18 d’octubre del 2015

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Is 53,10-11; Sal 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16; Mc 10,35-45

Jesús va fent camí cap a Jerusalem, va fent camí vers l'acompliment de la seva missió. Al llarg d'aquest pelegrinatge cap a la ciutat santa Ell que a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici, ha anat deixant anar esquitxos, tres vegades en el relat de Marc, del que està a punt de succeir, la seva glorificació que necessariament ha de passar per la seva passió i la seva mort a la creu. Ha anunciat als seus que si bé és molt difícil que un ric, per exemple, entri al Regne dels cels per a Déu no hi ha res impossible i els qui per Ell i per anunciar l'Evangeli han deixat casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixaran de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps. Jaume i Joan, aquells que amb Pere composen el nucli més proper a Jesús, decideixen que ha arribat doncs el moment de cobrar la recompensa que la seva lleialtat mereix. S'acosten, per evitar que els altres els sentin, i demanen un lloc al seu costat, reservar-se un bon seient en un regne que imaginen terrenal i ben proper en el temps. Jesús els ha anunciat que el més important està per venir i pel que es veu, sense entendre res, tenen presa per prendre posicions. No necessiten dels altres deixebles, els hi fan nosa; poc esperit comunitari han aprés al costat del mestre ja que la seva petició té més d'ambició que de súplica, més d'exigència que de prec. Certament no saben el que demanen ni ells ni els altres deu que en adonar-se del que succeeix s'indignen.

Jesús sap prou bé que aconseguiran un lloc en el regne, sap que beuran la copa i seran batejats donant testimoni de la seva fe en Crist però ara encara no ha arribat l'hora, estan fent camí. Encara no l'han abandonat a Getsemaní, encara no han vist la tomba buida, encara no han compartit amb Ell el pa un cop glorificat, encara no l'han vist pujar al cels, encara no han rebut l'Esperit Sant. Els cal que acabada la cursa conservin la fe. Els cal entendre que entre ells no ha de ser com entre els governants que dominen el món com si fossin amos del que en realitat no és seu. Entre els deixebles, entre els cristians, entre nosaltres, el més important és el servidor, l'esclau de tots com el Fill de l'Home que ha vingut a servir i no ha fer-se servir. Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot com ens diu la Carta als Hebreus, ens convida a apropar-nos al tron de la gràcia. El Pare ha proclamat a Crist com a Salvador, una salvació encara no definitivament realitzada, que ja ha estat donada però que per abastar-la ens cal perseverança, fidelitat, servei. El Fill de Déu no és incapaç de compadir-se, sap que som febles i per això ha volgut fer-se semblant a nosaltres per mostrar-nos que com Ell podem esdevenir servidors, podem arribar a estimar fins a l'extrem servint.

El servei és obedient, una obediència que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l'amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui obeïm amb joia i llibertat.

El servei és humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. La humilitat que ve de Crist no és una façana, sinó plena consciència de quin és el nostre lloc davant de Déu. La humilitat és allò oposat a l'orgull i a l'amor propi que avui Joan i Jaume ens mostren. Jesús ha acceptat sense dir res les humiliacions de la seva passió, el calze i el baptisme que ha hagut de rebre per fer-se com nosaltres.

El servei és obedient i és humil perquè és amor. L'amor d'aquell que ha vingut a donar la seva vida per a tots. El servei que surt de l'amor és vertader perquè surt del fons del cor, és amant del silenci i enemic del fariseisme autocomplaent. Crist el servidor sofrent, de qui ens parla el profeta Isaïes, el Fill de Déu que es compadeix de nosaltres, ha vingut per ser joiosament l'esclau de tots, el nostre servidor i a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.

El seu exemple ens diu que viure segons l'Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós.

15 d’octubre del 2015

DIJOUS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,47-54 / «Déu demanarà comptes de la sang dels profetes»

L'Evangeli d'avui ens vol demanar una cosa molt concreta: que siguem responsables els uns dels altres, i sobretot d'aquells que són més febles i necessitats. Tots formem part d'una gran família humana, que ens iguala, i per això tots som responsables els uns dels altres. La resposta de Caín, quan Déu li preguntà pel seu germà: «Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9), no encaixa amb el missatge que l'evangeli d'avui ens vol aportar.

Les nostres relacions ens comprometen amb els nostres germans, i ens comprometen amb Déu, el nostre Pare del cel, el qual un dia ens demanarà comptes de la nostra vida, i sobretot de com hem estimat els germans, i l'amor amb que ha transcorregut la nostra existència en aquest món.

Se'ns demanarà comptes, com als nostres pares, de com hem entès i viscut la profecia que contenen les Escriptures, i com hem acollit la Bona Nova que ens han anunciat els profetes o apòstols dels nostres temps, que el Senyor continua enviant al món. Hem rebut molts testimonis, hem rebut molts dons, hem tingut una família, tenim una comunitat monàstica. Ells ens han obert el camí de l'Evangeli, el camí de l'amor.

El Senyor, amb la seva Paraula de vida, ens demana avui que no quedem paralitzats, que no restem pendents únicament de nosaltres mateixos, sinó que ens deixem guiar pel camí de la conversió i de l'amor que Ell ens proposa i que santa Teresa de Jesús va seguir. Camí d'amor, de generositat, d'alegria, però també de creu, sacrifici, exigència i a vegades de dolor.

Santa Teresa, la festa de la qual avui celebrem i l'any jubilar amb motiu del 5è centenari del seu naixement, que concloem, féu aquesta profunda experiència de Déu, de comunió amb Ell i les seves germanes de comunitat, que creixeren juntes en santedat, en nombre i en comunitats. L'amor de Teresa estava ben arrelat en Jesús, en Déu què és la font del mateix amor, i és per això que ens diu amb provada convicció: «Quien a Dios tiene nada le falta».

Demanem al Senyor per intercessió de santa Teresa de Jesús que ens faci entendre, encara que solament sigui una mica, la radicalitat del seu Amor, perquè amb la santa carmelita puguem afirmar amb convicció en la nostra vida, que realment: «Sólo Dios basta!».

12 d’octubre del 2015

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,27-28 / «Sortoses les entranyes que us van dur»

«Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». L'evangeli d'avui fa aquesta lloança a Maria en boca d'una dona, que l'evangelista presenta de manera anònima. Segurament aquesta dona, que enmig de molta gent va lloar Maria per mitjà del seu Fill, volia sobretot expressar així la seva admiració per Jesús. Admiració probablement merament humana de la persona de Jesús i de la seva mare. Amb aquesta forma de procedir, se'ns manifesta també avui a nosaltres la manera de pensar de moltes persones contemporànies nostres, la manera de pensar de la nostra societat, segons la qual, a primer cop d'ull, en Jesús tot esdevé solament de manera natural: un fill bo, generós, sortós; per tant una mare bona, virtuosa i benaurada.

Però Jesús, amb la seva resposta, ens diu que no ens podem quedar amb les mires merament humanes, sinó que hem de fer un pas més, ens mostra cap a quina direcció hem de mirar. Jesús vol que ens posem les ulleres de la fe, perquè hi puguem veure cada cop una mica més lluny, veure amb profunditat les coses i allò que ens passa en la nostra vida. Jesús vol que la nostra mirada estigui sempre plena d'esperança, per així elevar els nostres ulls cap al cel i poder posar la nostra confiança en Déu, tot refiant-nos de veritat de la seva providència.

Com serà possible tot això, com ho farem? Doncs, això serà possible si ens esforcem per conèixer i estimar la seva Paraula, que és Paraula revelada, és la mateixa Paraula de Déu, l'única Paraula a través de la qual Déu ens parla de manera concreta cada dia quan la llegim o l'escoltem, com el que és: «Paraula de Déu».

És per això que l'evangelista avui, per boca de Jesús, ens diu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden».

11 d’octubre del 2015

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

I tu, ja hi creus en la vida eterna? Perquè de fet la societat, la cultura en la qual estem immersos, sembla que del món futur no se'n fa pregunta.

De resposta no més hi ha una i és la de Jesús: «Vine amb mi», deixa-ho tot, i segueix-me.

Estem atrapats entre el cel i la terra, el nostre cos moridor ens pesa, anem acumulant riqueses de tota mena. Sí, estem atrapats entre el nostre «Jo» i Déu que ens crida. Perquè Déu va cridant-nos en moltes ocasions.

També són molts els qui t'interpel·len, els qui t'asseguren la vida, la felicitat perpètua i et criden constantment: «Vine amb mi». Ídols en definitiva de la nostra societat. Però, aquests, tots aquets, no et demanen que ho deixis tot, que ho venguis tot i ho donis als pobres, per tenir un tresor en el cel. Aquests ídols t'asseguren la vida fàcil i feliç amb la possessió i l'acumulació del que sigui. Així, s'entra en un cercle viciós que acaba en la mort eterna i prou.

Jesús ens alerta. De fet, ja des de L'Antic Testament se'ns fa reflexionar sobre la saviesa que hem de cercar, saviesa que ens faci llum. Necessitem molta llum, Jesús és la llum veritable. La Paraula de Déu esclareix les intencions i els pensaments del cor de l'home, la Paraula de Déu és el Crist.

Jesucrist és qui et crida a seguir-lo, però no hi ha prou amb tota una vida complint, fil per randa, tots els manaments. Què hi ha al darrera d'una cara trista? No hi ha dubte, una crida de Déu i una no resposta per part de l'home. El no voler fer la voluntat de Déu sempre comporta en el fons una tristesa amarga per a qui un dia va fer una consagració. Vols seguir la saviesa, la llum, la paraula de Déu viva i eficaç, però et quedes a la penombra.

Cal deixar-ho tot, buidar-se d'un mateix perquè Jesús faci estada en nosaltres. Cal que Jesús visqui en mi. Cal així i només així seguir a Jesús, posant els peus on ell els va posar, les mans on ell les va posar, els ulls on ell els va posar, la veu on ell la va posar, amb la creu inclosa que et toqui viure, fins a donar també testimoni, donant tota la vida sencera com ell per la salvació dels altres.

Si només segueixes Crist, ara ja et concedeix el cent per u. Però si no ho deixem tot per ell, no podem fer experiència del seu do, ni de la seva gràcia, ni del cent per u promès, ni suportaràs la teva persecució, ni la vida eterna. Només deixant totes aquestes coses que en definitiva et fan nosa pots seguir a Jesús, Només si ho deixes tot faràs ara experiència del cent per u, i el dia de demà tindràs la vida eterna.