2 de desembre del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Agustí,

És gratificant tornar a rellegir algunes cartes. Sobretot les cartes escrites a mà. Jo defenso sempre la importància d'escriure a mà, ja que considero que és un procediment que ens permet recollir amb més fidelitat la vibració interior. Però estic descobrint que també és molt interessant rellegir cartes rebudes; és tornar a recordar una amistat, és tornar a sentir a prop la persona amiga, fins i tot arribar a viure una nova experiència amb la seva carta, que és motiu d'un nou enriquiment. Tant, que estic considerant reservar un petit temps setmanal per a aquest «retrobament lector» amb els meus amics.

Potser em suggereix tots aquests pensaments el fet que aquesta setmana acaba l'Any Litúrgic, i comencem, diumenge, primer d'Advent, un nou any. Jo diria que l'Any Litúrgic és com un preciós reportatge que recull la història, una història d'amor, viscuda entre Déu i l'home. Que comença amb la creació de Déu, la bondat de Déu, que es vessa en el temps, continua amb unes relacions entre l'humà i el diví, per culminar amb la nova creació, la de l'home nou, i que ens mostra dos punts especialment significatius: l'Encarnació i la Resurrecció.

Bé, doncs ara ens disposem a rellegir, a celebrar, a viure, aquesta carta de Déu, escrita i viscuda al llarg de segles amb la seva criatura humana. Aquesta carta de Déu, aquest Misteri diví és una cosa viva, vibrant, que ens convida tots a incorporar-nos a un camí de vida i d'amor.

En iniciar aquest temps d'Advent, tornem a celebrar el mateix Misteri que fa un any, però jo, tu, tots els humans estem vivint problemes diferents, amb nous matisos. En la nostra vida humana continua tenint massa força la nit. Fas referència en la teva carta a aquesta nit: el dolor, la mort, la violència, la manca de fe, esperança, les dificultats per viure l'amor... Davant d'aquest panorama agraeixo el teu pensament, la teva paraula senzilla i profunda: «La Paraula de Déu, fins i tot silenciosa, travessa la nit, per engendrar després la llum veritable que “no s'apaga”».

Agustí, quan rellegeixo aquesta paraula teva, en una carta rebuda fa ja un temps, sento que el meu espai interior vibra, et sento a prop meu mitjançant aquesta nova lectura, i no puc deixar de commoure'm i de sentir-me també molt a prop teu, i de la vibració del teu espai interior en el moment de posar-la per escrit.

I alguna cosa d'això em passa ara, quan començo aquest nou Any Litúrgic amb el temps d'Advent. Torno a escoltar la Paraula de Déu, a celebrar-la en l'Eucaristia, cada diumenge, o a les solemnitats del Misteri de Crist, o de Santa Maria, o dels Sants que van assimilar i es van incorporar a aquest misteri d'amor diví; i la meva nit, les meves foscors, o les meves febleses tornen a commoure's davant la llum de la Paraula.

Aquesta Paraula que m'assegura en aquest primer diumenge d'Advent que tindré signes que em mostraran el meu camí, una Paraula que m'assegura que Déu compleix la seva promesa, la realització de la qual és la presència de la justícia i el dret, una Paraula que em garanteix la seva gràcia i la seva pau, i que em crida a escoltar, a guardar-la al cor, tot esperant que es manifesti en la meva vida, com una llum per als altres. Una Paraula en definitiva que m'interpel·la perquè escolti la Veritat i la porti a la meva pròpia vida, i no m'abandoni a la mentida.

Al llindar del nou Any contemplem un Déu compassiu, humà, que ens crida a escoltar-lo i endinsar-nos en el seu Misteri. Feliç any,

+ P. Abat