9 d’abril de 2020

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de tornar al Pare havent passat per aquest món i Crist és conscient de que totes les coses que el Pare li ha deixat a les mans s’han d’acomplir per tal de tornar a dalt, al qui l’ha enviat, de qui ve i a qui pertany. Les peces poc a poc van encaixant, cadascú acompleix el paper que li ha estat assignat i a la vegada lliurament ha volgut representar. Judes ja té en el seu cor la ferma resolució de trair al mestre, ho farà aviat, i Jesús tot i saber-ho, comparteix la taula també amb ell. En les vigílies de la Pasqua tots plegats es disposen a complir de manera anticipada, allò que està prescrit. Recorden la sortida d’Egipte, l’alliberament del poble; també ara hauran de menjar a corre-cuita perquè l’hora del vertader alliberament s’acosta i comença una llarga nit on cal que tot es vagi acomplint.

Som a les portes de la nova i definitiva Pasqua i Jesús, que està a punt de ser entregat, es lliura fins a l’extrem, donant el seu cos i la seva sang i convidant als seus, convidant a l’Església, convidant-nos a nosaltres, a celebrar així el seu memorial, a tenir-lo present, en presència ben real i actual, d’aquesta manera singular fins que Ell torni. En el relat que ha rebut i transmès l’apòstol Pau es destaca aquest caràcter comunitari, eclesial. Els àpats de les primeres comunitats cristianes estaran marcats pels signes del pa i del calze amb el vi i per les paraules que, vint anys i escaig després dels fets, recull l’apòstol, paraules que encara avui repetim: «això és el meu cos», «aquest calze és la meva sang» és el seu memorial ràpidament integrat en la tradició cristiana. En paraules de sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11) el relat de l’apòstol ens porta a les circumstàncies dramàtiques en que va néixer l’Eucaristia, inscrita de manera indissoluble dins dels esdeveniments de la passió i mort del Senyor, no tant sols els evoca, sinó que els fa presents de manera sacramental; així el sacrifici de la creu, prenunciat per Crist al cenacle, es manté i perpetua en ve de la nostra salvació. Cada vegada que celebrem el seu memorial, el sacrifici del Fill es fa de nou present i per mitjà d’ell tota l’obra de la redempció.

Però en aquest marc transcendent hi ha encara espai per a un gest que deixa bocabadats als deixebles. El mestre s’aixecà de la taula i es posà a rentar els peus als seus. Ell a qui Maria Magdalena li havia rentat els peus amb les seves llàgrimes, ungint-los amb perfum i eixugant-los amb els seus cabells; Ell a qui Maria, la germana de Marta i Llàtzer, els hi havia amorosit amb una lliure de car perfum de nard i eixugat amb la seva cabellera; ara quan ha arribat l’hora de la veritat ens deixa un gest que simbolitza i resumeix la missió que el Pare li havia confiat. Ha vingut a servir i no ha ser servit.

Crist la nova Pasqua, ens deixà el seu memorial, el seu cos i la seva sang, i ens demostrà fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem i ho plasmà amb aquest gest. Ell el Senyor, que no es volgué guardar per a ell la seva condició divina, aquell qui s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu, pren la condició d’esclau i fa un gest d’esclau; rentar els peus als deixebles i eixugar-los-els amb la tovallola que portava cenyida. Amb aquesta manera de fer expressa, en primer lloc, com ho mostra la conversa amb Pere, la necessitat que tots tenim de ser rentats dels nostres pecats, cadascun en la mesura que ens cal; en segon lloc ens assenyala la voluntat de servir fins a l’extrem. No ho van entendre, ho entendrien després; però tot i així els va donar exemple perquè fessin com Ell havia fet; així ens ha donat exemple perquè també nosaltres fem tal com Ell va fer. En el seu memorial, en el gest del rentament de peus en tota la seva vida hi ha un fil conductor; que no es altre que l’amor de Déu, un amor fins al límit, fins a l’extrem.

L’amor de Déu transforma el cors, ja no es tracta d’un ritus ben acomplert. La celebració del memorial del Senyor, la participació en la seva taula, menjar el seu cos i beure la seva sang, és sagrament de salvació que ha de transformar les nostres vides. Aquest sacrifici nou i perenne, convit del seu amor ens ha de portar a la plenitud de la caritat i de la vida, com ens ha dit l’oració col·lecta. L’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II (LG, 11); és el sagrament de la nostra fe, pel qual anunciem la mort i proclamem la resurrecció de Crist. En l’Eucaristia Crist ens hi espera, és el moment privilegiat i únic de l’encontre amb el Senyor, amb aquell qui es lliurà per amor a nosaltres fins a l’extrem.