SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sm 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13-16.18-22; Mt 1,16-18.21-24

Avui celebrem la solemnitat de sant Josep. Potser, més d’acord amb la singularitat de la seva persona, podríem dir: Avui celebrem la senzillesa de sant Josep, un cor obert al Misteri, un cor atent i receptiu al Misteri. Per això no té res d’estrany que la persona de sant Josep tingui un lloc important a l’evangeli pel seu silenci.

La presència del Misteri en la vida de l’home, com podem contemplar en les Sagrades Escriptures, sempre comporta un profund silenci d’admiració, d’adoració, de fascinació. Provoca el ressò d’un profund silenci en aquell a qui es revela o es fa present. Quan nosaltres ens esforcem en un camí ascètic del silenci, sempre ens resulta difícil aconseguir un mínim que ajudi al clima de la vida de la comunitat. El contrari succeeix quan és el Misteri que es torna presència viva en les nostres vides.

I, ja no diguem quan el Senyor ens confia aquest Misteri. És el cas de sant Josep: se li confia el Misteri d’un Déu que es revesteix de la nostra condició humana. També a Santa Maria. Aquesta rep el Misteri, canta les obres grans de Déu en la història i, pràcticament, ja no parla en tot l’evangeli. Per això Maria és el silenci de l’Evangeli. Sant Josep serà el seu company fidel en la custòdia d’aquest Misteri. Els dos silencis de l’Evangeli.

Avui l’Església es gira cap a sant Josep, celebrant i demanant per a tots nosaltres de continuar sent els bons i fidels custodis d’aquest Misteri per encaminar-lo, com a membres de l’Església, cap a la perfecció, tal com demanem en la pregària-col·lecta d’avui.

Ens podem preguntar sobre aquest camí de perfecció. O potser millor girar-nos als ensenyaments de la Paraula Sagrada, que sempre ens suggereix els camins en el nostre peregrinar d’aquesta vida.

A la primera lectura, David, reconeixent la grandesa i bondat de Déu cap a ell, vol construir-li un temple. El Senyor no li ho permet, però té la bondat de fer-li la promesa que ho farà un descendent seu, i que serà un temple etern, que es mantindrà per sempre, i on Déu es manifestarà com a Pare.

Sant Pau fa una referència interessant a Abraham. Aquest Patriarca, com sabem, no ve després de David sinó abans, però ressalta l’Apòstol una promesa, que es realitzarà en el futur, realització que no ve determinada per la llei, sinó per la fe. Una fe que ja suggereix la creença en un Déu Pare de tots els pobles, un Déu que és creador, i que fa reviure els morts. Una figura, doncs, que encara que en el temps és abans de David, aquesta dimensió de la fe el projecta més enllà de David, cap al Misteri, que serà presència viva i definitiva en la vida de la humanitat.

L’Escriptura no només ens narra aquest creixement de la presència del Misteri en la vida dels homes, sinó que la canta, al·ludint a una dinastia perpètua, a la fidelitat del Senyor a les seves promeses, a un Déu Pare, a un Déu Roca, a un Déu Amor.

I tota aquesta trajectòria assoleix un nom que es revela a sant Josep quan li demana que el posi el nom de Jesús. Un Salvador que portarà els nostres pecats a la Creu i vessarà el seu Esperit d’Amor, perquè siguem pedres vives i ens lliurem a edificar aquell temple que David volia material, però que Déu porta a una dimensió més autèntica i profunda, un temple espiritual. I aquest és el temple les primeres pedres del qual posen amb el seu silenci d’adoració Maria i Josep.

El silenci de sant Josep és la bellesa del Misteri en la seva vida. Ha de ser-ho en la nostra, cridats a ser custodis del Misteri de Déu.

Mahler en la seva segona simfonia escriu: «Jo pertanyo a Déu i Retornaré a Déu. Déu em donarà un ciri per il·luminar el camí cap a la benedicció de la VIDA ETERNA».

No creieu que el silenci de sant Josep, juntament amb el de Santa Maria, pot ser el ciri que il·lumina la presència del misteri que tenim com a custòdia, mentre caminem cap a la benedicció de la VIDA ETERNA?