26 d’abril de 2020

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Estimats germans,

El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».

Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»