1 de novembre del 2016

TOTS-SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Així són els qui vénen de la gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, i així les seves ànimes han estat purificades per la mort i resurrecció de Crist. El seu cor ha estat sincer i tenen les mans netes de culpa; la seva recompensa ha estat gran i són semblants a Déu i ara el veuen cara a cara, tal com és.

La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots (LG 40). Per assolir-la cal esmerçar-hi energies, cadascun segons la mesura dels dons rebuts; cal seguir les petjades del mestre, ser reflex de la seva imatge per als altres i obeir, com Ell féu, la voluntat del Pare, consagrant-se amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme (LG 40). Són cridats a la santedat, són elegits per a la santedat els qui estan de dol, els humils, els compassius, els perseguits, els ofesos i els calumniats per causa de Jesús. Tots ells, són els nets de cor cridats a la santedat, independentment de races, pobles, llengües i credos. Ells han passat una gran tribulació però ara han estat purificats fins a ser purs tal com Jesucrist és pur.

Les benaurances ens fan present ara i aquí el Regne que Jesús, vencent la mort amb la seva resurrecció, ha fet realitat allunyant de l’home el pecat i la mort. Un regne nou que transforma el qui l’acull per la força de la resurrecció de Crist. El sermó de la muntanya és un text que ens interpel·la, ens interroga i alhora ens estimula per a l’autocrítica i per a superar-nos. Tenim al davant un text tal vegada incòmode, que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts i satisfets o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumniem i, per tant, no tenim el cor net. L’Evangeli d’avui ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la forma més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han imitat Crist, pobre i humil, aquells que han vist que l’única i vertadera felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és estimar-lo a Ell i estimar els altres com a nosaltres mateixos. La vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. Un programa constructiu i joiós, que ens proposa un món més lliure, més igualitari, més fraternal. Però l’accent del sermó de la muntanya no és tant el seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com el seu objectiu que no és altre que l’assoliment del regne. Participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del regne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en plenitud.

Les benaurances no són sols una revelació de Jesús als seus deixebles o fins i tot a la gent que l’escoltava; són el fruit de l’experiència de fe del mateix Jesús. Ell vivia les benaurances i aquestes li donaven la certesa i la força necessàries per vèncer tota hostilitat. Perquè Jesús és l’home de les benaurances; Ell és el pobre, el qui està de dol, el qui té fam i set de justícia, el perseguit, l’ofès i el calumniat, perquè està en cada home i cada dona que pateix les tribulacions d’aquesta vida. On hi ha sofriment hi és Crist, el net de cor. Les benaurances no són un text utòpic o doctrinal, són l’experiència vital d’un home, del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. Per això el camí que ens proposa és el missatge més humà, més universal que els creients podem oferir al món. No som potser tants els qui cerquem el regne, però tot aquell qui vulgui portar endavant una vida digna d’aquest nom té en les benaurances la llum que il·lumina el seu camí. La salvació definitiva la trobarem, si la trobem, si som capaços de guanyar-nos-la, en el regne, allí on l’han trobada ja els justos de tots els temps; però el camí que hi porta comença aquí a la terra. Tots som convidats a caminar-hi i a avançar i a tastar així el que serà compartir la manifestació plena de Déu, veure’l cara a cara tal com és.

«Que sigui sincera la lloança que donem amb la nostra boca als sants i no els lloem amb els llavis i els ofenguem amb els fets. Els lloem vertaderament si procurem imitar-los (...) Que res no impedeixi el nostre caminar, ni la desídia, ni la pusil·lanimitat, ni una duresa poc prudent del treball. Contra la desídia tinguem presents els exemples dels sants. Contra la duresa del treball que ens aclapara, tinguem la confiança que sols la gràcia de Déu ens pot salvar. Contra la pusil·lanimitat mirem l’auxili de Déu i la constant pregària de tots els sants per nosaltres. (...) No ens cal sinó demanar al Senyor que pel mèrit de tots els seus sants ens ajudi als qui ara lluitem i ens coroni amb ell amb la felicitat eterna» (Elred de Rievall, Sermó 27 en la festivitat de Tots els Sants, 22-23).