19 de maig de 2019

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 14,21-27; Sl 144; Ap 21,1-5; Jn 13,35

Fa unes setmanes conversant amb una persona va sortir el tema de l’amor. I tot just començar va fer aquesta pregunta: ¿i què és l’amor? Jo, a punt de respondre, em vaig quedar, però, callat, i tots dos vam quedar en un breu silenci, per passar a parlar d’altres temes. Vaig callar, perquè vaig intuir el perill de caure jo o ell, o tots dos, en les paraules rutinàries de sempre. És perillós parlar de l’amor, o arriscat, perquè tots som conscients que aquesta paraula està molt adulterada, i de la infinitat de versions que hi ha de l’amor. I avui, més que mai, és molt urgent que donem a les paraules el valor que tenen, i que les visquem en allò que mereixen.

Avui, en aquest diumenge V de Pasqua, l’evangeli ens situa en el Darrer Sopar, és a dir, al llindar de la Creu, que és el moment de la veritable expressió de l’amor. L’amor fins a l’extrem. L’amor que venç la mort.

Ens anirà bé recordar unes lluminoses paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Deus caritas est”: «Déu és amor; el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell. Aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. “Hem cregut en l’amor de Déu”, així expressa la seva vida cristiana, la seva fe, un cristià. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida».

Hi ha aquest nou horitzó en la nostra vida? Existeix aquesta novetat profunda de vida que dona esperança d’un cel nou i una terra nova? Això és el que suggereix la segona lectura quan anuncia un baixar del cel la ciutat santa, el cel nou i la terra nova, el temple on Déu es trobarà amb els homes i que donarà lloc a viure conscients que Déu és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

Però això pot quedar en unes idees que vam poder aprendre en el catecisme, o en un estudi de teologia. No podem caure en aquesta ingenuïtat. Així que tornem a les paraules de Benet XVI: «La vida cristiana, la fe d’un cristià es mostra en què ha cregut en l’amor. Però l’amor per a un cristià no pot ser una abstracció; l’amor per a un cristià no pot diluir-se en la multitud d’amors que professa o manifesta la nostra societat. L’amor per a un cristià té un rostre, és una persona molt concreta: Jesucrist. Solament en Jesucrist podem contemplar el veritable amor, l’amor de Déu». I, ¿quines són les paraules de Jesucrist?

«Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». I ho repeteix: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres els uns als us altres».

Aquest és el testament de JESÚS.

Així ho van comprendre i ho van viure els seus primers deixebles, i així ens ho mostra el llibre dels Fets a la primera lectura: els seus deixebles es llancen a obrir camins nous, més humans, més justos, més fraterns, animant a viure això en comunitats on se subratlli veritablement la igualtat i el suport mutu.

Perquè així els havia estimat Jesús: com AMICS. I això els recorda Jesús. Ho recorda en aquest Darrer Sopar.

Què va fer, o com va viure la seva amistat Jesús? No posant-se per damunt sinó com fa un amic amb un altre amic: una relació de servei i de col·laboració. Així va passar Jesús entre nosaltres, i els seus deixebles arriben a descobrir aquesta veritable amistat de Jesús, o aquest amor de Déu

Segurament em direu que no és fàcil viure aquesta amistat. Hi estic d’acord. Però Jesús no es va quedar en les paraules, sinó que és conseqüent i dona la seva vida. Una vida lliurada per amor. Però una vida lliurada per amor venç la mort.

Però tenim un altre punt important en el gest d’amor de Jesús: que lliura el seu Esperit, el torna al Pare perquè aquest el vessi al cor de tots nosaltres, perquè puguem viure aquesta mateixa capacitat d’amistat, en el servei i en la col·laboració amb els qui convivim.

I només quan ens situem en aquest camí del servei i la col·laboració, de passar fent el bé, és quan donem lloc al fet que es desperti en nosaltres la força de l’Esperit de Jesús. I és quan vivim el seu manament d’estimar-nos mútuament. I, llavors, fem possible que ens reconeguin com a deixebles seus.