24 de novembre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / II

ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 14,14-19; Sl 95,10.11-12.13; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma. Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l’Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L’Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L’Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d’aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l’Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l’Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir.
La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.»
(Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.