pau, que vol dir petit.» (Joan Pau II 29 de juny de 2003); significant així que l’encontre amb Crist canviant el rumb de llurs vides, fou per a ells un nou naixement, com per a nosaltres el baptisme.

Pere i Pau són per a nosaltres models en la fe, models en la fidelitat i també models en la lluita contra la feblesa. El seu camí esdevé tant profundament humà que ens hi podem sentir tots identificats. Perquè també nosaltres massa sovint ens enfonsem a causa del dubte, de la poca fe; també nosaltres a voltes necessitaríem una llum esclatant i una veu del cel estant per treure’ns del nostre ensopiment espiritual; també nosaltres neguem al mestre cada vegada que incomplim el seu mestratge; també nosaltres plorem els nostres pecats.

Però com Pere i com Pau podem recobrar la serenor i el recte camí cap al Crist mitjançant la fe i l’amor. També a nosaltres com a Pere el Senyor ens pregunta i «tu qui dius que soc jo?»; també a nosaltres ens qüestiona dient-nos «m’estimes?» i també a nosaltres com a Pau ens diu «Jo sóc Jesús»; així per mitjà de l’Escriptura i de la tradició de l’Església arrelada en Pere i Pau el mateix Jesús ens mostra en els seus sants apòstols el camí de la fidelitat.

Pere és la roca sobre la que Jesús edificà la seva Església i malgrat tot la roca sovint trontollava, però de cada sotragada en sortia més ferma tant que fins i tot les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Pau apareix davant nostre com la figura d’un apòstol fecund i profund, de la proximitat de la paraula del qual cadascun de nosaltres pot treure profit. Per ells, Crist se’ns fa proper i amb ells la nostra fe arrela en la mateixa experiència del Crist ressuscitat.

Demanem-li al Senyor la fortalesa de Pau en les adversitats, demanem-li per a nosaltres la humilitat de Pere per aixecar-nos cada cop que caiguem i esdevenir així fidels a l’amor de Crist; perquè tant sols Ell té paraules de vida eterna.