30 de juny de 2018

DISSABTE DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (II)

Assemblea de la Germandat de Poblet

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Lm 2,2.10-14.18-19; Salm 73,1-2.3-4.5-7.20-21; Mt 8,5-17

En cada celebració eucarística la litúrgia ens posa als llavis les paraules del centurió en l’Evangeli d’avui «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula». Un centurió, un representant del poder de Roma, diguem que del poder opressor de l’imperi per a molts jueus, és l’escollit per mostrar-nos com la fe mou muntanyes de dolor. Certament es tracta d’un pagà i aquest punt ens indica ja que Jesús, com tantes altres vegades, no fa accepció de persones; per a Ell allò important no és ni l’ètnia, ni la procedència; l’únic important és la fe.

Del personatge del centurió ens sorprèn també la seva humanitat, ben poc comuna per l’època; és un seu criat el qui està al llit paralític i qui sofreix molt. Els esclaus eren considerats mers utensilis de treball i el sol fet de que el centurió empri el mot “criat” indica ja una rara delicadesa i deixa clar que el preocupa la seva vida, la seva salut, la seva condició humana i això és per sí mateix un fet insòlit. El centurió aboca el seu cor com aigua a la presència del Senyor, estén les mans i li prega. Crist se n’adona de que és un home bo i Jesús, quan veu afecte, caritat i amor al proïsme, quan sap que algú ajuda als necessitats, l’acull sol·lícit.

Les paraules que diu el centurió al Senyor ens preparen en cada Eucaristia per a rebre el cos i la sang de Crist; per fer-ho amb la fe i amb la humilitat del centurió. «Crist coneix el que hi ha dins de l’home; només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia d’inici de pontificat.) Per això s’asseu a taula amb els publicans; sacia la seva set amb l’aigua pouada per una samaritana; es deixa rentar els peus amb les llàgrimes i assecar-los amb els cabells per una pecadora; s’admira amb la fe d’un centurió. Jesús pot entrar al cor dels homes i entrant-hi no s’estima l’un més que l’altre, sinó a aquell a qui troba millor en les bones obres, Ell no anteposa l’home lliure a l’esclau; amb Ell els oprimits no se’n van defraudats, per això els pobres desvalguts lloen el seu nom. «Crist va regnar sobre pagans i circumcisos, que ell, a més a més, transformà en homes nous.» (Del comentari de sant Ciril d’Alexandria, sobre el llibre del profeta Miquees). Com el centurió que ha entès ben bé allò que Pere va confessar, que Jesús és el Messies.

«La fe ens dóna precisament això: és un confiat lliurar-se a un “Tu” que és Déu, qui ens dóna una certesa diferent, però no menys sòlida que la que ens arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l’home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual ens confiem lliurement a un Déu que és Pare i ens estima; és adhesió a un “Tu” que ens dóna esperança i confiança.» (Benet XVI, 24 d’octubre de 2012).

El centurió creu; creu que Ell és el Fill de Déu. Aleshores el miracle no es realitza perquè Jesús el toqui, li posi fang o li digui una paraula concreta, qui obra miracles és la fe. Jesús veié tanta fe en el centurió com mai a Israel n’havia trobat. Fe i humilitat, perquè a més de creure el centurió reconeix que casa seva, que ell, no és digne d’albergar-lo. Per la fe, per la humilitat, per l’amor; podem arribar al cor dels homes, al cor de Déu.

Ens cal però oblidar-nos del maniqueisme contemporani, de jutjar per les aparences, d’entendre la vida amb la divisió entre els nostres i els altres; Jesús no jutja abans d’hora, espera a conèixer que hi ha dins del cor dels homes. Per a Ell l’altre és aquell qui pateix, l’empresonat, l’exiliat, el refugiat, el desnonat, l’afamat. Els altres són aquells als qui les llàgrimes els enceguen els ulls, són les criatures extenuades pels carrers de les viles o ofegades al mar tot cercant una vida millor o al menys la possibilitat de viure. Són els nens afamats que diuen a les mares: «Mare, on és el pa?» I s’esllangueixen com malferits, exhalant el darrer sospir a la falda de la mare; com ens diu avui el llibre de les Lamentacions.

Com a creients hem d’ajudar a que els oprimits no se’n vagin defraudats i que els pobres desvalguts lloïn el nom del Senyor. Donant de menjar al qui té fam; de beure al qui té set; vestint al qui va despullat; acollint al foraster, a l’emigrant; visitant al malalt, a l’exiliat i al presoner. Fer-ho recurrent a la intercessió de Crist, a la fe i a la humilitat, que són els tres elements fonamentals de la nostra vida de creients. A més humilitat, més fe; perquè la humilitat és caminar en veritat, com deia santa Teresa, i la veritat és Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Sinó construïm sobre el fonament de Jesucrist, construïm en el buit; Ell ha de ser punt de referència constant, imprescindible, únic per a nosaltres, no anteposant-li mai res.