14 de novembre de 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28

«Tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47) ens recomana sant Benet a la Regla. Aquest record, si vertaderament servim Déu sota la Regla de sant Benet, no ha de ser pas un record angoixant, sinó seré, confiat i esperançat. El Pare va enviar al seu Fill per fer-se home com nosaltres, llevat del pecat, per morir com nosaltres i morint ressuscità i ressuscitant guanyà per a tots nosaltres la vida vertadera. Per Crist som fets fills de Déu, i si som fills també som hereus, hereus de Déu i hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. L’herència és la vida plena, aleshores els sofriments del món present, la mort mateixa, no és res comparada amb la felicitat de la glòria.

Si això tot cristià, tot creient ho ha de tenir clar, quan més nosaltres monjos; és d’aquesta manera que hem de tenir la mort present davant dels ulls cada dia, no pas per angoixar-nos, ni per atemorir-nos, sinó per confiar-nos a la compassió i la benignitat de Déu, d’aquell qui salva els justos i s’apiada dels fidels. Ens ho diu l’evangelista sant Joan, el gra de blat ha de morir per donar molt de fruit, és per això pel que hem vingut al món. No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; sant Benet ens en parla com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu. Un objectiu que és arribar a l’amor de Déu, com diu sant Bernat: «Si es tem a Déu és perquè tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si es creu que res resta ocult a la seva saviesa. Si s’estima a Déu és perquè és l’amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat i l’eternitat.»

Al monestir fem experiència de la mort, mentre la societat sovint l’amaga, nosaltres seguim vivint-la com quelcom d’habitual. La mort dels nostres germans de comunitat, amb els qui hem compartit un tram més o menys llarg de la vida monàstica, sovint ens alliçona i ens dona serenitat. Certament la mort de cadascú és individual, una experiència única i irrepetible; però potser veure com alguns dels nostres germans l’han assumit al peu del canó del servei a la comunitat fins al final; com d’altres s’han confiat al Senyor durant una llarga malaltia i a la fi li han demanat insistentment que vingués a alliberar-los; també aquells als qui els hi ha costat d’assumir la pèrdua de forces i trobar-se a la fi del camí; cap d’ells no desesperà mai de la misericòrdia de Déu. Totes aquestes experiències dels nostres germans ens ajuden a viure l’experiència de la mort, a tenir-la davant dels ulls cada dia.

Avui els tenim a tots a ells ben presents perquè de tots hem après una lliçó o altre. Els encomanem al Senyor perquè hagin trobat la pau, que havent estat servidors del Senyor i haver-lo seguit, ara puguin veure la claror de la seva mirada, que estiguin on Ell està i el Pare els honori. Que el Pare s’hagi apiadat d’ells i l’amor per ells duri per sempre. Confiem en Déu, tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.