DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Vergonya ens hauria de fer, que després de tants segles encara estem així: Si escoltem o no escoltem, si fem el bé o no fem el bé, si beneïm o no beneïm, si preguem o no preguem, si donem o no donem, si prestem o no prestem, si ens compadim o no ens compadim, si jutgem o no jutgem, si condemnem o no condemnem, si absolem o no absolem, si mesurem o no mesurem, si estimem o no estimem.

Vergonya ens hauria de fer, per això, ens hem aplegat ací, a l’Església, per celebrar el dia del Senyor, per escoltar, per contemplar, per lloar, per combregar, per atansar-nos al cel.

Perquè Jesús ens treu de la vergonya i ens avisa, ens indica, ens exhorta, a treure tot el bo i millor de la nostra persona: Escoltar, estimar, perdonar.

Escoltar

Jesús ens diu encara avui: «A vosaltres que escolteu». Quina capacitat tenim per escoltar? En la nostra capacitat d’escoltar està en joc el nostre esdevenir. Perquè la paraula que hem escoltat, si la posem en pràctica la recompensa serà gran i serem fills de l’Altíssim. «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics».

Estimar

És ben natural estimar els amics. Però, Jesús sembla vol posar-nos al límit de les nostres possibilitats.

Jesús en la seva pedagogia ens indica el que hem d’anar fent ja en la nostra vida. És veritat que ens podem trobar en persones que no ens estimen, que ens maleeixen, que ens ofenen, però nosaltres mai, mai, mai podem respondre en la mateixa moneda.

Perdonar

Som cristians, estem capacitats per a perdonar. I la força del perdó és poderosa i ens atansa a Déu. Per això, ens diu Jesús avui que fem el bé, beneïm, preguem per tots els qui no ens estimen.

Necessitem molta humilitat, per descobrir la gràcia que Déu ens està oferint contínuament.

Hem de passar de la nostra manera de veure les coses, a la manera de veure les coses Jesús. Hem de passar de la nostra justícia, a la misericòrdia de Déu. Hem de passar de la nostra llei, a l’Evangeli de Jesús.

«Feu als altres allò que voleu que ells us facin». «Sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu». «Doneu i Déu us donarà». «Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».

Déu ens estima tant que ens deixa la llibertat de posar nosaltres la mesura al que fem. Ara bé, no hem de perdre de vista la mesura que fa Déu: «És bo amb els desagraïts i amb els dolents».

Déu no mesura el seu amor vers la seva criatura, vers els seus fills, agraïts o desagraïts.

Jesús està ensenyant-nos el camí que el cristià ha de seguir. Si és el camí de l’amor, és amb la mesura que Déu estima. Per això, ens repeteix: «Estimeu, vosaltres heu d’estimar els enemics». És el repte del cristià ultrapassar els límits de l’amor, del bé, de la bondat, de la benedicció, de la justícia, de la compassió, ultrapassar el do rebut de l’Esperit Sant per esdevenir homes espirituals, semblants a l’home que és del cel.

Jesús ens convida a perdre la vergonya, per estimar, saber perdonar, sense límits, demarcacions o fronteres, amb un amor extensiu que s’escampa com una taca d’oli.

La celebració de l’Eucaristia ens convida a enamorar-nos, d’aquest, la imatge del qual tenim a la creu amb els braços oberts per assolir la nostra redempció, el nostre perdó, la nostra salvació.

Deixem-nos caure als braços del crucificat per estimar el que ell estima, per estimar com ell estima, per estimar els homes que ell ha redimit.

L’amor cristià és il·limitat: Escoltem, estimem i perdonem. La voluntat de Déu és que nosaltres siguem els seus instruments d’amor i compassió en l’avui del món.

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 17,5-8; Sl 1,1-2.3.4 i 6; 1C 15,12.16-20; Lc 6,17.20-26

Com pot ser això, que siguin feliços els pobres, els qui tenen fam i els qui ploren? Com pot ser que els rics, els qui van tips, els qui riuen i aquells de qui es parla bé siguin maleits? Els paràmetres de Déu no són els nostres paràmetres, perquè nosaltres moltes vegades no veiem més enllà de la simples aparences i aquestes enganyen. Les benaurances en l’Evangeli segons sant Lluc són un xic diferents a les de sant Mateu; aquí Jesús és més explícit a l’hora de definir com serà el seu regne, qui ho tindrà més fàcil i qui més difícil. Els qui aquí a la terra semblen els afavorits per la fortuna, acabaran per doldre’s i plorar; els qui aquí són odiats, esquivats, ofesos i denigrats, al Regne faran gran festa. Tot es basa en qui ens fiem; si ens fiem tant sols de l’ajut humà i per tant el nostre cor s’allunya del Senyor, acabarem per no tastar un moment de bonança; si cerquem en el Senyor la seguretat, el neguit no ens atrafegarà; com ens ha dit el profeta Jeremies. I fiar-se del Senyor és seguir-lo, acceptar i complir la seva Paraula, viure la fe en plenitud, en veritat i la veritat, ens ho ha dit l’Apòstol, és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Ell el primer per tal de fer-nos participar a nosaltres de la seva resurrecció, amb Ell i per Ell. Divendres a la creu tot era pobresa, fam, plor, befa i escarni. El matí del diumenge tot fou joia i plenitud.

Participar de la seva mort i la seva resurrecció no és viure tips, insensibles a la fam dels altres; no és viure contents, insensibles als plors dels altres; no és viure satisfets de les nostres riqueses, insensibles als qui els falta allò més elemental; no és rebre els elogis i les enhorabones de tota la gent, aliens als qui són odiats i denigrats. Els qui no interessen a ningú en aquest món són els qui més interessen a Déu; pels qui més s’interessa la gent d’aquest món són els qui menys interessen a Déu. Però no ens enganyem, els rics, els qui van tips, els qui riuen tampoc interessen als seus coetanis per ells mateixos sinó pel que els poden aportar, sols els van al darrere per l’interès, tot sempre caduc i efímer.

Déu tant sols s’interessa pel que hi ha als fons dels cors, malgrat que les aparences siguin ben poc afalagadores; a Ell l’interessa que siguem fidels a la causa del Fill de l’home, a la seva causa i sobretot quan per aquest motiu podem ser perseguits i odiats. Posar en el senyor la nostra confiança transformarà els nostres “ais” en felicitat, mentre que si formem part dels injustos acabarem com la palla escampada pel vent, per molt que hàgim acumulat en aquesta vida. Ho repetia dimecres passat en l’audiència general el Papa Francesc: «No he vist mai, al darrera d’un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...) Hi anirem sols, sense res a les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquesta és la soledat de la mort (...). No te sentit acumular coses si un dia ens morirem. El que hem d’acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels altres.» (Dimecres 9 de febrer de 2022).

Perquè la justícia la veurem certament en el regne dels cels, al regne de Déu, que tindrà el seu compliment al final dels temps, però que hem de fer present ja en la història. També és ara i aquí on els pobres han de ser consolats i admesos al banquet de la vida, és ara i aquí que hem de ser missatgers de la justícia de Déu. El que Déu col·loca, com a objecte de les seves preferències, no és la pobresa, ni el dolor, ni les llàgrimes, ni la persecució; sinó els pobres, els adolorits, els ploraners, els perseguits; homes i dones, vells i infants amb rostres concrets. El que Déu rebutja no és la riquesa o la joia; sinó els qui la viuen d’esquena al proïsme que té fam, quan no en són ells mateixos la causa de la seva fam i del seu dolor. Capgirar la dissort dels oprimits en la sort dels benaurats és el gran repte per fer present al ressuscitat; com deia el Papa Benet, aquesta és la tasca que els deixebles del Senyor estan cridats a realitzar també en la societat actual. (Cf. Àngelus 14 de febrer de 2010). Seguint el que digué Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40).

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó l’home just i pietós, l’home que estava aspectant l’arribada de l’hora de la consolació d’Israel ha vist al Salvador. I el Salvador ha vingut, no pas per ajudar als àngels, sinó per salvar als homes i per això calia que es fes en tot semblant a nosaltres, sols així podia esdevenir el sacerdot compassiu capaç de salvar als homes, Ell que era igual als homes llevat del pecat. Déu ha fet la gràcia a Simeó i a Anna de veure amb els seus propis ulls allò que tant esperaven. La justícia, la pietat i la pregària obren els ulls a aquest home i a aquesta dona per veure al Salvador i havent-lo vist ja poden anar-se’n en pau perquè han contemplat a aquell qui ha vingut ha portar la pau, una pau definitiva, que no és com cap altra pau viscuda pels homes i que a vegades als ulls humans serà difícil de reconèixer perquè serà una senyera combatuda, causa de la caiguda de molts i origen de dolor. Per poder destruir la mort calia emparentar-se amb els homes, per fer-nos lliures calia subjectar-se a la mort i a una mort de creu.

Al temple aquell dia, tal com ho manava la llei de Moisès, hi acudeixen Josep i Maria amb el seu primogènit, perquè ells eren jueus observants, i a l’acte cultual jueu s’hi uneix l’acte profètic que anuncia la nova aliança. Dirà el mateix Jesús «No us penseu que he vingut a anul•lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17) i ara la plenitud es presentada al temple. El càntic de Simeó, amb el Benedictus de Zacaries i el Magníficat de Maria, esdevé un dels textos profètics per excel·lència ara i aquí expressats en presència del mateix Senyor, davant del mateix Salvador i esdevé una manifestació, una nova epifania, del que realment serà aquell infant a qui els seus pares presenten al seu Pare que a la fi per l’obra de la redempció esdevindrà el nostre Pare.

Els qui acullen a Jesús i el reconeixen com a salvador no són pas els grans sacerdots, són dos ancians de fe senzilla però amb el cor obert que han viscut una ja llarga vida esperant la salvació i en ells ha actuat l’Esperit Sant. L’ancià es diu Simeó, que vol dir el Senyor ha escoltat, l’anciana es diu Anna, que vol dir regal. Dos ancians que representen a tots els pobles de tots els temps, dos ancians que vivien amb la confiança posada en Déu; dos ancians amb una fe senzilla que esperaven veure arribar la salvació definitiva. Segurament la seva era una fe poc conreada, que es concretava amb oracions i dejunis, viscuda amb simplicitat; però al cap i a la fi una fe desperta, atenta que el Senyor sap reconèixer i acull de grat.
En la presentació de Jesús s’anuncia la presentació definitiva que Jesús farà de tots nosaltres al Pare a la creu, deixant el sepulcre buit i pujant al cel; perquè Ell és el rei de la glòria del que ens ha parlat el salmista, Ell és aquell foc i aquell sabó del que ens ha parlat Malaquies; un foc que cremarà tot allò caduc i un sabó que rentarà del pecat a la humanitat sencera fins a esdevenir com la plata i l’or. Una salvació que ve no sense dolor, dirà Jesús: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa.» (Mt 10,34).

Tot plegat queda simbolitzat en la imatge de la llum, una llum que es revela a les nacions, una llum que esclatarà amb tota la seva força la nit de Pasqua. Però per a què això arribi cal encara que passin moltes coses, cal que el noi creixi i es faci fort; cal que es faci fort fins a acceptar la mort i una mort de creu. Aquesta és la llum que es revela a les nacions, aquesta és la senyera combatuda. Dirà Jesús «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). En paraules de sant Bernat avui al temple del Senyor hi ha estat presentat el Senyor del temple, Ell és la llum enviada per Déu per acabar amb la tenebra i que ningú es quedi en la foscor del pecat.