12 d’abril de 2020

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.

Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.

Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.

Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.

Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.

El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.