13 de novembre de 2019

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, que per voluntat del Papa sant Joan XXIII és basílica menor. Un temple l’austera bellesa del qual impressiona, que acull les restes de vuit reis d’Aragó i Comtes de Barcelona i algunes de les seves esposes, les de dos abats generals del nostre Orde i la de molts altres; un temple visitat cada any per milers de persones. Però el que el fa temple no és res de tot això, ni l’art, ni les despulles aquí servades, ni els qui venen a visitar-lo. Aquest és un temple perquè aquí s’hi aplega una comunitat cinc cops al dia; prop de quatre hores cada dia, any rere any. Aquest és un temple perquè aquí s’hi lloa al Senyor durant generacions monàstiques al llarg de quasi nou segles. Certament deixà de ser-ho una mica més de cent anys, però gràcies a Déu ha retrobat la seva funció, el seu sentit. Aquest és un temple perquè aquí ens hi reunim en el nom del Senyor, hi proclamem la seva Paraula, Crist s’hi fa present en el pa i el vi durant l’Eucaristia i per tot això intentem fer-lo present en la nostra vida.

No, els temples no ho són per la seva arquitectura, per més bella que sigui, ho són per les pedres vives que l’omplen de vida i li donen sentit. És per aquest temple pel que es deleix i sospira el salmista, en el que anhela de viure un sol dia als seus atris. És aquesta la vertadera muntanya de Sió, la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial. La salvació és Crist, Ell és el mitjancer de la nova aliança; Crist és el fundador, l’origen i el fonament de l’Església. Cap altre fonament no serveix més que Jesucrist, sols amb Ell com a pedra angular tenim sentit nosaltres com a carreus d’aquesta Església de pedres vives. Déu té un rostre, un nom; Déu s’ha fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, s’ha fet carn i aquí es fa pa i vi, es lliura de nou a nosaltres en el seu memorial. Com el temple de Jerusalem que tant sols tingué sentit quan el núvol de glòria del Senyor l’omplí, aquest temple sols té ple sentit com a lloc de trobada de Déu amb l’home. Com la casa de Zaqueu que sols se salvà quan Jesús hi entrà i entrant-hi ho feu també en el cor d’aquell publicà defraudador i corrupte. Aquí, al temple, l’home es troba amb Déu i Déu amb l’home, sols així esdevé casa de Déu i porta del cel.

La nostra és una fe encarnada, feta carn, perquè Déu es feu carn per a nosaltres. El Fill que és l’únic fonament, la roca que ens salva i que habita en aquest temple, s’hi fa present quan nosaltres el celebrem, el lloem i el proclamem. Crist és la salvació que entrà a casa de Zaqueu; la seva és l’hora que anuncia l’adoració de Déu en Esperit i en veritat, com anuncià a la samaritana. Ell és alguna cosa més gran que l’antic temple, per Ell nosaltres som temple de Déu en el qual habita l’Esperit, pedres vives edificades per Déu com a temple de l’Esperit. Però no som encara el temple definitiu, som prefiguració d’aquell temple celestial, allí on no es veu cap temple, perquè el temple és el mateix Senyor.

Pedres, tombes o retaules són objectes al servei del temple, al servei de Crist, al servei de la seva lloança. I tot plegat sols adquireix el seu vertader sentit quan entra al nostre cor i el converteix de cor de pedra en cor de carn. Celebrem avui la festa de la casa del Senyor, del temple de Déu. El temple veritable som nosaltres, ho som, com diu sant Bernat, per la seva gràcia, no pas pels nostres mèrits. Si volem celebrar amb alegria la dedicació del temple, no hem de destruir ni malmetre ni embrutar el que Déu hi ha edificat en nosaltres, amb les nostres males obres. Hem de fer-ho disposant les nostres ànimes de la mateixa manera com desitgem trobar disposada l’església quan venim a ella, en paraules de Cesari d’Arlés, neta, endreçada i a punt.

Preguem al Senyor que ens ajudi a que en aquesta casa visible que ens ha permès d’aixecar, hi celebrem un culte digne i construint aquell temple que som nosaltres arribem un dia a la plenitud de la redempció, a la Jerusalem celestial.