TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som». La Paraula de Déu fa el que diu; així, doncs, si fa aquesta afirmació de la nostra condició de fills, llavors és certa, és veritat. Però per què serveix una veritat que no influeix en la nostra vida? Perquè pot ser així.

I a continuació afirma: «el món no ens reconeix com a fills, perquè no l'ha reconegut a ell». Això és evident: si no coneix Déu, com reconeixerà els qui són fills seus?

Però hi ha una segona afirmació: «ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem». Quina cosa s'ha de manifestar? La nostra condició de fills. Una condició que es va manifestant a mesura que vivim amb aquesta esperança, que no és una actitud passiva de rebre, sinó un exercici permanent de purificació. La vida humana, la vida del creient és com un camí. Un camí que cal viure apassionadament.

L'home és camí cap a Déu. És una cosa que han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar on està. Déu venint a nosaltres ha fet camí per mitjà del Fill, i ens ha deixat el seu propi Fill com a camí. Més encara: en ell ens ha fet fills. Llavors, si estem amb Déu, «com a fills hem de fer, hem d'actuar com va fer i actuar Jesús» (1Jn 2,6).

En cas contrari ja no ens comportem com a fills, i com diu sant Agustí: «Als que s'anomenen fills de Déu, sense ser-ho, ¿de què els aprofita portar-ne el nom si estan privats de la realitat?, a quants se'ls anomena metges i no saben curar?, a quants se'ls anomena serens i passen la nit sencera dormint?, a quants se'ls anomena cristians o monjos i estan en excedència? No són tals en la realitat, ja no són el que indica aquest nom, és a dir no ho són en la vida, en els costums, en la fe, en l'esperança, en la caritat». (Homilia 4a sobre la 1a carta de Joan).

I com va procedir Jesús?

Jesús viu la realitat insondable de Déu «com un misteri de compassió. El que defineix Déu no és el poder sinó les seves entranyes maternals de Pare. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva manera de mirar el món i de reaccionar davant les criatures». És la compassió de Déu la que fa a Jesús tan sensible al sofriment i a la humiliació de la gent. La primera mirada de Jesús no és cap al pecat de l'ésser humà, sinó cap al seu patiment. Des d'aquesta experiència de la compassió de Déu introdueix un principi radical: «sigueu compassius com ho és el vostre Pare». La compassió no és una virtut més, sinó l'únic camí per reaccionar davant el clam dels que pateixen, i per construir un món més humà.

I amb aquest estil parla Jesús un llenguatge provocatiu, original i inconfusible: les benaurances. Una d'elles és aquesta de la compassió, de la misericòrdia.

Jesús amb el missatge de les benaurances ens mostra una saviesa que dóna primacia als últims, als pobres, als que pateixen. Ser compassius com el Pare, exigeix buscar la justícia de Déu començant pels últims. El camí cap a un món més digne i feliç, per a tots, es comença a construir des d'ells. Així ho vol Déu. Així ho manifesta el seu Fill, així crida els seus fills a fer-ho.

L'Església en els seus orígens va viure profundament aquesta crida de Jesús a la compassió, sensible al sofriment. I al llarg dels segles, fins avui, no han faltat institucions, associacions i persones al servei dels malalts, famolencs, refugiats... No es va apagar mai la compassió, però al mateix temps es va posar l'accent en excés en la qüestió de la culpa, i es va relativitzar la del sofriment. Si primer va ser una religió sensible al sofriment, va passar, desprès a ser una religió sensible al pecat. La primera mirada de Déu és pel sofriment de la criatura, i no per la culpa.

Aquest esperit de Jesús es recull en les Benaurances, nucli central del que va viure i va ensenyar Jesús. I que pot resumir-se en aquesta paraula de la compassió.

Per això les Benaurances són una benedicció de Jesús, la manera que té Déu d'estimar. El camí que ens ofereix per assumir a la nostra vida i fer-lo nostre.

Qui funda la seva vida a Déu, la funda sobre Jesucrist, viu com ell. La vida de Jesucrist és molt humana, però amb una humanitat que ens porta al coneixement del Pare. És la realització més assenyada i acabada de la vida.