21 de març de 2020

EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Benet, home de Déu; cercà al llarg de tota la seva existència terrenal aquell camí que duu a la vida; tenint sempre present el Senyor, que li donà seny i amonestà el seu cor; es delia per arribar a la seva presència. Deixà llur família, el seu país, el seu clan, la casa del seu pare, om fa tot aquell a qui el Senyor crida, com ho feu Abraham; i el seguí tal com el Senyor li havia dit. Tota la seva vida fou un caminar vers Crist. De la Roma decadent de llur època a l’érem prop de Subiaco, on es formà en l’escola de la solitud, on adquirí el coneixement dels seus límits, de les seves febleses, tant físiques com morals, per emprar les seves mateixes paraules. De la solitud en sortí un home nou capaç d’afrontar el gran repte que el Senyor li posava al davant. Es curiós que qui de l’eremitisme passà al cenobitisme, recomani a la Regla el camí invers; ho fa perquè és ben conscient dels perills de l’experiència del desert, que sols es poden afrontar en haver-hi una relació íntima i propera amb Déu; sols és possible coneixent de prop aquell a qui el món no ha conegut, però a qui fou donat de conèixer a sant Benet.

L’experiència vital de sant Benet és la nostra font, després de l’Escriptura i juntament amb el mestratge dels Pares. Ell ens ha transmès la glòria que li fou donada; ell per mitjà de la Regla, ens vol u en Jesucrist; ens fa conèixer el seu nom i ens transmet l’amor amb que Crist l’estimà. En paraules de sant Elred, sant Benet ens engendra en Crist tot convidant-nos a viure l’Evangeli. No existeix una espiritualitat benedictina, formulada com a tal; però la seva és una espiritualitat experiencial, viscuda per ell mateix que ens convida a viure-la a nosaltres. El zel, el temor de Déu i la pau, per citar tres dels fonaments de la vida monàstica més repetits al llarg de la Regla; no ho són per a ser formulats, sinó per a ser viscuts. Sant Benet ens ofereix un exemple pràctic de com viure’ls aquests fonaments; ell mateix fou animat per un zel ardent al servei dels altres, un bon zel; mentre que el temor de Déu guià la seva relació amb el Senyor i la pau la irradiava ell mateix.

En aquest temps d’incertesa, de neguit, de por; ens cal viure amb intensitat aquesta pau que sols pot venir del Crist; viure-la amb temor de Déu, un temor seré, confiat, que ens porti a practicar el bon zel que ens mogui a cadascun de nosaltres, a la nostra comunitat, a l’Església i a tota la humanitat vers Crist. Són moments on la desesperança pot arrelar amb molta més facilitat; però nosaltres monjos, creients, estem certs que Déu actua en la nostra història personal i col·lectiva, que Ell no ens deixa mai sols, que la solitud no existeix perquè Déu està sempre al nostra costat.

És aquesta confiança, aquest temor de Déu, que no pas por, el que hem de maldar per transmetre al nostre entorn. Quan les falses seguretats trontollen, tot sembla afonar-se, és aleshores més que mai quan cal cercar aquella única certesa, la veritat que Crist ens va portar i que sant Benet ens mou a viure.

Sant Benet vivint com un home de Déu esdevingué un home per a Déu; tenint sempre present al Senyor, gràcies a la seva paraula, a la seva vida; molts al llarg dels temps, hem emprés el camí vers Crist amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, la paciència, la conversió de costums; un camí que no té altra final que aquella vida on hi ha joia i festa a desdir, perquè és vertadera vida, vida en presència del Senyor.

Que l’ajut del Senyor ens acompanyi en aquestes setmanes d’incertesa, d’angoixa i de por i que sempre ajudats per sant Benet, fits els ulls en Crist, no defallim mai en el nostre caminar vers la vida eterna.