DIUMENGE II DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor meu i Déu meu!»

Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.

La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.

La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?

És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.

Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.

«Senyor meu i Déu meu!»

Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.

«Senyor meu i Déu meu!»

Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.

Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.

«Senyor meu i Déu meu!»

Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.

La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.

«Senyor meu i Déu meu!»

De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.

I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.

Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.

«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!