29 de març de 2020

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8; Rm 8,8-11 i Jo 11,1-45

«En aquell temps caigué malalt un home que es deia Llàtzer». Jesús està sempre proper, amatent als malalts; coixos i cecs, paralítics i sordmuts, dones amb pèrdues de sang i leprosos, s’acosten a Ell, cercant-hi consol i guarició i sempre moguts per la fe i la confiança en Ell. Jesús es deixa tocar, els parla, els imposa les mans. Malalts del cos i de l’esperit són acollits per Jesús i alliberats de les seves penes. Tres cops ens narren els evangelistes com Jesús fins i tot torna la vida a algú: la filla de Jaire, mentre la vetllaven, el fill de la vídua de Naïm, camí del cementiri, i el seu amic Llàtzer, després de restar quatre dies al sepulcre. Són preanunci de la vertadera resurrecció perquè tornen a una vida finita, Jesús els desperta del seu son i tornen a la vida, reprenen la seva existència en aquest món allí on la va deixar, per morir de nou més endavant.

No s’ha acomplert encara la missió del Fill de Déu, serà poc després quan morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida eterna amb un cos gloriós, la que vertaderament és plena i no fineix. Crist ressuscitant donarà vida als nostres cossos mortals, aquella vida que ens ha de venir per l’Esperit, quan els nostres sepulcres seran oberts, com el de Llàtzer, i ens ser-nos infós l’Esperit recobrarem la vida, la guanyarem; com ens diuen el profeta Ezequiel i l’Apòstol.

A Betània clamen des de l’abisme; hi ha dol, hi ha plors, hi ha potser sinó retrets, si almenys laments per l’absència de Jesús en el moment de la malaltia i la mort de l’amic; però alhora hi ha afecte, hi ha commoció, hi ha esperança, hi ha fe. Jesús estimava aquella família; Maria, Marta i Llàtzer eren amics del Senyor i l’afecte mou a Jesús, l’empeny a anar-hi, corrent fins i tot un risc, ja que allí a Judea volien apedregar-lo. Però tant se val, Jesús estimava Llàtzer i fins i tot els seus deixebles, infosos d’una fugissera valentia que aviat els abandonarà, l’acompanyen diuen per morir allí amb Ell.

«Si haguéssiu estat aquí» li diu Marta al Senyor, «Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort», li diu Maria; «No hauria pogut fer que Llàtzer no moris?» es pregunten els jueus. Davant del dolor, davant de la malaltia, davant de la mort també ens venen a nosaltres aquestes i altres preguntes. Ens hi venen aquets dies de dolor, d’incertesa, de neguit i de pors, ens hi venen i amb força. Fins i tot si estem certs, com Marta, de que ressuscitarem el darrer dia; si creiem com ella que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut al món; si estem certs de que els qui vivim i creiem en Ell encara que morim no morirem mai més; ens costa com Marta de confiar en que veurem la glòria de Déu enmig de tant dolor, de tanta solitud, de tanta mort com ens envolta.

Jesús davant el plor de Maria, davant el plor dels jueus que s’havien acostat amb les dones al sepulcre; es commogué una volta i es contorbà, se li negaren els ulls. Jesús anà al sepulcre a veure-ho i vora el sepulcre estant es commogué de nou. I Jesús, aquell a qui Déu concedeix tot el que li demana, com reconeix Marta, alçà els ulls al cel i pregant al Pare, tot donant-li gràcies li demanà de poder mostrar llur glòria. Aquesta es manifestà i Jesús cridà a Llàtzer i el mort sortí, com Jesús havia cridat a Maria i aquesta s’havia aixecat i havia anat a trobar-lo. I deslligat dels llaços de la mort, Llàtzer abandonà el sepulcre i anà cap a Jesús, cap a aquell qui és la resurrecció i la vida; caminà de la mort a la vida recobrada.

En aquets dies de dolor s’aixeca el clam i la súplica davant del Déu de la vida, en paraules del nostre arquebisbe Joan, i aquest clam que es fa pregunta que no obté ara per ara resposta, esdevé la recerca del per què de tant sofriment. Ara com mai potser abans en les nostres vides, cal que molts creguem en Ell, cal que molts donem testimoni de que Jesús és vertaderament la resurrecció i la vida i això esdevingui missatge d’esperança, confiada llavor de futur.

Jesús com a home veritable plorà Llàtzer el seu amic i com a Déu veritable el va fer aixecar del sepulcre. Nosaltres ara com a homes plorem, es preguntem i ens dolem per tant sofriment. Cal també que com a creients ens aixequem ara del sepulcre del nostre abatiment per córrer confiats cap a aquell que ens crida; aquell que és la llum i la vida. No ens resignem a caminar de nit, per no ensopegar fem-ho a la llum del dia, a la llum de la seva resurrecció i tot llançant-nos als seus peus com Maria, diguem-li «veniu a veure-ho» i ajudeu-nos, vos a qui el Pare us ha enviat i sempre us escolta, vos a qui el Pare us concedeix tot el que li demaneu, vos en qui creiem, confiats en les vostres paraules de que encara que morim, viurem.