8 de desembre del 2016

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

En entrar l’àngel a casa seva a Natzaret, Déu va concedir el seu favor a aquella noieta. Ella ha estat elegida, ha rebut ja la seva part en l’herència, ha estat destinada pel designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Ella ha estat «preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà» (Ineffabilis Deus, Pius IX, 8 desembre 1854). «Aquesta noia ha deixat de banda la por i ha posat en Déu tota la seva esperança. Com pot ser això, si ella no té marit? La noia és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió» (Sant Bernat).

Déu actua per mitjà de l’Esperit, per a Déu no hi ha res impossible. Una noia verge infantarà un fill, ha estat destinada per dur a terme aquesta tasca des del principi dels temps, forma part del pla de salvació dissenyat per Déu. Abans de néixer, Déu l’ha escollida i l’ha preparada per fer-hi estada quan sigui l’hora i ara l’àngel li diu que ha arribat l’hora. Concebuda sense el pecat de la humanitat, esdevé el tabernacle que conté la nova aliança. Aquesta noia és la dona de la fe, de la confiança, de l’esperança. Una dona hebrea que esdevé com el seu poble una dona atenta a l’escolta de la Paraula de Déu. Una noia verge que esdevé el lloc on Déu habitarà, sense perdre res de la seva humanitat. Una noia escollida per Déu per iniciar la part fonamental del camí de la salvació. Una dona irrepetible, singular, que sense deixar de ser una dona determinada esdevé la dona universal, porta de la salvació.

Ella coneix la triple dimensió de verge, esposa i mare; sense perdre’n cap, perquè essent verge concep i infanta un fill, essent mare és filla del seu fill, essent esposa engendra per obra de l’Esperit Sant. L’anunci de l’àngel és l’anticipació de la Pasqua, una teofania trinitària on s’engendra al Fill, per obra de l’Esperit Sant i per voluntat del Pare. L’àngel defineix aquesta noia com la plena de gràcia, és la salutació del Pare que li arriba per boca de l’àngel, una salutació d’un Déu que la noia, fervent creient, coneix bé. Però la voluntat que Déu vol realitzar en ella i per mitjà d’ella l’atordeix, no veu com el Fill de Déu pugui fer estada en les seves entranyes i ella, humil serventa, pugui esdevenir la mare de Déu. La resposta de l’àngel és l’acció de l’Esperit, que farà d’ella la mare del fill etern; la noia visitada per l’àngel esdevé així santuari de la Trinitat. Ella està davant del Pare com a verge amb generosa receptivitat per acollir aquell qui és amor. Esdevé mare del Verb fet carn, mare d’aquell qui és la font de l’amor, el Fill de Déu fet home. Una noia que és l’arca de l’aliança nupcial entre Déu i els homes, allí on l’etern s’uneix a la història i la canvia amb la seva radical novetat; tot per obra de l’Esperit Sant. La dona, aquesta noia, ens ha ofert el fruit de la salvació i esdevé mare de tots els redimits. El Senyor ha fet obres prodigioses en ella i per ella tots els pobles de la terra podran contemplar la salvació que anirà d’un cap a l’altre de la terra.

I el nom de la noia era Maria, aquella a qui nosaltres creiem exempta de tota màcula per un privilegi únic, preparada així per ser una mansió digna del Fill de Déu. Maria és la porta de la salvació perquè el Salvador fa estada en ella i d’ella neix. Maria la mare, la companya callada al llarg de la vida de Jesús que va guardant allò que viu en el seu cor i ho medita. Fins al calvari arribarà la mare i després de l’immens dolor serà una mare joiosa que sap que el seu fill ha complert allò que el Pare li havia encomana; el Fill ha mort i amb la seva mort ens ha donat la vida; ha ressuscitat i ressuscitant ha vençut la nostra mort.

A Natzaret Maria entra en l’escena de la història, sempre a l’escolta, i ens ensenya així que el primer pas de la nostra relació amb Déu és escoltar-lo i meditar el que ens diu. En el silenci de Natzaret Maria escolta l’àngel i accepta responsablement el riscos de la fe i perd la por. En el silenci tranquil que embolcalla la nit a Betlem la Paraula es farà home. Maria des del silenci prepara un lloc per a Jesús en la nostra història; acceptant allò que l’àngel li anuncia inicia una relació amb el Fill de Déu fet home i queda lligada per sempre a la història de la salvació com a mare, esposa i verge. Ella ha estat escollida per Déu des de la seva concepció. Quan l’àngel entrà a casa de Maria tot estava per decidir, quan l’àngel es retirà d’allí la salvació de la humanitat estava embastada. «Maria s’aixeca per ajudar-nos, corre a salvar-nos, ens obre la porta de l’esperança. S’aixeca per la fe, corre per la devoció i obre pel consentiment» (cf. Sant Bernat, Homilia 4,8-9: Opera Omnia, Edició Cistercenca, 4).