14 de setembre de 2019

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És allí on Jesús és l’obedient al Pare fins a acceptar la mort i una mort de creu. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients. La creu significa la dura experiència de mort per part d’aquell que ha baixat del cel per estimar-nos fins a l’extrem i donar-nos la vida. La foscor, la por dels deixebles al capvespre del Divendres Sant quan l’han vist condemnat a mort i executat a la creu, suplici reservat als esclaus i als pitjors enemics de l’imperi; no podia sinó portar-los a la desesperança.

Sols essent enlairat el Fill de l’home, tal com Moisès havia enlairat la serp de coure al desert per guarir al poble castigat per la seva infidelitat; sols donant aquesta prova d’amor fins a l’extrem, Déu podia oferir-nos la salvació perquè el Fill s’ha fet un com nosaltres, igual que nosaltres llevat del pecat, així ha patit i ha mort com nosaltres. El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita de la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. El nostre Salvador, Déu fet home va ser clavat a la creu i des de llavors aquest instrument d’oprobi, aquesta fusta de mort, ha esdevingut, més que cap altre símbol, senyera d’alliberament i de salvació, arbre de la vida. Com deia el Papa Benet a Lourdes l’any 2008 «El senyal de la Creu és d’alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra esforços per eliminar aquest símbol dels cims de les muntanyes o de la vora dels camins, però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-la. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi hem de descobrir de nou el profund sentit d’aquest signe; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l’innocent, clavat per la nostra salvació, per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brolla sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix la força de l’Església. Contemplant la creu podrem tenir l’energia suficient per testimoniar, amb la nostra vida i amb la nostra esperança, un missatge que és per a tota la humanitat. Com deia el Papa Benet XVI en aquella seva visita a Lourdes el 14 de setembre de 2008: «Girem la nostra mirada cap a Crist. Ell ens farà lliures per a estimar com Ell ens estima i per a construir un món reconciliat. Perquè, amb la creu, Jesús va carregar el pes de tots els sofriments i injustícies de la nostra humanitat.» (14 de setembre de 2008). Stat Crux dum volvitur orbis, la creu roman, sols la creu roman mentre tot gira i canvia, roman com a símbol de la nostra salvació, símbol de l’amor immens de Déu per la humanitat, un amor fins a l’extrem ofert als qui creuen en Ell.