2 de novembre de 2019

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Sl 26; Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6

Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.

Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.

Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.

La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança, havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, salm 15.)

Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.