5 d’abril de 2020

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).

El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu.

Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort.

Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Barrabàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit.

També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts, ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.

Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu.

En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).