DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; Lc 19,1-10

Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.

Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.

Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.

Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes.

Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l’Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (cf. Mt 19,23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l’home, només Ell ho sap.