SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.