que de dos pobles n’has fet un,
VINE a salvar l’home
que vas formar del fang.
Gràcies al Messies, vosaltres, els qui abans éreu lluny, ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l’enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos en Déu i els ha units en un sol cos... Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare. (Ef 2,13s)
El desig d’unitat l’experimentem
tots en el més profund del nostre ésser. Aspirem a tenir una unitat de vida en nosaltres mateixos. Una
aspiració molt noble i molt necessària; i més
encara quan avui
són nombroses les forces que
es projecten sobre nosaltres, forces que no sempre s’orienten
cap a la unificació de la
persona; tampoc cap a una relació d’unitat i
reconciliació amb els altres. Caldria afegir, encara, el problema ecològic que posa de relleu
la dificultat d’una unió harmònica amb el cosmos. I tot això porta la
conseqüència més greu per a l’home: l’exili de
Déu en la vida de l’home.
El nostre Rei, el desitjat
dels pobles, desitjat
conscientment o inconscientment, és un artífex d’unitat
i reconciliació. Ell ve a satisfer aquest desig,
a ser la pedra, la
roca com a base d’unitat i
reconciliació amb Déu, amb tot l’humà, i
a posar-nos també a nosaltres en comunió i sintonia
amb l’univers sencer.
Ell, Déu amor, ve a
seduir la seva criatura amb el do del seu amor,
amb l’ofrena d’un
amor que vol ser correspost.
Un Déu que, de vegades, es presenta en solitari, com l’Amat esperat:
Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
(Ct 2,8)
O també, ve amb tot un
seguici fastuós que
ens suggereix tot un pla, un projecte d’amor
amb la seva criatura. És una
escena irreal, fins i tot estranya: un seguici puja
a Jerusalem des del desert enmig d’un núvol de
pols. En aquest cas un núvol de pols perfumat,
un núvol de mirra i encens, i essències
aromàtiques precioses, com a núvol teofànic
que protegeix.
Què és això que puja del
desert,
com una columna de fum...?
que escampa olor de mirra i encens
i de totes les espècies exòtiques?
Mireu, és la llitera de Salomó!
Seixanta valents l’escorten,
la flor dels valents d’Israel...
El rei Salomó s’ha construït un
baldaquí
de fustes del Líban;
n’ha fet d’argent les columnes,
d’or la respatllera, de porpra
el setial;
per dintre l’han brodat amb amor...
Filles de Sió, sortiu,
contempleu el rei Salomó,
amb la corona que li posà la seva mare
el dia de les seves noces,
el dia de la joia del seu cor
(Ct 3,6 s)
Un seguici previ a
una celebració nupcial, que ve
amb tot el seu esplendor i la seva magnificència; hi destaca la bellesa del llit reial, que vol acréixer el
desig de l’esposa. Una llitera
que vol significar el pla de Déu, que és un pla d’amor
envers la seva criatura, la revelació del seu desig d’incorporar la criatura al seu misteri d’amor trinitari.
Un seguici victoriós
defensant la veritat i la justícia. Al
salmista, contemplant aquest seguici, se li
deslliga la llengua que canta, la llengua que
escriu amb el cor.
Ets el més bell de tots els
homes,
exhalen gracia els teus
llavis:
Déu t’ha beneït per sempre.
(Sl 44,3)
I ja no és només el desig d’ell, sinó que és la seducció
que provoca, que el rei romangui enamorat de la bellesa de la seva criatura, i
aquesta, seduïda pels perfums de la festa, recita els seus versos:
Que em besi amb besos de la
seva boca!
Les teves carícies són més
dolces que el vi.
Són embriagants els teus
perfums...
(Ct 1,2)
Digues-me, amor de la meva
ànima
on pastures el ramat,
on el fas reposar quan és
migdia...
(Ct 1,7)
Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les
muntanyes...
(Ct 2,8)
El meu estimat és tot meu i
jo sóc tota seva...
Estic malalta d’amor...
(Ct 2,16.5)
El nostre cor està fet per estimar. Està fet per a Déu. Déu és amor. La revelació del seu amor
sempre és una festa per a la seva criatura, que busca fer-se present en ella,
com canta l’Amic:
L’amat va donar una gran
festa i va reunir al voltant d’ell una cort de grans i nombrosos barons, i
durant el festí els va fer el regal de grans dons. L’Amic va acudir al festí i
l’Amat li va dir: Qui t’ha convidat per venir al meu palau? I l’Amic va
respondre: —L’amor i la necessitat m’han fet venir per admirar els teus trets
divins, les teves grans seduccions i la resplendor de la vostra glòria.[1]
L’Amic canta l’amor seductor de l’Amat.
El canta sant Agustí escrivint un vers d’amor: «Ens has fet, Senyor, per a tu i el nostre
cor està inquiet fins que descansa en tu». I així comença la seva obra «les
Confessions», veritable mostra de la seducció que l’Amat desperta en la seva
criatura.
El canta, també, sant Bernat, en la seva obra i en les
seves cartes:
L’espos, que és amor, només demana
a canvi amor i fidelitat. Que l’esposa, doncs, no li oposi resistència i correspongui
al seu amor. Pot l’esposa deixar d’estimar, tractant-se a més de l’esposa de l’Amor;
pot no ser estimat el que és l’Amor per essència?... Per això on hi ha amor, no
hi ha cansament, sinó sabor.[2]
El canta sant Joan de la Creu vessant la seva nostàlgia
de l’Amat en la bellesa del cosmos:
«Pastors, els que anireu
si per ma sort veieu
aquell qui més estimo,
Però el canta sobretot aquella que va acollir aquest Amor
en el seu cor i en les seves entranyes, per revestir-lo de la nostra naturalesa,
el canta aquella amb la seva llengua i amb tota la seva existència:
La meva ànima magnifica el
Senyor
el meu esperit celebra Déu
que em salva...
L’amor que té als qui creuen
en ell
s’estén de generació en
generació...
L’amor es converteix en una melodia viva i viscuda amb el
cant del Magníficat. L’amor desvetlla el desig, el desig porta l’amor fins a l’extrem.
I l’amor extrem ens torna a la vida. Vida que neix de les entranyes de la mort,
com un do que s’ofereix voluntàriament, lliurement. Qui dóna la vida des de la
força de l’amor la torna a recobrar. (cf. Jn 12,25) Contemplem, doncs, el qui
és coronat de glòria. En contemplar el qui és enlairat per atraure tothom cap a
ell, aprenem a estimar. Aprenem a estimar del Rei, del desitjat dels pobles i
pedra angular de l’Església. Contemplem l’amor...
Aprenguem
d’aquella de la qual neix la melodia d’amor més pur. Aprenguem d’aquella que és
la primera contemplativa de l’amor. A mirar l’amor. A contemplar l’amor.
Aprenguem de la qui va guardar l’amor amb més fidelitat en el seu cor. I el va
manifestar amb més generositat. És una senzilla i bella crida a ser instruments
de l’amor. I a cantar el Magníficat en nous encontres i misteris de Visitació.
[1] Ramon
Llull, El Llibre de l’Amic i de l’Amat,
114.
[2] Sant
Bernat, Sobre el Càntic dels càntics,
sermó 83, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 1031.
[3] Pleta:
lloc o clos on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya.
[4] Sant Joan de la Creu,
Càntic espiritual, 2. Versió catalana de Jaume Gabarró,
Editorial Claret, Barcelona 1987.
