30 de novembre de 2019

SANT ANDREU, APOSTOL

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5; Mt 4,18-22

A la vora del llac de Galilea hi ha dos germans feinejant amb les xarxes, capficats amb la pesca i les seves cabòries se n’adonen que de sobte tenen al seu costat algú que en haver-los vist, els mira i els convida a anar amb Ell i canviar peixos per homes en la seva pesca. Un xic més enllà dos altres germans de la barca estant, repassant les xarxes, són també cridats per aquell home; ells de nou deixant barca i pare marxen amb Ell. L’evangelista Mateu inicia el seu relat sobre la vida pública de Jesús passant de l’escenari del desert on hi ha Joan, a la verdor i la bellesa de la riba del llac; Jesús ha anat de Natzaret a Cafarnaüm; al seu pas tot reverdeix, tot neix a una nova vida. Així, a la vora del llac, de l’aigua, la vida de Pere, Andreu, Jaume i Joan canvia, s’incorporen a una aventura, neixen de nou; com tots nosaltres per l’aigua del baptisme. La raó d’aquest canvi és Jesús que mira, que crida; que crida de dos en dos perquè la fe és per compartir-la, per viure-la en comunitat, en família, en Església.

Aquells pescadors descobriran tot seguint-lo que dels qui creuen en Ell i el segueixen cap no serà defraudat. Aquells homes, potser sense adonar-se’n del tot, han vist en Jesús al Senyor; aquell de qui ara ni poden imaginar que el Pare el ressuscitarà d’entre els morts per a la nostra salvació i que seran ells, ja pescadors d’homes, els enviats a predicar-lo, els cridats a rebre l’Esperit i fer que molts en sentin parlar, els encarregats de fer que molts hi creguin i creient-hi l’invoquin i invocant-lo se salvin; tan se val el seu origen, raça o llengua.

En Jesús Déu ha deixat de ser un ésser a voltes llunyà, s’ha fet home, es mou en el món, és algú que mira, que cerca, que crida a anar amb Ell, a creure en Ell. En trobar a Jesús en el camí de la seva vida, la fe ha entrat en el cor dels primers apòstols, la tenen als llavis i dels seus llavis s’escamparà a tota la terra, fins als límits del món.

A les portes de l’Advent nosaltres, com els apòstols, estem sovint capficats en les nostres xarxes i barques particulars;  potser la nostra activitat diària ens impedeix de veure que Jesús ens mira, que s’ha aturat al nostre costat i tot mirant-nos ens crida. Ens crida a esperar-lo de nou aquest any, a viure de nou el seu adveniment amb l’esperança i la joia de saber que si l’invoquem, si l’esperem serem salvats.

Ens crida a reconèixer-lo, perquè sempre està vora nostre, en el rostre dels nostres germans, en el d’aquells qui pateixen, en el d’aquells quin són rebutjats i ignorats per la nostra societat, en el d’aquells qui es juguen la pell per una vida més digne; en el d’aquells a qui la malaltia, la pèrdua de la llibertat o la llunyania de la llar els fa rostres, imatges del Crist. Mentre l’esperem cal que ens esmercem en reconèixer-lo en l’altre, que si l’hem sentit predicar, el portem al cor i als llavis.

Com sant Andreu, la festa del qual celebrem avui, el germà de Simó, anomenat Pere, a qui l’evangelista Joan ens mostra com a deixeble de Joan Baptista. Un home doncs que cercava la presència del Senyor, un home de fe i d'esperança; que va seguir a Jesús, i no sols el va seguir de prop, sinó que va gaudir de la seva intimitat. Aquell que abans que res atent als altres va indicar-li a Jesús la presència d'un noi que tenia cinc pans d'ordi i dos peixos, que creia poc per a tanta gent, sense adonar-se’n que fins hi tot en sobraria; sense saber que després compartiria la taula del pa de vida al darrer sopar. Aquell qui, atent a la vinguda del Regne, preguntà quan seria la destrucció de Jerusalem i la fi dels temps, sense saber que tenia el qui és la vertadera vida vora seu; essent després testimoni de la seva resurrecció. Aquell qui, atent a evangelitzar, amb Felip fan d'intèrprets i mediadors dels grecs davant Jesús perquè la crida és servei, Jesús el cridà a seguir-lo i a servir-lo en els altres.

En paraules del Papa Benet: «Que l'apòstol Andreu ens ensenyi a seguir a Jesús amb promptitud, a parlar amb entusiasme d’Ell amb tots aquells amb els quals ens trobem, i, sobretot, a conrear amb Ell una relació d'autèntica familiaritat, conscients que només en Ell podem trobar el sentit últim de la nostra vida i de la nostra mort.» (Benet XVI, 14 de juny de 2006).

Que aquesta voluntat ens mogui, com a l’apòstol sant Andreu, a viure aquest temps d’Advent que aquest vespre iniciarem, amatents, amb esperança renovada i la certesa de que Jesús ve a salvar-nos i a habitar als nostres cors.