DIVENDRES DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL DEL P. OCTAVI VILÀ, ABAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 29,17-24; Sl 26,1.4.13-14 i Mt 9,27-31

No tenim cap poder per fer sentir als sords, ni per fer passar els ulls dels cecs de la fosca a la llum, ni per fer fondre als violents; tot això està en mans de Déu. Però si tenim al Senyor al costat, si Ell ens il·lumina, si Ell ens protegeix, si a Ell desitgem, si en Ell esperem, si ens omplim de reverència pel seu nom, qui ens pot fer por? Són les pors que impedeixen als homes la fe, l’esperança, i la confiança en Déu, perquè la fe, l’esperança i la confiança són de Déu, que les dona a qui li plau; però de comú als qui s'esforcen per vèncer-se a si mateixos, prenent mitjans per a això; com escrivia sant Francesc Xavier. Perquè l’única força que tenim és la fe en el Senyor, aquella fe que pot arribar a moure muntanyes o a convertir països sencers en un jardí i els jardins en boscos.

Tant sols amb aquesta força confiada, reposada en el Senyor podem fer front des de la nostra pròpia fragilitat, des de les nostres flaqueses tant físiques com morals, a tot allò que el Senyor ens va posant al davant com a reptes, com a serveis. Nosaltres sols què podem fer? Si no el tinguéssim a Ell al costat com podríem tirar res endavant? Per això la força del monjo li ve de la seva vocació, de la seva crida i de la resposta a aquesta crida. Com escrivia sant Bernat al monjo el fa la vocació, al prelat, a l’abat, el fa el servei. És per tant la vocació, la relació amb el Senyor allò de més important, el que defineix al monjo, al cristià. Aquesta vocació ha de ser guiada per la llum del Senyor, tant sols si Ell ens il·lumina podrem ser salvats, podrem esperar ser salvats. I aquesta llum ens ve cada dia pel contacte amb la Paraula, per la pregària, per l’Eucaristia, per la vida comunitària.

No són pocs els embats que la vida ens va plantejant a cada moment, no són poques les tempestes que hem viscut en aquets darrers anys. Com diu el Salm 106 tants cops ens flaquegen les forces, tants cops ens creiem pujats al cel com tants d’altres ens veiem baixats fins al fons, és quan  ens regirem de mareig i el cap ens roda davant la realitat de cada dia. Aleshores ens cal més que mai la confiança en que es farà tal com hem cregut, sols si creiem que Ell té poder per a fer tot allò que li demanem. Fe en aquell qui és per a nosaltres el model on emmirallar-nos, un model inabastable, però sempre en el nostre objectiu.

Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant, ni fent res al marge d’aquests. La doctrina és per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians.

La Regla és la guia, el full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, no és una fi en si mateixa, no és sinó un començ de vida monàstica (Cf. RB 73,1), un instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Les relacions fraternes ens posen a prova cada dia perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Tant sols si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a Ell ens hem consagrat, si és a Ell a qui cerquem, si com Ell volem viure i és Ell qui guia els nostres passos, sabrem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. I a la meta hi ha aquell jardí que sembla un bosc, on no queda rastre dels qui van amb males arts, ni hi ha buit al voltant dels justos; allí on nosaltres esgarriats comprendrem i veurem a Déu tal com és.